LA TELEGRAFIA SENSE FILS AL PRAT.

CENTRAL TELEGRÀFICA MARCONI.
En la darrera dècada del segle XIX la idea de les comunicacions sense cables centrava l'interès de molts científics. Va ser l'italià Giuglielmo Marconi (Bologna 1874- Roma 1937) que va aconseguir dur-la a la pràctica; ell va ser el primer que va aconseguir transmetre missatges a través d'ones electromagnètiques. Marconi també va ser el primer en utilitzar una mateixa antena com a emissora i receptora. L'electricitat fa moure els electrons de l'antena que produeixen l'emissió d'ones que són captades per l'antena receptora. Marconi, a més de ser un brilant inventor, té un gran visió comercial. Des d'Anglaterra, país on les comunicacions són una part important de la vida econòmica, iniciarà l'explotació del seu invent. Marconi contractararà radiotelegrafistes per a treballar a les seves instal.lacions i acabara creant una companyia, la Marconi Wireless Telegraph, per a gestionar la construcció i explotació de les centrals i evitar així els plagis. Quan es construeix una nova central, Marconi lloga la patent d'explotació però en cap cas la ven.A partir de 1901, Marconi inicia una nova etapa caracteritzada pels canvis en la tecnologia, en especial pel que fa a les grans dimensions de les antenes, que es disposaran entrellaçades per xarxes de cables al voltant de la central. L'invent de Marconi trobarà la seva millor aplicació pràctica en la navegació. Els vaixells de guerra, però sobretot els comercials i els de passatgers seran els principals receptors dels seus aparells. A la pràctica, els principals clients de Marconi seran les grans companyies navilieres i asseguradores que patien greus daltabaixos econòmics degut a les indemnitzacions cada vegada que es produïa un naufragi. Entre 1904 i 1905 Marconi construeix centrals a l'Europa continental. S'han estudiat els casos de França, Itàlia i Bèlgica, entre d'altres, però el cas de l'Estat espanyol no està gens estudiat.Marconi va ser l'investigar ideal que volia dominar la natura i per aconseguir-ho prescindia de qualsevol condicionant; busca per sobre de tot la utilitat pràctica. L'any 1909 va rebre el premi nobel de física. Quan va morir, totes les emisores de radiotelègraf i ràdio es van parar durant dos minuts , es va fer el silenci que havia existit abans de Marconi.
La Telegrafia del Prat
A l'Estat espanyol, Marconi creà la Compañia Nacional de Telegrafia sin Hilos finançada per la Marconi Wireless co. El maig de 1912 s'inaugurà la xarxa telegràfica sense fils, amb centrals a Madrid (Aranjuez), Barcelona (El Prat), Cadís, Tenerife, Las Palmas i Vigo, que permetia les comunicacions peninsulars amb les Canàries, Europa i Amèrica. La estació telegràfica del Prat es va instal.lar a la finca La Ricarda, propietat de l'industrial Manuel Bertrand. La central es va construir la primavera de 1911 seguint els plànols i la direcció del prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
Puig i Cadafalch (1867-1956) va ser un dels intel.lectuals més destacats del seu temps. A la seva tasca com a arquitecte, arqueòleg i historiador de l'art, cal afegir la seva participació activa a la vida política, com a cofundador de la Lliga Regionalista de Catalunya, Diputat provincial, Diputat a Corts i President de la Mancomunitat de Catalunya.La seva participació en una obra arquitectònica tan senzilla és deu al seu interès pel progrés tecnològic i les comunicacions com ja ho va evidenciar des de la presidència de la Mancomunitat impulsant la creació de la xarxa telefònica.
La construcció de l'edifici, que es va dur a terme l'any 1911, va anar a càrrec de Josep Monés i Jané que signa el plec de condicions de l'obra amb el representant anglés de la Marconi Wireless Telegraph Co.. Fins l'any 1996 aquestes dades no s'havien pogut documentar, però va ser gràcies al diposit de documents que la família Monés va fer a l'arxiu municipal que hem pogut obtenir les dades bàsiques de l'edifici.Segons consta al contracte, el termini de l'obra era de dos mesos a partir de la data de la signatura, el 21 de març de 1911. És molt probable que aquests terminis es complissin -hi havia una penalització econòmica per dia de retard- i en els plens municipals consta que al novembre de 1911 ja estava funcionant.
La telegrafia avui
La nova llei del Patrimoni Cultural Català (Llei 9/93 de 30 de setembre) permet als ajuntaments prendre part directament en la defensa del seu patrimoni. L'esmentada llei crea la figura de Bé Cultural d'interés local, que protegeix els edificis destacats dels municipis.En aplicació d'aquesta Llei el ple de l'Ajuntament del Prat del 26 de juny de 1996 va declarar La Telegrafia Bé Cultural d'interés local. Aquesta protecció destaca els valors de l'edifici i permet sancionar qualsevol agressió que pateixi, però a la pràctica no pot evitar -com succeeix amb tota la legislació sobre patrimoni- la seva destrucció.
