EL SÀHARA OCCIDENTAL, LA SEVA HISTÒRIA.
“ Per entendre el procés històric del Sàhara Occidental, s’ha de tenir en compte que en aquest territori no solament entren en conflicte les aspiracions i interessos de marroquins i saharians, sinó que els actors que hi estan implicats i els interessos que s’hi juguen són molt més amplis i variats... Cal advertir que tot i estar vestida amb arguments històrics i culturals, la qüestió del Sàhara Occidental és una qüestió de geoestratègia, en la qual el problema històric és accessori i ha estat plantejat per encobrir... aspiracions polítiques i econòmiques que d’altra manera serien molt difícils de defensar...Quan per posar entrebancs a la celebració del referèndum d’autodeterminació, el 1975, el Marroc va demanar a la Cort Internacional de Justícia de la Haia que es pronunciés sobre si abans de l’arribada dels espanyols el Sàhara estava sota sobirania marroquina, el dictamen va ser clar: havent consultat els documents aportats per totes les parts, el Tribunal no aprecià l’existència de cap vincle de sobirania territorial entre el Sàhara Occidental i el regne del Marroc o Mauritània, i considerà que a l’arribada dels espanyols el Sàhara Occidental es trobava habitat per poblacions nòmades, socialment i políticament organitzades en tribus i sota l’autoritat dels seus caps. La sentència refermà el dret del poble saharià a la lliure autodeterminació i en certa manera va tancar una polèmica per deixar clar que el problema no era als llibres d’història, sinó als gabinets d’estratègia política, econòmica i militar...Això explicaria per què el suport que donen tots el partits polítics espanyols als saharians es torna inútil quan aquests partits arriben al poder. L’interès d’Estat s’imposa impedint qualsevol pronunciament en defensa del poble saharià que no vagi més enllà de l’ajut humanitari que els permeti subsistir. El mateix es pot dir de les organitzacions no governamentals que sent l’única veu discordant acaben mesurant amb infinita prudència l’abast de les seves reivindicacions per tal que l’únic suport que s’ofereix no els sigui també retirat.”(Narcís Soler, , Carles Serra, i altres. “Sàhara Occidental. Passat i present d’un poble”.1999, Universitat de Girona)
ELS ORIGENS DEL POBLE SAHARAUÍ
Fa aproximadament uns 3000 anys, una població anomenada sanhaja, relacionada amb els primers pobladors berebers i que vivia al nord d’Àfrica migra cap el nord-est i ocupa pràcticament la totalitat del Sàhara obligant a la població de pell negre a migrar cap el sud. Poc a poc els habitants de Sàhara controlen les rutes que travessen el desert de nord a sud.
Al segle VIII s’inicia la islamització del Sàhara la qual cosa es consolida definitivament al segle XI amb els almoràvits, confederació de diverses tribus procedents del sud-oest del Sàhara. Amb els almoràvits les tribus saharianes van arribar a controlar una amplia zona del nord-oest del continent africà i van travessar el Mediterrani iniciant la conquesta de la Península Ibèrica. Aquesta gran expansió va acabar amb la separació en diferents grups, un d’ells torna cap el sud i l’altre s’estableix a Al-Andalus ial actual Marroc fundant la ciutat de Marràqueix, lloc de gran activitat cultural i comercial.
A principi del segle XIII, un poble àrab beduí procedent del Iemen va ocupar el Sàhara. La relació amb els pobles berebers autòctons i els àrabs, Benni Hassan, va tenir moments de tensió i enfrontaments, així com també acords, però finalment tots dos van acabar fusionant-se. D’ells ve la majoria del poble saharauí. La resta de la població té un altre origen.
Durant els segles XIII i XVI, els habitants del Sàhara es movien a través del desert per rutes més o menys regulars i no coneixien ni fronteres ni cap poder sobre ells.
