Ara et començo a conèixer i tant de bo no t'hagués conegut mai, perquè el que he descobert en tu no m'agrada. Però tu segueixes com sempre a la teva i m'ignores, ho ignores tot. No em coneixes gens, però m'he adonat que jo tampoc et conec gens a tu.
Ara mateix et penses que sóc a la cuina, fent el sopar, però t'equivoques, no sóc a la cuina i no estic fent el sopar, i si fos a la cuina no faria el sopar per tu. Per tu no faria res, però ho haig de fer, perquè m'obligues, m'amenaces. Però et puc jurar que si fos per mi no et donaria ni sopar, per què? Doncs, simplement, perquè no ho mereixes.
Estic just a la porta de la cuina, de cara al menjador, mirant-te a tu, que assegut al sofà d'esquena a mi mires el telenotícies amb una calma parsimoniosa. Em fa ràbia veure't així de tranquil, em fa ràbia perquè quan em veus a mi et poses nerviós i me'n poses a mi. Tu em fas ràbia, molta ràbia, cada dia més ràbia.
Quan em pensava que ho sabia tot resulta que en realitat no sabia res. M'he adonat que no et conec, no sé res de tu, absolutament res. Era una ignorant, ignorava tot el que amagues dins i ara que tot just t'he començat a conèixer no m'agrades, m'has decebut, m'esperava més de tu. Vaig casar-me amb tu i t'estimava, t'estimava moltíssim, estava convençuda que eres l'home de la meva vida. Però llavors tu no eres tu, eres un home inexistent, un ésser massa perfecte per ser real, però estava tant enamorada de tu que no vaig veure-hi més enllà, l'amor és cec i a mi em va encegar.

Ja fa dos anys de tot allò, i és ara quan se m'han obert els ulls, és ara que he recuperat els sentits, però ara pot ser és massa tard, m'he despertat massa tard. Avui ja no sé veure en tu aquell home perfecte, ja no entenc què faig amb tu, no puc estimar-te, ja no en sóc capaç. T'has convertit en l'ésser més repel·lent que conec, de fet ja eres així, sempre ho deus haver sigut, però jo no ho he sabut fins ara. Havia d'haver suposat que darrere d'aquella perfecció amb la que em vas captivar hi hauria un ésser tan rotundament fastigós, però no ho vaig suposar. No vaig fer suposicions, ni prediccions, ni hipòtesis, ni previsions, ni res, res de res; ni tan sols ho vaig arribar a pensar, no podia pensar, el meu cap no feia res, no pensava, no es movia, no actuava. Tenia el cap ple de pardals, ple dels teus pardals, dels pardals que tu em vas ficar al cap, uns pardals furiosos que m'anaven picotejant els pensaments i m'anaven dominant cap a tu, fent-me teva. Els pardals em van portar a tu i no vaig veure l'equivocació, però ara he fet fora els pardals i ja no sóc teva, ara torno a pensar, torno a ser meva. I és ara quan m'adono de l'error que vaig cometre fa dos anys, quan no vaig voler pensar en el futur, em vaig llançar al buit sense més ni més i aquí estic, de caiguda lliure i buscant un paracaigudes per fer la patacada més suau, però no em decideixo utilitzar el paracaigudes, tinc por de no saber obrir-lo.

Et torno a mirar, segueix assegut en la mateixa postura, com si fossis una estàtua, immòbil, palplantat davant la televisió, immers en les imatges i el so de la caixa tonta; tot i que la més tonta vaig ser jo.

La teva actitud no m'agrada, em fas ràbia, em fas fàstic, llàstima... No ho sé. És una mescla de sentiments i de sensacions que no m'agrada gens sentir, és com un calfred que m'agafa cada vegada que et veig o que penso en tu. T'odio, i sé que tu també et cobreixes d'odi, l'utilitzes per amagar la teva covardia, igual que utilitzes la violència per defensar la teva covardia, el teu poc ésser, per cobrir la teva por amagada. Ets un home amargat, vius per viure, però per dins ets ben mort, no té sentit res del que fas, ho fas per fer-te creure a tu mateix que encara ets viu. Però no tens credibilitat, ets vergonyós, no saps ni convèncer-te a tu mateix.

