Tota aquesta història va passar cap a I' any 1817, un temps en què les dones no tenien cap dret i massa obligacions, un temps en què les dones no eren ni considerades persones, només eren les esclaves d' uns homes que no les valoraven i que només les tenien per servir-los i per complaure tots els seus desigs i les seves necessitats.
Però abans de començar a explicar aquesta història em presentaré. Em dic Pere Domènech i Vila. Sóc un escriptor, alguns diuen que un dels més grans de la meva època, Però jo em considero simplement, un escriptor més. Estic disposat a complir una promesa que li vaig fer a la meva mare, quan jo era molt petit, i així ho faré. Ella em va demanar que expliqués la seva historia al món, perquè es tingués coneixement de la tristesa i l'infortuni que va haver de viure.
La meva estimada mare, Anna Vila Timoneda, era una dona prodigiosa. Quan era jove tenia moltes ambicions i grans plans de futur. Era la ment més brillant que hi havia hagut mai al meu poble natal, Vilatorrada, a la zona dels Pirineus, molt a prop de la frontera amb França. Els meus avis, és a dir, els seus pares tenien molta confiança en les seves grans aptituds i van fer un gran esforç per enviar-la a estudiar a una escola religiosa per nenes de famílies riques del sud de França, on va aprendre idiomes, a escriure i a llegir i on va estudiar ciència i religió. Quan va acabar els seus estudis va tornar al poble amb la intenció de convertir-se en escriptora i amb la gran esperança de poder treure als seus pares de la misèria en què estaven vivint.
Va escriure dos llibres, un en francès que parlava de física i química bàsica que va aconseguir que una modesta editorial francesa li comprés per publicar-lo i que es fes servir a escoles per ensenyar als nens. Amb els diners que havia guanyat en vendre el llibre, va comprar eines noves pel seu pare que treballava de fuster i va comprar terres perquè poguessin treballar els seus germans, per a que ajudessin als seus pares també. Es va gastar tots els diners Però ella era feliç de poder tomar-los el favor als seus pares i ajudar-los, que era el seu objectiu.
Va escriure un altre llibre en castellà, que parlava sobre teories religioses i filosòfiques, Però no va tenir tanta sort, ja que per ser dona, ningú se'l va dignar a llegir i no va aconseguir vendre'l enlloc. Es trobava molt frustrada i va ser en aquell mateix any que va conèixer un noi que treballava al poble amb els seus germans, cultivant les terres que ella havia comprat temps enrere. Aquest noi, va acabar sent el meu pare, Josep Domènech Rovira.
Van estar festejant durant dos anys i es van casar per consell i amb el consentiment dels meus avis materns. Se'n van anar a viure al poble veí, a unes terres que pertanyien als meus avis paterns, on van edificar una petita masia. La meva mare encara mantenia les esperances de triomfar a la vida, tot i haver-se casat. Però la seva il·lusió era ben diferent de la realitat que li esperava. La vida de casada només va portar sofriment i dolor per a la meva mare. En  Josep, el meu pare, que semblava tan bon noi, la va anul·lar completament com a persona i la va esclavitzar. De mica en mica, el talent prodigiós de la meva mare s' anava perdent entre escombres i cassoles.
Va passar un any des del seu casament i em van engendrar a mi. Vaig néixer i vaig passar una infància tranquil·la fins als onze anys. Jo, com a infant, no me n'adonava del que realment passava a casa meva fins un dia en què vaig veure un blau molt gran que tenia la meva mare a un ull. Jo li vaig preguntar què li havia passat i ella em va confessar que el meu pare li pegava. Jo no m'ho podia creure perquè sempre havia vist el meu pare com un exemple a seguir. Però no podia negar l' evidència. Em vaig sentir molt confós perquè no em podia imaginar al meu pare fent-li mal a la seva esposa. Però la realitat era ben crua, massa crua per un nen d' onze anys.
Dia rere dia, nit rere nit, espiava els meus pares amagat darrere d'unes cortines i vaig ser testimoni de brutals pallisses que es repetien a diari. Vaig anar descobrint horroritzat quin tipus d'home era el meu pare.
Tot i això, la meva mare no estava vençuda, només volia fugir d' aquell infern i triomfar com a escriptora, que sempre havia estat el somni de la seva vida. A més, ella tenia una mentalitat molt liberal que no es corresponia amb l'època que estava vivint. Creia que les dones havien de tenir tant protagonisme com els homes, ja que tots eren persones iguals i ells no eren més intel·ligents per ser homes. A més, aquell mateix any, al 1843, la reina Isabel va pujar al tro,  convertint-se en sobirana del regne. Això la va animar més en la seva teoria, ja que si una dona podia arribar a ser reina, també podria fer qualsevol cosa que es proposés. Armant-se de valor, va escriure una carta molt extensa on donava raons per les quals les persones no eren diferents per qüestions de sexe i animant  les dones a assumir una mica de protagonisme.