El segle XVI Tombouctou situat a l’actual Mali era un important centre comercial i lloc de trobada de la majoria de caravanes que travessaven el desert. Degut a la seva importància estratègica el sultà del Marroc, Ahmad el Mansor controla aquesta ciutat, i les rutes del comerç transaharià. Obligà a pagar tributs a llarg de pràcticament un segle, malgrat el control del sultanat, els pobles saharauís no es van sotmetre al seu poder gaire temps i la influènciasobre ells va ser pràcticamentnul·la.
Els primers contactes entre les poblacions saharauís i els europeus es produeix al segle XV, especialment establint relacions comercials amb els espanyols i portuguesos a través de la costa atlàntica d’Àfrica del nord.
El veritable inici de la colonització del Sàhara Occidental no es produeix fins el segle XIX. En aquest període és França la potència que controla tot el nort-occidental de l’Àfrica. L’any 1886 es defineixen les fronteres entre la zona francesa i l’espanyola, però no serà fins el segle XX que el Sàhara Occidental és controlat per part dels espanyols, i no sense problemes a causa de la resistència dels habitants saharians. Les continues rebel·lions al Sàhara occidental obliga l’any 1934 a signar un acord de cooperació militar francoespanyola per tal de destruir el moviment de resistència anticolonial, fet que possibilita l’explotació de les riqueses del Sàhara Occidental.
1934 Antonio delOro funda la ciutat de El Aaiún prop d’una font d’aigua.
1940 Tècnics espanyols descobreixen els primers indicis de l’existència de petroli.
1950 L’INI (Institut Nacional d’Indústria) crea l’empresa Adaro is’inicien les extraccions de fosfats.
1956 El Marroc aconsegueix la independència i el sultà Mohamed V és proclamat rei.
1957 Bandes armades marroquines sota el comandament del nacionalista Ben Hamu invaeixen el Sàhara Occidental. El sud d’Algèria i Mauritània per tal d’expulsar els colonitzadors. França i Espanya aturen la rebel·lió amb una ofensiva conjunta (Operació Huracán / Ecouvillon).
1958 El general Franco lliure al Marroc la major part d’Ifni i la regió de Villa Bens com a premi a la col·laboració de Mohamed V en la lluita contra les bandes rebels.
1961 El Govern espanyol converteix el Sàhara Occidental en la província espanyola número 53 , i signa amb 11 empreses petroleres, la majoria dels EUA, la recerca i explotació del cru.
1962 L’INI crea l’empresa Eminsa i es descobreixen els fosfats de Bucrà.
1963 Les empreses petroleres troben indicis de cru en més de 27 punts. La major concentració es troba a la zona compresa entre El Aaiún i el Cap Bojador.
1965 L’ONU inicia el tràmit per tal que Espanya convoqui un referèndum d’autodeterminació i abandoni el Sàhara Occidental
1967 Franco crea la Yemaà, una mena de Parlament autonòmic format per notables saharauís amb la finalitat de tranquil·litzar l’ONU.
1969 Espanya lliure Sidi Ifni al Marroc i crea l’empresa Fos Bucrà que explotarà les mines de fosfats en el Sàhara. Basiri funda en Smara elMovimiento de Vanguardia para la Liberación del Sàhara, que en pocs mesos arriba a tenir 4.700 afiliats.
1970 El 17 de juny una companyia de la Legió dissol a trets una manifestació nacionalista a la ciutat d’ El Aaiún. Amb més de 10 morts, Basiri és detingut i desapareix uns dies més tard. Comença l’expedició del DNI bilingüe per al saharauís.
1971 El 10 de juliol es produeix un intent de cop d’Estat contra Hassan II, rei del Marroc, en el palau Sjirat.
1972 El 16 d’agost avions militars marroquins metrallen el Boeing que trasllada a Hassan II. Comença l’extracció de fosfats del Sàhara. Grups de joves creen dos moviments nacionalistes paral·lels: un a Tarfaya (Marroc) i un altre al Sàhara espanyol.
