La música és un llenguatge perquè ens ajuda a comunicar sentiments, idees… gràcies a un conjunt d'elements que s'uneixen i organitzen segons un codi propi. Però, és encara més: és també art, perquè pot moure el més profund de l'esperit.

Elements de la comunicació musical

Per tal de que existeixi la música cal que hi hagi: un emissor, un canal i un receptor. Aquest tres elements configuren la comunicació musical.

L’emissor: És un cos elàstic capaç de vibrar i produir vibracions, com els instruments musicals o la veu. Les vibracions generen «ones sonores» que es propaguen en sentit multidireccional, és a dir en totes direccions.

El canal: Per tal que aquestes vibracions es propaguin cal que hi hagi un canal, normalment l’aire, per on el so es propaga a 340 metres per segon.

El so també es propaga a través d’altres cossos: sòlids, líquids o gasosos. El buit (mancança total d’aire) és un obstacle insalvable per a la propagació del so.

Segons facilitin o impedeixin el pas del so a través seu, els cossos es classifiquen en, durs i indeformables com l'acer o bé, en tous i porosos com ara la moqueta o el suro.

El receptor: És el tercer element necessari per a la comunicació musical. El receptor és l'oïda. L'oïda converteix les vibracions que rep a través de l'aire en sensacions que arriben fins el cervell , centre receptor i elaborador de totes les nostres sensacions.

Perquè sigui música, els sons necessiten ser utilitzats i combinats com les paraules o els pigments, tot seguint un codi de normes.

Passarem ara a definir els paràmetres del so i les idees principals al respecte:

EL SO:

És la matèria primera de la música.

És una sensació auditiva produïda per un fenomen físic: la vibració dels cossos. Aquests produeixen ones sonores, que es poden transmetre per qualsevol medi, i arriben fins la nostra oïda. Habitualment el medi transmissor és l'aire, però també hi ha transmissors sòlids i líquids

La ciència que estudia la producció, transmissió i recepció del so és l'acústica i pertany al món de la física.

El contrari de so és "silenci", absència de so, és a dir, una sensació auditiva imperceptible i un element important també per a l'art musical.

LA VIBRACIÓ:

Diem que percebem un so quan hi ha algun objecte que produeix una vibració.

Una vibració és una oscil·lació subjecta a fregament o a una altra pèrdua d'energia que provoca una ona sonora que es transmet per l’aire fins que ens arriba a l’orella. L’orella capta la informació sonora i envia els senyals acústics al cervell.

Quan la vibració és regular, és a dir, de la mateixa durada parlem de sons determinats o isocrons i quan la vibració és discontinua o no identificable parlem de son indeterminats o sorolls.

El so, per altra banda, es defineix i es classifica també segons unes propietats i qualitats. Són les següents: altura, durada, intensitat i timbre.

L'ENTONACIÓ O ALTURA.

És la qualitat que designa quan un so és agut (alt), mig o greu (baix).

L'altura d'un so depèn de la quantitat de vibració que té. El nombre de vibracions per segon que té un so s'anomena freqüència. El so serà més agut com més vibracions per segon tingui i serà més greu quan el nombre de vibracions per segon sigui més reduïda. La unitat de mesura de la freqüència és l'hertz (Hz), equivalent al nombre de vibracions per segon (v/s) d'un so determinat.

LA DURADA

És la qualitat que expressa si un so és llarg o curt, és a dir, assenyala el temps que el so roman a l'oïda.

En música, s'expressa amb uns símbols anomenats figures.

Cada figura té el seu silenci corresponent. Tant les figures com els silencis tenen uns valors determinats.