El dret humà a la pau

La pau duradora és una premissa i un requisit per a l’exercici de tots els drets i deures humans. No la pau del silenci, dels homes i les dones silencioses, silenciades. La pau de la llibertat –i per tant de lleis justes, de l’alegria, de la igualtat, de la solidaritat, on tots els ciutadans compten, conviuen, comparteixen. Pau, desenvolupament i democràcia formen un triangle interactiu. Tots tres es necessiten mútuament. Sense democràcia no hi ha desenvolupament durador: les disparitats es fan insostenibles i es desemboca en la imposició i el domini. El 1995, cinquantè aniversari de les Nacions Unides i de la UNESCO, Any Internacional de la Tolerància, vam recordar amb especial èmfasi que només en la mesura en què ens esforcem quotidianament a conèixer millor els altres -¡l’altre sóc jo!- i a respectar-los, aconseguirem tractar en els seus orígens la marginació, la indiferència, la rancúnia, l’animadversió. Només així aconseguirem trencar el cercle viciós que mena a l’afront, a l’enfrontament i a l’ús de la força. Cal identificar les arrels dels problemes globals i esforçar-nos , amb mesures imaginatives i perseverants, a aturar els conflictes quan tot just són a l’inici. Però encara és millor prevenir-los. Actuar a temps, amb decisió i coratge, sabent que la prevenció només es veu quan fracassa. La pau, la salut, la normalitat, no són notícia. Haurem de procurar fer més potent aquests intangibles, aquests èxits que passen desapercebuts. La renúncia generalitzada a la violència demana el compromís de tota la societat. No són temes de govern sinó d’Estat; no d’uns mandataris, sinó de la societat en conjunt (civil, militar, eclesiàstica). La mobilització que fa falta amb urgència per tal que, en dos o tres anys, es pugui passar d’una cultura de guerra a una cultura de pau, exigeix la cooperació de tots plegats. Per canviar, el món necessita tot el món. Cal un nou enfocament de la seguretat a escala mundial, regional i nacional. Les forces armades han de ser garantia de l’estabilitat democràtica i de la protecció ciutadana, perquè no es pot passar de sistemes de seguretat total i llibertat nul·la. Els ministeris de guerra i de defensa han de convertir-se en ministeris de pau. Les situacions d’emergència s’han de tractar amb procediments de presa de decisió i d’acció dissenyats especialment per assegurar rapidesa, coordinació i eficàcia. Estem preparats per a guerres improbables, amb un gran desplegament d’aparells costosísims, però no ho estem per preveure i apaivagar les catàstrofes naturals o provocades, que ens afecten de forma recurrent. Estem desprotegits davant les inclemències del temps, davant dels avatars de la naturalesa. La protecció ciutadana apareix avui com una de les grans tasques de la societat en el seu conjunt, si volem de debò consolidar un marc de convivència genuïnament democràtic. Invertir en mesures de socors i assistència urgent, però també -i sobretot- en la prevenció i el llarg termini (per exemple, en xarxes de conducció i emmagatzematge d’aigua a escala continental) seria estar preparats per la pau. Per viure en pau. Ara estem preparats per a la guerra eventual. Per viure esglaiats i indefensos en la nostra existència quotidiana davant de contratemps de tota mena. El sistema de les sancions Unides haurà de dotar-se també de la capacitat de reacció i els dispositius adients per tal de que no es repeteixin atrocitats i genocidis com els que remouen la nostra consciència col·lectiva: Cambodja, Bòsnia-Hercegovina. Libèria, Somàlia, Ruanda,... Hi ha avui un desig generalitzat de pau i hem d’al·ludir a la lucidesa i la fortalesa d’esperit de què han fet gala totes les parts en litigi, en els acords aconseguits a El Salvador, Namíbia, Moçambic, Angola, Sudàfrica, Guatemala, Filipines. Aquests pactes ens omplen d’esperança i de tristesa alhora, quan pensem en les vides immolades en el llarg camí cap a l’alt el foc. I en les ferides obertes, difícils d’estroncar. Demanem per tant que, alhora que reavivem la construcció de la pau en la ment de les persones, es decideixin els contendents que encara confien en la força de les armes, a deixar-les de banda i es preparin per a la reconciliació. No n’hi ha prou amb la denúncia. És hora de