| Multiplicitat
de colors que busquen en equilibris i combinacions
diverses guanyar terreny al full blanc originari.
Fantasies de formes que fan tema de la diversitat
cromàtica. Deu ser veritat, com deia Walter
de Maria, que "l'invisible és real".
Potser el visible és només l'entortolligat
camí cap a la realitat de les relacions que
fan que el vermell esdevingui lila i que el groc
es faci lloc al costat del blau i que les seqüències
busquin repetir-se per tal de descriure un ritme
plaent. De sobte, la pàgina aconsegueix globalitat;
un sentit intern de distribució de volums
i de colors la tanca sobre ella mateixa; l'obre
als viatges fantasiosos d'una imaginació
que els contempla. El dibuix està llest. |
|
|
|
|
|
|
 |
Mirar
detingudament els dibuixos d'un nen és una
forma de contemplar la seva pròpia mirada
i el fer-ho ens pot permetre posar-los a l'abast
la mena d'aliment visual acumulat a la història
de les arts que els pot convenir.
Per exemple, ¿seria oportú fer accesible
al nostre estudiant de preescolar les obres de Daniel
Buren?, ¿podria disfrutar amb La Nit de Van
Gogh a partir de la seva pluja d'estels? ¿S'extranyaria
excessivament davant algunes de les teles cal.ligràfiques
de Cy Twombly o més aviat donarien suport
als seus signes escampats com per un cop de vent
sobre un horitzó esforçadament carbassa?
No sentirà parlar fins molts anys després
de l'equilibri entre els colors o de la geometrització
de l'espai ... però ¿l'impedeix aquesta
seva mançanca actual disfrutar de les obres
de Kandinsky, quan ell mateix es troba immers entre
elements que s'atrauen i es repel.leixen?
Pel que fa a l'aprenentatge de les arts, sembla
confirmar-se l'observació de Kant respecte
al coneixement de la història; és
a dir, que els nens acumulen en ells mateixos el
que la humanitat ha anat descobrint lentament al
llarg i ample de tants i tants processos d'assaig
i error.
Per això reconeixem en ells postures ja defensades
per Heràclit o per Plató o per Hegel
o Wittgenstein de la mateixa manera que reconeixem
en els seus dibuixos formes alambicadament manieristes
o pròpies de la finura constructivista, sense
que ni els seus comentaris ni els seus treballs
resultin pedants o extemporanis.
La diversitat dels dibuixos dels nens no pot ser
reduïda a categories estandarditzades, si de
debó volem conservar el sentit que encarnen.
Però ens cal trobar un pont entre la seva
contemporaneïtat espontània i la nostra
historicitat acumulada, si ens atrau la idea d'un
diàleg mútuament enriquidor.
|
|
|