Va trigar dos mesos en redactar-la sencer, sempre amagant-se del meu pare, i la va enviar a palau, per què fos llegida per la nova reina d'Espanya. El document va arribar a mans de la sobirana, i en llegir-lo, va pensar que al meu poble hi havia una revolució en contra el sistema establert en aquella època. La reina, incitada pels seus consellers, va enviar l'exèrcit al poble i va haver-hi una gran repressió. Van morir molts joves innocents i moltes dones van ser violades i torturades en senyal d' amenaça del que podia passar si es revoltaven contra el "sistema".
No sé exactament com, però va arribar la notícia al poble que la meva mare havia estat la culpable de tan terrible repressió i el poble clamava venjança contra la traïdora. Però el meu pare no ho va permetre, va defensar la meva mare a capa i espasa i així es va salvar, momentàniament.  Aquella mateixa nit, el meu pare va beure massa vi i va començar a insultar la meva mare dient-li coses que ofendrien les oïdes dels més blasfems. Li va dir que ella no era res, que no servia per res i que l'avergonyia tant que desitjaria que es morís en aquell mateix instant, i així va ser. Va començar a donar-li cops i la meva mare sagnava per tot arreu. Va ser tan brutal que la meva mare va caure a terra paralitzada pel dolor. El que no sabia el meu pare és que jo estava amagat darrere de les cortines on tantes vegades m'havia amagat i ho vaig veure tot. Vaig veure com la meva mare era copejada fins al límit que una persona podia aguantar. Vaig veure-la tota plena de sang. Vaig veure-la plorar en silenci, aterrada. Vaig treure el cap per veure-ho tot millor i la meva mare, estesa a terra, va girar el cap i em va descobrir. No va dir res, només em mirava, em mirava mentre el meu pare l'agafava pel coll i l' anava deixant  lentament sense aire. Vaig veure com els seus ulls perdien de mica en mica la vida que sempre havien tingut i vaig poder llegir als seus llavis unes paraules, que sense cap so, van marcar la meva vida. Les seves últimes paraules cap a mi van ser: "t'estimo".
Em vaig quedar amagat darrere les cortines fins que el meu pare va caure dormit a causa de la borratxera que portava a sobre. Vaig anar cap a la meva estimada mare, li vaig fer un petó i vaig sortir per la porta. Havia pres una decisió, havia de fugir d'aquella casa fos com fos. No podia treure'm del cap les imatges vistes de cap de les maneres. Vaig pensar que aquella casa ja no era ni seria mai més, la meva llar. No tenia cap lloc on anar, però vaig recordar la meva mare parlant-me de l' escola on ella va estudiar, i vaig anar fent camí durant llargs dies sense menjar res. Fins que, gràcies a l'ajuda d'un comerciant que es dirigia cap a França, vaig trobar-la. Vaig dir que era fill de l' Anna Vila Timoneda i que m'havia quedat orfe, però no em veia amb cor d'explicar exactament què havia passat.  Encara se'n recordaven de la meva mare, una de les més brillants alumnes que van tenir mai i allà em van acollir . Em vaig instal·lar a l'edifici on vivien els monjos, i allà em van donar sostre i llit, i una educació a la que mai hagués pogut aspirar. Vaig aprendre a llegir i a escriure, idiomes, ciència i religió, com la meva mare. Quan vaig acabar els meus estudis, vaig estar diversos anys treballant de professor a aquesta escola sense cobrar, com a agraïment per haver-me acollit.
Mai he pogut oblidar la imatge de la meva mare morint poc a poc, ni la seva mirada tan plena d'amor cap a mi. El dia d' abans de la seva mort, em va fer prometre que si algun dia li passava alguna cosa, jo continuaria lluitant per la igualtat entre homes i dones i que explicaria al món  la trista vida que va viure.  Jo no m'ho vaig prendre seriosament perquè no creia que s' arribés a tal extrem. Però de totes maneres jo li vaig prometre allò que em demanava.
Sembla que ella ja sabia el que estava a punt de passar. Això no ho podré saber mai. Però el cas és que amb aquest escrit, compleixo amb l'última promesa que vaig fer a la meva estimada mare. Encara no he pogut superar tot allò que va passar i cada nit somio amb els ulls sense vida d'aquella dona, que m'estimava més que a la seva pròpia vida i que tenia més talent que tot un poble sencer, però que va morir de la pitjor manera que una persona pot morir, a mans de l'ésser estimat.
Ara m'he mudat a Marsella, on treballo com a redactor en cap d'un diari local, m'he casat i tinc tres fills. Des del dia que vaig fugir no he tingut notícies del meu pare, Però una cosa la tinc segura: no seguiré el camí que ell va seguir . Respectaré la meva dona per sobre de tot, perquè, malgrat el que pugui creure la gent, és una persona igual que jo, i igual que totes les altres persones del món, i juro que mai li posaré una mà a sobre si no és per fer-li una carícia.