l’acció. No n’hi ha prou de conèixer. Escandalitzats, el nombre d’infants explotats sexualment o laboralment, el nombre de refugiats o de famolencs. Es tracta de reaccionar, cadascú en la mesura de les seves possibilitats. No es pot contemplar únicament el que fa el govern. Hem de desprendre’ns d’una part del que "és nostre". Cal donar. Cal donar-se. No imposar més models de desenvolupament ni de vida. El dret a la pau, a viure en pau, implica acabar amb la creença que uns són els virtuosos i els encertats, i uns altres els equivocats, uns els generosos en tot i uns altres els que ho necessiten tot. És evident que no es pot pagar simultàniament el preu de la guerra i el de la pau. Garantir a tots els éssers humans l’educació al llarg de tota la vida permetria: regular el creixement demogràfic, millorar la qualitat de vida, augmentar la participació ciutadana, disminuir els corrents migratoris, reduir-les diferències distributives, afirmar les identitats culturals, impedir l’erosió del medi ambient, amb canvis molt substancials en els hàbits energètics, en el transport urbà; afavorir el desenvolupament endògen i la transferència de coneixements; impulsar el funcionament ràpid i eficaç de la justícia, amb mecanismes adequats de concertació internacional: dotar el sistema de Nacions Unides de les facultats adients per abordar a temps afers transnacionals... Res de tot això no es pot fer en un context de guerra. Caldrà doncs, rebaixar les inversions en armes i destrucció per augmentar les inversions en la construcció de la pau. Cim de tradicions, pensaments, llengües i formes d’expressió, records, oblits, anhels, somnis, experiències, rebuigs,... la suprema expressió de la cultura és el comportament quotidià. La infinita diversitat cultural és la nostra gran riquesa, la nostra força- per assolir uns valors universals que s’han de transmetre des del bressol al llarg de tota l’existència. Familiars -les mares sobretot-, mestres, professorat, mitjans de comunicació ... tots han de contribuir a la difusió de principis ètics, de pautes de referència universals, tan necessàries avui per els desproveïts com per als sadollats. Els primers, perquè tenen dret a satisfer els mínims vitals que la dignitat humana exigeix i els més afavorits, perquè els béns materials no produeixen el goig previst. La possessió no comporta el gaudi, quan no s’ha somniat. En docència, els instruments són convenients però res no pot substituir la paraula amiga del mestre, la manyaga del somriures del pare i la mare. No hi ha altra pedagogia, en definitiva, que la de l’exemple i la de l’amor. L’aprenentatge sense fronteres –geogràfiques, d’edat, de llengua- pot contribuir a canviar el món, eliminant o reduint les múltiples barreres que avui s’oposen a l’accés de tots al coneixement i l’educació. L’educació ha de contribuir a l’enfortiment, rescat i desenvolupament de la cultura i identitat dels pobles. La mundialització implica un perill d’uniformitat i atia la temptació del replegament i de la fortalesa al voltant d’un sentiment de qualsevol mena (religiós, ideològic, cultural nacionalista). Davant d’aquesta amenaça "hem d’insistir en les modalitats d’aprenentatge i de pensament crític que permetin a les persones comprendre les transformacions que s’esdevenen al seu voltant, generar nous coneixements i modular el seu propi destí". Els pobles indígenes han de viure en condicions d’igualtat amb altres cultures, i han de participar plenament en l’elaboració i posada en pràctica de les lleis. Pau significa diversitat, significa barreja- de cultures mestisses i peregrines-, com diu Carlos Fuentes-, significa societats pluriètniques i plurilingües. La pau no es una abstracció: té un profund contingut cultural, polític, social i econòmic. Aquesta transformació profunda des de l’opressió i el confinament a l’obertura i la generositat, aquesta mutació centrada a conjugar tots plegats cada dia el verb compartir –clau d’un futur diferent- no podrà realitzar-se de cap manera sense la joventut. I menys encara, a la seva esquena. A ells que són la nostra esperança, que ens interel·len i busquen, en nosaltres i en instàncies externes, les respostes a les seves incerteses i neguits, haurem de dir-los que és en ells mateixos