Materials de llengua i literatura catalana del professorat de les Terres de
l’Ebre
Seminari ‘Per un model de llengua a l’aula adequat a les Terres de l’Ebre’
(2004)
RONDALLES
d’animals
Joan Amades. Una altra de compare llop i les
ovelles (.htm)
Joan-Josep Sancho. La gallineta a qui va caure el món a la cresta (.htm)
meravelloses
Cels Gomis. La velocitat de translació de les
bruixes. (.htm) Una aparició (.htm)
Josep M. Brull. Canta, sarró (.htm)
humanes
Joan Amades. El plet del gat. (.htm) El condemnat. (.htm)
Neus Pallarés Casals. Tres rondalles de la vora del foc: Borra davall lo
llit. El mas dels carnussos. Pixa i vés-te’n a dormir (.rtf)
Joan-Josep Sancho. El tio Reserdi i la cucaratxa. (.htm)
La dona aqueferada. (.htm) Molta imaginació i poca memòria. (.htm) El tio Astàsio. (.htm)
Joan-Josep Sancho. L’aixolet o el conte dels ximplets (.htm)
Dolors Cabré. Facècies de Patró i
Xorro. Els «tontos». El mussol del Pertxe. (.htm)
Dolors Cabré. El noi de Rosildo i la venda dels ous. (.htm) Lo «mostí» de «Moricio». (.htm)
Dolors Cabré. El pagès avar. (.htm) El
pagès tossut i el caçador.
(.htm)
paremiològiques
Joan Amades. Els cantirers de Miravet. La
gent de Paüls son una canalla... A Vilalba, catxaps. Gent de xerta, alerta. (.rtf)
Dolors
Cabré. Com els fesols de Xiribit, que qui puige, no baixe. Tot té una fi, com
la cabana de Xaval. (.htm)
“UNA ALTRA DE COMPARE LLOP I LES OVELLES”
(tornar)
Un dia que el llop estava molt
afamat se'n pujà vers un prat on pasturava una gran ramada d'ovelles de totes
menes i els va dir: «Vinc per menjar-me un xai; vegeu si vosaltres mateixes
trieu el que em voleu donar.» Tot el ramat, en veure el llop va arremolinar-se
i va fugir cap a la cova on tancava, i el llop, corrents al seu darrera. Una
ovella va quedar a la porta de la cova perquè no va cabre dins, i el llop li
va dir que entre totes les ovelles decidissin aviat quin xai li volien donar,
perquè, si no, entrava a la cova i se'ls menjava tots. L'ovella de la porta va
dir: «El meu xai, no.» I totes les altres van contestar el mateix, fins que,
tot d'una, una que era molt vella i que la sabia molt Ilarga va dir al llop:
«Jo et donaré el meu xai; però, com que a mi m'agrada molt sentir cantar i sé
que tu cantes molt bé, perquè també hi cantava el teu avi, que jo havia
conegut, si vols que et doni el xai, primer has de cantar una miqueta.» El
Ilop, en sentir que li lloaven la veu, tot va estarrufar-se i es posà a udolar
tan fort com va poder. La gent del poble, quan el van sentir, van fer córrer
la veu que a la serra se sentia udolar el llop i tothom va sortir a cercar-lo
armat de tota mena d'armes i eines, i aviat el van trobar i el van matar.
Recollida
de boca de Teresa Monjo, de la
Ribera de I'Ebre (1922). Font: Amades,
Joan. El folklore de Catalunya,
1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 295.
(tornar)
Vet aquí que una vegada es van
aplegar quatre pagesos per fer un negoci de cànem per parts iguals i cada un hi
posa una unça d'or. Però heus aquí que al cap de quatre dies es van adonar que
les rates anaven a fer niu entre els cerros del cànem i tot el feien malbé. Van
pensar que havien de buscar un gat perquè empaités les rates; però, com que el
negoci era a parts iguals, el gat tamnbé havia d'ésser dels quatre. En van
parlar i van convenir que la pota dreta fora per a un, l'esquerra per a un
altre, i així mateix amb les potes del darrera.
