|
n
temps llunyans lhereu de la masia de Can Blanc
quedà adormit sota una alzina carregada danys. De sobte, el
despertà una veu meravellosa que recitava
melodiosament :
«Si laigua
és plata, la mia és amor
la mia amor,
menina,
la mia amor,
no pas mon
cor, menina,
no pas mon
cor,
que tot és
or.
Si laire és
gebre,
la mia amor,
no pas mon
cor, menina,
no pas mon
cor,
que tot és
foc».
El xicot,
encuriosit i atret per la veu encisadora, no sho va
pensar més i se nanà cap al gorg don
provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella,
bella com el sol, que semmirallava a laigua
mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se
nenamorà al moment i li proposà maridatge. La
noia acceptà, però abans li posà una condició :
Mai no havia de preguntar-li el seu origen, afegint que
no se li ocorregués anomenar-la «Dona daigua».
El noi va estar-hi dacord. Es casaren i foren molt
feliços.
Passà el
temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el
marit enfurismat, va retreure a lesposa el seu
origen ignorat motejant-la «Dona daigua». Mai que
no ho hagués dit. Tan punt ho va sentir la noia,
esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que
el marit la seguís desesperat. Desaparegué per sempre
més.
Daleshores
ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella
sanomena «la dona daigua».
|