Psicologia

Quan som xiquets, l’expressió més elevada de l'activitat sociofestiva, la constituïxen els batejos i les primeres comunions; l'adolescència i la joventut incorporen a este agradable catàleg de trobades els sempre feliços casaments. Però superats els quaranta el principal ritu social és que un mes sí i un altre no acudim a l'enterrament d'un amic, un company de treball o un familiar directe. I ens trobem amb el inconfundible dolor que genera la mort, l'absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida. Una de les raons del desconcert en què ens sumix la mort és que quasi sempre ocorre sense que hàgem efectuat prèviament l'entrenament que ens permeta assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.

El dol

Les persones afectades per la mort d'un ésser volgut presenten uns símptomes característics i seguixen una sèrie d'etapes per a l'assumpció de la pèrdua. A vegades es presenten dificultats afegides que frenen el procés i el fan encara més dur, però esta sensació sobredimensionada de dol pot superar-se amb un plantejament i un suport adequats. La nostra cultura actual dificulta l'elaboració del dol, però som éssers intel·ligents dotats d'un gran instint de supervivència, i per això sabem reaccionar davant de les dificultats i sobreposar-nos a elles. I si no, aprenem. La tragèdia ha ocorregut, però la vida continua i les exigències que la quotidianitat ens presenta necessiten tota la nostra atenció, entusiasme i lucidesa. Una elaboració correcta del dol permetrà a l'afectat reintegrar-se a la seua vida normal amb l'energia necessària.

Com es manifesta el dol

Els símptomes són semblants als de les depressions majors: tristesa, trastorn de la son, alteracions de la gana i la libido, pèrdua de pes… També disminuïx l'interés pel món exterior, sobretot en allò que recorda la persona morta. I apareix el desinterés pel treball, per trobar noves relacions, a més de manifestacions d'angoixa, sentiments de culpa, apatia, falta d'esperança i, fins i tot, -en casos greus- els pensaments de suïcidi.

A més, sorgixen símptomes físics com cefalees, úlceres, problemes respiratoris, palpitacions, sudoració i disminució de les defenses de l'organisme.

Els passos de l'elaboració del dol són:

• incredulitat. És la primera reacció davant de la notícia de la pèrdua, acompanyada d'atordiment (“això no m'està passant a mi”). Ens allunyem de la realitat, en un intent de pal·liar este esdeveniment tan dramàtic.
• Agressivitat, ira. La persona es torna irascible, amb reaccions de descontentament, i resulta difícil de tractar. Adopta actituds crítiques enfront dels qui l’envolten i es pregunta per què li ha hagut de tocar esta desgràcia.
• Depressió. Actituds d'apatia i silenci. Va fent-se la idea que la pèrdua és irreversible i va deixant d'agarrar-se a la imatge de l'absent. És una resignació trista i silenciosa.
• Acceptació i pau. S'assumix serenament l'absència. La persona comença a centrar-se i torna a les seues activitats quotidianes.

I si el dol esdevé patològic?

Per a superar el dol cal viure'l, hem de concedir-nos l'oportunitat de sofrir les seues conseqüències. I comprendre la tristesa de qui el sofrix, per molt accentuada o exagerada que parega.

Però si el dol no s'elabora correctament -no se n'han viscut algunes fases, o s'han interromput o s'han reprimit emocions doloroses-, poden sorgir símptomes patològics, relacionats amb la necessitat de romandre unit a la persona absent.

Vegem els indicadors del dol patològic.

• Sentiments de culpa. Se sent culpable de la mort, de no haver fet el que podia per a evitar-la, de no haver sigut prou diligent o afectuós amb la persona morta.
• Pensaments de mort. El viu hauria d'haver desaparegut al costat del mort, o fins i tot haver mort en el seu lloc.
• Sentiments d'inutilitat. Res ja no té sentit, sense el difunt la vida no té interés, sense ell o ella res no és igual, no podrem fer front a la vida.
• Experiències alucinatòries. Com ara sentir la veu del mort o vore fugaçment la seua imatge.
• Sensacions de patir la mateixa malaltia de la persona difunta, en un transvasament del problema que va causar la mort de l’ésser volgut.
• Confusió. Alguna cosa profunda està canviant en el fons de si mateix i en el món.
• Lentitud psicomotora i deterioració d'algunes funcions orgàniques.

Errors freqüents davant de la pèrdua d'un ésser volgut

Pensar que no hem de conéixer els detalls de la mort ni vore el cadàver. Encara que resulte dur, saber els detalls de la desaparició de la persona estimada ajuda a acceptar la realitat de l'absència. La falta d'informació pot generar confusió i fantasies irreals.

Creure que quan es demostra ràbia, dolor o desesperança per mitjà del plor punyent o els crits, s'està més exposat a la depressió. L'expressió d'estos sentiments és necessària, perquè permet que es processe la pèrdua i s'elabore el dol, encara que es puguen percebre com a manifestacions exagerades o pròpies de cultures o països poc desenvolupats.

Pensar que quan la persona es mor es perd el seu record.
El record i les vinculacions emocionals no desapareixen. Romanen, i apareixen en forma de records passatgers o sons.

Pensar que, per a superar el dolor al més prompte possible, hem de tornar immediatament a les nostres tasques quotidianes.
Convé que ens donem un temps per a reflexionar i per a viure el dolor suportant el dur procés emocional que representa la pèrdua.

Considerar que l'afecte per l'absent s’ha d'expressar amb molta moderació.
Encara que en la nostra cultura es valoren la fermesa de caràcter i l'enteresa, ens hem de permetre expressar lliurement les emocions doloroses.

Mantindre que convé no fer partícips els xiquets d'estes situacions de dol.
Els xiquets són tan capaços com els adults per a elaborar els dols. No els ocultem la realitat. Han d’aprendre a superar pèrdues que, abans o després, arribaran.

Quan es mor un ésser volgut...

És molt convenient desfogar-nos amb algú que puga entendre i compartir el nostre dolor. Però no hem de ser massa exigents, és difícil que qui no es veja directament afectat comprenga la dimensió del nostre dolor. El patiment no desapareix ni es reduïx fugint, allunyant-se de la situació dolorosa o del que ens recorda l'absent. Millor que canviar les circumstàncies externes, convé modificar els processos mentals que porten a l'acceptació de la realitat. Després d'este canvi mental, i mantenint-nos lúcidament en la situació real, ja podem fer viatges, o canvis en la casa, o qualsevol altra cosa. Convé que l'afectat conega les fases del procés d'elaboració del dol, perquè les accepte com una cosa normal. Tan poc aconsellable és conservar tal i com estaven totes les pertinences del mort, com fer-les desaparéixer. El més adequat és que el que pateix este dolor es quede amb els records més significatius de l'absent i prescindisca dels altres. Quan apareguen els símptomes del dol patològic, convé anar al metge de capçalera. I, si és necessari, al psicòleg.

pujar enviar-ho a un amic

Tornar