Materials de llengua i
literatura catalana del professorat de les Terres de l’Ebre
Seminari ‘Per un model de
llengua a l’aula adequat a les Terres de l’Ebre’ (2004)
LLEGENDES
del món natural
Joan Amades. Per què la picada d’escórpora
és mortal. (www.)
De què surt l’aranya de mar (www.)
Joan Moreira. L’origen de la Via Làctia. (.htm)
L’origen de l’Arc de Sant Martí (.htm)
del món sobrenatural
Joan Moreira. Lo cuento del gos dels Reis. (.htm)
Les filles del rei Herodes (.htm)
Joan-Josep Sancho. La sirena de Sòl-de-riu (.htm)
José M.
Valls. La Cucafera. Llegenda (www.)
La Cucafera. Llegenda (www.)
El cavaller
Rufolet i la princesa Rubí. Llegenda tortosina (www.) Rubí i Rufo.
Llegenda (www.)
Jacint Verdaguer. Creus (.htm)
Ramon Vergés Pauli. Ma mare hu contava així. (.htm)
Dolors Cabré. La llegenda del Sant Crist de Balaguer. (.htm) La llegenda de Santa Madrona. (.htm)
La llegenda de Sant Roc. (.htm)
M. Cid i Català; J. Cid i Català. L’Ebre, un riu de llegendes (.rtf)
històriques
Ramon Vergés Pauli. La Orde del Acha
(.htm)
Joan Moreira. Sant Rulfo (.htm)
Anònim, La mare de déu del Portal, Batea (.rtf)
Dolors Cabré. El patge dels Reis Catòlics. (.htm) La llegenda del rei Ferran VII. (.htm)
geogràfiques
Antoni Cortés. La donzella del forat (.rtf)
Josep M. Brull. Per què es diu Tormo de la Margarida (.htm)
Joan-Josep Sancho. Els últims bandolers
(.htm)
Isidre Jardí. El conte del drac (.rtf)
Dolors Cabré. La llegenda del Pont de la mina del ferrocarril. (.htm)
M. Cid i Català; J. Cid i Català. L’Ebre, un riu de llegendes (.rtf)
(tornar)
A
finals del segle passat encara quedaven bandolers per aquestes terres. De nit,
tothom es tancava bé dins de casa seua i pregaven que no es presentessen els
saltejadors. Però no era sempre així. Quan arribaven a Alcanar, tot fosc i
silenciós, començaven a cridar:
-Els
que tinguen diners que vetllen, i els que no en tinguen que dòrmiguen!
Com
a record d'aquests personatges tenim I'anomenat camí dels Sandolers, que uneix
Alcanar amb la Ràpita, tot vorejant el Montsià.
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
94.
(tornar)
Antigament,
com I'aigua corrent era un bé més aviat escàs, les dones anaven a fer la bugada
a la desembocadura del riu Sénia, on abundava I'aigua neta, cosa que no podem
dir de I'actualitat.
Es
conta que moltes de les dones que hi anaven van sentir cantar una sirena, en
diverses ocasions, i alguns mariners de les Cases d'Alcanar afirmen haver-la
vista i que era bellíssima. Ningú s'atrevia a dubtar de la seua existència i,
fins i tot, li van dedicar una cançó.
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
95.
La llegenda del Pont de la mina del ferrocarril
(tornar)
Conten els riba-rojans que, fa cents d'anys, el poble era
al Paladell. Prop de la mina del ferrocarril van construir un pont. Una gran riuada
va tapar-ne els ulls i la força de l'aigua embassada el va arrossegar i es
llançà furiosament sobre la vila que va destruir totalment.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 202.
Per què es diu Tormo de la Margarida
(tornar)
Quan jo tenia més o menys uns disset anys, tenia una gran
amistat amb un home que ja era molt vellet; li tenia estimació, com si fos un
familiar propi, i crec que a ell li devia passar el mateix. Em contava coses
viscudes en la seva Ilarga vida; per exemple, aventures a la guerra de
I'Àfrica, en la qual ell havia anat com a voluntari amb I'exèrcit del general
Prim. Contava amb una gran satisfacció que, una vegada, ell i altres havien
fumat de la petaca del general.
Un dia em digué:
-T'he de contar una història molt vella, que la gent ja fa
molt que va oblidar. Aquesta història, només I'havem recordada entre família,
cantant-la, o més, recordant-la de pares a fills, com si fos una mena de
secret ben guardat.
