La Unió a València es va constituir l'any 1347, sota el regnat de Pere el Cerimoniós, a imitació de La Unió aragonesa.

El Cerimoniós, en la seva Crònica, explica la seva formació:

...e, en lo camí [assabentat de l'existència de La Unió a Aragó, el rei es dirigeix ràpidament a Barcelona per tal d'evitar que Catalunya en formi una altra], sabem que València volia fer Unió així mateix com Aragó.

La Unió de València, sota el pretext que els poble s'havia sentit molt ofès perquè la nova reina, Elionor de Portugal, no s'havia aturat a València en el viatge que havia fet des de Portugal a Barcelona per contraure matrimoni, va reclamar la presència dels reis a València que, fortament armats, hi van viatjar l'any següent.

Els reis es van instal·lar a Morvedre. Els morvedrencs, amb ajut dels unionistes, van expulsar de la localitat el seguici del rei i van dur els reis a la ciutat de València:

E lladoncs era en la ciutat la reina dona Elionor, madrastra nostra, e l'infant En Ferrando, fill seu e germà nostre.

València va celebrar festes en honor de la reina. El diumenge de Rams, en el trascurs d'una d'aquestes, la gent va arribar davant del palau reial on un servent del rei els va retraure que haguessin format una Unió contra el monarca. La gent, aïrada, va entrar al palau a fi i efecte de prendre els consellers reials:

cercant les cambres e metent les espases per los sacs-llits, cuidant que hi fos lo dit mossèn Bernat de Cabrera e mossèn Berenguer d'Abella e altres de Rosselló qui els eren fort odiosos. Mas no els hi trobaren, que tots se n'eren anats com lo dit avalot de Morvedre.

El mateix rei va haver de sortir de la seva cambra i va haver d'enfrontar-se a l'avalot.

E com nós, qui érem en la cambra del dit reial sobre el portal, sentim aquest gran tabustol, ixquem de la dita cambra e lleixam la reina ab alguns de nostra Casa (...). E vinguem al cap de l'escala de la gran entrada del dit reial, e veem-la plena de gent, e solament ab l'espaa cinta, estan en lo portxe, mossèn Pere de Montcada e el castellà d'Amposta digueren-nos:

-Senor, eixits, si no tots som morts!
E nós responguem-los:
-Eixits vosaltres!
E lo dit castellà callà. Mas mossèn Pere de Montcada no cessava de dir:
-Senyor, eixits!
E nós, entenents aquestes paraules, giram-nos al dit castellà, dient:
-Vosaltres tendrets-vos per segurs, si nós eixim?
E ell respòs:
-Senyor, hoc.
Llavors giram d'esquena e anam tro a la porta e diguem:
-Romanga tothom, que nengú no ens seguesca.
Mas Joan de Lobera e Garcia López de Cetina, uxiers nostres, e Martin d'Elet, qui era nostre sobrecoc, e Nicolau López de Teisa, qui tenia les claus de la nostra cambra, e Gonçalvo de Castellví, qui ja tenia lo penó defora, no ens volgren lleixar ne desemperar. E aquí fo'ns donada una maça, e començam davallar e cridar:
-Oh, traïdors, a nós, a nós!
E ells, decontinent, qui tenien les espases tretes, cridaren a una gran veu:
-Viva el rei! Viva el rei!

A continuació el Cerimoniós va muntar un rossí i va arribar fins a la rambla voltat de tota aquella gent:

E estant nós en la dita rambla ab tota aquella gent dessús dita que era en gran multitud, car molta gent de la ciutat, que havien sentit lo dit avalot, així com a formigues venien e corrien a la dita rambla. E, aprés poc d'açò, l'infant En Ferrando, frare nostre, isqué de la ciutat ab quatre-cents hòmens a cavall, de castellans, e passant per lo pont del reial, féu la via lla on nós érem. E tota la dita gent, que era entorn nós, cridaren a grans crits:
-No acostar al rei, castellans, no acostar al rei!
E cuitadament feren d'ells mur contra lo dit infant e castellans. E lladoncs, lo dit infant, veent aquestes coses, tot sol isqué's de la sua flota e venc-se'n humiliant-se a nós e faent-nos aquella reverència que devia.

El rei no va desprofitar l'ocasió per mostrar-se fraternal amb aquel germà que l'atacava:

E nós rebem-lo com a frare e besam-lo en la boca, per tal que donàssem a nostres servidors confort, alegrant de l'amor que havíem a l'infant dessús dit.

