McDONELL, Nick: Twelve
	Barcelona: Anagrama, 2002.
	proposat per: Júlia Boira, 2n btx-A, 2005-6
	White Mike ja ha acabat l’institut i el que sembla la decisió de prendre’s un any sabàtic abans de ser enviat a una de les universitats més prestigioses del país és en realitat l’encobriment de la seva nova professió: vendre droga. Amb aquest propòsit es barreja amb tota mena de joves estudiants “pijos” novaiorquesos, els quals es dediquen a organitzar festes, i gaudir del sexe, de la droga i de la violència sense cap preocupació ni sotmetent-se a cap mena de sentiment. L’autor, l’edat del qual cal remarcar, ja que aquest relat (la seva primera obra) va ser escrita als 17 anys, ens presenta diversos personatges que van confluint al llarg de la novel·la. Cadascun presenta les seves peculiaritats, però amb un comú denominador: tots ells viuen subordinats a les tendències socials i es mouen en una espiral de decadència promoguda pel capitalisme americà, la cultura de masses i la incomunicació. Alhora, formen part del col·lectiu dels estudiants pertanyents a un estament força elevat dins la jerarquia de la gran ciutat: darrera de cada individu apareixen les figures d’uns pares massa ocupats per a atendre’ls, encara que s’impliquen en el fet d’enviar-los a les millors universitats que poden permetre’s, de recomanar-los d’anar al psicòleg, etc. Penso que és una gran crítica a la societat americana i els valors que aquesta fomenta, emesa des de l’anàlisi d’un món de víctimes adolescents deshumanitzades, sense somnis ni ambicions que superin la idea d’anar-se al llit amb la noia més popular de l’institut, aconseguir una dosi de “twelve” (una droga de nova creació) o, com a acte de rebel·lia, protagonitzar matances com la de l’escola Columbine a Colorado, el 1999, tema que constitueix el rerafons de l’obra, tal com es mostra en aquest fragment en què la Jessica s’escolta el seu osset de peluix, a qui ella està entrevistant: “- Bueno, creo que primero tendría que matar a esa zorra, Jessica – responde Teddy -. Cogería una pistola y... ¡Pum! ¡Pum! Dos tiros en la nuca. La haría arrodillarse como hace para hacerles las mamadas a esos futbolistas inútiles. - Teddy mira a Jessica con sus ojos de botón -. Y entonces, si estuvieras mirándola a la cara, te parecería ver que se inflaba durante una milésima de segundo, y luego su cara y toda la parte delantera de su cuerpo se cubrirían de sangre y se golpearía la nariz, y quizá se la rompiera, porque a lo mejor la tenía delicada después de la operación. Y entonces llegarían los de la CNN y tomarían imágenes, y así las escuelas de todo el país podrían guardar un momento de silencio por aquel espantoso e inexplicable asesinato. Vamos a guardar un minuto de silencio, - continúa Teddy con tono solemne, - por aquellos que murieron. Y luego vamos a guardar un minuto de silencio por aquellos que los mataron”.