EL CASTELL ENFONSAT

En el temps en què no existia l’estany hi havia un poderós castell al bell mig de la plana, habitat per un cavaller al qual pagaven tribut totes les viles veïnes. Mes era tan cruel que, no content amb el que li pagaven sos feudataris, feia freqüents sortides en companyia d’altres nobles per les contrades veïnes robant bous, ovelles, cavalls i apoderant-se de quantes donzelles a son pas trobava. Tota la comarca estava consternada i en secret es pregava a la Mare de Déu del Mont perquè els alliberés de tan pesat jou.
Un dia va desencadenar-se sobre la comarca una tempestat horrible: la gent, tancada en ses cases, cremava cera beneïda i pregava a Déu, amb gran fervor, que los lliurés del llamp. De sobte, s’omplí l’espai de claror blavosa i un llamp, cargolat com una formidable serp de foc, passà brunzint deixant oure als pocs moments un tro esgarrifós que féu tremolar la terra.

Després, la tempestat anà disminuint i el sol sortí esplendorós i bell com no l’havien vist mai encara. Era el sol de la llibertat. El llamp havia partit i enfonsat el maleït castell amb tot sos moradors i comensals; i en son lloc veieren l’actual estany, que avui encara conserva un gros engolidor en el lloc ocupat abans per la fortalesa.
En certes nits de l’any es veuen encara al fons del llac les runes de l’antic castell i ses emmerletades torres.

Joan Bru