L’ORGANITZACIÓ DELS CAMPS DE REFUGIATS

Després de la invasió del territori saharahuí pel Marroc i Mauritània amb posterioritat als acords de Madrid, els 175.000 saharauís que es van autoproclamar com a República Àrab Saharauí Democràtica varen fugir de llur territori i es van establir en camps de refugiats en una zona del desert algerià coneguda con Hamada.

Els camps de refugiats s’han organitzat seguint el model de municipis i províncies: dairas i wilayas.

Al-Aaiun, Smara, Dajla i Auserd són les quatre wilayas o províncies. La distància entre les quatre wilayes és variable, i oscil·la entre 20 i 70 km. Dajla és la wilaya més al sud i situada a uns 180 km de Rabouni, la capital administrativa de la RASD. L’emplaçament de cada wilaya ve condicionat tant per raons estratègiques com per l’existència o proximitat de l’aigua.

Les dairas són petits nuclis de tendes (haimes) i han pres el nom de ciutats: Amgala, Argub, Miyec, Bojador, Daora...En total hi ha unes 24 daires repartides entre les quatre wilayas. Les daires disten de dos a quatre quilòmetres l’una de l’altra.

Cada família viu en una haima, tenda d’uns 20-25 m2. El terra és ple de catifes i coixins, i pràcticament no hi ha mobles. Algunes famílies tenen una caseta d’adob annexa de 10 a 15 m2, on guarden mantes i altres objectes, i un petit espai per a la higiene personal. L’hospitalitat és un valor molt important: la cerimònia del te o del tatuatge de Hens són els símbols més coneguts, expressió d’una acollida càlida i natural als visitants.

Les necessitats d’organització de la població civil en campaments ha portat a una economia de supervivència. Cada mes es reparteixen productes alimentaris bàsics, L’ajuda internacional canalitzada per mitjà d’organismes governamentals proveeix el poble saharauí d’alguns aliments bàsics. Es porten a terme plans de cultiu amb l’objectiu, a llarg termini, d’arribar a l’autoproveïment de productes agrícoles. Aquests horts són regats amb aigües del subsòl que contenen una elevada salinitat la qual cosa dificulta el creixement de les plantes. Malgrat tot s’aconsegueix conrear verdures, pastanagues, cebes, alls, tomàquets, etc. Que pal·lien parcialment les mancances vitamíniques de la població.

Hi ha wilayes que disposen de panificadora i es va instal·lar una granja avícola que proporciona ous i carn. Últimament s’estan portant a terme projectes per tal d’estabular cabres i camells que poden proveir proteïnes a la població refugiada.

Hi ha famílies que crien algunes cabres, pollastres i fins i tot camells.

Als campaments no hi ha un sistema ordinari de correu, ni xarxa telefònica i elèctrica, però els saharauís han estructurat un sistema per tal que les cartes arribin al seu destinatari així com les notícies en cas d’urgència. A Rabouni i últimament en Al-Aaiun hi ha telèfon públic a través del qual es pot contactar amb les famílies refugiades.

No existeix una xarxa viària de carreteres al desert. Hi ha rutes o també camins més o menys traçats pel pas dels vehicles en un terreny relativament pla. La gent dels campaments utilitza els recorreguts dels tot terreny o dels camions per desplaçar-se.

L’ensenyament és gratuït i obligatori per a tots als nens fins els 16 anys. Per als saharauís l’ensenyament i la sanitat tenen una gran importància i estan estructurats per tal que tota la població pugui gaudir-ne. A cada daira hi ha una escola primària, que inclou també educació pre-escolar. Cada wilaya disposa d’una escola d’educació especial on reben classes els nois i noies amb discapacitats. A partir dels set anys tots tenen com a segona llengua el castellà que s’imparteix a les escoles de primària. L’educació secundària es fa gaire bé en tots el casos en un internat ja sia prop de El-Aaiun o bé a diferents països com Cuba, Líbia, Síria o Alger, la capital d’Algèria. El principal problema de l’educació als campaments és la manca de material i recursos pedagògics.

Cada daira disposa d’un centre de lleure (esplai), on els nens i les nenes assisteixen a les tardes un cop finalitzen les classes a l’escola.

La sanitat és gratuïta i es basa en la medicina preventiva i en l’assistència hospitalària en casos més greus. Cada daira té un centre de sanitat en què es resolen els casos més senzills, que tan sols requereixen tractament ambulatori, i a cada wilaya hi ha un petit hospital per a intervencions més complicades. Els casos més greus es traslladen a Rabouni on hi ha un hospital central dels campaments.

Tots aquests centres pateixen de la manca de recursos: un dels problemes més greus és la falta de medicaments, com també la dificultat per conservar-los, així com també les dificultats de les anàlisis i els sistemes d’exploració i diagnosi de determinades malalties. Els metges i personal sanitari es forma a universitats de diferents països del món i treballen en el centres sanitaris de les wilayes.