1973 El 20 d’abril els nacionalistes de Tarfaya i del Sàhara espanyol es reuneixen a Zuerat (Mauritània) i creen el Front Popular per l’alliberament de Saquia el –Hamra i Río de Oro, més conegut per Front Polisari. Brahim Gali serà el seu secretari general Es defineixen com a moviment d’alliberament àrab i africà. Després d’un mes es produeix la primera acció armada contra un establiment militar espanyol a Janquet Quesat. El 30 de setembre el guerrillers maten a un caporal saharauí de l’exèrcit regular. ETA assassina al president del Govern espanyol, Luis Carrero Blanco.
1974 Franco fa president del Govern a Carlos Arias Navarro. Les pressions augmenten cap l’Estat Espanyol per tal que resolgui el problema colonial concedint l’autodeterminació del poble saharauí. La Yemaà aprova un estatut d’autonomia per al Sàhara redactat a Madrid, el qual mai serà promulgat entre d’altres causes hi haurà l’ofensiva diplomàtica del Marroc en contra de la possibilitat d’aquest estatut. Mor en combat el primer guerriller del Front Polisari, Bachir Lehlaui ( 26 d’abril ). El mes de maig, Hassan II inicia una gran concentració del seu exèrcit en la frontera amb el Sàhara. Es produeix un atemptat contra la cinta transportadora dels fosfats de Fos Bucrà. Espanya recolza la formació del Partido de Unión Nacional Saharaui (PUNS) i col·loca com a representant a Ijalihenna uld Rachid. La policia desarticula l’organització estudiantil del Polisari en la Península i Canàries. Espanya anuncia un referèndum d’autodeterminació per al primer semestre de 1975. Hassan II fa un recurs al Tribunal Internacional de l’Haia ( 17 de setembre) i s’entrevista amb Henry Kissinger a Rabat ( 15 d’octubre ).
1975 El Marroc anuncia el mes de març la creació del Frente de Liberación y Unidad (FLU). Infiltrats marroquins produeixen una sèrie d’atemptats terroristes en cadena a la ciutat d’ El Aaiún. Segrestament de patrulles de Tropes Nòmades per el Polisari. El 12 de maig visita el Sàhara una missió de l’ONU. Ijalihenna viatja al Marroc i jura fidelitat a Hassan II que acabarà sent ministre del seu govern. Les FAR comença una sèrie d’atacs a diferents llocs de l’interior del Sàhara on hi ha destacaments espanyols. El 16 d’octubre el Tribunal de l’Haia dictamina que no existeixen vincles de sobirania entre el Sàhara i el Marroc. Hassan II anuncia la Marxa Verda. El 24 d’octubre s’inicien a Madrid les negociacions per al lliurament del territori del Sàhara al Marroc. El 2 de novembre, Juan Carlos, cap d’Estat en funcions, viatja a El Aaiún, tanmateixel president de la Yemaà passa al Marroc. El 6 de novembre s’inicia la Marxa Verda, i el 9 de novembre Espanya garanteix en Agadir a Hassan II l’entrega del Sàhara. L’endemà es produeix la retirada de la Marxa Verda. El 14 de novembre es firmen ela Acords de Madrid entre Espanya, El Marroc i Mauritània. Aquest mateix dia es dissol el PUNS. El 18 de novembre, les Corts aproven la Llei de Descolonització. El 20 de novembre mor Franco. El 23 de novembre prenen possessió del Sàhara les noves autoritats del Marroc.
1976 El 28 de febrer els militars espanyols abandonen el Sàhara definitivament.
EL CONFLICTE DEL MARROC
Els plans de l’ONU per al Sàhara són desobeïts un cop iniciada la transferència de funcions de l’Estat Espanyol al Marroc i Mauritània, ja que com a potència colonitzadora era responsable d’un procés de descolonització que mai es va produir.
Després de la transferència de funcions comença una forta repressió de les tropes del Marroc i Mauritània en contra dels saharauís no partidaris de l’annexió.
