INSTITUT DEL PONT DE SUERT |
Barri d'Aragó s/n. El Pont de Suert 25520 (Lleida) Tel. 973 690 040 Fax 973 690 |
Em dic Rosa Heredia, i vaig néixer en un poblat als afores de Barcelona ara fa quinze anys. He portat una vida més o menys normal, cosa ben difícil en una família com la meva. He tingut la sort d’anar a l’escola des de petiteta i la veritat és que mai se m’ha donat gens malament. La meva virtut ha estat sempre la literatura; els mestres diuen que m’hauria de plantejar fer un batxillerat d’humanitats; per desgràcia això no passarà mai...
Els meus dos germans ja fa un grapat d’anys que treballen amb els pares, i les tres menudes encara van a l’escola primària.
El poblat on visc es diu la Xiquilla i la majoria dels que hi són es dediquen a vendre pels mercats. La meva passió són la poesia i l’art i és a això al que em voldria dedicar. Em perdo molts dies en la meva habitació, en el meu món. Imagino una altra vida, lluny d’aquí. És en els meus poemes on m’agradaria viure, és allà on realment sóc jo.
La mare diu que de tant llegir novel·les romàntiques m’he acabat creient que aquestes són veritat i que fer poesia de l’amor és una cosa que ja està massa vista; sempre li contesto que sóc com el Quixot, però ella mai no ho entén. La mare no ha anat mai a l’escola, va quedar òrfena de ben jove i com que era l’única noia de la família, va haver de tirar endavant casa seva tota sola.
Crec que és per això que es va casar tan jove amb el pare, i és per això que ara vol fer el mateix amb mi. En la nostra cultura, les noies s’han de casar joves perquè la seva feina és formar una família i tenir-ne cura. La mare, la Manuela, va tenir el meu germà Antonio amb setze anys i llavors ja en feia un parell que era casada.
La Manuela només té trenta-sis anys, i si la veiessis per primera vegada diries que en té una cinquantena. No és just fer envellir tant les dones; fer-les casar tan joves i fer-les parir com a conills, no hi estic gens d’acord; jo vull anar a la universitat i viatjar, rodar món i ser lliure.
M’estimo molt els meus pares, i no vull decebre’ls, han estat ells qui m’han donat la vida... però aquesta vida és meva i de ningú més, no vull ser esclava d’unes tradicions i d’uns paràmetres establerts. De vida només n’hi ha una i la vull viure a la meva manera. Tant de bo això fos una novel·la d’aquell italià “Federico Moccia”; en les seves històries sempre tot acaba bé. Tant de bo pogués dir als pares tot això i que ells em contestessin: “Tens raó, Rosita, has de decidir el que tu vols fer amb la teva vida”. Tant de bo pogués marxar lluny i començar una nova vida, com en les pel·lícules , amb una nova identitat i en un nou món. Però la veritat és que això no és una novel·la, ni una pel·li romàntica, ni un bonic poema d’amor, no, això és la vida real, això és el que hi ha, el que m’ha tocat viure.
Tot va començar quan va acabar el curs, jo havia aprovat tot amb matrícula i la mare estava encantada. A l’hora de sopar el pare ens va dir que ens havia d’anunciar una bona nova. Ja era hora, vaig pensar, en aquesta casa de bones noves no anem sobrats...:
“Fills meus, aquesta setmana he estat parlant amb el pare d’en Raimon- es girà cap a mi tot picant-me l’ullet- i m’ha comunicat que el seu fill em vol demanar la mà de la meva Rosita.”
No sé com no vaig caure redona al terra... em va marxar el color de la cara i vaig començar a suar; sentia la mare, que plorava d’alegria, i les meves germanes verdes d’enveja. Jo els hauria donat tot el que em venia a sobre de bona gana. El pare prosseguia amb la seva perorata:
“No m’ho podia creure, en Raimon, el noi més prometedor de la Xiquilla. Heu vist la seva parada? I només té vint anys!”
D’això ja en fa ben bé un parell de mesos i cada cop que ho penso encara em roda alguna llàgrima galta avall. He fet fora de la meva vida tots els poemes i totes les lletres,he fet fora de la meva vida la verdadera Rosa. Si jo no puc ser lliure, almenys ells ho seran. El vent els durà a un lloc millor.
El casamiento celebrarà la pròxima lluna nova, i allà seré jo, davant d’un noi que no conec, davant la família excitada i eufòrica de tots dos, i li diré a aquell desconegut que sí, que sí que l’estimo i que vull passar la vida amb ell.
M’estimo molt els meus pares, i no vull decebre’ls, han estat ells els que m’han donat la vida... i també els que l’han regalada a en Raimon, perquè hi faci el que li vingui en gana!
-------------------------------------------------------------------
Em dic Raimon i visc a la Xiquilla des que tinc memòria, la propera primavera compliré 21 anys. Vaig deixar els estudis als setze, l’escola no ha estat mai el meu fort, però sempre m’han dit que tinc molt cap per als negocis.
La meva idea era muntar una petita empresa de reparacions aquí al poblat (l’única cosa a la que tots ens podem dedicar és a la mecànica). Com tothom al barri a casa meva som venedors ambulants, i al pare la idea de muntar un taller no li va fer ni mica de gràcia. No és just, vaig pensar, aquestes tradicions estúpides ens tanquen en aquest poblat... Si no comencem a canviar les coses no sortirem mai d’aquesta misèria.
