|
A finals del s. XIX els treballadors es mobilitzen per aconseguir la jornada de 8 hores. L'any 1886, a Chicago, va ser un any de vagues, manifestacions i protestes per aconseguir aquest objectiu. Foren detinguts, jutjats i condemnats a pena de mort alguns dirigents del moviment obrer d'aquella ciutat. Tres anys després, en un congrés internacional de treballadors celebrat a París, fou instituït el Primer de Maig com un dia de lluita i reivindicació obrera en record dels màrtirs de Chicago.
Llegeix amb atenció aquests dos testimonis, compara'ls i contesta les preguntes que segueixen:
|
|
TEXT 1
Ens havíem citat a la cantonada del carrer principal, prop d'una coneguda botiga de queviures. Els companys hi acudien excitats i contents. Cada cop arribava més i més gent. Tots cantàvem i alguns venien amb pancartes que deien: «8 hores de treball» i «volem justícia». Quan ja érem molts vam començar a caminar lentament cridant tots junts. Ens agafàvem pels braços, així ens sentíem més segurs. De lluny es veien policies a cavall i, de sobte, un gran aldarull: crits, gent que corria sense saber a on, gent que queia al meu davant. Enmig de la confusió vaig veure com els cavalls havien començat a córrer cap a nosaltres i la policia pegava a la gent i se n'enduia molts. Llavors vaig arrencar a córrer perquè en Bob Sowyer, el noi tímid que feia poc temps havia començat a treballar a la meva fabrica, l'havien llançat a terra. Un cavall l'havia trepitjat i dos homes armats li anaven donant cops al cap sense cap misericòrdia. Quan vaig arribar en Bob jeia sol, la sang vessava pertot arreu...
Aquell no va ser l'únic màrtir, poc després varen jutjar i ajusticiar alguns dels nostres dirigents.
Tom Fielding, treballador d'una gran empresa del ram del metall. Chicago 1886.
TEXT 2
Había allí una plaza pequeña y unos caballitos. Lo eligimos porque había movimiento de gente y se despistaba un poco más. Nos fuimos reuniendo y parecía que al principio no había mucha gente, pero cuando dimos unas palmadas acudieron más de mil personas.
Cogimos una calle para allá, cogidos del brazo. Yo iba al lado de García-Nieto. Nos cogíamos del brazo las primeras filas ... Ya los de atrás venían empujando... íbamos despacio. Pero al fondo de la calle, estaban los guardias civiles. Guardaban la calle entera y nos esperaban.
Entonces Juan García-Nieto dijo que fuéramos despacio. Vamos a ir despacio y tranquilos... Y nosotros fuimos repitiendo, ¡tranquilos! ¡tranquilos! ¡que nadie tire piedras!... íbamos avanzando y, cuando estábamos a unos metros, se abalanzaron sobre nosotros y nos pegaron.
Yo tomé la opción de no decir nada y hace sólo dos años que se enteró mi mujer. Además, esto era negativo. Cuando se decía que habían pegado, con el miedo que había en general, era negativo porque lo que tenías que hacer era meter ánimos. ¡Aquel primero de Mayo fue muy bueno!
Antonio Fernández, treballador de la SEAT. Cornellà de Llobregat 1968.
|
|
