Sant Jordi 04

- Com es deia el noi sense celles?

- No importa el seu nom, és el noi sense celles.

- I on vivia?

- Ala ciutat Sensegent.

- No hi havia genta a la ciutat on vivia?

- No és això, la ciutat es deia així perque la gent ... la gent...

- Què passa avi!!?

- Es que recordar aquesta historia tan i tan trista em fa venir records al cap.

- M'és igual que sigui trista, jo la vull escoltar!

- Fill meu, si jo te la contés, l'estaria explicant al meu parer, i jo desitjo que coneguis tota la veritat. Així que agafa el llibre que està al costat de la fotografia de la difunta avia i meva i llegeix-te-la tu mateix.

El nen va agafar el llibre, es va seure a la catifa que hi havia davant del foc i va començar a llegir...

"Fa temps, en la ciutat Sensegent, va néixer un nadó amb una anomalia sense importància: el nadó no tenia celles. Aquest petit problema sembla que sigui insignificant, però per al nostre protagonista seria el pitjor que li podria haver passat a la vida.
La infància del "nen sense celles" va ser molt crua. A l'escola primària els nens es reiend'ell perquè no tenia celles i ningú no volia ser el seu amic. El nostre petir protagonista es fixava molt en "el nen de les celles grosses" perquè aquest nen era el més popular de l'escola, tothom volia ser el seu amic i estar al seu costat, tot el contrari del "noi sense celles".
Un dia el "noi de les celles grosses" va acostar-se al petit sense celles i li va dir si volia ser el seu amic. El nostre protagonista es va il.lusionar molt per dos motius: un perquè per fi algú li havia parlat, l'altre perquè va veure l'oportunitat per podr fer-se amb les celles del seu unic i millor amic.

Els nous amics van anar creixent junts: la seva unitat era tan forta com la diferencia entre ells. Els companys de l'institut els deien "els mirall", perquè eren totalment diferents. El protagonista seguia sense que ningú el parlés encara que anés sempre amb el seu amic.
A mesura que passava el temps el "noi sense celles" estava més i més obsessionat amb les celles del seu amic, volia novertir-se en el que no era, això va ser el que li va portar a fer el que va fer,una cosa que per sempre estaria penedit.
Cada dia el protagonista d'aquesta historia estava pitjor. Ell volia ser com la resta de gent. Els seus pares, que estaven molt amoïnats per l'estat del seu únic fill van decidir que l'ajudarien de l'única manera que ells podien: regalar-li coses perquè poguésensenyar-les a la resta de gent, però tot seguia igual que abans, tothom passava d'ell.

A l'estiu, els dos amics estaven en un parc a on no hi havia ningú. Aleshores, al noi de les celles li va sonar el telèfon mòbil: eren uns amics seus que l'estaven convidant a anar-hi a una festa. Ell va dir que si i va preguntar si el seu amic també hi podia anar, però li van dir que no, que no volien a algú sense celles i van penjar el telèfon. El noi sense celles va sentir-se molt dolgut i rabiós a la vegada, en aquell moment li va venir en ment tot el que li havia passat a la seva vida: veia a tot el mon rebutjant-lo, rient-se d'ell...

El noi sense celles es va llançar contra el seu bon amic dient-li que volia les seves celles, que si no ningú l'estimaria, que no seria popular, que ell era tot el que sempre havia desitjat ser. El noi es va quedar bocabadat davant de la reacció del noi sense celles. De cop i volta el protagonista es va quedar petrificat i va començar a plorar, tenia el rostre desencaixat per la pena i la ràbia.

El noi de les celles grosses es va acostar i li va dir: "Si tant volies les meves celles només hauries d'haver demanar-es. Aquí tens, son totes teves, si les vols només les has d'agafar, però si ho fas deixaràs de ser el meu amic". El noi es va treure les celles i les va deixar al terra, davant del que va ser el seu millor amic i va marxar mentre la llum de la posta de sol li donava en la seva cara.

Al dia següent l'antic noi de les celles grosses es va acostar al noi sense celles i, quan es va girar, va veure que tenia les seves antigues celles i que estava rodejat de gent. Li va preguntar que si tant volia que la gent li estimés, que si no és millor algú que t'estima pel que ets, que no pas per donar una imatge d'algú que no ets realment. El noi sense celles li va dir:"ho sento, però no parlo amb ningú que no tingui celles."

Fi."

El nen va aixecar-se del terra i va col.locar el llibre on estava. Va agafar la foto on apareixien l'avia i el seu avi i es va fixar en una cosa...

-Avi, tu en aquesta foto surts sense celles, però ara si que en tens. Com pot ser això?

- Perquè tothom necessita sentir-se estimat per tothom, sinó no podriem viure en aquest fantàstic i meravellès món ple d'amor i sinceritat.

- Però avi, això vol dir que... que tu ets...

- Efectivament petit, jo el soc.