LES BRUIXES D’USALL

Quan les nevades seguides dels Pirineus, acombolant la neu que, com petrificada perdura tot l’hivern, en arribar el mes de març, el sol, que ja és prou fort, comença a fondre-la ja en forma de cascades, ja filtrant-se per la terra en els llocs que aquesta ofereix més porositat. En la primera forma dóna lloc a una pila de rierons que van a nodrir els grans rius i l’altra queda dipositada en pous i cambres que n’engoleixen en gran quantitat. Com que aquests soterranis són tan grandiosos fins al terme de qualques anys i com pous artesians foraden la terra i surten a l’exterior amb prou força, barrejats amb l’aire comprimit que surt embolcallat d’aigua com si fos una gegantina bombolla de sabó. En escapar-se l’aire fa un so greu o agut, però tan fort que es fa sentir a la rodalia d’una hora.
A Usall, poble aixecat dalt d’un turó, tenen lloc aquests fenòmens. Pel març o l’abril i en el transcurs de molts anys, de cop i volta, en un camp que té la forma de cassola s’obre un forat a terra i surt un brollador —com hem dit—, com una bombolla, i assoleix l’alçada de quatre a cinc metres, després en surt un altre i un altre; a vegades fins a una trentena. Totes consten en diferents fonts i la gent de la comarca diuen senyant-se:
—Ja han arribat les bruixes d’Usall!
Els veïns, esporuguits, anaven a l’església i el senyor rector se revestia amb l’estola i el sobrepellís i, agafant el salpasser, sortia fins als marges del camp i beneïa el terme. Allavors, com que l’aire ja s’havia escorregut, quedaven solament els brolladors que, com un bosc fantàstic de palmeres, emplenaven el camp fent-lo tornar un llac.
Desapareguts els brolladors, aleshores les bruixes es tornaven anguiles i la gent d'Usall, amb una canya llarga i un cistell lligat al capdamunt, les pescaven i n’hi havia gruixudes com el braç d’un home.

—Mireu lo que són les coses —deien ells—. Com és ja Quaresma i per no haver de menjar sempre bacallà, Déu vol que les bruixes anguiles ens serveixin d'aliment.

Enric Botet