I, asseient-nos als graons de la vella creu del Portal,
avui ja desapareguda, al sol tebi d'un matí d'abril, em va explicar aquesta
contalla:
-«Ja fa unes centúries, quan el poble era molt més petit i
estava emmurallat, aquí a Tivissa, si més no durant el dia, hi convivia una població
de majoria cristiana i una bona part de mora. Quan arribava la nit, per càlculs
de seguretat, la població mora havia de viure en els seus propis barris, una
mica separats del poble, a la Marça de Dalt, i se suposa que n'existia algun
altre que, amb els anys que han passat, s'ha oblidat on era.
»En aquell temps, la majoria dels veïns ja treballaven a
la terra i, encara que hi havia gent bastant pobra, no n'hi havia que, en
excés, fossin rics. Algú es trobava en condicions de poder Ilogar, segons el
temps, algun jornaler; però, normalment, es pot dir que els millors aposentats
també treballaven les seves terres.
»El que més es collia era sembra: blat, ordi i tota mena
de Ilegums, que era el principal per a la manutenció de persones i bèsties;
també es collia una mica d'oli i hortalisses, de les quals el regadiu sempre en
fou abundant.
»Llavors hi havia una família de les mitjanes que tenia un
filla molt maca i treballadora que, si calia, anava al camp a fer tota mena de
feina pròpia d'una dona. Es deia Margarida i era molt estimada dels seus pares.
»En el poblat moro, o sigui a la Marça de Dalt, en una
casa més aviat pobra, però de treballadors, tenien un fill ben plantat, com se
sol dir, i també molt bon noi. Margarlda i aquest noi, que es deia Ben-Alí, es
veien molt sovtnt i, entre ells dos, nasqué un bell amor que van guardar en secret
tant temps com van poder, perquè cal dir que en aquell temps cap família
cristiana no comportava bonament d'emparentar-se amb una de mora, ans eren
capaços de fer qualsevol disbarat.
»Aquest amor secret, a la fi, va deixar de ser-ho, í, quan
I'ocasió ho permitia, tots dos feien alguna passejadeta cap al camí dels horts,
que avui en diuen de I'Arc, on els pares de Margarida tenien un tros de regadiu,
o bé cap a la Sèquia-el-camí i la Fotx, d'on sortia la font entre unes grosses
pedres amb unes Ilosses que servien per anar-hi a rentar les dones.
»Als pobles petits, de seguida se saben les coses, i els
pares de Margarida no van trigar a assabentar-se d'aquests amors.
»La varen renyar de fort i, durant molt de temps, no la
deixaren anar sola quasi ni pel poble, ni menys a fora. A casa de Ben-Alí no donaren
gaire importància als amors del seu noi; pensaven que això passaria i que se
n'oblidaria; que també hi havia moltes noies mores que eren prou maques per a
enamorar-se'n el seu fill.
»Va passar temps, i els pares de la Margarida pensaren que
aquell enamorament ja era finit, i ella tornà a tenir la Ilibertat d'abans.
»Un dia, ocasionalment, Margarida i Ben-Alí es trobaren
sols i es tornaren a parlar, i el caliu d'aquell amor, no prou ben apagat,
brotà de nou en ells dos, amb la mateixa força. Un poc d'amagat, s'anaren
veient i, a la fi, tornaren a fer aquelles passejades; no ho podien evitar,
allò era més fort que tot.
»Per segona vegada, Margarida estigué reclosa i més
vigilada que abans; fins i tot li varen pegar, i hi hagué, en endavant, agres
discussions. La noia es rebel·là, potser no prou justament, contra els seus
pares. Amb la nerviositat de les disputes els digué que, si no es casava amb
Ben-Alí, no es casaria amb ningú. Margarida, des d'aquell dia, ja no fou més la
filla tan bona i tan obedient. Si tenia ocasió, feia per
poder-se trobar amb el seu enamorat.
»Aquelles cares Ilargues, el tracte amb els seus pares, no
gens familiar, i aquell viure quasi impossible, crearen una situació
insostenible per a tots. Ben-Alí també començà a perdre la serenitat. Intentà
de parlar amb els pares de Margarida i no ho pogué aconseguir. AI final, ell
també estigué a tot per I'amor que sentia per Margarida.»
EI meu vell amic em digué que, en aquells temps, aquestes
qüestions eren molt difïcils, per no dir impossibles, d'arreglar bonament. I el
que podia ésser un viure feliç es convertí en una tragèdia dolorosa que al món
no ha passat gaires vegades.