Al cap d'un quant temps el gat
va caure i es va desballestar una pota i anava coix. De seguida l’amo de la
pota malalta, va agafar la bestiola i li va fer unes bones fregues amb esperit.
La mixeta, tota ranca, tal com solen fer els gats es va anar a escalfar vora
del foc i se li encengué l'esperit. En veure's socarrimat, el gat es va
esparverar i es posà dins de la botiga del cànem, que en un punt s'encengué i
s'arborà tot i en poca estona no va quedar res.
Els companys del qui havia fet
la untura al gat tot era dir-li que ell tenia la culpa del que havia passat, i
volien que els pagués la part que els tocava del cànem que s'havia cremat. Ell
deia que no era seva la culpa. Paraules van dur paraules i, com que no es
podien avenir, van armar-hi un plet. El jutge, que era un home molt vell i de
molta experiència, després d'haver ben escoltat totes dues parts, va parlar
així:
-És veritat que el gat va
calar foc a la botiga amb la pota encesa que era propietat d'aquest soci. Peró
també és veritat que, si no hagués tingut les altres potes propietat d'aquests
altres tres socis, el gat no s'hauria pogut moure de la vora del foc i no
hauria pogut fer el mal que va fer; per tant, les causants són les tres potes
bones i sou vosaltres tres que heu de pagar al vostre company la part de cànem
que se li ha cremat.
I així fou decidit.
Contada
pel nostre pare, Blai Amades, de
Bot.
Font: Amades, Joan. El
folklore de Catalunya, 1. Rondallística.
Selecta, Barcelona, 1982, núm. 463.
(tornar)
Heus ací que una vegada
portaven un condemnat a penjar i dalt de la forca va veure set corbs que esperaven
que el botxí li estrenyés el dogal per menjar-se'l, i, com que era molt llest,
cregué que podia fer una endevinalla dels set corbs que l'esperaven i veure si
li servia per a escapar-se de la mort. I heus ací que quan era al cim de la
forca i el botxí li anava a passar la corda pel coll, li va dir que volia parlar.
I com que sempre que un condemnat vol parlar quan és a la forca li deixen dir
tot el que vol, el botxí baixà i anà a dir als jutges el que passava, i va dir:
-Mai no s'ha vist
ni es veurà
portar els savis a la
forca
i els rucs a campar.
La gran gentada que s'ho
mirava quedà tota parada i demanà que parlés més, i el condemnat seguí:
-Sé més jo
que em van a penjar
que els jutges
que em van jutjar.
I tothom deia:
-Que parli que parli!
I el condemnat digué aquesta
endevinalla:
-Un mig mort es va
enfilar
i set vius va trobar
que se'l volien
menjar.
El mig mort a un viu
parlà,
el viu prompte es va
explicar,
el mig mort es va
salvar
els vius es van
escapar
i no se'l pogueren
menjar.
El mig mort era ell, els vius
els set corbs, i el viu el botxí.
Ni els jutges ni ningú de la
gran gentada no van entendre ni una paraula del que tot allò volia dir, i, com
que resultà més savi que els jutges, el van perdonar i no el van penjar.
Recollida
de boca de Teresa Mulet, de
Tortosa (1922).
Font: Amades, Joan. El
folklore de Catalunya, 1. Rondallística.
Selecta, Barcelona, 1982, núm. 450.
(tornar)
Un
home canareu, el tio Reserdi, conegut pels seus originals acudits, quan el còlera
matava moltes persones per tota la comarca va, va agafar molta temor de morir i
va fer tancar totes les portes i finestres de casa seua per a evitar que hi
entrés la cucaratxa (nom amb què era coneguda I'esmentada malaltia).
Un dia,
el tio Reserdi, molt sorprès, va vore la cucaratxa asseguda davant d'ell:
-Per
on has entrar, si està tot tanca?
-Pel
forat del pany!
-Ah,
no, tu m'enganyes! Tu no hi has pogut passar.
