|
|
EL FILL DEL CASTELL |
|
onten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir
una relliscada amb el seu promès, motiu pel qual els
seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però,
els promesos es van casar a l’ermita de Sant Miquel
de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb
l’ermità. Tos tres eren feliços. Van transcórrer
uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la
noia trobà assassinats el marit i el bon ermità. La
jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que
l’únic testimoni del seu matrimoni no existia ja i
els seus pares no l’haurien acollida. Així és que
optà per marxar d’aquells indrets dels quals tan
mals records tenia per culpa de la mà criminal que
l’havia deixada sola i desemparada en el món. Li
faltava ben poc perquè el fill del seu amor li naixés
i, per por que la gent malpensés de la seva virtut,
davant la impossibilitat de testificar el seu casament,
s’adreçà envers el castell de Farners per reposar
i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi arribà,
mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners,
erigida als peus de la fortalesa, demanant ajut a la
Verge en el seu infortuni. Al punt succeí un
prodigi : Els murs del castell quedaren il·luminats
amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una
dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a
desocupar i es féu càrrec de la criatura que acabava de
néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la
Mare de Déu (que no era altra la bella dama) li
preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller
havia tingut un infant mort, i cercava una criatura per a
alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua,
dient-li que passats dos anys el tornés allí mateix i
li seria pagat el didatge.Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren al castell de Farners amb la criatura. Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pensant. -No mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més. Dit això, va desaparèixer amb el nen. La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i, pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la llençà allà mateix. Val a dir que estaven ben segurs que la senyora els havia enganyat. Molt disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or. A més córrer s’adreçaren al lloc on havia llençat la sorra, si bé ja no en trobaren rastre. Si haguessin fet cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida. La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu pel sobrenom de «El fill del Castell». |
|