La història de la calculadora

La calculadora és una màquina capaç d’efectuar càlculs amb un cert grau d’ automatisme. Una calculadora de butxaca és un ordinador simple. Tot i que la majoria de les calculadores només sumen, resten, multipliquen, i divideixen, fins la més senzilla té els components bàsics dels ordinadors grans: unitat d’entrada, (el teclat), unitat de processament, memòria, i unitat de sortida, (la pantalla). Les més complexes poden realitzar una àmplia gamma de funcions matemàtiques i algunes es poden programar.

Descèn de la primera màquina de sumar inventada per Frededik R. Bull en 1919.

Les primeres idees d’automatització són degudes a Pascal i a Leibniz.

Colmar Tomas, cap al 1810, féu un calculador de sèrie, semblant als actuals de taula, amb un automatisme força reduit.

Tipus de calculadora :

Els primers són els anomenats calculadors analògics, basats en la substitució del problema que algú vol resoldre per un altre d’anàleg. Constitueixen el segon tipus els calculadors aritmètics o digitals.

Com funciona la calculadora:

Sota el teclat hi ha una placa de circuit amb contactes per a cada tecla. En prémer una tecla, es tanquen els contactes, que envien a la unitat de processament, l’ordre d’enmagatzemar a la memòria el codi binari d’aquesta corda.

La unitat de processament envia el codi a la pantalla, on uns segments de cristall líquid s’enfosqueixen per mostrar la xifra.

El codi binari:

El codi binari és el sistema de numeració que utilitzen els ordinadors. A diferencia del sistena decimal, que és el que utilitzem habitualment i que està constituit per deu xifres, el codi binari només n’utilitza dues, l’H i el 0.

Pilar Fernàndez i Laura Sànchez