Tercer fill mascle de Pere el Gran i de Constança de Sicília, va néixer l'any 1272. Es va traslladar a Sicília als tretze anys.

El testament del rei Alfons II el Franc disposava que les corones d'Aragó i de Sicília passessin, respectivament, als seus germans Jaume, aleshores rei de Sicília, i Frederic. I establia que si es donava el cas que Jaume preferia mantenir la corona de Sicília, la d'Aragó passés a Frederic. Tanmateix, quan Jaume va coronar-se rei d'Aragó, va continuar mantenint la corona de Sicília i va nomenar . Frederic lloctinent seu a l'illa.

L'any 1296, els sicilians, descontents amb Pau d'Anagni, van considerar-se deslligats del rei d'Aragó i van coronar Frederic rei de Sicília.

En compliment del Tractat, Jaume es va veure obligat a declarar la guerra a Frederic i als seus antics súbdits. Tanmateix, després d'una important victòria de Roger de Llúria contra els sicilians, Jaume es va retirar amb el pretext que havia tingut moltes baixes. Els dos germans van signar la Pau de Caltabel·lota i Jaume va regalar al seu germà l'espasa del seu pare, Pere el Gran.

Després de Caltabel·lota, els almogàvers, comandats per Roger de Flor i sota el beneplàcit de Frederic, van iniciar l'expedició de la Gran Companyia Catalana a Orient, que va annexionar els ducats d'Atenes i Neopàtria a la corona de Sicília.

Va morir als seixanta-cinc anys i, trencats anys abans els pactes de Caltabel·lota, va designar hereu de Sicília el seu fill Pere; i, d'Atenes, el seu fill Guillem.

Frederic va ser conegut pel seu coratge -era anomenat el rei almogàver- i per les seves aventures galants. Boccaccio explica una d'aquestes al Decameró:

En dues illes properes veïnes de Nàpols vivien dos joves enamorats. Ella es deia Restituta i ell, Johan; Johan acostumava a anar nedant a Iscla a trobar-se amb la seva enamorada. Un dia mentre ella l'esperava a la platja, van segrestar-la uns joves sicilians. Tots la volien i com que no es posaven d'acord, van decidir obsequiar-la a Frederich, rey de Sicília, lo qual en aquelles raons era jove qui en semblants coses se delitave.

E pervenguts a Palerm, on trobaren lo dit rey, aquella li presentaren; la qual hagué per molt cara;mas atenent que per lo mal de mar era malalta, fins tant que fos ben retornada acordà de fer-la anar en una bella casa d'un seu jardí, la qual s'anomenava Cuba, on manà que fos servida be e diligentment.

Entretant, Johan, que la buscava desesperat, va trobar-la a Cuba. Els amants es van quedar adormits i d'aquesta manera els va trobar Frederic, que va tenir una resposta airada:

Ladonchs lo rey, molt torbat, pertinent-se de la cambra, comandà que los dos aymants, axí nuus com eren, fossen presos e ligats e menats a Palerm, e en mig la plasa ligats en un pal, girant la esquena la hu al altre, en tal manera estiguesen fins a hora de tercia, a fi que per tots los de la ciutat fossen vist e aprés cremats, sagons havien merescut; e, dit açò, s’entornà en Palerm asau pensiu. (...)

E mentre axí eren tenguts esperant la ora determenada, cridant cascuns lo deffaliment per ells comès, pervench la fama a les orelles de Roger de Luria, home de valor inextimable e de nació catalana e en aquells saons almirall del reyalme de Sicilia, lo qual per veure aquells se n’anà envert ell là on eren ligats; e, pervengut là hon eren, primerament reguardà molt la donzella, e aquella loà molt de bellesa inextimable; e aprés vench a Johan, lo qual mirant sens laguiar-hi molt, aquell reconech, e, acostant-se vert ell, li demanà si ell era Johan de Proxida. E Johan, levats los huylls, aquell mirant, conech que ell era l’almirall, e repòs: “Senyor: jo fuy aquell que vos demanau, mas ara no son aquell ne son per esser pus conagut”. E lavors l’almirall demanà quina cosa en allò l’avia aduyt, al qual Johan repòs: “Amor e la hira del rey”.

Roger de Llúria va intercedir per ells davant Frederic i el rei va deixar lliures els enamorats.