La figura de l'Arlequí, molt repetida a l'obra de Picasso s' associa amb una representació simbòlica d'ell mateix pero també disfressa amics o membres de la seva família, com el seu fil Paul. És la figura emblemàtica amb la que s'identifica en la època de l'avantguarda. mostra el gust por la disfressa i la posta en escena. la existència de la gent de l'espectacle, els disfressa per a millor dissimular i pintar la seva essència fràgil. Pertany a l'època rosa, una vegada supera la trista etapa blava. Sembla que l'optimisme d'aquest període, comença a vendre quadres i s'inicia la seva relació amb Fernande Olivier és una de les raons personals que expliquen la identificació amb l'arlequí. Picasso freqüentava el circ Medrano, instal·lat als carrers de Montmartre. Jean-Paul Crespelle explica que Picasso anunciava els espectacles en tots els idiomes. Se sentia adoptat pels artistes la seva pintura representa una nostàlgia discreta però alegre, simbolitzada per bufons, acròbates i bojos.
La pintura rosa es més pròxima al simbolisme. Entre totes les seves representacions, destaca el estàtic silenci de la figura de l'arlequí. L'acte de travestir-se suposa en la pintura l'elaboració d'una imatge hiperbòlica i voluntàriament deformada de sí mateix.
Paradoxalment, per a evocar aquest soledat es transvesteix. A més, l'arlequí de Picasso està sovint desesperat, absort en una existència dedicada a l'art oposat a la societat, per que és un pallasso. S'arriba a la constatació de que quan es pinta amb el rostre de l'arlequí, Picasso es posa paradoxalment la màscara de la sinceritat i de la confessió. Totes les màscares són confessions. No obstant, la disfressa i la màscara apareixen en la pintura com a elements lúdics I dramàtics. Picasso es val d'aquests procediments per a representar el rostre humà, el seu propi rostre com a una màscara, sense arrugues ni petjades del temps que passa