Però jo t'estic parlant fa estona, em sents? No, tu mai sents res del que dic, no vols saber res del que penso, ets massa egocèntric i egoista, l'avarícia et menja el cos. No m'escoltes, la meva veu interior et parla i tu no m'escoltes, em sento ignorada i no m'agrada gens. Et miro amb menyspreu i finalment decideixo entrar a la cuina, però no vull fer el sopar, no vull que sopis. M'assec en una cadira i miro al meu voltant, m'envaeix una inquietud i em venen uns calfreds momentanis i un pànic estrany em recorre el cos.
Miro el que m'envolta: els fogons, els pots, la taula, la cadira, els plats, la pica, els gots, el marbre, la nevera, els armaris, els calaixos... La cuina no m'agrada, quan la miro em venen al cap moments que voldria esborrar, moments que no desitjaria per ningú i potser ni tan sols a tu et desitjaria tot el que he passat aquí. No t'ho desitjaria... o potser sí, a tu potser sí. Perquè tu ets el culpable i seria la teva sentència perfecta: passar tot el calvari que m'has fet passar a mi. Estic convençuda que no ho superaries, no resistiries gens, t'enfonsaries més ràpid que una pedra a l'aigua, davallaries, tocaries fons. Perquè sé que darrere d'aquesta màscara de bèstia tu ets dèbil, ets algú perfectament vulnerable, fràgil, encara que no ho sembli jo sóc més forta que tu.

El sopar doncs no apareixerà aquesta nit, no em penso moure d'aquí per anar fins als fogons a escalfar res, no penso anar a la nevera i treure res, no penso parar taula ni rentar res. No faré res.
Sento que et mous, m'arriba el soroll del teu moviment des del menjador, escolto les teves passes atentament. Camines i sé que t'atures davant l'armari de sempre, sé que ara estàs traient l'ampolla de sempre i que en faràs uns quants glops com sempre. Et sento caminar com sempre i sento que t'asseus al sofà de sempre, segurament fent glops de l'ampolla de sempre. Em crides. Em tornes a cridar. Crides ara una mica més fort. Jo et sento, t'he sentit tota l'estona, però t'ignoro com tu fas amb mi. Finalment m'aixeco de la cadira i em poso dempeus, vaig fins la porta de la cuina i et miro sense dir res, tu t'aixeques i t'aguantes com pots amb l'ampolla a la mà, jo et miro des de la porta de la cuina.
Malgrat que em tens davant, just a dos o tres metres, em segueixes cridant, em crides insistent, amb una veu tremolosa que intenta espantar-me. Els teus crits m'esgarrapen l'oïda, em penetren endins i ressonen en mi, crides el meu nom acompanyant-lo d'ordres i insults, com sempre. M'amenaces amb paraules i jo no responc, jo em defenc amb el silenci, jo callo.
Tinc por, por de no saber sortir d'aquesta situació rutinària i monòtona que es repeteix dia sí dia també, com un cicle vital que m'està matant. Tinc por, por de mi i por de tu, sobretot de tu. Sí, tu, em fas por, molta por. Tinc por perquè sé que aviat trauràs el monstre que amagues dins i aquest monstre m'ensenyarà les urpes i es llançarà sobre meu a fer-me mal despietadament.

Em segueixes donant el discurs a crits, dient-me que sóc una simple dona, que no serveixo per res, que si fos per tu hauria d'estar tot el dia tancada a la cuina. M'afecta, tot el que em dius m'afecta encara que faig el cor fort per no fer-me més mal.