En paraules d'Eusebi Casanellas, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, "La preservació d'aquest edifici és necessaria per dos motius. És un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya i constitueix un testimoni excepcional de la introducció de la ràdio a Catalunya i per tant es pot considerar com un dels símbols de l'inici d'una de les tecnologies més importants del segle XX".
Per investigacions posteriors fetes amb en Jordi Oller sabem que, amb molta probabilitat aquest és l'únic edifici que es conserva dels construïts a l'Estat espanyol fet que augmenta encara més el seu valor testimonial.
Actualment i amb les obres d'ampliació de l'Aeroport, l'edifici resta ubicat en terrenys de l'Aeroport que n'ha fet la seva restauració a càrrec de l'arquitecte Sr. Lluís Domènec a partir del gener del 2004. No es conserva la maquinària que es devia desmuntar en el moment en què deixa de funcionar la central.
Font: Margarida Gómez. Conferència: La Telegrafia del Prat de Llobregat. (III Curs d'Història del Prat, organitzat per Amics d'el Prat)

LA INVENCIÓ DEL TELÈGRAF
El català Francesc Salvà i Campillo va inventar el telègraf elèctric a Barcelona l'any 1795 A la memòria que Salvà va llegir amb aquest motiu a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona no es limità a descriure el funcionament i la instal·lació del telègraf elèctric que ell va construir, sino que també preveu la telegrafia sense fils.
Són molts els mèrits científics de Salvà en diversos camps del coneixement. De fet, és un dels pocs catalans que es poden considerar integrants de la Il·lustració Metge de renom internacional en el seu temps, la comunitat científica mundial el coneix sobretot encara per l'esmentada invenció del telègraf elèctric, i també el considera precursor de la telegrafia sense fils i de moltes tècniques utilitzades en les telecomunicacions.
A l'article: L'avènement du têlégraphe, al volum V de l'Histoire del'humanité de la UNESCO, els professors Zvorikin i Xukhardin, de l'Acadèmia de Ciències de Moscou, diuent: "El 1798, el savi F. Salvà va posar en pràctica la telegrafia elèctrica amb una linia de 50 quilòmetres entre Madrid i Aranjuez." L'empresa anglesa que encara porta ara el nom de Marconi va tenir un plet, l'any 1901, amb el nord-americà Dolbear sobre la patent d'invenció de la telegrafia sense fils. El mateix Guglielmo Marconi, en defensa seva, va declarar que li corresponia a Francesc Salvà el mèrit d'haver estat el primer a pensar, cent anys abans, que seria possible la comunicació sense fils " entre Alacant i Palma de Mallorca" (és l'exemple que dóna Salvà en la memòria de 1795). Diverses revistes tècniques d'inicis del segle XX van recollir aquelles declaracions de
Marconi en favor de Salvà. Pel bicentenari del seu telègraf, l'Escola d'Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona li va erigir un monument a l'entrada de l'edifici, va instaurar el premi F. Salvà i Campillo a la innovació en telecomunicacions i va editar les memòries sobre telegrafia elèctrica presentades per Salvà a l'Academia de Ciències de Barcelona.
El 28 de setembre de 1886, quan encara no se sabia fins on podien arribar les telecomunicacions, quan Branly, Popov i Marconi treballaven per posar en pràctia la telegrafia sense fils prevista per Salvà, l'Ajuntament de Barcelona va celebrar un acte solemne en què Eduard Bertran i Rubió va llegir un elogi biogràfic d'aquell savi barceloní. Poca cosa més s'ha fet des d'aleshores.
Font: http://www.urcat.org/catala/bibliocat7.htm

El NACIMIENTO DE LA TELEGRAFÍA SIN HILOS. 1867-1914.
Los orígenes de la radiotelegrafía se sitúan en el desarrollo de la teoría electromagnética por parte de Maxwell. La teoría de Maxwell predecía que los objetos metálicos deberían reflejar un haz de energía electromagnética como un espejo; además, establecía que la radiación electromagnética debía viajar a través del vacío o del aire con una velocidad igual a la de la luz. En otras palabras, según la teoría de Maxwell la radiación electromagnética debía comportarse como la luz. De ser cierta tan extraordinaria teoría las ondas electromagnéticas podían convertirse en un medio de difusión instantáneo de información. Los presupuestos teóricos de la telegrafía sin hilos estaban sentados cuando Maxwell publicó en 1873 su obra fundamental Teatrise on Electricity and Magnetism. En 1887-88 Heinrich Hertz demostró prácticamente la existencia y las características de las ondas electromagnéticas descritas por Maxwell. La importancia de los trabajos de Hertz, por lo que a nosotros atañe, reside en el hecho de que fue capaz de enviar desde un oscilador una onda electromagnética a una considerable distancia siendo recogida por un alambre receptor (antena). Esta radiación electromagnética, a la que se llamó ondas hertzianas, era la primera demostración práctica de lo que luego serían las ondas radiotelegráficas. La telegrafía sin hilos era ya una posibilidad práctica.