on han de trobar tota explicació, que a l’interior de cadascú trobaran la motivació i l’indici de llum que persegueixen. Encara que de vegades ens sembli –davant de la seva consternació i la nostra- molt difícil de plantejar en aquests termes, la nostra actitud d’aprenents-educadors permanents ha de dur-nos a dir-los, com en el poema de Kavafis: "Itaca et va donar ja la travessa i no et pot oferir res més". Segons el seu propi disseny. Segons les seves reflexions. Sense interessades ingerències forànies, especialment quan els treuen d’aquest "profund pou" personal, aquest intel·lecte, aquest talent, aquest ingeni que és el tresor individual i col·lectiu de la humanitat. Les sectes i l’addició a les drogues per a l’evasió, són els símptomes més precisos d’aquesta patologia anímica que avui és el gran problema humà. Educació significa, precisament, activar aquest potencial immens, permetre el seu ple ús per ser cadascú amo i artífex del seu propi destí. No podem donar a la joventut el que ja no tenim, com l’edat, però sí el que acumulem, com l’experiència, que és la suma de fracassos i èxits, d’un vol que duu a les ales el pes, l’alegria, el dolor, la perplexitat, l’estímul renovat de cada instant. Si la joventut fes seva la bandera de la pau i la justícia!. Considero que és tan rellevant per a l’adequat compliment de la nostra missió, que he proposat a la Conferència general com a tema central de reflexió de las seva propera reunió "La UNESCO i els joves". Serà una bona ocasió, perquè la Conferència General considerarà per aprovació la "Declaració sobre la protecció de les generacions futures" . Totes les conferències de les nacions Unides han coincidit a proclamar, sigui quin sigui el tema abordat (medi ambient, població, desenvolupament social, drets humans i democràcia, dona, habitatge) que l’educació és la clau per aquesta decisiva inflexió el rumb actual del món, que augmenta la distància que ens separa en béns materials i en sabers, en lloc de disminuir-la. Invertir en educació no és només atendre un dret fonamental, sinó construir la pau i el progrés dels pobles. Educació per a tothom, durant tota la vida: aquest és el gran desafiament que no admet ajornaments. Cada infant és el més important patrimoni a salvaguardar. De vegades, fa la impressió que la UNESCO només s’afanya a conservar els documents de pedra o espais naturals. No és veritat. Això és el més visible. El menys vulnerable. Però hem de protegir tota l’herència: el patrimoni espiritual, intangible, fràgil. El patrimoni genètic. I, molt especialment, l’ètic. Aquests valors essencials, universals que la nostra Constitució estableix amb tan inspirada claredat. Si de debò creiem que cada infant és el nostre infant, llavors hem de canviar radicalment els punts de referència de la "globalització" actual. I el rostre humà ha d’aparèixer com a destinatari i protagonista de qualsevol política i qualsevol estratègia. Un sistema es va enfonsar el 1989 perquè, basat en la igualtat, va oblidar la llibertat. Al sistema present, basat en la llibertat, li passarà el mateix si oblida la igualtat. I si oblida la solidaritat. El terrabastall de la caiguda del "mur d’acer" ha impedit escoltar el remor que recorre els fonaments de món "guanyador" de la Guerra Freda. Cal, per tant, que, per virtut i per interès, incrementem en tots els àmbits la lluita contra l’exclusió i la marginalització. Tothom s’ha de sentir implicat. Tots hem de contribuir a facilitar la gran transició des de la raó de la força a la força de la raó; de l’opressió al diàleg; de l’aïllament a la interacció i a convivència pacífica. Però en primer lloc, viure. I donar sentit a la vida. Eradicar la violència: vet aquí la nostra resolució. Evitar la violència i la imposició anant, com indicava abans, a les fonts mateixes del rancor, la radicalització, el dogmatisme, el fatalisme. La pobresa, la ignorància, la discriminació, l’exclusió... són formes de violència que poden conduir –encara que no la justifiquin mai- a l’agressió, a l’ús de la força, a l’acció fratricida. Una consciència de pau –per a la convivència, per a la ciència i les seves aplicacions- no es genera d’un moment a l’altre ni s’imposa per decret. Es va forjant en el retorn –després de la