Maria de Luna, reina de Catalunya-Aragó
(~ 1357 - Saragossa, 1406)

Primera esposa de Martí l'Humà, era filla del primer comte de Luna.

Es va educar des dels vuit anys a la cort de la reina Elionor, mare del seu promès, l'infant Martí.

Va haver d'assumir la regència a la mort del seu cunyat, Joan I el Caçador en nom de l'infant Martí, que era a Sicília. Durant la regència va haver de fer front tant a les tropes del comte de Foix, que reivindicava la successió en nom de Joana, filla del rei difunt i de la seva primera esposa, Mata d'Armanyac, com als poderosos funcionaris de la Cancelleria Reial.

Bernat Metge, en l'elogi que fa de les reines del Casal de Barcelona dins Lo Somni, li dedica un extens fragment en què compara la fidelitat de la reina a Penèlope i fa esment de la manera com es va enfrontar a les dificultats sorgides en els moments d'incertesa provocats per la mort del seu cunyat; entre aquestes, les acusacions als col·laboradors del rei difunt, un dels més propers dels quals havia estat el mateix Bernat Metge:

Clara coneixença he que molt són estat prolix en mes paraules. E per tal, jatsia que moltes altres virtuoses dones m'acórreguen, clonclouré breument en la regina Dona Maria, ara regnant (...) ; Tantes són les virtuts de què la poria dignament lloar, que no sé on començ; però per tal com darrerament he fet esment de conjugal amor, vull-hi ajustar ço que en fall.

Alguns poetes fan gran festa de la cordial amor que Penèlope tingué a Ulixes, marit seu, per tal com en sa llonga absència no l'oblidà, dient que null temps prendria altre marit, posat que el seu jamai no tornà, car muller d'Ulixes volia morir. Assats li mostrà gran amor, a mon juí, mas sens comparació fo molt més aquella que la propdita Reina mostrà per lo senyor Rei, car no solament li recordà contínuament d'ell, mentre trigà per llong temps subjugar, ab extrems perills de sa persona, lo regne de Sicília, e l'esperà mig vídua e, segons comuna opinió, ab temorosa esperança de no veure'l jamai; ans per sostenir e socórrer aquell, vené tot quant havia e li tramés gran esforç de gent d'armes e molta moneda, romanent ella e vivent, considerar son estament, ab gran inòpia e fretura.

Sovent me son meravellat, e encara no me'n puix lleixar, de la gran paciència que hagué, aprés que fou pujada a reginal dignitat, en soferir que diguessen alguns atrevits, denant la sua celsitud, quan no els volia complaure en açò que injustament li demanaven: <<Encara no sabets si sots regina>> (...)

¿Ab quanta maturitat penses que s'hagués ella en gitar de la terra, en absència del senyor Rei, lo comte de Foix, qui hostilment hic era entrat, acompanyat de molts potents lladres, al·legant haver dret en lo regne (...)

No puix estar que no diga una assenyalada obra, de recordació digna, que ha feta durant aquesta nostra persecució (...) Tot quant ella hagués volgut demanar, li fóra estat atorgat per nostres enemics i perseguidors (...) mas ella elegí abans, faent justícia freturar, que nafrant aquella, aconseguir ço que fóra estat verí a la consciència sua.