EN MORGAT DE PORQUERES

Segons una vella tradició, abans de la formació de l’Estany, Banyoles i Porqueres estaven unides per una fèrtil planúria.
L’or de les espigues hi relluïa als raigs de sol i els fruiters odorants orlaven aquell pla rialler com esclat de primavera. Cantava l’ocellada, i els camperols, tot conreant les terres; l’oratjol besava dolçament les messes... Que bell era aquell pla!
Una tarda de calma. Ni una teranyina s’albirava en aquell cel, puríssim com pensament d’infant. El sol ja decantava cap a la serra de Guixeres, entre Merlant i Ginestar, quan en Morgat, que amb una parella de bous llaurava un tros de camp, va sentir una veu clara i vibrant que deia:

Morgat, Morgat,
agafa la llaura
i vés sota teulat.

 

El bon pagès de pell colrada es quedà confús. Estengué la mirada per si veia algú.

−Sí que és estrany! −va dir-se−. Diria que algú m’ha cridat i no veig ni una ànima a l’entorn. Deu ser que em xiulen les orelles?
I, picant les anques dels bous, tornà a la feina. Però no havia fet encara dues passes, que la mateixa veu tornà a fer-se sentir:
Morgat, Morgat
agafa els bous
i vés-te’n a casa.
El camperol, tot estranyat, s’aturà i alçant els ulls al cel, com demanant una explicació, va pensar:
−No em burxen pas les orelles, perquè ho he sentit ben clar. Però, que me’n vagi... Per què? El vent no bufa, la calda no pica, de solixent a ponent no es veu un núvol, i el temps amenaça? No ho entenc, com hi ha món!
I continuà obrint la terra amb l’arada. Però heus aquí que per tercera vegada va ressonar la misteriosa veu, més forta que mai:
Morgat, Morgat,
vés-te’n a casa
o seràs negat!
Ja no dubtà més ni tampoc li n’hauria vagat perquè en aquell moment l’esfereí un soroll estrany com si sortís de les entranyes de la terra, mentre aquesta trontollava tan fortament que el feia tambalejar. Els bous s’esquivaren arrossegant l’arada, que rebotia amb perill de cama-trencar-los.
−Sants del Cel, ajudeu-me! −exclamà en Morgat, i plantà a córrer darrera la parella.

I heus aquí que bon punt entraren a la pineda del mas ... valga’ns Déu! Tot aquell pla s’enfonsava com per art d’encantament. En Morgat, groc d’espant, veia pujar del fons d’aquell immens abisme unes onades gegantines que, cargolant-se feréstegament, engolien amb un traüt espantós els conreus i les arbredes.

Les aigües desfermades s’estengueren des de Lió a les Tunes i des de Porqueres a Banyoles. Després es calmaren deixant format un gran bassal: l’Estany.

Lluís G. Constans

 

Vols escoltar la llegenda?