-Te
dic que sí.
-Si
no m'ho demostres, no m'ho crec... Mira, si passes pel forat d'aquesta
carabasseta m'ho creuré. Eh, que no n'ets capaç?
-De
seguida, home! -va dir la cucaratxa.
Quan
el tio Reserdi la va veure a dins, va agafar el tap de suro i va tapar la
carabasseta ràpidament. I així va aconseguir lliurar-se d'aquesta malaltia tan
perillosa.
(Rondalla recollida a la
novel·la Jardins ignorats del canareu Trinitari
Fabregat)
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
94.
(tornar)
En
plena guerra dels carlins, el segle passat, una dona d'Alcanar se n'anava a peu
a Ulldecona a comprar farina. Pel camí, li van agafar ganes d'orinar. Es va
acotxar a la vora del camí i va satisfer la seua necessitat fisiològica. En
això, que venia la patrulla carlina pel camí, i van fer I'obligada pregunta:
-¡Alto! ¿Quién vive?
I
ella va respondre:
-Una
dona que fa una faena.
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
95.
MOLTA IMAGINACIÓ I POCA MEMÒRIA
(tornar)
Un
dia, durant la Guerra civil, un home molt amant de fer bromes va anar dient a
tothom qui trobava que, més enllà de les Cases, havia caigut un avió. Es va
anar corrent la veu, i hi va haver molta gent que se'n va anar a peu des
d'Alcanar a vore I'avió. Quan el nostre protagonista se n'anava a dinar, va
trobar una colla d'amics que li van dir:
-Vols
vindre amb 'natros' a vore un avió que ha caigut a la vora de la mar?
L'autor
de I'engany, que ja no se'n recordava que ell mateix s'havia inventat aquella
notícia, va respondre:
-Xe,
sí, vinc amb 'vatros'!
Quan
van arribar on havia d'estar el suposat avió, I'única cosa que van trobar va
ser una multitud de gent que, en veure'I, van empaitar-lo, tots enfurismats,
per la mala passada que els havia jugat. Llavors, el tio Paveto, aquest era el
seu nom va recordar-se de tot.
Quan recorda I'anècdota, se'n riu amb ganes, però confessa que
des d'aquell dia ja no va ser tan aficionat a befar-se de la gent. '
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
96
(tornar)
EI
tio Astàsio era un fuster canareu que tenia molt bones mans per a treballar la
fusta, però era més aficionat a matar I'aranya a la taverna que a complir els
compromisos adquirits amb els clients.
Un
dia, col·locant una porta en una casa, es trobava tan eufòric que va caure i es
va fer mal en una cama.
Amb
I'excusa que no podia treballar va anar passant els dies i no acudia a acabar
els seus treballs a la casa on havia caigut. L'amo d'aquesta va anar un dia a
buscar-lo i el va trobar en una taverna bevent-se uns gotets de vi.
-Xe,
Astàsio! No dius que no véns a treballar perquè no pots caminar del dolor que
tens a la cama?
I
el tio Astàsio, sense perdre la flegma, va contestar-li, a més en castellà:
-A trabajar no
voy
porque estoy
cojo,
y a la tabema voy
poquito a poco.
La
resposta va fer tanta gràcia als presents que el van convidar a vi fins que no
en va voler més.
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
96
LA GALLINETA A QUI VA CAURE EL MÓN A LA CRESTA
(tornar)
Hi
havia una vegada una gallina que va cridar:
-Fugiri
gall, que el món està en terra!
-Qui
t'ho ha dit, fugiri gallina?
-A
mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.
I,
tots 'correndos', troben un gat.
-Fugiri
gat, que el món està en terra.
-Qui
t'ho ha dit, fugiri gall?
-A mi,
fugiri gallina.
-I
a tu, fugiri gallina?
-A
mi, que m'ha caigut a la cristal.lina.
I,
tots 'correndos', troben un gos.
-Fugiri
gos, que el món està en terra.
-Qui
t'ho ha dit, fugiri gat?