La retirada dels militars espanyols a principis de 1976 fa que la població saharauí inicií l’èxode cap a l’interior del país. El Front Polisari s’enfronta amb les tropes invasores i intenta protegir la retirada de la població civil cap a la frontera d’Algèria. Aquesta retirada dels civils és atacada pel Marroc amb gran violència, fins i tot bombardejant amb napalm i fòsfor blanc des de l’aire amb l’aviació.
El 27 de febrer es proclama la República Àrab Saharauí Democràtica (RASD) i el seu braç militar, L’Exèrcit d’Alliberament Popular Saharauí lluita contra les tropes marroquines i mauritanes. A les tropes de Front Polisari s’hi van unir la majoria dels saharauís integrats a l’exèrcit espanyol i tota la població que escapava desert endins.
El Front Polisari organitza la fugida de la població civil i l’acolliment de refugiats a l’interior del desert. Poc a poc en van creant camps d’aquests refugiats a les proximitats de Tinduf, dins el territori algerià. Des d’aleshores, la població saharauí resistirà l’ocupació del seu territori al desert.
El 1979 Mauritània signa la pau amb la RASD i reconeix el dret del poble saharauí a la seva autodeterminació així com a la part del territori del Sàhara que l’Acord Tripartit de Madrid li concedia.
El Marroc va mantenir la seva ocupació il·legítima, i la guerra amb el Front Polisari, basada en incursions i guerrilles que provocaven un continu desgast a l’exèrcit marroquí. L’any 1980 el Marroc decideix construir al desert grans murs equipats amb sofisticada tecnologia militar provinent dels Estats Units, França i Israel. Els murs són terraplens de sorra i pedres rodejats de filats i camps de mines en que cada 10 km aproximadament es situa un regiment. Darrere dels murs es situen els radars que poden abraçar un radi d’un 60 km aproximadament. Malgrat els murs, els camps de mines, els filats i els radars, l’exèrcit saharauí va continuar els seus atacs. Durant la nit petits grups de guerrillers saharauís netejaven els camps de mines i realitzaven incursions dins les files marroquines, en moltes ocasions es feien presoners i s’incautaven armes. Durant el dia es mantenien amagats i tornaven a atacar a la nit següent en un lloc diferent. (Segons declaracions de diferents militars saharauís)
L’any 1982, i després d’una llarga negociació diplomàtica que s’inicia al juliol de 1980, la RASD ingressa en L’Organització per la Unitat Africana, i com a conseqüència, el Marroc es va retirar de l’OUA. La guerra va continuar sense cap expectativa d’un final a curt termini. Amb aquesta situació on no es veia cap sortida pacífica l’ONU decideix, l’any 1989, elaborar un Pla de Pau que preveia la celebració del Referendum d’Autodeterminació i una treva entre el Marroc i el Front Polisari. Del 1988 fins el 1991 prossegueixen les negociacions entre les parts en conflicte sense que s’arribés a un acord definitiu. Finalment a l’abril de 1991 l’ONU posa en marxa el procés per la realització del referèndum d’autodeterminació al Sàhara i crea la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). El calendari i el pla d’acció de les Nacions Unides preveia que el referèndum es duria a terme al final del gener de 1992, després d’un alto el foc que entraria en vigor el 6 de setembre de 1991.
La Comissió d’Identificació de la MINURSO havia de posar al dia el cens espanyol de l’any 1974 abans del referèndum. Hores d’ara el referèndum continua sense fer-se i la causa d’aquest retard és l’actitud marroquina, sobre tot pel que fa al cens electoral. El Govern del Marroc sempre a intentat la inclusió de població marroquina en aquest cens propiciant els trasllats al territori del Sàhara. En els últims anys del regnat de Hassan II, pare de l’actual rei Mohamed VI, el Marroc ha aconseguit bloquejar la consulta ordenada per l’ONU presentant més de 130.000 recursos contra el procés d’identificació de votants.