-»Les portes del poble, quan es feia fosc, es tancaven i,
si no era per un cas molt justificat, no es tornaven a obrir fins al matí a
punta de dia. Margarida, un dia, cap al tard, no es presentà a casa i una gran
inquietud s'apoderà dels seus pares. Què podia haver passat? Varen anar a casa
d'una tia on ella trobava una mica de suport. Allí no I'havien vista en tot el
dia. Anaren a casa de dues amigues, i tampoc, en tot el dia no havia estat amb
elles. Davant una tal situació, no sabien què fer. Sacrificant el seu egoisme i
la seva manera de pensar, pregaren a un amic que anés a la Marça de Dalt, a
casa de Ben-Alí, suposant que, en últim extrem, s'hagués refugiat en la família
d'ell. Allí també estaven intranquils, perquè, tard com era, el seu fill
encara no havia arribat a casa.
»En fer-se més tard i no aparèixer cap dels dos enamorats,
sortiren, cada família pel seu compte, juntament amb amics i familiars, per
veure els Ilocs on, amb més possibilitats, els podrien trobar, pels voltants
del poble; però enlloc no hi havia cap senyal que els pogués orientar.
»Ningú, durant el dia, no els havia vistos; com si la
terra els hagués embolcallats tots dos en un afer misteriós.
»EI grups d'homes, passada mitjanit, tornaren cap al
poble, esperant que es fes de dia per cercar més àmpliament, ja que, víus o
morts, els havien de trobar en algun Iloc.
Els pares de Ben-Alí també tornaren pel seu compte a
cercar pertot arreu, però com que, al vespre, la seva recerca continuava
fallida, tot augurava un mal final.
»De bon matinet, el grup dels pares de Margarida tornà a
mirar en Ilocs més Ilunyans, per veure si tenien més sort que a la sortida
anterior; però semblava tot inútil. Ja eren potser les deu del matí quan a una
dona de la Marça de Dalt que repassava roba, arrecerada a I'escalfor del sol,
li vingué la idea de mirar cap al Tormo, i, al peu del tossal, li semblà com si
hi hagués una peça de roba que el vent s'emportés. Però, si aquells dies no
havia fet cap ventada! Així que, a un noi que jugava per allí, casualment a
prop d'ella, li ensenyà el Iloc i li demanà que anés a veure què podia ésser.
EI vailet marxà avall, travessà el Racó de la Senyora, que en diem avui, i
aviat arribà al peu del Tormo, on aquella mora havia vist la peça de roba. Quan
fou allí, el que veié fou una escena terrible: junts, Iligats tots dos arnb un
gran mocador de seda, hi havia els cossos, ja morts, encara sagnants, de
Ben-Alí i la Margarida. No obstant les nafres de la cara, els reconegué tots
dos al moment.
»Pres d'un tremolor, tornà cap a la Marça de Dalt, a
contar-ho a aquella veïna, que, també, amb I'espant, no veia què calia fer. AI
final es decidí; pregà al noi que baixés al poble i anés a I'Ajuntament. Allí
hi deuria haver algun empleat i li podria contar el que acabava de veure.
»Tres o quatre persones que hi havia a I'Ajuntament anaren
a comprovar el cas; després en sortiren més a trobar-se amb els qui buscaven
pel terme. Ja reunits tots, a la tarda, els familiars, juntament amb les
autoritats, anaren a recollir els morts.
»Margarida fou enterrada al fossar (que, flns fa pocs
anys, era a la Baranova, tocant a les parets de I'església), sense cap cerimònia,
com era costum, en aquell temps, ab els qui morien de desgràcia. Ben-Alí, el
portaren a enterrar al cementiri que tenien els moros. –Quan em va contar
aquesta història el meu bon amic, no se sabia on podia ser, perquè s’havia
perdut la memòria del lloc (937)
-Com t’he dit –continuà el vellet-, aquesta contalla, ens
la sabem la família, de generació en generació.
Li vaig preguntar per quin motiu, i no m’ho volgué dir.
Era descendents de la família de Ben-Alí? Ho era de la família de la Margarida?
Això, jo també ho ignoro.
I continuà:
-Com que jo no tinc descendents directes per a
contar-los-ho, t’ho dia a tu. Potser seria bo que tu fessis el mateix. –I,
pensant una mica, després digué-: Però potser ja s’ha guardat prou anys aquest
secret i ja és hora que tothom sàpiga per quin motiu es diu Tormo de la
Maragarida (938) al lloc que porta aquest nom.
Notes:
937. Se suposa que era el Freginal, tocant a la cantonada
W de les escoles. Fa un quant temps que en llaurar-lo amb un tractor, van
trobar unes lloses sota les quals hi havia ossos.
938. Un tormo és una gran roca solta, com s’ha dit.
Aquest està situat a mig camí de la Llena.
Font: Narració
d’Isidre Jardí. Brull, Josep M. Tivissa:
un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa,
1984, pàg. 201-204.
