1. Geografia
Catalunya presenta una gran varietat d’accidents geogràfics en un espai de 32 000km2 i 580 km de costa.
A Catalunya hi habiten set milions de persones. Barcelona n’és la capital. L’estat la divideix en 4 províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). A més a més, l’administració catalana la subdivideix en 41 comarques. Aquestes les classifiquem segons si són comarques de muntanya, d’interior, o litorals. Les comarques de muntanya són comarques poc habitades i amb muntanyes molt altes. Es localitzen al nord de Catalunya i són les següents: la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà i la Garrotxa. Les comarques d’interior són aquelles que no toquen al mar ni tenen muntanyes gaire altes. El relleu és variat sense grans contrastos. Les comarques d’interior estan situades en una gran plana anomenada Depressió Central i són la Noguera, el Solsonès, el Segrià, l'Urgell, el Pla d' Urgell, la Segarra, Osona, el Bages, l'Anoia, la Conca de Barberà, les Garrigues, Pla de l'Estany, el Gironès, el Vallès oriental, el Vallès occidental, l'Alt Penedès, l'Alt Camp, el Priorat, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta. Les comarques litorals són les que estan arran de mar. S'estenen de nord a sud i són: l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Selva, el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià.
Actualment, a Catalunya hi ha 946 municipis. 28 d’aquests no superen els 100 habitants; 492 es troben entre els 100 i 1000 residents; 254 entre els 1001 i els 5000; 120 entre els 5001 i els 20000; 31 entre els 20001 i els 50000; i 21 per sobre dels 50000.
Catalunya limita a l'est amb el mar Mediterrani, al nord amb França i Andorra, i a l'oest i al sud amb les comunitats autònomes d'Aragó i València. Aquesta situació ha afavorit una relació molt intensa amb la resta de països mediterranis i amb l'Europa continental.
Les grans unitats de relleu són els Pirineus i Prepirineus, la Depressió Central (o de l'Ebre) i el Sistema Mediterrani Català, a més de les planes litorals i la Serralada Transversal.
El clima és de tipus mediterrani, amb moltes hores de sol, suau a l'hivern i calorós a l'estiu. Els Pirineus i les zones pròximes tenen clima d'alta muntanya, amb mínimes sota 0 graus, precipitacions anuals, i neu abundant a l'hivern. A la costa, el clima es suau i temperat, amb temperatures que augmenten de nord a sud, al contrari de la pluja. L'interior, més allunyat del mar, té un clima continental mediterrani, amb hiverns freds i estius molt calorosos.
A continuació adjunto uns mapes que ens ajudaran a entendre el clima, el relleu i la divisió comarcal de Catalunya d’una forma entenedora.
Relleu de Catalunya
Relleu de Catalunya
Xarxa fluvial de Catalunya
Divisió comarcal de Catalunya
Mapa geològic de Catalunya
Zones sísmiques de Catalunya
Principals xarxes viàries de Catalunya
Vegetació de Catalunya
Densitat de població de Catalunya
Fotografia aèria de Torredembarra
2. Història
2.1. Les arrels de Catalunya
Després de ser habitat en època prehistòrica, el territori conegut avui dia com Catalunya fou colonitzat pels grecs, els quals fundaren Emporion (Empúries) i Rode (Roses) l’any 600 a C.
La vinguda de grecs, fenicis i cartaginesos al territori català va fer que la cultura dels ibers (pobles indígenes) s’obrís a les seves influències.
Emporion i Roma mantingueren una ferma aliança durant les guerres púniques (guerres entre Roma i Cartago). A la colònia grega situada al nord de Catalunya, Emporion, hi desembarcaren els exèrcits romans, i des d’allí iniciaren la conquesta i romanització de la península Ibèrica.
La romanització s’imposà per complet a finals del segle I aC. La llengua llatina era l’oficial, es creà una organització urbana, i el camp i les vies de comunicació foren adaptades a les necessitats dels conqueridors. Tarraco (Tarragona) es convertí en capital de la Tarraconense (província que comprenia el territori entre el Pirineu i Cartagena) i esdevingué un dels grans centres polítics i religiosos d’Hispània. Amb l’arribada del cristianisme esdevingué també la seu d’un arquebisbat.
Els visigots succeïren als romans i insistiren en mantenir les estructures polítiques i territorials de l’Imperi romà. Tot i així, s’acabà amb la conquesta musulmana de la península. Els primers musulmans que arribaren a terres catalanes ho feren l’any 714. Cap el 720 bona part de la península Ibèrica ja havia estat conquerida i era coneguda amb el nom d’Al-Andalus.
