La primitiva església pre-romànica és anterior a mitjans segle XI, de mides molt reduïdes. L’església apareix documentada per primer cop l’any 1023 quan el comte Berenguer Ramon I van vendre a un tal Guadalt l’església de Sant Andreu d’Òrrius. A mitjans del segle XI es fa la primera ampliació. L’església esdevé un edifici rectangular d’una sola nau una mica més grans de 7 x 3 m, i un absis gairebé rectangular, amb tot el conjunt orientat cap a llevant. A mitjans segle XIII es fa necessària una nova ampliació segons les noves exigències arquitectòniques: la primitiva nau esdevé el creuer i es construeix la nova nau principal en direcció N – S. Finalment la darrera ampliació és del segle XVI amb un estil gòtic tardà,que dóna origen a la planta actual. És en aquest moment en el qual s’edifica el campanar, element inexistent fins ara en les anteriors edificacions. La façana i el campanar van ser reformats l’any 1826. Durant la guerra civil un incendi fa perdre el retaule de l’altar major.

El campanar té una base quadrangular amb les cantonades tallades a partir de mitja alçada. S’hi accedeix al seu interior des del cor de l’església, al primer pis. És un dels campanars més baixos de Catalunya degut a l’orografia que envolta el poble: la vila d’Òrrius es troba envoltada de muntanyes en la seva totalitat, enclotada a la vall de la riera d’Òrrius o de Riudemeia i envoltada de torrents. Aquesta particular situació va fer innecessari construir un campanar gaire alt ja que per tal de fer de torre de guaita no podia superar els cims que envolten el poble.

Té 6 finestres. La teulada és relativament plana i coronada a cada cantonada per 4 boles de pedra. Té 8 canonades que permeten que s’escorri l’aigua de pluja. A mitja alçada d’una paret lateral s’hi veu un antic arc totalment tapat.