(tornar)
Amic lector: si no’t fastidien
les ingenuitats del poble, te contaré la rondalla, que de llavis de la sinyó Candia
la Jusepeta, vella paigesa molt templada, arxíu vivent de dítxos i agudeçes,
vaig sentî sent menut, que esplica l’origen de la Via Làctea, constelació que’l
poble coneix, per «la Carretera de Sant Jàume».
Voràs. «Un dia que la mare de
Déu, estava donant de mamâ al bon Jesuset, bamà que jugant, jugant, li va fê
pessigolletes al peu, i al riúressen, va agafar-li aixanglot, traent una
glopadeta de la dolça i puríssima llet que estava mamant.
Un angelet que estava jugant a la voreta de la falda de la Verge,
va sê llest i va empomâ la llet que caía, fent cassoleta, en lol paumell de la
mà; i sabent que al cél aquella llepolía no l’habien tastada, va empendre
llaugera volada per a dur-hi, la que habia arroplegat.
Vola que volaràs, vàtaqui que al passâ per damunt de la terra
galléga, va sentî que tocaven la gaita i’s va quedâ mitg alebàt, i al
aixoreijar-se i rependre’l vòl, antrompessant en un nuvolet, van abocàrse-li
les gotes de la divina llet, i tot d’un subito, entre carns-frets de temô, va
vore com la llet anava escampànt-se pel cèl, i cundint, cundint... cundint... »
Hèus aquí, la fundació de la Carretera que guia al pelegrins, que van a Sant
Jàume de Galicia...
Font: Joan Moreira. Del folklore tortosí,
Tortosa, 1934, pàg. 147-148. (text original)
L’origen de l’arc de Sant Martí
(tornar)
No és menos ingenuament
pintoresca la esplicació que donava lo sinyo Ramón Contel, antic campanê de la
Seu, de com se produix i perqué’s diu ratlla
de sant martí, l’esplendit meteor que coneixem per l’arc iris. Diia així, poc més o menos, lo
bon sinyò Ramón.
«Quan los homens fan bondat a
la terra, al cel estan de festa, i’ls que xalen més son los angelets. Dàncen,
cànten, jùguen, fan corres, i de vegades fan pedréga de flôs; tirant-se, en
fones fetes de fil d’or, clavells i roses i violes i lliris blaus i cunillets i
bailarins i flôs d’atres moltes lleis; posant-se, uns a una banda del Sol, i
atres a l’atra.
Bamà que un dia, demés de
flôs, van apedregàr-se, en tarònjes, trencant dos o tres estèls.
Empipat Nostre Sinyó, per a
qué no tornés a passâ, và i crida a Sant Martí; lo fà puijâ a caball, i’l va
enviâ a que senyalés, dasta aon, los angelets tenien permís pera fê acollâ les
flôs, quan fessen pedréga. Sant Martí que erríba al puesto. ja’s trau l’espasa
i cridant a tots los angelets, en la punta, va fê una gran redola, mes gran,
molt més que la que’s fà en lo cordell de la baralluga quan los xiquets jùguen
al «ascla», i ensenyant-los la ratlla que en la espasa habia fet, va dir-los
—D’aqui no’s passa.—
Lo camí que fan les flôs, quan
bruínt, íxen de les fones dels angels quan fan pedréga, es la ratlla de sant martí.
Si la pedréga es dematí, com
les flôs estan mullades per l’aigualera, plou; i si la fan de tarde, com lesflôs
estan aixutes, no.
Ja hu diu lo ditxo:
«Quan la Ratlla de Sant Martí, surt dematí,
l’aigua es aquí.
Si de vesprada
l’aigua es passàda... »
Font: Joan Moreira. Del folklore tortosí,
Tortosa, 1934, pàg. 148-149. (text original)
(tornar)
Quan erem chiquets, después de havermos
minjat la tortella de Nadal y de averiguá á quin hostal parava l’ home dels
nassos, sols pensavem en la diada del Reys, en posá al balcó les sabatetes y un
panerets plens de palla y garrofes.
Les mares, mes tobes que un perol d’ arrós,
mos assentaven á la falda pera contarmos lo cuento del gos dels Reys. Lo gos
dels Reys era un gos negre, com los de Terranova, mes dolent que la tinya, y
deuria se com un pardal vilero, pos saltava per les taulades y escoltava pels
fumerals. ¿Fas rabiá á ta mare? ¿No vols aná á estudi? ¿Rasques
los peus anterra y malmets les soles de les sabates? ¿Te fiques lo dit al nas? Pos
tot hu sabrá lo gos dels Reys que escolta en un pam d’ aurelles per la boca del
fumeral.