Ara ets dret davant meu i avances cap a mi poc a poc, fas només dos passes no gaire serenes i t'atures. No em dius res, però els teus ulls parlen per tu. Em mires amb aquests ulls de monstre, ets la bèstia més ferotge, t'odio. Els teus ulls no deixen de mirar-me fixament, ara m'hi fixo més i puc veure-hi les teves ninetes que es mouen nervioses, apunt d'esclatar. La teva força es concentra en aquests ulls, uns ulls rojos de foc, sembla que tota la mala força que duus dins la vulguis treure per aquests ulls, uns ulls que un dia van ser blaus i clars, uns ulls als que vaig estimar, i ara només em provoquen dolor i odi, ara s'han tornat obscurs, foscos, rojos, candescents, uns ulls que cremen.
Les teves mans es mouen i es deleixen per llançar-se sobre meu. Et tremolen les cames, no t'aguantes quiet, et mous sobre uns peus insegurs, fas unes passes insegures. Tens por i em fas por.
La teva veu sona fervorosa i provocadora com sempre, no sé què em dius, no vull escoltar-te, estic farta de sentir-te cada dia, cada dia, cada dia... T'odio, odio la teva veu, odio el que dius, odio tots els dies que em fas viure.
T'ajups com pots i deixes l'ampolla a la tauleta, et tornes a incorporar amb penes i treballs i intentes dirigir la mirada cap a mi, els ulls et fan figa però aconsegueixes controlar-los. Em tornes a mirar i jo no abaixo la vista, em fas llàstima, la teva pinta quan vas begut és encara més decepcionant. Em ve una estranya sensació d'agonia que m'omple la ment i el cor, un cor que encara es ressent de tu, un cor que no pot més, un cor al que cada dia li claves una espina més, un cor que cada dia sagna més, un cor que no suporta més tortures, un cor que crida "prou!".
No m'atreveixo a explicar això a ningú, no tinc valor, no em veig capaç de fer-ho, m'amago en aquest cau del terror, casa nostra, meva, teva, desgraciadament teva també. M'amago i no sóc capaç de sortir de l'amagatall.

Em renyes cridant, ara altre cop la bronca de sempre, que no té cap sentit, mai n'ha tingut cap. La teva veu metàl·lica ressona entre aquestes quatre parets i m'atrapa. Em segueixes mirant amb els ulls de foc i em cremes, entre la mirada fulminant i aquestes paraules que balbuceges contra mi, m'estàs deixant feta cendres. Ara els teus ulls ja no hi veuen, et cega la ràbia continguda, et surt la fera que duus dins, la fera que jeu dins teu s'ha despertat i em mostra el seu rostre de nou. M'estremeix la teva mirada, mires a la dreta i trenques el meu gerro preferit, em crides i llances a terra algunes revistes. Ara em mires i avances cap a mi, jo fujo cap a la cuina, corro, i em refugio com puc darrere la taula, tu m'acorrales fàcilment i les teves potes de bèstia em peguen, em maltracten, em fan mal.

M'abufetejes la cara sense motiu, sento la cremor a les meves galtes i la sang calenta que raja del meu llavi. Crido "prou" amb un fil de veu, et demano que t'aturis, però els teus braços m'agafen i m'aixequen del terra, em llances contra la paret de la cuina i el cop d'esquena que m'hi he donat m'ha fet mal. Em pegues, m'agafes del braç amb força, em fas mal; m'arrossegues un tros i m'empenys contra la taula, em faig mal a la cama i quan deixes el meu braç caic a terra. Tu em mires des de dalt, et sents superior i em pegues un altre cop amb força, llavors deixes anar dos cops de peu contra les meves cames. Segueixo ajaguda a terra, et demano plorant que deixis de pegar-me, però tu m'ignores com sempre i jo pateixo com sempre. Les teves urpes segueixen ratllant la meva existència, em fas molt mal, sagno per fora i encara més per dins.
Però segueix la teva guerra contra mi i sembla que no s'acabi, no tinc res a fer-hi, acabaré perdent com sempre, tu mai vols negociar. Et prens un respir i m'aixeco com puc i només fer-ho tu em pegues altre cop, em fas molt mal i t'ho dic, em queixo però no serveix de res, tu em fas callar amb dues bufetades més i ara caic abatuda al terra, sembla que no em pugui aixecar, em sento pesada, delicada, no tinc forces.
Tu respires fons, sento el teu respirar accelerat i et miro de reüll des de terra, aquesta imatge teva satisfet de la feina feta m'omple de ràbia i em dóna forces. M'aixeco de terra amb molts esforços, els braços em fallen i les cames també, tu em mires i jo m'apresso a arribar davant la pica, tu et gires de cara cap a mi i em mires amenaçant. Veig la teva mirada de foc i m'entren unes ganes boges d'apagar-la, t'acostes a mi i el primer que em ve al cap es deixar-te fora de combat, aixeco el genoll amb un moviment ràpid i vaig directe al punt feble, t'he deixat a terra recargolant-te de dolor. Espantada per la reacció que puguis tenir estiro el braç i agafo la paella de sobre el marbre, em mires i m'insultes, jo no sé què fer, llavors t'aixeques una mica i allargues la mà cap a les meves cames, però només notar el contacte de la teva mà et deixo abatut a terra amb un cop de paella al braç i un altre a l'espatlla. Tu crides, et miro i em quedo paralitzada uns segons.

