BLAU MARÍ

Autora: Maria Grau Piqué

 

El dia era fosc, humit, de color blau marí. Els paraigües – plovia a estones – de la gent inundaven els carrers com un riu de colors mullats. Les hores no s’escolaven com sorra prima de la platja entre els dits, sinó que pesaven com lloses damunt unes espatlles carregades de merda. Des del seu immens i selvàtic balcó, assegut en una cadira i amb un té calent a les mans, observava aquella manta de caps que cobria els amples carrers d’una Diagonal molla i gris. Feia fred, molt de fred, però no el sentia. Notava cada batec del seu trist cor en cada cèl·lula del seu cos. Suportava el pes de les parpelles com podia mentre el té li cremava l’esòfag – tal com li agradava –, provocant-li una sensació d’estrany plaer. Involuntàriament, els ulls se li humitejaren pel dolor. El tràfic era dens, però passava ràpid a la seva lenta i cansada mirada. Sentia els ulls cansats en cada mirada que dirigia al món que intentava viure als seus peus. S’aixecà del còmode sofà de la terrassa i tragué el cap pel balcó. Va ajuntar les parpelles i recordà memòries del passat. Revisqué cada somriure, cada carícia donada i rebuda, cada llàgrima i totes les amistats, les vivències, la curta durada d’un petó, moments extraordinaris, intentà trobar la felicitat per algun lloc. Però fou inútil. Res. La felicitat l’havia estat defugint tota la vida. Res del que havia viscut, i no era pas poc, valia prou la pena. No li quedava res dins l’ànima, ni tan sols tenia cor, el seu cos era buit com un globus desinflat, arrugat com una flor pansida. Estava ple d’una gran massa de res. Ja no tenia les forces ni el valor per seguir com fins ara, l’havia afartat buscar, l’havia cansat intentar-ho una vegada i una altra. Els anys se li havien escapat i ja era massa tard. Observà un grupet d’amics parlotejant amb les motxilles carregades, anant a classe, una parella abraçats sota un arbre, una dona grassa i vella passejant un gos pelut i lleig vestit amb impermeable i llacets al cap (més hortera encara del que et puguis imaginar), un empresari corrent amb la seva maleta i, al seu temps, una dona corrent escoltant música. Veié els cotxes, atrafegats, intentant creuar la llarga avinguda en una carrera poc interessant. Algunes bicis i motos s’obrien pas entre el caos de Barcelona. S’encengué un cigarret – la pluja havia cessat. Inspirà el fum amb paciència i seguí inspeccionant. A la finestra del davant, una mare li donava el pit al seu fill. Dos balcons més avall, a l’esquerra, un avi regava les plantes amb una cantarella que li era impossible d’escoltar. Una capa boirosa començava a inundar el cel densament per damunt del seu cap. Entrà a casa i posà un vinil de Chuck Berry a tot volum. Les orelles li palpitaven. Tancà els ulls de nou. Route 66 l’inundà els ossos de bona música i tornà a sortir a la terrassa. Mirà de nou el caòtic tràfic de l’Avinguda Diagonal. Pujà dempeus al balcó i begué un últim glop de té, que començava a estar fred. Gronxant-se sobre el seu cos, i sense deixar anar la tassa, evocà altre cop la seva vida, sospirà i tancà els ulls.

Era un dia fosc, humit i blau marí. Remor de trànsit i estrès en una ciutat recent llevada. De fons, el soroll d’una tassa al trencar-se.