Les mares mos portaven á les Esplanetes, en
tardes que no bufés la tramontana, pera ensenyarmos lo camí dels Reys. Los
Reys, mos diyen, fan nit al Coll del Alba. [...] A la matinada emprenen lo
camí. Los angelets despengen los estels y’ls atansen als caminants, fentlos
llum per la Costa de Palmés que’s rellissenca y perillosa. Trenquen per una
sendera que’ls portará als Masos de Bitem. A la Capella dels Reys de l’ horta
de Pimpi fan alto; lo gos negre diu lo nom dels chiquets bons y dels chiquets
dolents, y mentres los criats descorden les caixes de jugarrons, plenes á
caramull, tornen á posarse en camí y entren pel portal de Remolins...
Font: Ramon Vergés
Pauli, Espurnes de la llar, 1. Tortosa, 1909, pàg. 126-127. (text
original)
(tornar)
Quan
aquella nit, més alta estava la temperatura, i la saragata era més ensordadora,
dominant los ganyòls dels acordeons, i’ls punteijats de les guitarres, los
crits de «brisca» i’ls cants de la «Tarana» i del «Ballet de Sant Cumè», un
estrident i poderós, —¡¡¡callèu!!!— llansat per, no se sap qui,
dominant lo rebombòri, va fê parâ en sec lo sarabastall.
—¿Que passa?
—¡Escoltéu!... Passen
les Filles del Rei Herodes. ¿Sentíu los panderos?
Lo roçe
de les ales de la rendílla podia percibir-se... tan absolut era’l silenci...
tothòm escolta... i ñes lo cas, que son molts que diuen, que senten lo repíc
dels misteriosos panderos de les Filles del cobart Herodes, que com gambusíns
invisibles, crucen l’espai... és perqué:
Hi ha la
tradició, que en la vespra de Sant Joan, allà en voltes de la mitja nit, i a la
mateixa hora, la vespra del 29 de Juliol, dia en que’s conmemora la Degollació
del Sant Precursor Joan Batíste, passen volant i tocant los panderos, les
Filles del Rei Herodes; càstic imposàt per Jehovà, a les que van sê causa de
que’l cobart Rei, fes tallâ’l cap a Sant Joan, i per la crueltat de que en
l’agulla del monyo, li taladréssen la llengua...
Ja que’l
ball va sê la causa de que degollessen a Sant Joan, Déu va castigâ a la
balladora i a sa Mare i a les «germanes», a ballâ sense descans, eternament...
i ballant al sò dels panderos, passen per aquí la vespra del Sant Degollat... ¿Les
has sentit mai, lector amic?... Jo no hai tingut esta sort.
Font: Joan Moreira. Del folklore tortosí,
Tortosa, 1934, pàg. 325-326. (text original)
“Sant
Rufo. Primè Bisbe de Tortosa”
(tornar)
Antiquíssima és la devoció de
Tortosa, al Fill de Simó Cirenèu, Bisbe que Sant Pau va dixâ a Tortosa, als
pocs anys de la Resurrecció gloriosa de Jesu-Crist.
Te erigit un altâ a la Seu, --lo segon entrant
per la porta del Nom de Jesús.
Se suposa que Sant Rufo está
enterrat a la Seu, davall de lo qué avui és Sagrari.
Diu la tradició, que al anâ a
enterrâ al Sant Obispo, lo Cor va surtir-li fora, per a demostrà als cristians
sos fills, lo molt que’ls estimava, i estos, guardant-lo en rica caixeta, lo
van enterrâ a punt distint de les oses.
Hi ha la creéncia, de que’l
dia qu’es trobará lo Cor de Sant Rufo, Tortosa desapareixerâ. Que tarde ¿no?...
Font: Moreira, Joan. Del folklore tortosí, Tortosa, 1934, pàg 693.
(text original)
(tornar)
Una vegada, passaren la nit al poble, en un viatge, els
Reis Catòlics. Allí, la reina va
fer plantar la creu de la Plaça de 1'Església de la qual s'ha fet menció.
En un dels viatges, se'ls morí un patge i el substuïren per un pagès de
Riba-roja. Quan el vestiren i li posaren sabates i guants, caminava com un
ninot espantaocells. I és que no havia portat mai ni una cosa ni l'altra. Al
rei li féu tanta gràcia que se'l va quedar.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.
La llegenda del rei Ferran
VII
(tornar)
A 1'esquerra de l'Ebre, a Senals, hi havia, diu la
llegenda, un monestir de frares jerònims, i de Sant Agustï. El clima era molt
bo.
