Materials de llengua i
literatura catalana del professorat de les Terres de l’Ebre
Seminari ‘Per un model de
llengua a l’aula adequat a les Terres de l’Ebre’ (2004)
CANÇONS
romanços
Joan Amades. Capitel·lo (.htm)
Joan Moreira. La doncella brodadora (.htm)
cobles
diverses
Joan Moreira. Cobles diverses (.htm): plegant olives,
segant, picant moles, cançons de batre, cobles de fandango, cançons de ronda,
aubades
d’infants
Cels Gomis. Plou i fa sol (.htm)
Dolors Cabré. Anar a buscar la
mona. El joc de «Gustamanta». La Tarana. El pis-pissiganya. Conillets a amagar. (.htm)
nadales
Pere Navarro. Sant Josep va a buscar
llum (.htm)
de
ball
Salvador Palomar-Salvador Rebés. A la plaça
fan ballades (.htm)
acumulatives
Salvador Palomar-Salvador Rebés. Les
transformacions (.htm)
CAPITEL·LO (tornar)
D'allà a la vila de Reus,
tota la gent n'ha fugit,
menos una noble dama
que en té pres el seu marit.
La dama plora i més plora
i sospira dia i nit.
Set anys ha que l’en té pres
i altres set que no l'ha vist.
Se'n va a trobar el Capitel·lo,
que li torni el seu marit.
-Déu lo guard, el capitel·lo,
si vol treure el meu marit?
-Sí, per cert, la noble dama,
si ve amb mi a dormir una nit.
-Calli, calli, Capitel·lo,
que ho diré al meu marit.-
Ella se'n gira i se'n torna
a contar-ho al seu marit;
de tan lluny com la va veure:
-Noble dama què t'ha dit?
-M'ha dit que sí te'n trauria,
si hi volgués dormir una nit.
-Fes-ho, fes-ho, noble dama,
fes-ho per amor de mi,
que quan jo de presó surti
es recordarà de mi.
Posa't el vestít de seda
o si no el de setí,
i si aquests no t'agraden
posa-te'n un d'or fi.-
A l'entrar-se'n en el quarto
noble dama fa un sospir.
-Què en sospira, noble dama,
què en sospira, aquesta nit?
Sospira la noble dama
els amors del seu marit?
-Sí, per cert, el Capitel·lo,
els amors del meu marit.
-No s'espanti, noble dama,
ja el veurà demà al matí;
abans no en serà de dia
ja tindrà el marit aquí.-
Fins al ser a la matinada
la dama no pot dormir.
Noble dama és matinera;
a les quatre del matí,
quan és a punta d'alba
noble dama en finestra ix.
Ja en veu les forques plantades,
veu penjat el seu marlt.
-Calli, calli, el Capitel·lo,
ja es recordarà de mi;
n 'ha llevada l'honra meva,
n'ha penjat el meu marit.
-No t'espantis, noble dama,
no te'n faltarà marit;
tres fills en tinc a la guerra,
triaràs el més bonic,
i si aquests no t'agraden,
jo seré el teu marit,
tinc la dona al llit malalta
que s'acaba de morir,
i si ella no es moria
jo l'ajudaré a morir.
-Calli, calli, el Capitel·lo,
el mateix faria amb mi;
deixeu-la viure, Capitel·lo,
deixeu-la viure per mi.-
Ella se'n gira i se'n torna,
de volant se'n va a vestir;
quan de volant s'és vestida
el rei se'n va anar a servir.
Un dia venint de missa
Capitel·lo veu venir.
-Hola, hola, Capitel·lo,
t'has de recordar de mi.
Atureu-vos, Capitel·lo,
que ara és hora de morir.
-Tinga pietat, linda dama,
que en tinga pietat de mi!
-La pietat que vós teníeu
al penjar el meu marit.
Ja li'n dóna punyalada;
la primera el va ferir,
la segona cau en terra,
la tercera va morir.
-Déu te perdó Capitel·lo,
a tu i an el meu marit.
NOTES
L'havien
cantada força els llaguters de l'Ebre per a conduir els llaguts carregats riu
amunt i contra corrent, feina que requeria molt d'esforç que calia mesurar i
unificar, i es valien de cançons. Amb una corda especial, la sirga, Iligada a
la roda de l’embarcació des de la vora, descalços i, d’estiu mig despullats, estiraven
feixugament nau. Generalment eren tres; el de davant el daliner, com que era el que havia de més
força perquè havia d'iniciar I'acció, s’ajudava amb un bastó gruixut especial
anomenat "dalí". Es feia passar la corda per damunt de l'espatlla i
l'agafava amb les mans damunt del pit; els companys l’agafaven amb estrop. Tot
sovint havien d'anar d'una vora a l'altra, seguint els accidents del terreny.
