Elisenda de Montcada i Pinós, reina de Catalunya-Aragó
(~1292 - Barcelona, 1364)
Descendent de dos dels llinatges més antics i poderosos de Catalunya, es va casar amb Jaume II, vidu de Blanca d'Anjou, i de Maria de Xipre, a Tarragona el dia de Nadal de 1322. Ella tenia 30 anys i el rei, 55.
Bernat Metge en va deixar a Lo Somni la semblança següent:
¿Qui et poria suficientment dir l'honestedat gran e maturitat de la regina de Pedralbes, muller del rei En Jacme d'Aragó, la qual, vivent aquell fou molt graciosa e contínua intercessora tostemps per sos pobles, jamés no girà los ulls a coses deshonestes, la sua almoina null temps no fou denegada als pobres, e, après la mort del dit rei, acabà lo monestir de Pedralbes, que, en vida d'aquell havia començat, en lo qual honestament morí e finí sos dies?
L'historiador Ferran Soldevila es pregunta què és el que va portar Jaume II, que fins llavors havia estat un gran defensor dels matrimonis internacionals, a casar-se, aquesta vegada, amb una dona catalana. La seva resposta és que, després de veure els problemes que li havien reportat els parents de les seves dones anteriors i els matrimonis desgraciats de les seves filles amb prínceps estrangers, i de l'encert de l'enllaç del seu fill Alfons amb Teresa d'Entença, el monarca devia creure més convenient casar-se amb una dona que reunia moltes de les qualitats que li eren cares: esperit català en una època en què vivia una forta exaltació patriòtica; joventut relativa --resulta curiós el canvi experimentat per Jaume III, que havia considerat vella Maria de Xipre quan en el moment de casar-s'hi tenia la mateixa edat d'Elisenda--, bellesa, honestedat, i un sentit religiós coincident amb el seu. A més, és clar, d'estrènyer ligams amb els Montcada.
El matrimoni va durar cinc anys (el rei Jaume va morir el mes de novembre de 1327) i no va tenir fills.
Elisenda va ser present a l'acomiadament a Portfangós, al delta de l'Ebre, de ll'exèrcit que, amb l'infant Alfons i la seva dona, Teresa d'Entença, partia a la conquesta de Sardenya. I és a ella a qui Teresa, mare del Cerimoniós, va demanar ajut per defensar el dret al tron del seu fill davant les pretensions de ll'infant Pere, comte de Ribagorça:
E, aprés poc de temps, lo senyor rei, nostre pare, lladoncs infant, a instigació de la senyora infanta, nostra mare, suplicà al senyor rei En Jacme, pare seu, que nós fóssem jurats per senyor en lo Regne d'Aragó, aprés dies llurs. E en açò la senyora infanta, mare nostra, instava ab la reina madona Elisèn, muller del dit senyor rei En Jacme, que açó se degués complir e venir a acabament, la qual nos hi fon bona e, finalment, venc a acabament.
El Cerimoniós li va restar sempre agraït per aquella intercessió.
Amb el recolçament de Jaume II, va fundar el monestir de Santa Maria de Pedralbes, de monges clarisses. La seva inauguració va tenir lloc el 3 de maig de 1327, a cap d'un any d'haver-se iniciat les obres. Sis mesos més tard moria Jaume II.
La reina Elisenda, tot i continuar assistint a actes de la cort, com ara al trasllat del cos de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, es va retirar a viure a un petit palau que va fer construir al costat del monestir. Hi va viure 37 anys, al llarg dels quals es va dedicar a beneficiar - el 1357 hi va obtenir la protecció del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona- i enriquir la seva fundació. Set anys més tard, el 1364, va morir al seu palau de Pedralbes, palau que es creu que, seguint les seves disposicions testamentàries, va ser enderrocat després de la seva mort.
És enterrada a l'església del monestir. La part de la seva tomba que toca a ll'interior de l'església la representa amb els ornaments reials mentre que l'altra part, la que toca al claustre, la representa amb l' hàbit de penitent.
 |
 |
|