TANTS CAPS, TANTS BARRETS // A SOTA CADA VEL, HI HA UN CAP

  
     

El tema del “vel islàmic” és, sens cap mena de dubte, un tema apassionant de debat que, dins l’anomenat “pacte de civilitzacions” porta més enrenou. Hi ha, pel cap baix, dos posicionaments, que s’han posat de bell nou de manifest en la votació al Parlament turc sobre la utilització del vel a les universitats. I diem dos, perquè ens és fàcil de fer la dicotomia : món occidental i món islàmic.

  
 

A la premsa ho hem pogut llegir a bastament i amb raonaments de tota mena, en defensa i en contra de l’ús d’aquesta peça de roba que té unes finalitats molt determinades i que, segons sigui la perspectiva, tenen o no fonaments socioreligiosos per a la seva defensa.

  
 
El “vel islàmic” té diferents manifestacions externes, fruit de posicionaments ideològics – i per tant, interns – que van des de l’”hijab” fins la “burka” i que, com veiem en aquestes imatges, extretes de BBC MUNDO, tenen la protecció i/o cobriment del cap de la dona que el porta com a objectiu.  
     
 
 
     

Per què cobrir el cap, el cabell i la cara? La pregunta es respon sola, i només cal que pensem, els qui som d’una certa edat, com anaven les nostres mares, àvies i germanes, a missa, anys enrera.

La raó és fonamentalment socioreligiosa. I aquí tornem a trobar un punt de dicotomia: els occidentals ho hem “superat”, i els islàmics no.

Aquest posicionament ens porta, moltes vegades, a extrapolacions que aquesta citació -traduïda al català - palesa molt bé: “Del costat occidental, el món de l'Islam es percep com un món monolític, profundaent desconegut, anhistòric i per damunt de tot estructuralment refractari a la modernitat occidental. Mentre que del costat musulmà es percep Occident com un univers de depravació, hegemònic, massa etnocèntric i dominador i àdhuc i sobre tot responsable de totes les desgràcie d'aquesta part del món! “ .

La citació, definitòria i lapidària, pertany a una part de la conferència que va donar Asma Lamrabet a la “Escuela técnica Superior de Arquitectura de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria el passat mes de gener de 2007. Crec que és una visió força encertada i ben raonada, per part d’una escriptora, autora, entre d’altres del llibre “Simplement musulmana”, i “Feminisme islàmic”, ambdós editats a França.

A la nostra societat, la occidental, ningú s’estranya de veure “monges” amb el cap cobert, ni que sigui a la platja.
 
   

"El periódico Extremadura"

ASMA LAMRABET
 
     
En canvi, a molts i moltes, no els fa gràcia veure una nena amb el mocador al cap. Fixem-nos-hi, són dos fets ben propers i que ens mereixen una lectura ben distinta. Semblaria, en pensar-ho i pensar-hi, que com més informació tenim, major és la ignorància que tenim de l’”altre”. Ens trobem en espais molt propers, cada vegada més, però en lloc de construir identitats cada cop més properes, les intentem construir un en contra de l’altre, remarcant les diferències i obviant les proximitats, tant a la societat com a les escoles.

La qüestió de la utilització del vel n’és paradigmàtica. Fixem-nos si no en com l’encaren els altres països europeus:

  • França en va prohibir l’ús – així com el d’altres símbols religiosos – a les escoles estatals, l’any 2004.

  • Regne Unit: tot i que són les escoles les que ho decideixen, la justícia, en un famós cas, va dictaminar en favor de la prohibició que en feien els centres.

  • Alemanya: cada estat federal té les seves lleis i, de moment, a 4 estats se n’ha prohibit l’ús a mestres i professorat, i a l’estat de Hesse la prohibició abasta els funcionaris públics.
  • Itàlia, a l’any 2005, i dins d’un paquet de lleix anti-terroristes, va convertir en “il·legal” amagar el rostre de les persones. Més encara, el govern tenia la intenció de fer una llei que prohibís explícitament l’ús del vel que cobreix la cara.

  • Holanda : va prohibir l’ús de la “burka” en llocs públics
I així podríem continuar fins on volguéssim. La qüestió esdevé clarament divisòria.
El fet, des del món occidental, s’analitza no tan sols des d’un posicionament socioreligiós, sinó que s’hi adjunta un component feminista, que d’alguna forma associa l’ús del vel amb la dominació de la dona per part de l’home.
     