A l'abril de 1819 el rei Ferran VII hi fou traslladat,
perquè tenia el fel sobreeixit. Per a guarir-se li varen aconsellar que es
passés llargues estones mirant com corria l'aigua del rïu. Així ho féu, i cada
dia, uns rossinyols engabiats li endolcien les hores i el distreien de
cabòries.*
Notes:
(*) No es té constància documental de l’estada de Ferran VII a
Riba-roja i a la partida de Senals; però sí que anotem com a cosa curiosa que
el document, pel qual Carles IV concedeix el privilegi de ciutadà honrat de
Barcelona a Maurici Puig, és del 1789; que Ferran VII hi es esmentat com a
Príncep i que Maurici Puig tenia una propietat a Senals.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 202.
(tornar)
Una
vegada, sant Josep i la Verge Maria anaven pel món ab l’infant Jesús. L’infant
Jesús, com era petit encara, anava entre els dos, donant a quiscun d’ells una
de ses blanques manetes. Com eren pobres —vivien de la caritat de les bones
ànimes— i havien caminat molt, trucaren a una casa: truc, truc.
—Qui
hi ha? —respongueren des de dintre.
—Uns
pobrets que van de camí —respongué sant Josep, que era el cap de la família—;
¿nos voleu fer caritat per amor de Déu?
—Déu
vos empari.
—Aquestos
seran pobrets com nosaltres —digué sant Josep.
Més
enllà es veia una casa més alta, que tenia aire de palau, de gent rica.
—Allí
ens ompliran lo sarró.
Sant
Josep tustà la porta ab lo bastó:
—Ave
Maria puríssima. ¿Voldríeu fer almoina a uns pobres pelegrins, per amor de Déu?
—Per
pelegrins estem —li respongueren, sense obrir la porta.
Trucà
a una altra porta; li digueren: “Déu n’hi do”; en altre ni això li digueren,
responent-li solament los gossos ab sos lladrucs poc falaguers. Sant Josep ho
prenia tot ab paciència, mes, al veure rebutjada tan indignament sa santíssima
esposa Maria i rebut l’infant Jesús, se posà a plorar. L’infant Jesús ne tingué
compassió i digué a sant Josep:
—Truquem
a aquella cabanyeta.
Era
la més rònega de les cases d’aquell veïnat i tan petita que ni ell ni la Verge
santíssima se n’havien adonat. Com no havia de témer als lladres, era la única
casa que tenia la porta oberta. Arribada que hi fou la Sagrada Família, sant
Josep hi digué, trucant com de costum:
—Ave
Maria puríssima.
—Sens
pecat fou concebuda —respongué una
velleta de cent anys que, asseguda en un escambell, hi prenia el sol tot fent
ballar lo fus i pessigant lo moixell de la filosa.
—Dona,
la bona dona —li digué sant Josep—, ¿nos fariéu un bocí de caritat, per amor de
Déu?
La
velleta era pobra com una rata: no tenia més que tres panellets de sègol que
acabava de coure sota la cendra de la llar; mes, veié aquell vellet de barba
blanca i de cara tan venerable, aquella mare tan serena i virginal i aquell Noi
tan hermós i angelical, i, no semblant-li persones d’aquest món, los donà los
tres panellets de la panera: lo més gros a sant Josep, lo mitjancer a la Verge
Maria i el més rodó i bonic, que estava coronat ab un brot alfàbrega, a
l’infant Jesús. L’infant Jesús li somrigué amorosament, mentre sant Josep li
deia, agraït, una vegada i dues:
—Déu
vos ho pac, Déu vos ho pac.
Jesús,
Josep i Maria se n’anaren tots contents; quan foren un tros enllà, la Verge
Maria se girà a l’infant Jesús, que havia de ser lo pagador d’aquella obra de
caritat, i li digué amorosament:
—¿I
quina paga li’n donareu, de l’obra bona que ens ha feta a aqueixa bona dona?
Lo
bon Jesús li respongué ab un somrís:
—Mare
meva, la paga li guardo pel cel; ací en la terra, creus i més creus!
Las Roquetas - Tortosa
Font: Jacint Verdaguer. Rondalles
(a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda). Barcelona: Barcino, 1992, pàg. 455-459.
Text adaptat de l’esborrany conservat al ms. 367/VI de la Biblioteca de
Catalunya. A les pàg. 218-221, hi ha l’edició crítica de la versió publicada
l’any 1905.
La llegenda del
Sant Crist de Balaguer
(tornar)
Conten alguns vells devots del Sant Crist de Balaguer,
seguint els seus goigs, que la santa imatge va passar per l'Ebre i per Riba-roja;
i tot i que els homes del poble es varen esforçar per treure'l de l’aigua, la
imatge es va fer fonedissa a les seves mans, i no van poder aconseguir-ho. Per
fi, remuntant contra corrent l'Ebre i el Segre, va fer cap a Balaguer on és
avui.
