Sant Jordi 04

7 d'Octubre de 2034

Encara hi penso Teo, quina manera de començar aquesta carta. Doncs no t'espantis, però tinc sorpreses, bones notícies i dolentes es clar, perquè sense les dolentes, les bones no existirien, només serien la normalitat, la mitjana, el conjunt de notícies iguales. Per recordar, avui, endreçant l'armari he trobat en una maleta una agenda de l'any 2000. Sí, un número rodó, bonic, ara es fa estrany, però recordo aquella nit del 31 de desembre del 1999 quan, estàvem a punt de menjar el raïm i als vidres de la finestra del terrat hi havia "vaho", perquè el calor humà i el sopar havien fet que es produís aquest fenomen. Jo, vaig escriure amb el meu dit de quinze anys: Bon any 2000! Quins records. Cinc anys després naixeria la nostra petita Anna. S'ha fet gran Teo, ja fa anys que ho és, però cada vegada que t'escric la recordo de petitona als nostres braços.

L'agenda té les pàgines grogues, és ben cert, el temps ens pesa a tots els èssers vius i els objectes del passat també pateixen els anys. A la tapa color violeta hi ha unes margarides naturals, les vas recollir als terrenys que hi havia vora de la casa dels teus pares, ara, ja no hi queda cap, perquè a munt van construir cases unifamiliars. I me les vas regalar, eren les primeres flors que regalaves a una noia i les mans et suaven i la veu et feia ones, estaves tant nerviós... Jo, per tenir un record d'aquell dia, perquè també era la primera vegada que un noi em regalava flors, les vaig embolicar en un paper de diari i les vaig posar entre uns llibres d'història. Quan van estar ben seques i premsades les vaig pegar a la tapa de l'agenda i després la vaig folrar.

He volgut fer un viatge pel temps obrint-la i he començat, com és normal pel mes de gener. M'he ficat dintre d'aquells dies, d'aquella humitat i d'aquell fred d'hivern, però he anat passant pàgines, perquè hi havia apuntat dades, la rutina, els deures, compres i records, res d'important. Bé, no li he donat importància al 6 de gener, el dia dels nens, ja que, a mida que ens fem grans aquestes festes no fan il.lusió, potser l'alegria de veure la cara de felicitat dels nens, dels néts, però per aquells anys jo ja tenia 15 anys i ja no em feia il.lusió. En realitat m'aburria la idea de pensar que els empresaris capitalistes burgesos s'enriquien per aquestes dates abusant de les festes populars i dels infants, fent-los de de ben petits consumistes.

Febrer va arribar ple d'activitats pel grup de teatre on em passava part de les tardes de la setmana. Cada dilluns i dimecres assajàvem en grup per preparar l'obra que s'estrenaria el 27 de febrer. El senyor Salvador ens havia dut una obra adaptada de "Terra Baixa". Ens va recomanar que ens compréssim el llibre i que llegíssim el pròleg (cosa que normalment la gent no feia), a més de trobar els canvis fets entre la història original i l'adaptació. Deia que feia anys que se l'havia llegit i que no recordava aquells petits detalls que es fan importants al teatre. Va repartir els personatges i ens va deixar una setmana perquè ens llegissim el llibre i sobretot ens "miresim" el nostre diàleg. Després d'una setmana començaríem a assajar de debó. Era un home molt optimista i sempre que podia ens ajudava a interpretar els papers que moltes vegades no era fàcil. No se si vas tenir l'oportunitat de coneixe'l, però ja et vaig dir més d'una vegada que t'apuntessis a teatre, que era molt divertit. Però no ho vas fer mai, tu necessitaves fer esport, córrer t'agradava i et continua agradant, oi? No ho has deixat de fer mai, t'envejo, perquè l'esport va molt bé per la salut, però jo sempre he tingut mandra de posar-me les bambes i sortir a córrer al carrer.

És impressionant com els records es queden gravats a la memòria, imatges, projeccions borroses com pel.lícules velles del primer cinema mut que han passat a la història. I és graciós com no recordem exactament tot el que hem fet, si no el que en el nostre interior realment ens interessa i ens importa, perquè darrera de cada record hi ha un missatge i si no el sabem li podríem anomenar "enigma de la vida" com una situació passada que la nostra consciència ha volgut guardar en el record.