  En sentit contrari, tenim la posició de les qui porten vel, com aquesta noia – entrevistada en un article de EL PAÍS del dia 17/2/08 per Jesús Rodríguez – que es diu Salam, que amb 23 anys treballa en un doctorat en Pedagogia a la Universitat Complutense de Madrid i que deia, :  
     
  No és fàcil ser musulmana a España; la societat et rebutja i tu proves de sobreviure. Només veure't amb el vel, immediatament pensen que ets immigrant, que no saps l'idioma , que ets analfabeta i que el teu marit et maltracta i t'obliga a anar tapada. I et discriminen. No exagero, he nascut aquí i ho sé. El meu pare, que és un musulmà fidel, no em deixava portar-lo, no volia que em creés problemes. Als 18 anys vaig decidir posar-me'l. Per què? Significava el meu compromís amb la religió. Un missatge per a mi i per a la societat. Jo exigeixo que se'm valori pel que sóc. I afirmar davant la societat que la religió és un compromís per a cada dia. Vaig tenir molts anys per pensar-m'ho. Millor. Perquè si no t'ho creus, si te l'imposen, és difícil d'aguantar. Algunes se'l treuen. I ho entenc. La meva germana Yaman treballa en una empresa de disseny gràfic i mai la posen en relació amb els clients pel tema del vel; la tenen amagada”  
     
  Tornem a trobar el tema socioreligiós i tornem a pensar en les “monges”, siguin teatines, carmelites, etc., etc. etc..  
   
  Com diu la Salam, cal un respecte per a les religions i també per a les concepcions cosmogòniques de cadascú. I s’ha de practicar des d’ambdós costats. Ara bé quan ens apropem a l’escola pública la cosa ha de canviar.  
     
  El dret a l’educació és i ha de ser inalienable, però, amb un respecte a les normes establertes. És a dir, si l’escola pública és LAICA i ACONFESSIONAL vol dir que les manifestacions religioses n’han de quedar excloses, així com les cosmogòniques, perquè si jo sóc nudista i vaig a l’escola com a mi m’agradaria anar, què passaria? En resum, el vel islàmic a l’escola “interferiria” un pronunciament previ que és la laïcitat i aconfessionalitat de l’escola pública on tampoc hi són admesos els santcristos a les parets, ni els budes a les taules, ni els professors despullats.  
     
I el raonament de l’interès primordial d’aquesta laicitat escolar, ens l’exposava fa gairebé 5 anys Mario Vargas Llosa en un article publicat a EL PAÍS el 22.06.03, on deia :  
“Requisit primer i irrevocable d'una sociedad democràtica és el caràcter laic de l 'Estat,la seva total independència davant les institucions eclesiàstiques, única manera que aquell té per garantir la vigència de l'interès comú per damunt dels interessos particulars, i la llibertat absoluta de creences i de pràctiques religioses a les ciutadanes sense privilegis ni discriminaciones de cap mena. Una de les més grans conquestes de la modernitat, en la qual França fou capdavantera de la civilització i va servir de moda a les altres societats democràtiques d'arreu del món, fou el laicisme. Quan al segle XIX es va establir l'escola laica es donà un pas formidable cap a la creació d'una societat oberta, estimulant per a la investigació cientítica i la creativtat artística, per a la coexistècia plural de les idees, sistemes filosòfics, corrents estètics, desenvolupament de l'esperit crític, i també, no podia ser d'altra manera, d'un espiritualisme profund” .  
 
I ho deia precisament quan a França es començava a parlar de la necessitat de prohibir l’ús del vel islàmic a les escoles. I el seu vot era, conseqüentment a favor de prohibir l'ús del vel islàmic a les escoles.  
     
  La nostra proposta “de pacte de civilitzacions” a l’escola seria “acollir amb respecte, empatia i afectivitat i integrar-se amb respecte, empatia i afectivitat”.  
   
 
 
     
 

Aquesta fotografia (extreta de “EL PAíS”) en podria esdevenir paradigmàtica, oferint la imatge d’una societat on conviuen ambdós posicionaments sense cap mena d’exclusió.

 
   
  El tema de l’escola, estatal i laica, però, té un tractament distint, però no exclusiu.  
  (P.S.: les 3 citacions han estat traduïdes de les seves fonts originàries)