Diu una estrofa dels goigs:
«Entrais por el Ebro al Segre
y subís contra corriente
os paráis en nuestra frente
con tres antorchas alegre.
Corre el pobre ciudadano
por ver si os puede atraer.
Crucifijo soberano
venidnos a socorrer. Etc.»
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 200.
(tornar)
Al poble de Santa Madrona hi havia una guerra horrorosa.
Ella i el seu germà, fugint-ne, varen travessar els Pirineus i arribaren a
l'Ebre, i s'instal.laren on ara hi ha l'ermita. Van causar l'admiració, -ella
sobretot-, per les seves virtuts i bellesa. Es dedicava a la cura
dels malalts. Al cap d'un temps, retornaren al seu poble on la varen martiritzar,
per ésser cristiana. Al port de Marsella, col·locaren el seu cos en una barca *
sense veles que va anar a parar al port de Barcelona, on féu
molts miracles. Com que a la capital hi havia riba-rojans, van portar el seu culte i devoció al poble i la feren
copatrona.
Una cobla diu:**
Gloriosa Santa Madrona
pel riu n'ha baixat
en un cànter d'aigua
i un pitxell al cap.
Una altra :
Santa Madrona
pel riu n'ha baixat
amb un cànter d'aigua
amb el cul foradat.
Notes:
(*) Són molt freqüents les al·lusions
a la barca en parlar de Santa Madrona. Hem dit com, damunt de la porta de
l’ermita, esculpida en pedra, a tall d’escut, hi ha una barca amb vela. Sembla
que a la llegenda hi ha barrejada la de Santa Magdalena i el seu pas per
Marsella.
(**) A les dues se segueix la fonètica
i el lèxic del poble.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 200-201.
Sant Roc vingué de la part de Lleida i va
travessar el terme fins Vall de San i Vall de Porcs, vora el riu.
No podia passar l'Ebre. Aleshores * va trobar
un pagès a qui va preguntar com ho podria fer. El pagès veient-lo cansat, el
muntà al seu ruc i li ensenyà, més amunt, el pas de la Barca.
En arribar al poble predicà la paraula de Déu i va estar
tan content de com se li portaven de bé els riba-rojans que, en marxar, va
posar la mà a la paret del Portal i va dir que, al poble, mai no hi hauria
pesta.
Notes:
(*) Diuen “aleshorens”.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.
(tornar)
¿Qui no se sab de memoria la
tradició de la Mare de Deu de la Cinta?
Ma mare
hu contava així, quan me tenia assentat á la falda:
Era la nit del 24 al 25 de
Mars del any 1178.
Pels carrés foscos y estrets de
la ciutat de Tortosa, caminava un capellá tan virtuós y de recta conciencia,
que tothom diya que era un santet.
-Mare, ¿y no tenía temó d`aná
á deshora de la nit? ¿Quina llum hi havía allavons? ¿Tal vegada farols de gas?
-No, fill meu, nostres
antepassats no teníen mes llum que la llum de la fe. Per aixó no eren
temorichs, per aixó eren grans y poderosos.
-Pero aquell capella que vosté
diu era un santet, deuría acaminá à paupons ó per esme.
-Fill meu, ets mes bachillé
que les rates. Escolta y calla. Los tortosins d' aquella época eren mes bons
que natros y estimaven mes á la Mare de Deu, pos á cada carré hi havia una
capelleta il-luminada per un farolet. Atres vegades t` hai parlat
de la Mare de Deu de Vallvert, del Romeu, del Miracle... Com anava dient, lo
capellá arriba á la plasseta de la Séu, passa per baix les rames d` una
aulivera que donava sombra á la portalada de la Catedral, puja les escaletes
dels claustros y sent cantá lo Te-Deum laudamus. Era prop de mitja nit,
l' hora en que comensava`l reso de matines.
-¡Deu
meu, avuy no hai sentit lo toch de campanes y faig tart! –diu lo capellà
fregant-se'ls ulls, com aquell que tenint conciencia de que está despert, se
pensa que está somiant. -¿Y com pot se que canten lo Te-Deum si ham de
resá de feria? -seguix dient lo capellá, mentres apreta 'l pas pera
rescabalarse del temps perdut.
Después d' una sorpresa un
atra sorpresa. Apenes havía passat per davant la capelleta de la Mare de Deu
del Palau, veu un resplandó que de moment lo dixa com á cego. Pareixía que á la
Séu haguessen baixat tots los sols y totes les estrelles del firmament. Encara
mes: semblava un cel la iglesia edificada per la fe de nostres pares. Entre 'ls
chorros de llum se destacaven dos fileres d' angelets vestits de blanch. Los
angelets criden al capellá. Este obeix maquinalment, pos no sab lo que li
passa. En professó entren á la Séu, y 'l virtuós sacerdot se troba aginollat al
peu del altá y frente per frente de la Verge Santíssima acpmpanyada de Sant
Pere y Sant Pau.