-A
mi, fugiri gall.
-I
a tu, fugiri gall?
-A
mi, fugiri gallina.
-I
a tu, fugiri gallina?
-A
mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.
I,
tots 'correndos', troben un burro.
-Fugiri
burro, que el món està en terra.
-Qui
t'ho ha dit, fugiri gos?
-A
mi, fugiri gat.
-I
a tu, fugiri gat?
-A
mi, fugiri gall.
-I
a tu, fugiri gall?
-A
mi, fugiri gallina.
-I
a tu, fugiri gallina?
-A
mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.
Es van dient
animals fins que un se'n cansa.
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la
col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
111.
L’AIXOLET O EL CONTES DELS XIMPLETS
(tornar)
Hi
havia una vegada un matrimoni que trobava que la dona era ximpleta i l'home
sempre deia:
-Esta
dona fa unes coses que no m'agraden gens, gens, sembla tonta!... Ara,
provaré una cosa.
Quan
ella se'n va anar a missa, va fer bunyols a la paella i va pujar a la teulada.
Quan
la dona va arribar per a fer el dinar, va començar a tirar els bunyols pel
fumeral, i entra la pobra dona dient:
-Plouen
bunyols, quina cosa més rara!
I
el seu home, baixant de la teulada, li diu:
-Tonta, més que tonta!, mira que creure't que poden ploure
bunyols!
-Sí,
sí, tu riu-te'n... Prova-ho, voràs com són bunyols. D’esta feta, I "home
va dir:
-Me
n'aniré pel món, a veure si trobo gent més espavilada.
Va
començar a caminar, i va arribar en un poble on se sentien molts de plors i
tots es queixaven d’una gran desgràcia. EII va preguntar:
-Què
passa?
-Que
en aquella casa passa una desgràcia molt gran.
-Se’n
va anar cap a la casa, hi entra, i els troba tots plorant i dient:
-Ai,
ai, l'aixolet matarà el xiquet! Ai, l'aixolet, que matarà el xiquet!
L'home
va veure que el bresset del xiquet estava baix d'un aixolet, i els va dir:
-Escolteu,
no ploreu més que això té solució.
-Agafa
i aparta el bresset en un altre Iloc.
-Oh,
quin home més viu! Ara l’aixolet ja no mos matarà el xiquet! Prenga, prenga
diners! Gràcies!
"Quina
gent més tonta", va pensar. Va continuar caminant i arriba a un
hort on hi havia un home plorant a la soca d'un garrofer i li pregunta:
-Per
què plora, vostè?
-Perquè
al garrofer li ha sortit un bony; li poso emplastres a veure si se li cura,
però el bony no se'n va de cap de les maneres.
-Home,
no patisca, porte un aixolet i vorà...
Agafa
l'aixolet i pam, pam, pam, li talla el bony. Ai!, aquell home no sabia com
dir-ho, de tant content que estava.
-Però,
que savi que és, vostè! Lo temps que fa que li poso emplastres i no se li
cura...! Gràcies, gràcies, prenga estos diners.
Després
va continuar caminant i va arribar a un poble, va anar a la plaça i, davant de
l'església, hi havia una dona de mitjana edat que en sortia, es posava al sol,
tornava a entrar, i tornava a sortir, i tornava a entrar... I va pensar:
-Què
fa esta senyora?, pareix destorbada, diràs que no té el cap bé.
Va
i li prengunta què li passa. La bona dona li contesta:
-Mire,
jo em cuido de I’altar de Sant Antoni i resulta que a tots los altars los toca
el sol, i al d'ell, no. Pobre Sant Antoni, sempre està gelat! Jo surto a la
plaça, arreplego un poquet de sol, però quan arribo dins ja no en tinc!
"Però,
que tontos
que arriben a ser!", va pensar. I li va dir:
-Mire,
porte una destral!
Entra
a l'església i fa un forat a la paret de davant de Sant Antoni, i ja hi entrava
el sol!
