La mort és un fet natural en tots els éssers vius. A vegades la por a no saber què dir, què fer, fa que no abordem el tema amb naturalitat, que defugim la resposta. Oblidem moltes vegades que el cos, les mirades, les actituds parlen fins i tot més que les paraules. Si no permetem que els sentiments amarin les nostres relacions estem impedint una bona comunicació i per tant el creixement saludable dels menuts. Els moments de pèrdua i dol són els més durs que viu un infant per això si volem que creixin sans hem de saber aprofitar aquests moments. Els mestres som responsables de l'educació emocional dels nostres alumnes i cal actuar davant de qualsevol situació, per dura que aquesta sigui.

Hem de dir sempre la veritat als infants i joves, no amagar res ja que a la curta o la llarga de sap i crea recels, desconfiança i ansietat. Buscarem un espai tranquil, respostes sinceres, honestes, adaptades a cada edat i a cada persona i sempre en funció de les seves preguntes i necessitats, sense subterfugis, amb paraules directes, senzilles, defugint els eufemismes: ha marxat, ens ha deixat, s'ha adormit...

No ens ha de fer por saber que també eduquem quan reconeixem que no tenim respostes tancades i seguretats absolutes, que no ho sabem tot, i quan això passa cal manifestar-ho tal cual: jo crec, jo penso, jo sento...

Tenir en compte que el nen viu de manera més intensa qualsevol emoció i per tant serà capaç de passar del plor al riure intens, d'estar abatut a semblar que no ha passat res de manera fàcil i sobtada. Als adults ens pot sorprendre, ens poden desconcertar algunes reaccions, cal entendre que als infants i joves els costa mantenir una actitud constant.

Vivim en societat i no hem d'aillar els nens i nenes dels rituals propis de cada grup social, cal deixar-los participar, si volen, explicar el que farem i com, de què es trobaran i si més no que siguin ells qui decideixin si volen o no participar.

Manifestar els sentiments dels adults ajuda als menuts a aprendre a expressar els seus, ha de tenir espai i temps pels dubtes, les pors, les angoixes... Restarem amatents a les reaccions que puguin tenir per ajudar-los a fer un dol saludable. Acompanyar a un menut en moments de dolor i pèrdua és responsabilitat de les persones grans que estan amb ell, tant família com mestres i per tant, no hem de defugir aquest deure.

Expressar els sentiments pot fer-se de diverses maneres: plàsticament mitjançant un dibuix, un escrit... o bé motriument: joc, expressió física de ràbia, de dolor, les titelles poden ser també una bona eina d'expressió... Tot plegat ajuda a treure en fora sentiments interiors i permet canviar, interpretar la indignació, i resituar trocets interiors trencats, construir un nou fer amb els records i sense ressentiments. També l'acollida, el contacte físic li pot ajudar a expressar millor el dolor, d'altres la companyia i el silenci, la presència són suficients.

Som els adults família i escola qui educa per a la vida i lògicament per a la mort. Petites pèrdues, visions d'imatges de televisió, pel·lícules, documentals són eines que tenim al nostre abast que poden ajudar-nos a introduir el tema a parlar-ne amb naturalitat i fer-ho extensiu a les persones.

Molts joves arriben a fer-se grans defugint sempre el tema de la mort. Hem d'educar per fer joves responsables i independents i per tant han de prendre consciència i integrar la idea de la mort dins de la seva vida.

Serà normal que després de la mort d'algú estimat l'infant tingui ràbia, dubtes, pors, fins i tot petites regressions, caldrà vetllar perquè aquestes manifestacions no s'allarguin molt en el temps, ja que llavors caldria demanar ajut. El posicionament de la persona adulta que acompanyi a l'infant serà fonamental permetent-li manifestar la barreja de sentiments que hi ha dintre d'ell i també com testimoni a través de les seves pròpies manifestacions.