Per a mudar de vora calia entrar dins del llagut i a rem emmenar-lo cap a
l'altra ribera. Aquesta feina tan pesada va donar lloc a l'extensió del terme
"sirgar" a la idea de feina dura i feixuga. Per aquest sistema es
sostingué un tràfic important entre Tortosa i Saragossa, i durant l'any pujaven
Ebre amunt dotzenes de llaguts carregats de terrissa sortida dels forns de
Miravet, especialment de grans gerres olieres, les més resistents i les que
donaven més bon boquet a l'oli de tota la Península, l'exportació de les quals
per via fluvial arribava fins a a Navarra i d'altres terres pirinenques. Fa
molts anys que el sirgar s’ha perdut; més ençà els daliners foren substituïts
per cavalls. La construccló de carreteres i la difusió del camionatge han fet
perdre gairebé del tot la navegació fluvial. El tema argument d'aquesta cançó
és glossat per la musa popular en diferents espècies de literatura tradicional.
Cantada
per Joan Morelló, llaguter de Tortosa (1931).
Font: Amades, Joan. El
folklore de Catalunya, 2. Cançoner.
Selecta, Barcelona, 1982, núm. 3.167.
Cf. Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera,
cançons de la tradició oral. Reus, 1990, pàg. 70-71.
LA
DONCELLA BRODADORA (tornar)
(Variant de la doncella de
la costa, molt popular)
A la voreta del riu
hi ha una donçella,
que'n bròda, un vestit d'or
per a la reina.
Ja'n passa un marineret
-¿Qui'm compra seda?
-¿De quants colorets ne
tens?
-Blanca i vermella. (Al cantà diuent marmella)
-Vermella es la que vull jo
que'l cor m'alegra.
Tres germanetes que'n som,
jo, la més vella,
una, és casada en un conde,
l'atra, és marquesa,
jo, la pobreta de mi
soc paigeseta,
una porta botins d'or
l'atra de seda,
jo la pobreta de mi
espardenyeta.
* * *
-¿Que te jaio? ¿Que li ha entrat una broça al
ull, que plora?
-No fillet, no és cap broça. És que esta cançó,
que acava de cantâ Cinteta, me la cantava ma jaia, per adormir-me, i les
recordançes, ¿saps?
-¿Tan vella és, esta cançó?
-Ja vos hu hai dit; me la cantava ma jaia, que
tenia més de 80 anys i jo ja pessigo'Is 87, feu lo conte de la vella, sense
contâ que a ma jaia, lo-hi va ensenyâ la
seua, segons li sentia dî.
-Pos avui la saben molt pocs, casi está oblidada.
-En cambi, saben allò de «tengo dos lunares» i
atres pocs xocallos com este, que mós han portat qui sap d'aon, i qui sap en
quines intencions.
-Ja's fá fósc xiquetes, va dî Ximo. És cas de
fé'I sopâ, que si no, mos gitarém massa tart.
Font:
Moreira,
Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 76-77 (amb la
partitura).
Cf.
Borau,
Lluís; Sancho, Carles (ed.) (1996)
Lo Molinar. Literatura popular catalana
del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. Calaceit, 1995,
núm. 907. Amades, Joan. El
folklore de Catalunya, 2. Cançoner. Selecta, Barcelona, 1982, núm.
2306 (amb la partitura).
COBLES DIVERSES (tornar)
Aqui estic dalt de la rama,
dalt de la rama mes alta.
Si cullint, cullint, caía
¡ai! que Sant Antoni’m valga.
Un cego estaba mirant
com se cremava una casa,
un mut cridava la gent,
i un coixo portava l’aigua.
Lo dumenge es la esperensa
lo dumenge festa fem,
i’l dillums al dematí
tornem’hi que no ha estat res.
ESTRIBILLO (amunt)
Ai quin sol quin sol
ai quin sol saleró
ai com ballaríem
si hi hagués guitarró.
Quan te casarás
sabrás lo que es bò
si al casâ hu encertes,
ja tins feta la sòrt.
segant (amunt)
Des de que’l sol ha surtit,
séga que séga aqui estem.
Si’l paigés no treballésa
no minjaria la gent.
picant moles (amunt)
Aqui estic pica que pica,
perdent tota la paciencia,
¡ai, Déu meu! quin sirà’l dia
que no hauré de picâ pedra.
cançons
de batre (amunt)
Si’ls teus ulls fosen la font
i’ls teus llavis la codína,
pots creure que sense set,
a gust m’hi amorraria.
cobles
de fandango (amunt)
Allà baix a la Rivera
n’hi habia un sapo, sapo,
als homens no’ls diia res
i a les dones, guapo, guapo.
cançons
de ronda (amunt)
Ara que passa la ronda,
escolta a n’aquell que canta,
alló, no és cap cantadô,
alló, es un burro que brama.