Com tampoc no va desaprofitar-la per donar-se un bany de multituds entrant a València i cavalcant per tota la ciutat voltat de tota aquella gent al costat del seu germà.

Però no acabaven aquí els problemes del dia: de retorn al palau, després de sopar, unes 400 persones ballant ab trompes e tabals van arribar fins a la cambra reial. El rei i la reina no van tenir més remei que passar per la humiliació de sortir a ballar amb ells. Pere el Cerimoniós recorda en aquest punt un barber, apellat Gonçalbo qui es feïa capità dels dessús dits que es va posar entre ell i la reina i que, fent referència a la possible fugida dels reis de la ciutat, els va cantar una cançó amenaçadora que el cronista trascriu. Lacònic, el rei comenta:

E nós llavors no hi responguem.

Pere el Cerimoniós guardava per més tard la seva resposta.

Obligat per les circumstàncies, el Cerimoniós va aprovar La Unió de València, va nomenar un Justícia per a València amb les mateixes atribucions que el d'Aragó, i va nomenar hereu i governador general del regne, mentre ell mateix no tingués un hereu mascle i aquest no tingués l'edat apropiada per ésser-ho, el seu germanastre Ferran.

Poc després, però, l'epidèmia de pesta que va començava a assotar la ciutat, va ser l'excusa perquè el rei marxés cap a Terol i d'allà, quan hi va arribar la pesta, cap a Tarassona, ciutat de La Unió que Lop de Luna tenia assetjada. Entretant les tropes reials van véncer a Èpila les tropes unionistes aragoneses capitanejades per l'infant Ferran.

Un cop vençuts els aragonesos, La Unió valenciana va anar perdent partidaris i va ser derrotada el mes de desembre a Mislata. La ciutat de València va ser sitiada i retuda. Pere el Cerimoniós explica així les raons per les quals va tractar, amb més benevolència que no pas pensava, la ciutat:

És ver que nós, per la gran rebel·lió que ens havien feta los de la ciutat, érem d'enteniment que la ciutat fos cremada e destruïda e arada de sal, per tal manera que jamés persona no hi habitàs. Mas alguns, e gran res de nostre Consell, nos ho desaconsellaren, que per res no fos, assignant-nos-hi tres raons especials. L'una que per los criminosos no devien ésser condemnats los justs (...). E era cert que molts dels habitants de València foren en nostre servei, no tement perdició de béns que hi havien. L'altra fo que la ciutat de València en temps passat havia fet grans e assenyalats serveis a nostres predecessors e a nós (...). La terça, que, si aital ciutat se destrouís, nós minvaríem molt nostra Corona, com no hi ha rei de cristians que haja millors tres ciutats que nós havíem, ço és, Saragossa, València e Barcelona. E, per totes aquestes raons, nós tempram la ira que havíem sobre el dit poble, emperò no volguem que passàs sens algun càstig.

Els càstigs van ser l'execució de vint persones: quatre d'aquestes, que eren nobles, van ser escapçats; la resta van ser arrossegats i penjats. Una d'elles, el barber que els havia humiliat, a ell i a la reina, fent-los sortir de nit de la seva cambra i ballar. I a d'altres, que ell creu que ho mereixien, els van donar a beure el metall de la campana al toc de la qual es reunien els unionistes:

Per què fo justa cosa que aquells que l'havien feta fer beguessen de la licor d'aquella, com fos fusa.

Com: quan.
Tabustol: aldarull.
Ixquem: vam sortir.
Lleixam: vam deixar.
Ab l'espaa cinta: amb l'espasa a la cintura.
Castellà: En aquest cas, persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció d'un castell en nom del seu senyor amb obligació de defensar-lo.
Eixits:sortiu.
Tendrets-vos per segurs: us tindreu per segurs. Estareu tranquils.
Hoc: sí.
Tro a: fins a.
Ens seguesca: ens segueixi.
Uxiers:funcionaris encarregats de la custòdia del rei. Tenien l'obligació de jeure davant la cambra reial.
Sobrecoc: cuiner.
Fo'ns donada: ens va ser donada.
Decontinent: de seguida.
Dessús dita: més amunt dita.
Car: ja que.
Isqué: va sortir.
Cuitadament: de pressa
Feren d'ells mur:van fer un mur amb els seus cossos.
Per tal que donàssem a nostres servidors confort: per tal de satisfer els nostres servidors.
Tabals: timbals.
Érem d'enteniment:Crèiem.
Gran res: tothom.
Fo: va ser.
Aital ciutat: una ciutat com aquella.
Emperò: però.
Com fos fusa: quan fos fosa.