-Sinyora y Mare meua, si soch
tan pecadó y tan miserable, ¿com hai sigut digne y mereixedó de veureus?...
-Tú y 'ls fills d' esta
ciutat, com les roses veres, sou les millós flos del jardí que tinch á la
terra. Estich enamorada dels cors enamorats, que son los vostres. Y com soch
agrahida, faig per Tortosa lo que no faré per cap poble mes del mon. Felís
sacerdot, humil com Sant Francisco, pren esta Cinta teixida per les meues
mans. Es vostra. Yo os la regalo.
-¿Y creurá la gent...
-Sí, tens un testigo, que ‘s
lo monge majó que está al Cor, mirantmos y escoltantmos...
Font: Vergés
Pauli, Ramon. Espurnes de la llar, 1. Tortosa,
1909. pàg. 137-139.
(tornar)
Escoltéume
en atenció. Tortosa havia sigut reconquistada als moros, pero ‘ls moros que ‘n
aquell temps s’ havien acreditat de tindre bon gust, per quant triaven lo
floret de les comarques y poblacions espanyoles, no podien conformarse en
perdre pera sempre á la sultana del Ebro, mes garrida cent vegades que la
sultana de Stambul.
Ploraven
l’ anllor de Tortosa y de les seues hortes y dels seus jardins, y com un tigre
que está al éco, esperaven lo día de torná á recuperarla.
Lleal Comte
Berenguer, Marqués de Tortosa: ¿per qué mos abandones en lo moment crítich del
perill? Lo bon Comte se ‘n anat, se ‘n anat al siti de Lleyda.
Los ulls
dels fills del desert brillen en la foscó de la venjansa com si fossen
rellampechs. ¡Ara es hora!
Sí, ara
es hora, pos á banda dins de les muralles tortosines, después de tantes
guerres, hi queden molt pochs homens.
Ya se
sent la remó del exércit sarraceno.
Los pochs
defensors de la plassa tremolen, no per ells, sino per les seues mares, per les
seues dones, per les seues filles.
--¡Morirem
matant! Com los de Sagunto y’ls de Numancia, botem foch á la ciutat. ¡Tortosa
no tornará á se mahometana!
Diuen, pero l’ Angel, antich patró de nostra
ciutat, fa de manera que arribe la fatal noticia á ohits de les dones; y les
dones reunides á una iglesia, acorden armarse de destrals y pujá á les muralles
y batres per Deu y la Patria, mentres los homens farien una surtida y una
defensa desesperada de la ciutat.
Dit y
fet. La sorpresa del enemich, cregut de que’ls tortosins no oposarien
resistencia, va ser terrible. Miren á les muralles y les veuen atestades de
gent. Y tants soldats deu tindre Tortosa, que encara ne sobren pera fe una
surtida.
¡Som
víctimes d’ una emboscada! criden los moros; se ‘ls posa ‘l cor mes estret que
una fulla de pí; les cames los fan figa; entra ‘l pánich per les seues filles,
y quan arriben los tortosins se dixen matá com les ovelles bobes, que per allí
ahont va una van totes.
Font: Ramon Vergés
Pauli, Espurnes de la llar, I. Tortosa, 1909, pàg. 128-129. (text
original)
procedència dels textos
(tornar)
Amades, Joan. El folklore de Catalunya,
1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982.
Brull, Josep M. Tivissa:
un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa,
1984.
Cabré, Dolors. Riba-roja
i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg.
200-202.
Cid i Català, M. Mònica i
Josep Sebastià. La Ribera d’Ebre. Dissenys Culturals, Barcelona, pàg.
43-47.
Moreira,
Joan. Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i
de la ciutat de Tortosa. Imprenta Querol,
Tortosa, 1934. Ed. facsímil, Tortosa, 1999.
Sancho i Esteller, Joan-Josep. “Recull de refranys i dites, cobles i cançons
populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre
i Baix Maestrat”, Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català,
Tortosa, 2a ed., 1994.
Verdaguer, Jacint. Rondalles (a cura d’Andreu Bosch i
Rodoreda). Barcelona: Barcino, 1992.
Vergés
Pauli, Ramon.
Espurnes de la llar. Costums i tradicions tortosines, 1. Querol,
Tortosa, 1909. Ed. facsímil, Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa, 1991, 2
v.