Un cante son setze mitjes,
vuit mitjes, un canteret,
una mitja dos quartillos,
un quartillo dos gotes.
Jo’n tenia una put put,
i a la gabia la tenia,
si no me s’haguesa mort,
encara estaría viva.
Teresa acabam de dî,
que m’assente o que m’en vaiga
no’m tongues al serení,
que no o sóc canteret d’aigua.
aubades (amunt)
Esta casa si que es casa
estas si que son paredes,
mos donaràn sis pollastres
i tres dotxenes de cebes.
La despedida’ls cantamos,
mo n’aném agradecidos,
que l’any que ve quan
tornemos,
a tots los trovessem vivos.
Font: Moreira, Joan. Del folklore
tortosí, Tortosa, 1934. (text original)
PLOU I FA SOL (tornar)
Plou i fa
sol,
caraguina,
caragol;
les
xiques de Xerta
no valen
un sou.
(Tivenys)
Plou i fa
sol,
la lluna
i lo caragol.
(Tortosa)
Plou i fa
sol,
a la
porta del caragol.
(La Pobla
de Massaluca)
Plou i fa
sol,
aigua de
caragol.
(Benifallet)
Plou i fa
sol,
les
banderes al sol;
vindrà
l’abacuc
i se
n’endurà lo suc.
(La
Codonyera)
Font: Gomis, Cels. Meteorologia
i agricultura populars. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. Barcelona,
1998, pàg. 120-121.
ELS JOCS
INFANTILS (tornar)
Anar
a buscar la mona
Per
Pasqua la canalla anava a casa dels padrins, i deien:
Bon
dia padrí
La Pasqua
és aquí
La
mona és per a mi.
Si
no era a casa del padrí, la cantarella es resumia a recitar, demanant mona:
Bon
dia
La
Pasqua és aquí.
La
mona és per a mi.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179.
El joc de «Gustamanta»
816
Un nen
o una nena s'asseia amb les cartes a la mà; un altre posava el cap entre Ies
cames del que tenia les cartes. Si sortia el rei, deia: Rey ronda. Els altres contestaven: Cavall em pega. El de les cartes continuava:
¿A quién pegaremos? Contestaven
pegant amistosament: a
Gustamanta. Gustamanta era el que estava agenollat.
Quan
sortia un tres, a cor, deien: Triqui, triqui, triqui, triqui; la pala de Reus menja fideus: un, dos, tres. Mentre deien això, pegaven al pobre Gustamanta.
Sortia el quatre i deien: Asgadells vells, etc, etc. Era joc infantil d'onomàstica procedent dels romanços
castellans i del poble.
(816)
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal.
Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183.
La Tarana
També
jugaven a rodones. En una hi cantaven:
Mare, la
Tarana
ha caigut
al trull
i s'ha
embrutat les «garres».
N'ha
perdut un ull.
La Tarana,
sí, la Tarana, no.
La Tarana,
mare,
si la
ballo jo.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183.
El
pis-pissiganya
Es
posaven, els nens, o nenes, asseguts a terra amb els peus estirats. Un els comptava, tot dient: pis-pissiganya, oli de la ganya, pis-pissigó, oli del ganyó. Gallineta blanca que tot ho escampa;
gallineta negra que tot ho arreplega; que en fa zic, zoc.
Aquell al
qual tocaven les dues últimes paraules havia d'amagar el peu. Quan tots tenien
els peus amagats, el que dirigia el joc, deia: A cruse! I tornaven
a treure els peus.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183.
Conillets
a amagar
Altre joc
era una mena de a fet o a
la cluca del Camp de Tarragona, i en deien Conillets a amagar. Un,
el que parava, es posava d'esquena als jugadors amb la cara entre les cames
d'un altre. Els nois amagaven. El minyó que sostenia el cap del que parava, li
picava a l'esquena, tot cantant: Conillets
amagueu’s que la llebre ve de Reus, de nit i de dia, hi ha foc a l'abadia.
Conillets, ja esteu amagadets?,817 preguntava. Els altres
contestaven, sí o no. Si deien sí, s'aixecava el que parava. Els cercava, i si
tenia sort d’agafar-ne un, traspassava a parar al capturat.
Nota: (817)
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 183-184.
SANT JOSEP VA A
BUSCAR LLUM (tornar)
Sant
Josep va a buscar llum,
va a
buscar llum i no en troba,
va
trobar tres pastorets
arrimats
en una cova.
La
un sone el violí,
l'altre
sone la viola,
l'altre
sone el cascavell,
quina
música tan bona!
Tots
los peixos de la mar
acudixen
a ballar,
menos
un de petitet
que
ballave més que tots.