Poc després, els francs s’anaren apoderant del nord de la península. L’any 785 ocuparen Girona, i el 801 conqueriren Barcelona.
La resta de comtats pirinencs (que formaven la Marca Hispànica) s’uniren al voltant del comtat de Barcelona. Els primers comtes foren francs. Des de Guifré el Pelós (878 – 897), el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, i amb aquest motiu, es donà el primer pas cap a la sobirania i la llavor d’un estat català.
2.2. La construcció de Catalunya
El nom de Catalunya, possiblement derivat de “terra de castells”, es començà a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica, i que després de ser conquerits als musulmans al segle IX, es desvincularen dels francs i es convertiren en independents.
Aquest territori, conegut com Catalunya Vella, amb una societat feudal, inicià una expansió territorial durant els segles XI i XII, es a dir, en temps del comte Ramon Berenguer III, primer a ser nomenat monarca dels catalans. Aquesta expansió es dirigí vers el sud (la Catalunya Nova, des del sud i ponent del riu Llobregat fins al riu Ebre llevant peninsular), les illes mediterrànies i el nord (Occitània).
El 1137 es formà la Corona Catalanoaragonesa, quan el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella, filla del rei d’Aragó, s’uniren en matrimoni. Aquesta situació va permetre continuar l’expansió feudal, vers el sud i el ponent musulmà: Tortosa (conquerida el 1148) i Lleida (1149).
2.3. L’expansió mediterrània
Durant el segle XIII i a principis del XIV es donà la gran expansió feudal catalana. La Corona d’Aragó passà a dominar Mallorca, Sicília, Sardenya i València.
Al mateix temps, es conformà un sistema polític que tenia com a base el pactisme (limitació del poder reial per part de les corts), representat per la noblesa, el clergat i la burgesia. Això donà lloc a la Diputació del General (sorgida a finals segle XIII), i que a partir del s. XIV seria coneguda com a Generalitat. Amb el temps va anar adquirint un paper polític.
Malgrat tot, a mitjan segle XIV, amb l’impacte de la pesta, començà una època de crisi demogràfica, econòmica i política, que finalment a la meitat del XV comportaria una guerra civil.
2.4. Els problemes entre Catalunya i la monarquia hispànica
Tot i que Catalunya fou durant segles una sobirania imperfecta però amb les seves pròpies institucions, constitucions i drets, el 1469, Ferran II d’Aragó i Isabel de Castella s’uniren en matrimoni i propiciaren el camí cap a una monarquia hispànica.
Durant els segles XVI i XVII i en oposició al “Segle d’Or” castellà, Catalunya va viure un període de decadència.
Els desigs que la monarquia tenia per unificar Catalunya foren la causa d’un nou conflicte entre aquesta i el rei. El nou xoc va ser la guerra dels Segadors (1640 – 1659), que a la fi s’acabà amb el tractat dels Pirineus. Amb això, els comtats del Rosselló i la Cerdanya foren cedits a França, i les institucions polítiques catalanes passaren a ser intensament controlades per la monarquia.
2.5. Felip V: l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta
A la guerra de Successió (conflicte que arribà a Europa i en què es disputava la successió a la corona espanyola), Catalunya es posà de part de la casa d’Àustria, perquè la veia més disposada a mantenir les constitucions i les institucions del país.
Tot i així, l’11 de setembre de 1714, Barcelona es rendí a les tropes borbòniques. Finalment, la guerra s’acabà amb el tractat d’Utrecht, i la dinastia francesa dels Borbons en la persona de Felip V prengué possessió del tron. Aquest, nét de Lluís XIV, instaurà un règim absolutista, i per tant, abolí les institucions i el sistema constitucional de l’antiga Corona d’Aragó mitjançant el decret de Nova Planta (1716), en que Catalunya deixava de tenir un estat propi i s’integrava dins de la monarquia espanyola.
El decret significà també la substitució de la llengua catalana pel castellà en àmbits com l’ensenyament, l’administració... De totes maneres, i com és normal, es mantingué en l’àmbit familiar.
Com era d’esperar, hi hagué un declivi de la llengua i de la cultura catalanes que no es recuperaren fins a la Renaixença del segle XIX.
Passats els efectes de la guerra i l’ocupació militar, l’economia, l’agricultura, el comerç i les manufactures es desenvoluparen i posaren les bases per a la industrialització del segle següent.