En 1890 Edouard Branly desarrolló un modelo de receptor: el cohesor. Consistía en un tubo de vidrio que contenía dos varillas de plata, entre las que se colocaban algunas limaduras metálicas que actuaban de conductores. Tres años más tarde, en 1893, Oliver Lodge perfeccionó el sistema de Branly, mediante la interrupción automática y periódica de la corriente, patentando la bobina de inducción. Para captar la emisión de los mensajes radiotelegráficos era imprescindible algún instrumento capaz de registrar las ondas electromagnéticas. En 1896, Alexandre Popov, fruto de sus investigaciones sobre las descargas eléctricas de las tormentas ajustó a uno de los extremos del aparato de Lodge un cable, que recorriendo un mástil, fijo en un pararrayos, del otro extremo un cable servía de toma de tierra. Popov había inventado la antena. Guglielmo Marconi sintetizó los trabajos de Branly, Lodge y Popov, desarrollando un sistema capaz de transmitir y recibir señales electromagnéticas, mediante la combinación de un receptor, basado en la antena de Popov y el cohesor de Branly, con un emisor que transmitía las señales por medio de un condensador de descargas. Marconi eligió por su simplicidad el alfabeto morse como lenguaje de las señales radioeléctricas. En 1897 resolvió el problema de la equivalencia de la frecuencia entre emisor y receptor, es decir la sintonización de la frecuencia. Había nacido la telegrafía sin hilos (TSH).
Entre 1897 y 1901 Marconi realizó varios ensayos de su nuevo sistema, a través de su empresa, fundada el 20 de julio de 1897 en Londres, la Wireless Telegraph and Signal Company Limited, base del posterior emporio industrial Marconi´s Wireless Telegraph Company. Ese año logró establecer la primera conexión radiotelegráfica. Un barco de regatas fue capaz de transmitir radiogramas a una estación de la costa británica distante quince kilómetros. En 1898 realizó la primera comunicación radiotelegráfica a través del Canal de la Mancha, entre Dovers y Wimereux, en la región de Boulogne. Por fin, el 12 de diciembre de 1901, Marconi llegó al momento culminante de sus ensayos: desde Cornwall (Gran Bretaña) envió la primera señal radioeléctrica que se recibió más allá del Atlántico, en Terranova. La letra S, en signo de morse había recorrido 3.500 kilómetros. Comenzaba una nueva era en el mundo de las comunicaciones. Estaban sentadas las bases teóricas y prácticas para el desarrollo de la radiotransmisión. En años posteriores se concretaría no sólo en la expansión de la telegrafía sin hilos, sino también en la aparición de la radiodifusión, cuando se solventó el problema de la transmisión de la voz humana. La primera aplicación práctica de la telegrafía sin hilos consistió en la comunicación marítima, entre los barcos y los puertos.
En 1904 Flemming, que se había incorporado desde 1899 como consejero a la Compañía de Marconi, creó el primer prototipo de los tubos de radio: la lámpara de vacío de Flemming. El norteamericano Lee de Forest perfeccionó de manera independiente en 1906 la lámpara de Flemming, al colocar una rejilla entre el filamento y el cátodo, de esta manera la placa de metal que constituía el ánodo de la lámpara adquiría una propiedad esencial: la amplificación de la señal recibida. Más tarde se descubrió que la lámpara de Lee de Forest combinada con un oscilador podía transformarse en una potente fuente de ondas electromagnéticas. Después de 1914, la nueva técnica de los tubos de vacío reemplazó al viejo cohesor de Branly. Nos encontramos ante los primeros pasos de la electrónica.
Paralelamente a la implantación de la telegrafía sin hilos en Gran Bretaña y Estados Unidos, a partir de la actividad de la compañía de Marconi, en Alemania las investigaciones de Slaby, asociado al conde von Arco y a la AEG, hicieron posible la fabricación del material preciso para la telegrafía sin hilos. En 1903 la compañía creada con este objetivo se fusionó con las de Braun y Siemens y Halske, pioneras de la nueva industria telefónica: nacía la Telefunken, que con la incorporación del ingeniero austríaco Robert von Lieben se convirtió en líder mundial en el campo de los amplificadores electrónicos.
Font: Luis Enrique Otero Carvajal Profesor Titular de Historia Contemporánea. Universidad Complutense. Madrid. http://www.ucm.es/info/hcontemp/leoc/telecomunicaciones.htm.