El meu germà gran va començar a treballar amb el pare als catorze anys (ell sí que n’era de negat per als estudis) i els petits van pel mateix camí. Els que més em preocupa no és que treballin, sinó el fet que no es plantegin cap altra opció... el pare va agafar la parada del abuelo quan tenia 18 anys, és l’orgull de la família...
Els mercats fan als homes rutinaris i malhumorats. Una bona feina no és aquella que t’obliga a ser lluny de casa teva i dels teus, que condemna les generacions futures a treballar-hi. La pitjor condemna a la que la meva família m’ha sentenciat, però no és pas aquesta.
Tot va començar a principis de juny, l’època de bodes i batejos per excel·lència. La mare i la Manuela, la nostra veïna, parlaven entusiasmades del goig que feien els nuvis, que tan sols amb 16 anys ja es comprometien per a tota la vida...; com es notava que no els miraven a la cara, la noia va plorar tot el casamiento i ell no va obrir els punys fins que no van ser fora de l’església.
Aquella mateixa nit, a l’hora de sopar, el pare no em va traure la vista del damunt. Després de les postres ja no va poder aguantar més i em va dir tot el que m’havia transmès amb aquelles mirades:
Raimon... ja ets adult i va sent hora que prenguis una esposa, mira el teu germà José, que només et treu dos anys i ja ens ha donat dos néts!
Abans de pronunciar aquella frase ja estava segur que m’havia sentenciat, mai no havia vist el pare tan enfurismat, cridava en un castellà molt tancat que era la deshonra de la família i que jo no era ningú per a qüestionar la seva voluntat. Després d’allò la mare i el José em van demanar molt seriosament que escollís una esposa aviat... o el pare hauria de prendre altres mesures.
Una esposa als 20 anys, no m’ho podia creure, però que érem als anys cinquanta? No vull decebre els meus pares... al cap i a la fi sóc aquí gràcies a ells, i no prendre una esposa aviat em suposaria un rebuig que no sé si podria suportar. Vaig decidir que la millor opció era seguir el consell de la mare i el José, i escollir una noia al més aviat possible.
Un munt de joves a la Xiquilla però cap no em feia el pes, massa descuidades, massa conformistes, massa tradicionals... si m’havia de casar, ho faria almenys amb una noia de cap a peus, intel·ligent, comprensiva i per damunt de tot amb idees noves i fresques.
Un dia passejant pel pati del darrere, vaig veure un foli tirat al terra. És d’alguna de les meves germanes- vaig pensar- que tot seguint els passos familiars ja vol deixar d’estudiar.
El vaig plegar de terra i vaig veure que era un poema, no era pas de cap de les meves germanes (mai se’ls hauria acudit escriure’n un), era un poema preciós, fantàstic, amb aires de llibertat i ple d’il·lusions, no era d’un autor famós, el firmava la Rosa, la filla de la Manuela, i es titulava “Més enllà del poblat.”
En aquell instant vaig saber que l’única noia de tota la Xiquilla amb la qual podria compartir els meus somnis era ella, la Rosa Heredia. Ho vaig comunicar als pares i els hi va semblar magnífic:
Li ho comunicaré al seu pare de seguida que em sigui possible, no podrà dir que no. La nova parada es l’enveja del veïnat!- cridà el pare ben unflat.
La resposta dels Heredia no es va fer esperar, deien que la Rosa acceptava encantadíssima l’oferta i que el casamiento es podria celebrar la primera lluna nova d’agost. Jo sabia perfectament que aquelles paraules no havien sortit de la boca de la Rosa: ningú no es vol casar als 15 anys amb un desconegut, i menys una noia com ella.
10 D’AGOST
Era el dia del casamiento, la Rosa estava molt trista, infinitament decebuda pel camí que havia pres la seva vida, però en el fons sentia curiositat i nervis pel seu desafortunat casamiento.
En Raimon era un sac de nervis, no sabia si havia fet bé condemnant aquella noia a casar-se amb ell, era un egoista, estava nerviós i tremolava. S’havia de consolar pensant que si ell no hagués demanat la seva mà qualsevol altre ho hauria fet.
DAVANT L’ALTAR
La Rosa gairebé plorava, no s’ho podia creure , acabaria com la Manuela envellint a tota pastilla, allò anava en contra dels seus principis, dels seus ideals, de tot... almenys el noi era amable i la tractava amb respecte, en Raimon era ben plantat i molt guapo, almenys allò la consolava.
S’apropava l’hora del “Sí, vull” i en Raimon no podia suportar la mirada d’aquella noia tan maca, preciosa, però prenyada de tristesa i d’amargor. D’una revolada s’hi va apropar i a cau d’orella li va canturrejar el poema que havia trobat al pati de casa seva. La noia va fer cara de sorpresa. En Raimon continuava recitant, la cara de la noia canviava per moments: no podia ser veritat que aquell noi sabés el seu poema estrella de memòria i que fos capaç de recitar-lo amb tant sentiment i dolçor. El cor de la Rosa era un cavall desbocat. Podia ser veritat tot allò? Segur que no era la seva imaginació? Al cap i a la fi pot ser el vent sí que havia dut els poemes i la Rosa a un lloc millor.
Ens estimem molt els nostres pares, i no volem decebre’ls, és gràcies a ells que avui estem aquí, però hem seguit la vida que ens han marcat durant molt de temps, i ara ha arribat el moment de canviar de rumb, de treure les brides i d’anar més enllà del poblat.
EMME