L'agarren
per la coeta,
lo
porten a Tortoseta,
de
Tortoseta al mercat
hi
havie un pobre gat.
Una
xutxa molinera
que
en rodave la quartera,
ia
baixen los bous i vaques,
les
gallines en sabates.
Ia
baixen les tres Maries
carregades
d'or i argent
per
adorar a la Capella
al
Santíssim Sacrament.
Amén,
amén.
Cançó recollida de Manuela Ardèvol Pascual.
Font:
Navarro Gómez,
Pere. El parlar de la Fatarella. Calaceit, 1992, pàg. 110.
Cf.
Moreira, Joan. Del folklore
tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 127-128 (amb la partitura) i Borau, Lluís; Sancho, Carles (ed.) (1996)
Lo Molinar. Literatura popular
catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner. Calaceit, 1995,
núm. 938.
A LA PLAÇA FAN BALLADES (tornar)
- A la plaça en fan
ballades, mare, deixeu-m'hi anar.
- Catalineta, no hi
vaigues, que ton pare ha d'arribar.
- Tant si arriba com no
arriba, jo a la plaça en vull anar.
I al cap de mitja horeta, son pare ne va arribar.
- A on és la Catalineta, que no ha acudit a sopar?
- És a la plaça on
ballen, que en ballen, amb son
germà.
'Gafa cordes i cordetes i un garrot a cada mà
La primera garrotada mig morta la va deixar;
la segona garrotada la
va acabar de matar.
Sa mare estava a la gorfa, i
rebentava de plorar.
I el dia del seu enterro a son pare ne van penjar.
Versió
recitada de Pepita Bladé i Moreso, de cal Busarall, de 55 anys, i Conxita
Cabellos i Benaiges, de 72 anys (1988).
Font: Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera,
cançons de la tradició oral. 2a ed.
Centre de Documentació sobre Cultura Popular/Carrutxa, Reus, 1990, pàg. 47.
Cf.
Moreira, Joan. Del folklore
tortosí, Tortosa, 1934, pàg. 63-64 (amb la partitura). Borau, Lluís; Sancho, Carles (ed.) (1996) Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2.
Cançoner. Calaceit, 1995, núm. 910 i 911 (amb la
partitura). Amades, Joan. El
folklore de Catalunya, 2. Cançoner. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 815
(amb la partitura).
LES TRANSFORMACIONS (tornar)
- Un pensament m'ha
vingut, en un moment i en un
instant,
de tornar-me lletugueta,
lletugueta d'enciam.
- Si tu et tornes
lletugueta, lletugueta d'enciarn,
jo me'n tornaré aigüeta
i de mi te'n regaran.
- Si tu te'n tornes
aigüeta i de tu me'n regaran,
jo em tornaré clavellina plantada al camí real.
- Si tu et tornes
clavellina plantada al camí real,
jo em tornaré passatger i de tu en colliré un ram.
- Si tu et tornes
passatger i de tu me'n colliran un
ram,
jo em tornaré mongeta i a un convent me'n portaran.
- Si tu et tornes mongeta i al convent te'n portaran,
jo me'n tornaré escolanet i sempre t'aniré al davant.
- Si tu et tornes
escolanet i sempre m'aniràs davant,
jo me'n tornaré morteta i al cementeri em duran.
- Si tu et tornes morteta i al cementeri et duran,
jo me'n tornaré terreta i de mi te'n colgaran.
- Si tu et tornes terreta i de tu me'n colgaran,
jo me'n tornaré viveta i a los dos mos casaran.
Versió recitada de Maria Moreso i Farnós, de ca la Rosalia, de
53 anys (1989). Observació: la va aprendre del seu avi, plegant olives.
Font: Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera,
cançons de la tradició oral. 2a ed.
Centre de Documentació sobre Cultura Popular/Carrutxa, Reus, 1990, pàg. 68.
(tornar)
Dolors Cabré.
Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974,
pàg. 179 i 183-184.
Gomis Mestre, Cels. La
bruixa catalana. Recull d’aforismes, modismes, creences i
supersticions referents a la meteorologia i l’agricultura a l’entorn dels anys
1864 a 1915. Ed. a cura
de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996.
Moreira, Joan. Del
folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries,
parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa.
Imprenta Querol, Tortosa, 1934.
Ed. facsímil, Tortosa, 1999.
Navarro
Gómez, Pere. El parlar de la Fatarella (Terra Alta). Estudi
fonètic, morfosintàctic i lèxic. Centre d’Estudis de la Terra Alta,
Calaceit, 1992.
Palomar, Salvador; Rebés, Salvador. Rasquera,
cançons de la tradició oral. 2a ed.
Centre de Documentació sobre Cultura Popular/Carrutxa, Reus, 1990.