DONYA GUILLERMINA

onten els vells que, fa molts anys, tempestes furioses assolaven els camps d’aquestes contrades, i s’esfondraven humils cabanes. Aquests terrabastalls s’atribuïen a Donya Guillermina, dama il·lustre però gran pecadora, condemnada a viure entre el runam del castell de Montsoriu. Durant molt de temps, ningú no gosava de pujar-hi, ja que els esperits infernals defensaven la solitud de l’ànima en pena, i no hi havia valent que s’arribés en el cim de la muntanya. Esfereïdors bruels de bous, cants tètrics de galls, bels d’ovelles i bramuls d’altres animals es confonien amb la cridòria terrorífica de les bruixes i d’ànimes en pena tan punt arribava el capvespre. A més, les boires s’escampaven arreu i envoltaven el castell que assolia, aleshores, un aspecte misteriós i espaventable.

La gent de la contrada ja no sabia que fer. La seva vida esdevenia un seguit de desgràcies causades pels mals esperits de Montsoriu, fins que determinaren de fer quelcom per acabar amb aquell malviure. I provaren de resoldre el problema oposant al poder del diable la pregària al Totpoderós. Assabentat que fou el senyor Bisbe, s’adreçà ell també cap al faldar de la muntanya i conjurà els mals esperits, concedint-los un termini perquè abandonessin el recinte. A la vegada, assenyalà a Donya Guillermina i al seu seguici malastruc un cau a les profunditats del Gorg Negre.

Arribada la nit que finia el termini, es deixà sentir a la banda del castell un baladreig esglaiador, ensems que negres núvols es bellugaven pel damunt de Montsoriu, sense que aquesta vegada descarregués la tempesta. Era el moment que Donya Guillermina, obeint l'ordre del bisbe, es precipitava seguida dels seus seguidors a les profunditats de l'abisme, on romandrien eternament.

No gaire lluny del castell, hi ha una roca anomenada «Donya Guillermina». En ella, diu la llegenda, hi posà el peu la dama per donar-se impuls i llançar-se a l'espai. Però deixà per sempre més marcada a la roca la seva petja.