Març i Abril van passar junts, amb les vacances de setmana Santa per mig i Sant Jordi. A casa meva no es celebrava la Setmana Santa, perquè mai hem sigut creients, en canvi Sant Jordi era un dia molt especial. A casa meva fèiem grans festes cada any, semblants a les de Sant Joan, venia molta gent, però no hi havien focs. El pare li comprava una rosa a la mare i a mi un d'aquells llibres que ell sabia que m'agradaven, cada any em repetia el mateix:

- No t'emprenyis perquè no et regali una rosa, això és cosa dels nuvis, a més, un llibre és un tresor i és per tota la vida.

I aquell 2000 vaig rebre llibre i rosa. Me la vas regalar tu. Però intento recordar com ens vam conèixer, perquè tu no venies al meu institut, ni a teatre, ni eres del barri. Jo al començament et veia com un amic, però aquell Sant Jordi em vaig adonar que senties alguna cosa per mi, i arran d'això et mirava més, sense voler i tenia ganes d'estar amb tu.

De maig no tinc gaires records, hi han mesos que sempre m'han important menys i suposo que per aquelles dates deuria tenir molts exàmens de final de curs i el viatge a Portugal. Bé aquest viatge es va fer al juny, vam anar tota la colla, els del meu curs, amb els professors de l'institut. M'ho vaig passar bé, però sé que m'hagués agradat que tu hi haguessis vingut.

Es va acabar el curs i l'estiu va ser calorós, com és normal. Et veia cada tarda, anàvem al cinema, passetjavem. He passat els fulls d'aquests mesos, el que quedava de juny, juliol, agost. Setembre. Vaig començar el batxilllerat amb ganes d'estudiar, però costava tornar a començar, després de tantes vacances que sempre es fan curtes.

A l'octubre va ser el teu aniversari i vam estar tot el dia junts. Fins i tot vam deixar d'anar a l'institut. No esns importà res, només èrem tu ijo.

Novembre, lligat per la castanyada, ja començava a fer fresca, les tardes es feien més curtes i les classes de teatre havien començat. Al Desembre el meu aniversari i la nostra felicitat. Què vols que et digui? T'hauràs donat compte que he anat molt depresa recordant, no he volgut explicar detalls, perquè són els que més enyoro.

Potser encara ara et preguntes que què és això de que encara hi penso. Teo, no ens enganyem, tots dos ho sabem. Penso en el meu tot, que només és meu i és diferent a els altres tots, però el meu tot era això; el passat l'adolescència, el teatre, l'Anna i sobretot tu.

Encara hi penso perquè ho vam deixar córrer i no hi trobo una explicació. Sé que em contestaràs, però et demano que sigui el més aviat possible.

L'Alba va escriure l'adreça del Teo al sobre, va agafar aquells fulls escrits i doblegant-los els va guardar. Aquell mateix dia els va portar fins a la bústia on llença la carta. Tornant cap a casa, creuant un carrer, un cotxe la va atropellar i morí a l'instant.

Però el missatge cap al Teo ja estava enviat i en qüestió de dies estaria a les seves mans.

Al dia següent l'Anna trucava al seu pare donant-li la notícia. Ell no s'ho podia creure, no va anar a l'enterrament, ni va anar a veure l'Anna.

Però dos o tres dies més tard va rebre aquella carta amb remitent de l'Alba. La llegí i després va començar a escriure:

10 d'Octube de 2034

Estimada Alba,

He recorregut part del camí que ens toca viure, fet per nosaltres i decidint en tot moment quin corriol travessem. Però no sabem quan s'acaba, encara millor així, la gent es desperta amb l'il.lusió de viure, que en som d'il.lusos tots plegats. El nostre voltant són divertiments i falsedats per passar l'estona abans de la mort propera, la vida mateixa són les vacances que la mort ens deixa, com un desig que tot ésser viu té concedit sense demanar-li a ningú.

Avui t'escric aquestes línies, perquè sàpigues que estic cansat, que ja no val la pena viure, que la felicitat ja no em fa estar alegre, perquè no la tinc. Llavors tot més indiferent i ara més. I no sé plorar, ho sents? He estat pensant en tot el que em vas escriure, i en quan estàvem junts.

He acariciat tantes vegades el coixí on recolçaves el teu cap i també acariciava l'aire, imaginant-te al meu costat, mirant-me amb aquells ulls tant profunds que mai sabia el que em deien.

Faré un últim esforç per tu i sobretot per l'Anna i deixarè que la mort em digui quan he de morir i no sigui jo qui ho decideixi.

Demà mateix anirè a casa teva i agafarè l'agenda del 2000 i començarè a escriure el teu tot, que també és i ha sigut el meu.

Teo.