M'he revelat contra tot, ara me'n adono. Deixo la paella sobre el marbre, m'enretiro una mica de tu i amb una decisió impulsiva agafo les poques forces que em queden i em preparo per acabar amb tot el calvari que m'has fet viure. Et miro per última vegada, abatut em mires des de terra, però la teva mirada no s'aguanta per enlloc, els teus ulls no tenen forces, i d'aquells ulls rojos de foc ara en surten flames, unes flames que surten dels teus ulls i et baixen per la cara recorrent les teves galtes. Ara resulta que no ets una estàtua, resulta que fins i tot saps plorar, però no et servirà per enganyar-me més, no em deixaré dominar per aquestes flames mig apagades.
Sento un impuls que em porta encara més forces noves, no m'aguanto dreta i sagno dels teus cops però no m'aturo. Et miro per última vegada i et regalo un últim renec amb un fil de veu poderosa que em surt de dins, tu plores des de terra i jo marxo, deixo la cuina enrere i vaig fins al porta, la meva sortida, l'obro i la tanco d'un cop. Fujo corrents pel mig del carrer desemparada i ferida. Fa un vent fred, el meu alè es dibuixa en l'aire, no em sento els ossos, em fa mal tot, la humitat entra dins meu; però segueixo corrent com si no tingués cames, segueixo escapant de tu, del teu infern, dels teus ulls de foc. De sobte sento de nou el fred a sobre, m'entra endins i em gela tota, l'aire m'ajuda a no decaure i no desistir i m'empeny amb força.
Arribo a l'avinguda i al ser de nit no hi veig ningú, només algun cotxe que passa veloç. M'arrossego sense deixar de córrer, les forces em surten de no sé on, em vull salvar, vull acabar amb tot. De sobte m'aturo davant d'una porta blava, dins s'hi veu llum i fora hi ha un rètol: "Policia Local", truco al timbre, m'obren la porta i m'ajuden a entrar. No es creuen el que veuen, pateixen per mi, es preocupen per mi, em demanen que m'ha passat i jo els demano que es calmin, els dic que estic millor que mai i no m'entenen. Em duen de seguida cap a urgències i de camí els explico que m'he escapat del meu marit, perquè em pega i que sempre ho ha fet. El policia que tinc al costat em mira incrèdul i em diu que posi la denúncia i m'ajudaran, ara em venen al cap imatges d'aquells moments i quan em torno a mirar al policia li dic que sí, que em maltractava, però que ja no puc més, que vull que me'l treguin de sobre.
Arribem a urgències i després de que em curin les ferides i m'embenin el braç i la cama, els policies m'escolten, els explico tot el que he passat i les seves cares tenen una expressió de compassió per mi. Quan m'acaben d'escoltar em fan firmar un paper. Minuts més tard entra un dels policies i em diu que el meu marit no es tornarà a acostar a mi, que podré viure tranquil·la. Jo no puc evitar somriure, em sento alleugerida i feliç, per fi puc somriure sense que ningú em pegui. Tanco un moment els ulls i veig aquella mirada de foc, però els obro de seguida.
Ara la bèstia està atrapada, la bèstia ja no tornarà a fer cap foc dins els seus ulls i les seves urpes no tornaran a turmentar el meu cos. La bèstia ha perdut, és dèbil, i jo he vençut, jo sóc la forta.

Marta Coll Autet