La
mort és un fet natural en tots els éssers vius. A vegades
la por a no saber què dir, què fer, fa que no abordem
el tema amb naturalitat, que defugim la resposta. Oblidem moltes vegades
que el cos, les mirades, les actituds parlen fins i tot més
que les paraules. Si no permetem que els sentiments amarin les nostres
relacions estem impedint una bona comunicació i per tant el
creixement saludable dels menuts. Els moments de pèrdua i dol
són els més durs que viu un infant per això si
volem que creixin sans hem de saber aprofitar aquests moments. Els
mestres som responsables de l'educació emocional dels nostres
alumnes i cal actuar davant de qualsevol situació, per dura
que aquesta sigui.
Hem
de
dir sempre la veritat als infants i joves, no amagar res ja que a
la curta o la llarga de sap i crea recels, desconfiança i ansietat.
Buscarem un espai tranquil, respostes sinceres, honestes, adaptades
a cada edat i a cada persona i sempre en funció de les seves
preguntes i necessitats, sense subterfugis, amb paraules directes,
senzilles, defugint els eufemismes: ha marxat, ens ha deixat, s'ha
adormit...
No
ens ha de fer por saber que també eduquem quan reconeixem que
no tenim respostes tancades i seguretats absolutes, que no ho sabem
tot, i quan això passa cal manifestar-ho tal cual: jo crec,
jo penso, jo sento...
Tenir en compte que el nen viu de manera més intensa qualsevol
emoció i per tant serà capaç de passar del plor
al riure intens, d'estar abatut a semblar que no ha passat res de
manera fàcil i sobtada. Als adults ens pot sorprendre, ens
poden desconcertar algunes reaccions, cal entendre que als infants
i joves els costa mantenir una actitud constant.
Vivim
en societat i no hem d'aillar els nens i nenes dels rituals propis
de cada grup social, cal deixar-los participar, si volen, explicar
el que farem i com, de què es trobaran i si més no que
siguin ells qui decideixin si volen o no participar.
Manifestar
els sentiments dels adults ajuda als menuts a aprendre a expressar
els seus, ha de tenir espai i temps pels dubtes, les pors, les angoixes...
Restarem amatents a les reaccions que puguin tenir per ajudar-los
a fer un dol saludable. Acompanyar a un menut en moments de dolor
i pèrdua és responsabilitat de les persones grans que
estan amb ell, tant família com mestres i per tant, no hem
de defugir aquest deure.
Expressar
els sentiments pot fer-se de diverses maneres: plàsticament
mitjançant un dibuix, un escrit... o bé motriument:
joc, expressió física de ràbia, de dolor, les
titelles poden ser també una bona eina d'expressió...
Tot plegat ajuda a treure en fora sentiments interiors i permet canviar,
interpretar la indignació, i resituar trocets interiors trencats,
construir un nou fer amb els records i sense ressentiments. També
l'acollida, el contacte físic li pot ajudar a expressar millor
el dolor, d'altres la companyia i el silenci, la presència
són suficients.
Som
els adults família i escola qui educa per a la vida i lògicament
per a la mort. Petites pèrdues, visions d'imatges de televisió,
pel·lícules, documentals són eines que tenim al nostre abast
que poden ajudar-nos a introduir el tema a parlar-ne amb naturalitat i fer-ho
extensiu a les persones.
Molts
joves arriben a fer-se grans defugint sempre el tema de la mort. Hem d'educar
per fer joves responsables i independents i per tant han de prendre consciència
i integrar la idea de la mort dins de la seva vida.
Serà
normal que després de la mort d'algú estimat l'infant tingui ràbia,
dubtes, pors, fins i tot petites regressions, caldrà vetllar perquè
aquestes manifestacions no s'allarguin molt en el temps, ja que llavors caldria
demanar ajut. El posicionament de la persona adulta que acompanyi a l'infant serà
fonamental permetent-li manifestar la barreja de sentiments que hi ha dintre d'ell
i també com testimoni a través de les seves pròpies manifestacions.