La solidaritat va ser un component important de les lluites obreres. En primer lloc, el sentiment de compartir la mateixa situació fa que la lluita d'una empresa sigui la lluita de totes. L'exponent màxim de la solidaritat van ésser les vagues generals de 1974 i 1975, recolzades per la ciutadania de tota la comarca.

En segon lloc, el Baix Llobregat es solidaritza també amb fets que afecten tota l'oposició sindical i política antifranquista: ASTÚRIES, BURGOS, SEAT, TÈRMICA DEL BESÒS, PROCÉS 1001, GRANADA, EL FERROL, PUIG ANTICH, VITÒRIA, etc.

En tercer lloc, la classe obrera rep també la solidaritat i el suport de parròquies, de grups de cristians, de l'abat de Montserrat, dels vicaris episcopals de la zona, de la universitat, etc. El recolzament de molts sectors de l'església a la lluita per la justícia i la llibertat, encapçalada pels obrers i obreres, va ser, en certa mesura, fonamental.

Aquesta ajuda de l'església va ser la formació de la consciència de classe mitjançant els moviments apostòlics obrers (JOC, HOAC, ACO), l'obrir els domicilis particulars i les parròquies per a reunions i assemblees, la cooperació a les campanyes de solidaritat econòmica per als presos i acomiadats, etc. Podríem citar molts noms de sacerdots i de cristians i de cristianes compromesos. Ho fem esmentant-los a tots i totes en una persona cabdal a la comarca, en Joan N. García-Nieto i París, impulsor de lluites i formador de sindicalistes, des de la seva arribada al Baix Llobregat l'any 1965 fins a la seva mort el dia 23 de juliol de 1994.

Finalment, les detencions i els empresonaments, d'una banda, provocaren la solidaritat i, de l'altra, impediren que la repressió fos més gran i més cruel del que va ésser. Era una repressió física i legal: apallissaments, tortura, presó i negació total dels drets humans.