ELS MÚSICS DE L'INFERN

na vegada, els paborde de Sant Antoni volien llogar una orquestra per la festa, però no en trobaven cap. Llavors, un d’ells digué : «-Jo portaré orquestra malgrat l’hagi d’anar a cercar a l’infern».

I se n’anà decidit per feina. Tot seguit trobà un home un xic estrany que li preguntà on anava, tan cremat. «-A cercar músics-» li respongué. «-Això és ben fàcil, jo us els proporcionaré». Allí mateix convingueren el preu i feren el tracte.

Però els músics arribaren tard a l’ofici, que es va haver de celebrar sense música. No obstant això, a les sardanes tots hi acudiren. Quan el paborde els demanà que toquessin el «Contrapàs de la Passió», s’hi van negar rotundament. Davant aquella sortida sense to, els presents s’adonaren llavors que tots els músics tenien peus de pinya i una cua molt negra els sortia d’entre les cames. «-Ave Maria Puríssima !», cridà tothom esglaiat. Tan punt sentiren els músics aquesta paraula, fugiren com esperitats. Qui els havia de dir, a aquelles bones gents, que tindrien per la seva festa una orquestra de dimonis !

D’ací la dita molt coneguda dels vells : «A Anglès el diable hi és. A la Cellera, el diable hi era. A Sant Julià, el diable hi va passar»