-Oh,
que savi que és vostè! Gràcies, gràcies...
Va
continuar caminant, i arriba a un altre poble on estaven tots plorant. Hi havia
una xica assentada en una finestra amb les cames fora, i tots los altres davall
mirant-la i plorant. Va preguntar:
-Què
passa? Per què ploren?
-És
que en este poble no s'han estilat mai les calces. Veu?, això que és com un
sac, i es posa a les cames, es diuen calces! Sap? Ara resu!ta que esta xica de
la finestra és la nóvia d'aquell xic, i es vol posar les calces. S’ha assentat
dalt de la finestra i 'natros' aquí estem, amb les calces. Ella es tirarà, però
és un encert que el peu li vaja dins de les calces. I es matarà! I no es podrà
casar!
EII
els va dir:
-No
patisquen. Baixen-la de la finestra. Jo sé com se posen les calces.
La
baixen de la finestra, I'assenten en una cadira i ell va i, en un moment, li
posa les calces.
-Oh,
quin home més savi!- I li tornen a donar diners.
"Me'n
tornaré cap a casa", va pensar, "...perquè això no pot ser, és el
súmum dels tontos".
Comença
a caminar i arriba en un Iloc on a la plaça hi havia un munt de gent, més ben
dit, estaven al Sagrat de l'Església. Hi havia més de cent persones, i totes
feien així (es tocaven lés cames). I ell els va preguntar:
-Què
fan aquí?
-Una
cosa molt ximple, però aquí estem i no podem sortir! Resulta que aquí no
s'estilaven les calces, però ara diuen que són moda, i són moda roges! Veja
vostè quines modes! I, com que és festa major, tots portem calces de color
roig. Tots hem volgut anar a la moda! Però, ara, en sortir de l'església,
resulta que no ens podem menejar, que com que totes les cames són iguals, no
sabem quines són les nostres.
-Bé,
però caminen!
-És
que no podem, no veu que totes les cames són iguals?
-Ara
ho arreglaré. ("Mira que arriben a ser ximplets!", va pensar).
Va
passar un home foraster en un carro, i li va dir:
-Escolte,
té un assot del matxo, o alguna cosa per a pegar?... Deixe-me'I, que ara de
seguida li torno.
Arriba
on estava aquella gent, i els diu:
-Tan
prompte diga arri, comenceu tots a córrer.
-Però,
si no podem... -van contestar-. Que no ho veu?
I
comença amb I’assot: zim zam, zim, zam, zim zam!... I en vint minuts no va
quedar ningú.
-Oh,
quin home més savi, pareix Nostre Senyor! I li tornen a donar un munt de
diners.
Quan
torna I"assot, I’amo del matxo li pregunta:
-Què
ha passat? -i ell li conta tot.
-Jesús,
Maria i Josep, quina gent més ximpleta hi ha pel món!.
-Ai!,
si jo li contava tot lo que he vist, no s’ho creuria. Mire, que me’n torno cap
a casa amb la meua dona.
Se’n
torna al seu poble i la dona, tota contenta, li pregunta:
-Així,
tornes amb mi?
-És
clar que sí. Pertot on he anat tots són més ximples que tu, així que ja estic
bé.
Ah!
I va arribar tot carregat de diners, perquè com tothom li'n dava...!
I
el conte s"ha acabat.
Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb
la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar).
“Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes,
sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril
del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles
(1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites,
cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg.
112-114.
(tornar)
Com els fesols de Xiribit, que qui puige, no baixe
Per un nen que, mentre
bullien a l'olla es menjava els que pujaven. Era de ca Xiribit.
Tot té una fi, com la cabana de Xaval
A un
bon home que tenia aquest renom i es dedicava a fer carbó, se li va enfonsar Ia
carbonera quan la tenia tota feta. Resignat va dir: Tot té una fi.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 178.
(tornar)
Facècies de Patró i Xorro
Conten
i no acaben, de dos personatges trempats. Un era de ca Patró; l'altre, de ca
Xorro. Amb un tronc buit d'oliver volien construir un avió, acompanyant-lo de
canyissos.* També van fer un carro que, després, no va poder sortir
per la porta del carrer.
