Jo tenia dos bocins de negra atzabeja.
Jo tenia un abrigall de seda i carbó.
Jo tenia per diamant sa constel·lació.
Jo tenia una figura que a hom feia enveja.

Ara em trobo desquiciat
I he perdut fins el somriure:
El meu tresor m'han furtat.
Jo sense ella no puc viure.

¿Qui m'ha robat la lluna
deixant aquest forat
negre on ara m'enfonso?

Diu la meva ànima que ha estat el vent,
Gelós perquè ella un dia fos amb mi.
I se t'ha endut, amor meu, insolent,
Amb el teu fi aroma de llessamí.

El meu cor ordena que per ella he de lluitar
O aquest dolor a ambdós en vida enterrarà.