En el seu informe del 25 d’octubre de 2000, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va considerar una tercera viaal marge del referèndum. Es tractava que la MINURSO portés a terme el cens de forma sumaria, i per això va anomenar al petroler dels Estats Units, James Baker III, antic secretari d’Estat amb George Bush pare. James Baker és, possiblement, una veu molt més important en el conflicte del Sàhara que el propi Kofi Annan. (Bàrbulo, T. La historia prohibida del Sàhara Español. Barcelona, 2002. Editorial Destino)
Des de l’alto el foc de 1991 entre el Marroc i el Front Polisariles negociacions han estat constants fins ara. L’ONU ha fet diferents propostes entre elles l’anomenada tercera via consistent en una autonomia del Sàhara dins de l’autoritat governamental del Marroc. Aquesta annexió del territori saharià al Marroc ha estat impulsada per França, El Regne Unit i Estats Units en últims anys, evitant d’aquesta manera la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació. Malgrat aquesta oposició hi ha un gran nombre de països dins de l’ONU que creuen que el referèndum d’autodeterminació ha de tenir lloc. Aquest impàs és el que explica la gran quantitat de pròrrogues que l’ONU anat cedint al contenciós i el fet que la sobirania del Sàhara Occidental no s’hagi atorgat encara a cap país. Segons els mandats de l’ONU, Espanya com a potència colonitzadora no pot transferir la sobirania del Sàhara de forma unilateral a un altre país,alhora el Marroc no té cap status sobre aquest territori ja que va ser invait per la força.
Una possibilitat amb la que es treballava era dividir el Sàhara en dues parts, la del nord seria marroquina, la del sud del Front Polisari. Els mapes publicats per algunes revistes petroleres recorden que tota la costa Nord del Sàhara Occidental, l’antiga Sakiet el Hamra, ha estat concedida a la petrolera nord-americana Kerr McGee, i la costa sud, l’eix Río de Oro, a la francesa TotalFinaElf. Un eventual repartiment del territori del Sàhara entre el Marroc i el Polisari, al que el Marroc s’oposa totalment, tindria l’inconvenient de deixar a la nova concessió a França dins el territori que restaria sota sobirania del Polisari. (Revista “La clave”. Nº 68. Agost 2002)
El paper de l’Estat Espanyol és ambigu, especialment des de la jugada de l’Illa de Perejil on l’entrada en escena dels EEUU va neutralitzar totalment a la Unió Europea. Espanya sempre ha defensat el dret d’autodeterminació del poble saharauí tal i ha manifestat acatar qualsevol resolució de les Nacions Unides. Però en el si dels partits polítics espanyols la situació no és tan clara.El PP des que és al Govern a patrocinat el grup parlamentari d’Amistat amb el Marroc, per una altre banda reconeix que la descolonització del Sàhara encara no s’ha completat fins que el poble saharauí exerxeci el seu dret a l’autodeterminació, la qual cosa l’enfronta al Marroc.
Contràriament, el grup parlamentari Paz para el Pueblo Saharaui el patrocinen diputats del PSOE, i altres partits nacionalistes i d’esquerre sense el PP. Bona part del grup socialista defensa una política que recolzi la tesi de l’enviat especial del Secretari General de l’ONU, James Baker III, de concedir una autonomia temporal al territori sota la sobirania marroquina.
Aquesta autonomia és, juntament amb el referèndum d’autodeterminació, el repartiment del territori, o la retirada de la MINURSO, una de las quatre opcions presentades per el Secretari General de L’ONU, Kofi Annan, a la decisió del Consell de Seguretat en el qual, tres membres permanents tan decisius com EEUU, França i Anglaterra, donen suport a l’Acord Marc o Pla Baker.
La realitat del cas del Sàhara occidental és que el Marroc faci unes despeses des de fa 27 anys d’un milió de dòlars diaris per tal de mantenir el territori, que la MINURSO ha gastat 400 milions de dòlars, que Algèria, és possible que gasti una quantitat semblant a la marroquina en recolzament al Polisari, i malgrat totmés de 180.000 saharauís originaris del territori han de viure des de 1975 miserablement en camps de refugiats als voltants de Tinduf.
