Les quatres grans cròniques medievals catalanes

Crònica de Ramon Muntaner

Blanca d'Anjou, reina de Catalunya-Aragó
(1283 - 1310)

(...) que del senor rei vos pusc dir que és lo pus graciós senyor, e lo pus cortès, el pus ensenyat, e el pus savi e mellor d'armes que anc fos, e dels bons crestians del món; e de madona la reina Blanca pot hom dir, així mateix, que fo la pus bella dona, e la pus sàvia, e la pus graciosa a Déu e a sos pobles que anc regina neguna, e la mellor crestiana; que ella era fontana de gràcia de totes bonees. Per què Déus hi tramès la sua gràcia, que anc no fo marit ne muller de neguna condició qui tant s'amassen; per què a ella pot hom dir lo mot que les gents de Catalunya e d'Aragó e del regne de València li dixeren: que l'apellarien "la santa reina dona Blanca, de santa pau": que pau santa e bona ventura venc per ella tota la terra. E segons que avant oirets, eixiren-ne molts fills e filles, qui tots foren bons a Déu e al món.

El matrimoni va ser un èxit i Blanca va ser una estreta col·laboradora del seu marit, a qui va acompanyar en molts dels seus viatges i campanyes. Van tenir cinc fills i cinc filles.

Jaume, hereu del tron i promès d' Elionor de Castella, el dia del seu casament va renunciar als seus drets al tron i va prendre els hàbits.
Alfons, comte de Barcelona i rei d'Aragó (Alfons el Benigne).
Maria, casada amb Pere de Castella, fill de Sanç IV de Castella.
Constança, que es va casar amb l'infant Don Juan Manuel de Castella.
Elisabet, casada amb Frederic I d'Habsburg, rei d'Alemanya. Joan, arquebisbe de Toledo i de Tarragona, i Patriarca d'Alexandria.
Pere, comte de Ribagorça i pretendent al tron.
Blanca, religiosa.
Ramon Berenguer, comte d'Empúries.
Violant, casada amb Felip, dèspota de Romania.

Tant Arnau de Vilanova com Ramon Llull van ser grans admiradors de la reina.

Va morir als 27 anys després de donar a llum a la seva filla Violant. El 13 d'octubre de 1310, Jaume II escrivia: Us fem saber amb aquesta lletra, amb gran amargor i aflicció de cor, com la il·lustre senyora Blanca, de grata memòria reina d'Aragó i caríssima muller nostra, plagué a Déu que morís i li lliurés l'esperit (...) després de gravíssims dolors que li calgué sofrir per raó de part.

És enterrada a Santes Creus al costat del rei qui, tot i casar-se posteriorment dues vegades més, va elegir ser enterrat amb la seva primera dona.

L'estudi de les restes de les tombes reials de Santes Creus que està duent a terme darrerament un equip coordinat pel Museu d’Història de Catalunya ha permès realitzar una reconstrucción facial de la reina. La conclusió ha estat que la representació escultòrica de Blanca d'Anjou que apareix a la seva tomba no s'assembla en absolut als paràmetres fisiolòlogics de les seves restes sinó que n'és un model idealitzat que segueix els patrons artístics del gòtic.
		Reconstrucción facial de Blanca d'Anjou arran de l'estudi de les seves restes.
L'informe també conclou que la reina com el seu sogre, Pere el Gran, es tenyien amb tint de ginesta. La reina, el cabell; el rei, la barba. I que Blanca tenia un galindó important en el peu dret i els dits del peu en martell.
	Pel que fa al cor de la reina, que apareix documentat el segle XIX entre les pertinences de l'escriptor Joan Cortada; el 1900 va ser lliurat al'Arxiu de la Corona d'Aragó, i el 1950 va ser dut a Santes Creus. Actualment, en el marc del projecte de restauració i obertura de les tombes reials del monestir, és en vies d'estudi.
El corall era considerat un amulet de protecció dels infants i, possiblement, de les dones que donaven a llum.

Vos pusc dirt: us puc dir.
Lo pus: el més.
Que anc fos: que mai hagués estat.
Fo: va ser.
Anc: mai.
Regina: reina.
Fontana de gràcia de totes bonees: font de gràcia i de totes les bondats.
Venc per ella tota la terra: va venir per ella a tota la terra.
E segons que avant oirets: i tal i com sentireu més endavant.
Eixiren-ne: va tenir.