Nota:
(*) També es diuen canissos.
Són teixits de canyes reixats de 1,60 de llargada per uns 0,80 d’amplada.
Els «tontos»
A principis
del segle hi havia un cert nombre de subnormals, -beneits-, que tenien acudits
molt graciosos i que han deixant record. Un d’ells es treia sempre un paper de
la butxaca. Deia que era una carta que li havia escrit la seva «novia» que es
deia Lola. Ell, seriós, la llegia:
«Mariano,
te quiero y te requiero.
Hace
tres años que te espero».
El mussol del
Pertxe
Un home tenia un mussol domesticat que va acostumar a
no menjar. Quan ja passava sense prendre res, es morí.
El
noi de Rosildo i la venda dels ous
(tornar)
A
Berrús vivien els de Rosildo. Una vegada el vell, que era cec, va donar al seu fill mitja dotzena d'ous, perquè els
vengués a la Pobla de Massaluca on havia de comprar vi. El noi es posà els ous
dins la gorra i aquesta al cap. En entrar a l'església va treure's la gorra,
sense recordar-se dels ous que portava, i se li van esclafar a terra.
De
retorn, el vell de Rosildo, en veure que el seu fill no li deia res del vi,
només, donant tombs, li repetia: Olequer, fill,
que és bo el vinet? I el fill responia, invariablement: Ni
bo
ni dolent.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179.
(tornar)
Lo
mostí de Moricio va anar a la Sodra a prendre lo sol. Va trobar una
cucurralladeta que plorae. Ell que li va preguntar perquè plorae i el moixonet
li va contestar perquè la serp se li havia menjat los moixonets.
Lo mostí li va dir: Jo et «vengaré». A canvi de la «vengança» que et faré m'has
de donar, un fart de fesols i arròs; un fart de pa, un fart de vi i un fart de
riure. Van sortir cap al camí de les Casetes i van trobar la mossa de Borra que
portae el dinar a la sènia. La cucurrallada li feia jocs, volant baix, pel
davant i pel radere, i la mossa se la mirae i deie: quin moixó tant guapet!
Mentre la mossa estae distreta,~ el
gos se li va menjar lo dinar. Lo moixonet, «después», se'n va anar a on és avui lo mercat. Allí hi havie lo forn de Moricio
i es va posar a saltar per damunt de les paneres. Tots lo volien agafar pel seu
xiquet o per la seua xiqueta. Lo moixonet els feia despacientar. Distrets així
no veien que el gos es menjae lo pa. «Después» se'n van anar al camï de la
Fatarella on es van trobar uns hòmens que portaen uns bots. Los va
distreure i lo gos va beure vi. A l'era de
l'Escolà. batien i la cucurrullada es va posar al cap de la masovera que es
deia Madrona. Lo seu home volie agafar lo moixó i deie a la dona: ta, Madrona,
ta. I ella, quieta. Lo seu home, amb un garrot, li va ventar un cop al cap que
la va deixar estesa. Lo mostí es va fer un fart de riure. Com lo moixonet va
complir lo que li demanae lo gos, ell va matar la serp i li va
traure los moixonets de dintre la panxa.
Nota:
(*) Intentem de reproduir la forma autèntica riba-rojana,
encara que se'ns escapin la d’algunes expressions.
«Mostí» és mastí, gos molt gros dedicat a
la guarda del bestiar.
Respecte a altres contalles tenim la de
Josepet de la Pena que explica com un noiet anomenat així, molt entremaliat
i golafret, un dia que n'havia fet una de grossa, s'amagà, vora el riu i al cim
d'un xop. La mare, en veure que a I'hora de dinar no acudia, tot i ésser
menjador, es va esfereir. Sortí al carrer i el cridà, cara al riu, moltes
vegades: Josepet, fill, aon ets? El noi no responia. La mare, com si
parlés sola, continuava: lo que li portae tantes coses per a minjar... I
aixecava un cistellet. Ell que el veu, i mort de gana com estava, va dir: Que
me cridàveu a mi, a Josepet de la Pena? Sóc ací! I va sortir de
l'amagatall.