2.6. Catalunya, la fàbrica d’Espanya
Al segle XIX, Catalunya esdevingué la regió més industrialitzada d’Espanya. Aquest desenvolupament industrial basat en els teixits tingué lloc entre l’any 1833 (primer vapor a Barcelona) i el primer quart del segle XX.
L’expansió donà lloc a una societat conflictiva i amb una discrepància respecte l’Estat espanyol, que es considerava incapaç de respondre als interessos de la societat catalana.
Amb el record medieval i de les llibertats perdudes, els moviments que reconeixien la personalitat catalana es feren més comuns. Finalment, des de mitjan de segle, van ser impulsats per la revifalla de la llengua i la cultura catalanes.
2.7. Catalunya: regió o nació?
La Renaixença va ser un moviment cultural, històric i literari que es basava en la recuperació de la llengua i la cultura d’una nació. En el nostre cas, de Catalunya. Amb el temps però, i amb motiu del fracàs de la Revolució de 1868, el moviment prengué un caire polític encaminat cap a l’autogovern per Catalunya en el marc d’Espanya.
A l’últim terç del segle XIX, el catalanisme (tant progressista com conservador) anà concretant les seves bases. A la vegada, exposà els primers programes polítics (Bases de Manresa, 1892), i generà un moviment reivindicatiu cultural i associatiu.
A més a més, el catalanisme polític es va enfortir el 1898, quan Espanya va perdre les colònies de Cuba i les Filipines.
L’any 1901 va néixer el primer partit polític modern a Catalunya i Espanya: la Lliga Regionalista, que agrupat en coalició amb més catalanistes formà la Solidaritat Catalana. El partit, guanyà les eleccions de 1906 amb el programa que Prat de la Riba havia formulat a “La nacionalitat catalana”.
Tot i així, les tensions socials continuaren i donaren lloc a la “Setmana Tràgica” (1909), i a la fundació de la CNT (sindicat de tendència anarcosindicalista).
A la fi, el catalanisme polític va constituir la Mancomunitat (primer assaig d’autogovern) l’any 1914. De totes formes, no durà gaire temps, ja que la dictadura del general Primo de Rivera l’anul·là l’any 1923.
Al 1931, amb la proclamació de la Segona República, Catalunya tornà a tenir autonomia pròpia, amb la qual cosa recuperà la Generalitat i la normalitat democràtica i cultural. No obstant, aquest període es veié interromput per l’esclat de la guerra civil espanyola.
2.8. El franquisme
L’hivern de 1939, Catalunya va ser ocupada per l’exèrcit franquista. L’exili, la mort i la repressió de nombrosos militants republicans i de partits i sindicats obrers de tota Espanya, indicaren la victòria del bàndol nacional amb el general Franco i la seva dictadura al capdavant. El nou règim suprimí l’Estatut de Catalunya i prohibí l’ús públic del català. També afusellà al president de la Generalitat, Lluís Companys, l’any 1940 a Barcelona, després de ser capturat a França pels nazis.
Al final d’una llarga i dura postguerra, l’Espanya franquista pogué experimentar un període d’expansió econòmica (els “trenta anys gloriosos”, 1945 – 1975) determinat, tard però ràpid, per l’entrada de Catalunya i Espanya al desenvolupament europeu.
Això i la necessitat de mà d’obra per a la indústria va afavorir un moviment migratori massiu procedent de les regions espanyoles més deprimides, en especial, el sud d’Espanya. Aquest fenomen va donar lloc a un gran increment de la població de Catalunya, que passà de 3 a 6 milions d’habitants entre 1950 i 1980.
2.9. Retorn a la democràcia i l’autonomia
Al 1975, Franco morí, i Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic definit a la Constitució de 1978.
El 1977 es restablí la Generalitat de Catalunya amb l’exiliat Josep Tarradellas de president. L’any 1979 s’aprovà L’Estatut d’autonomia de Catalunya. Espanya s’integrà a la Unió Europea el 1986.
Durant els anys transcorreguts entre 1980 i 2003, el president de la Generalitat fou Jordi Pujol (de Convergència i Unió, una coalició electoral catalanista). El succeí Pasqual Maragall, militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, que havia estat alcalde de Barcelona del 1982 al 1997, el qual només ha estat al capdavant de la Generalitat una sola legislatura. Actualment, el president de la Generalitat de Catalunya és José Montilla .
Aquests han estat uns anys de modernització econòmica i política a tota Espanya, que han acostat el país a la Unió Europea i han consolidat la personalitat i la cultura catalana.
Autor: Eduard Virgili