decepció del materialisme i del servilisme de mercat- a la llibertat de pensar i actuar; sense fingir, en l’austeritat, amb la força indomable de l’esperit, clau per a la pau i per a la guerra, com van establir els fundadors de la UNESCO. La ciència sempre és positiva. Però no ho són sempre les seves aplicacions. Els avenços de la tècnica i del coneixement poden servir per enriquir o per empobrir la vida dels éssers humans: poden ajudar-los a desplegar la seva identitat i a multiplicar la seva capacitat o, per altra banda, poden utilitzar-se per usurpar la personalitat i embrutir el talent humà. Només la consciència, que és responsabilitat –i per això és ètica i és moral- pot donar un bon ús als artefactes de la raó. La consciència ha d’abastar i conduir la raó. A l’ètica de la responsabilitat cal afegir-hi una ètica de la convicció, de la voluntat. La primera sorgeix del saber i del coneixement; la segona de la passió, de la compassió, de la saviesa. Acabem, doncs, un segle de fantàstics avenços científics i tecnològics: coneixem i tractem moltes malalties que són causa de patiments i mort; ens comuniquem amb una netedat i rapidesa extraordinàries; tenim a la nostra disposició la informació instantània i sense límits. Però els antibiòtics i els mitjans de telecomunicació no poden amagar les sagnants lluites que han delmat milions de vides a la flor de la joventut, que han infringit patiments indescriptibles a tants i tants innocents. Totes les perversions de la guerra, tant patents avui gràcies als aparells audiovisuals, no semblen capaços d’aturar la gegantina maquinària bèl·lica bastida i alimentada durant segles i segles. Correspon a les generacions presents la gairebé impossible tasca bíblica de transformar les "espases en arades" i transitar des d’un instint de guerra –forjat des de l’origen del temps- a una consciència de pau. Seria el millor i més noble acte que "l’aldea global" podria realitzar. El millor obsequi als nostres descendents. Amb quina satisfacció i alleugeriment podríem mirar els ulls dels nostres fills! Seria també la millor celebració del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Uns altres "drets" s’han incorporat a partir de 1948. Hem de tenir-lo en compte. Hi hem d’afegir-hi el que els condiciona a tots: el dret a la pau, el dret a viure en pau!. Aquest dret a la nostra "sobirania personal", al respecte a la vida i a la seva dignitat. Els drets humans! A l’alba d’un nou mil·leni, aquesta ha de ser la nostra utopia: posar-los en pràctica, completar-los, viure’ls, reviure’ls a cada trenc d’alba. Cap nació, institució ni persona no s’ha de sentir autoritzada a posseir i representar els drets humans i menys encara a atorgar credencials als altres. Els drets humans no es tenen ni s’ofereixen, sinó que es conquereixen i es mereixen cada dia. Tampoc no s’han de considerar una abstracció, sinó pautes concretes d’acció que cal incorporar a la vida de tots els homes i dones, i a les lleis de cada país! Traduïm la Declaració a tots els idiomes; fem que figuri en totes les aules; en totes les llars; en tots els racons del món! Així la utopia d’avui serà feliç realitat demà. Aprendre a conèixer, a fer, a ser i a conviure. En aquests primers dies de l’any –dies de balanç i de projectes- faig una crida a totes les famílies, als educadors, als religiosos, als parlamentaris, polítics, artistes, intel·lectuals, científics, artesans, periodistes, a totes les associacions humanitàries, esportives i culturals, i als mitjans de comunicació per tal que difonguin a tot arreu un missatge de tolerància, de no violència, de pau i de justícia; per tal que fomentin actituds i comprensió, de despreniment, de solidaritat; per tal que, amb més memòria del futur que del passat, sapiguem mirar plegats cap endavant i construïm així, en condicions adverses i en terrenys inhòspits, un futur de pau, dret fonamental, premissa. I així, "Nosaltres, els pobles" haurem complert la promesa que vam fer el 1945, amb les més abominables imatges de la terrible contesa que acaba de concloure i que ens fa mal a la retina: "evitar l’horror de la guerra als nostres descendents", construint els baluards de la pau en l’esperit de tots els pobladors de la Terra. Federico Mayor Gener de 1997