Unes notes sobre creació de frases i
paraules:
Fa pocs mesos, el barquer, en anar a lligar
la cadena de la Barca al ferro del baixadó se li deslligà dues o tres
vegades. Intentant d'aconseguir el propòsit deia: Semble lo de Baltasar. que
feia i desfeia.
Un altre riba-rojà, enutjat perquè un
conegut li demanava la solució d'un problema difícil, va contestar-li: Que
et penses que hai estudiat per a abogat?
També dins les
cobles i la poesia popular, hauríem de mencionar alguns romanços mot
fragmentats i amb variants, pròpies de la psicologia riba-rojana. Hem vist
mostres del de La mala sogra, del de «La infantina» castellà, i altres
de la guerra carlina i posteriors. El senyor Josep Aguilà hi està treballant.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179-180.
(tornar)
Un pagès molt avar tenia un jornaler. Arribada l'hora
d'esmorzar el féu passar sense una mossada,* perquè,
digué, era millor fer-ho tot a l'hora de dinar i, així, avançarien feina.
Era a l'estiu, temps en el qual, probablement, per tal
d'evitar la calor s'aixecaven de matinada i s'anaven a gitar aviat, per la qual
cosa sopaven a mitja tarda. L'amo va estirar tant el temps, que arribaren a
l'hora de sopar. Aleshores, esmorzaren, dinaren i soparen. El jornaler, viu, va
dir
a l'amo després: Amo,
a casa meua, «después» de sopar mon nam a dormir. I, així com, encara, veient-s'hi,
treballaven una estoneta, després de l'última menjada, el noi va deixar plantat
l'amo, i cobrà el jornal.
Notes:
(*): Menjada lleugera.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.
(tornar)
Un pagès treballava la terra. Passà un caçador que li va
demanar ajut per a treure un conill que se li havia amagat al cau, i li prometé
que anirien a mitges. El pagès, amb el
pic, va engrandir el forat. En lloc d'un conill, en varen treure dos.
Aleshores, el caçador diu al pagès: Mira, d'un me'n tocava mig, de dos un;
un o cap. El pagés egoista
li deia: ¿Per què no en puc donar un a Ia dona, que en tocarà una pesseta, i
l'altre ens el menjarem els dos? El
caçador repetia: D'un mig; de dos, un; un o cap. Així, sense entendre's, va passar una estona, fins que el
caçador, enrabiat, va soltar els dos conills, i va marxar.
Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme
municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201-202.
(tornar)
En Josepet i la Marieta eren dos germanets que anaven per
un camí. AI mig d'un camp veieren un cirerer curull de cireres madures, roges com
la cresta d'un gall.
Els germanets s'acostaren a I'arbre i, com que era molt,
molt alt, la Marieta féu esqueneta, i Josepet s'hi enfilà. Collía i menjava
cireres i en tirava a la Marieta, quan, de sobte, es presentà un captaire
espellifat.
La Marieta arrencà a córrer, però el Josepet fou agafat
pel captaire, que el posà dins un sac que li servia de sarró.
La Marieta arribà a casa seva i, plorant, explicà a la
seva mare què havia succeït. Sortiren al camp tota la gent per veure si
trobaven el Josepet i, per més que el cercaren, no el pogueren haver.
Un dia, la Marieta veié molta gent a la plaça de la vila
fent rotllana entorn d'un sac. Un home exclamava: «Canta, sarró; si no, et
dono un cop de bastó». Llavors, de dintre del sac, sortia una veueta que
cantava:
Mal hagi la cirereta,
mal hagi el cireró,
ara n'estic tancadet
a dintre d'aquest sarró.
La Marieta, en sentir la veu, reconegué el seu germanet i
arrencà a córrer cap a casa seva; ho digué a la seva mare i tots els veïns
anaren a cercar el sarró de I'home, que fugí ràpldament.
