A vostè, aquest home tan simpàtic, tan amable i divertit, que sempre diu coses agradables, sensibles, que juga hores i hores amb els nens al carrer, amic dels seus amics. Sempre el veig alegre, mai fa cara d'enfadat. A vostè li voldria preguntar, on és la seva dona?
Aquesta senyora tan bona, fa temps que no la veig. Però ara que hi penso... L'altre dia la vaig veure, plorava, feia un plor terrible, un plor diferent, nerviós, com si tingués por d'alguna cosa. No em va voler dir què li passava, només em va donar una abraçada molt forta i em va dir que aviat ens deixaríem de veure. No vaig entendre res, però em van estranyar aquelles paraules.
Aquella mateixa nit ho vaig entendre tot, quan aquells cops violents i crits d'amenaces van despertar-me. No feien falta paraules per saber què estava passant. Quan vaig voler anar a buscar la seva dona ja no hi éreu.
Sé que ella ja no pot riure, no pot parlar, ni cantar, ja no pot fer res, ella ja no hi és. Segurament ha marxat a un món millor, un món on és feliç, més feliç que amb vostè, que dia darrera dia no la deixava viure.
Ningú ho sabia, com podíem imaginar que un home com vostè podia fer una cosa com aquesta? No vam poder ajudar-la. És una pena que ens quedarà a tots nosaltres. Només vull que sàpiga que pagarà tot el mal que ha fet a una dona que només volia fer-lo feliç. No fa falta que continuï amagant-se en una falsa personalitat, que tots sabem com és vostè. No ens tornarà a enganyar.