El pobre Josepet, prlm i esgrogueït, sorti de dlns del sac
i es va abraçar a la seva mare i prometé que no s'allunyaria mai més de casa
sense permís dels pares.
Font: Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya
Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984, pàg. 200-201.
LA VELOCITAT DE TRANSLACIÓ DE LES BRUIXES
(tornar)
El coco Carico* de Miravet,
patró de riu, es trobava moltes nits que la seva muleta** no estava amarrada on
ell l’havia deixada, encara que l’endemà matí la trobava de nou en el seu lloc.
Una nit, desitjant saber qui
li tocava la muleta, s'amagà dins la seva cabina de popa. Feia ja estona que hi
era quan veié arribar tres dones de Miravet conegudes per la seva fama de
bruixes***. Es ficaren totes tres dintre la muleta i una d'elles digué:
-Enlaire per tres!
La muleta no es mogué.
-Això és que una de nosaltres
tres està prenyada -digué la mateixa que havia parlat. I repetí-: Enlaire per
quatre! Llavors la barca s'alçà del riu i el coco Carico veié amb sorpresa que
navegaven enmig d'un element desconegut per ell.
En un no res arribaren a una
platja estranya i allí les bruixes atracaren la barca i saltaren en terra.
El coco Carico no tingué temps
més que per a saltar, collir una branca d'un arbre que hi havia allí a la vora
i tornar-se a amagar.
Les bruixes tornaren de
seguida i entraren a la barca dient: -Enlaire per quatre!
Tornaren en un moment a
Miravet.
El coco Carico, ple de por, no
els digué res. Quan elles hagueren desaparegut, sortí de la seva cabina i se
n'anà cap a casa seva portant la branca que havia collit.
L'endemà contava a tothom el
que li havia succeït aquella nit, i com que ningú no volia creure'l, els
ensenyà la branca, i llavors tots el cregueren perquè veieren amb sorpresa que
aquella branca era de l'arbre del pebre. Tots convingueren que veritablement el
patró havia anat aquella nit a la «terra del pebre», nom que donaven antigament
a l'Índia.
Notes:
* Coco vol dir
oncle a la Ribera d’Ebre i a d’altres punts.
** Muleta: barca petita especialment de riu, de fons pla.
*** A Miravet, comarca de la Ribera, les seves dones tenen un
gran renom de bruixes. Hi ha una dita popular molt coneguda que diu:
Gent de Móra, gent traïdora,
ajuden els de Falset,
que les bruixes se barallen
al castell de Miravet.
Recollida
per Cels Gomis Mestre a Benifallet (Baix Ebre) l’any 1885.
Font: Gomis Mestre, Cels. La bruixa
catalana. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona,
1996, pàg. 81-82.
Gomis
apunta a continuació dos casos molt similars recollits a Blanes i Sant Martí de
Provençals.
(tornar)
Una dona pobra, molt pobra,
d'aquesta ciutat [Tortosa] tenia el costum d'anar cada dia a missa primera. Un
matí que encara era fosc i negre, en passar per davant del lloc que avui és
catedral i que aleshores era cementiri, veié una pila de conillets que anaven
de dret cap a ella. La pobra dona pensà en la misèria que ella i els seus
fillets patien, agafa uns quants conillets, se'ls ficà al manil i se'n tornà
cap a casa tot pensant que aquell dia podria fer un bon dinar.
En arribar a casa i deixar en
terra els conills, sentí un soroll d'ossos que sonaven d'una manera cavernosa. Mirà,
i quina no fou sa sorpresa en veure que allò que ella havia pres per conills no
eren més que caps de mort!
Esporuguida, se'ls tornà a
ficar al davantal i els portà de nou al cementiri. Mes, amb prou feines els
hagué deixat en terra, una altra volta se li tornaren conills. Els torna a
agafar, els porta de nou a casa seva, i allí torna a trobar caps de mort.
La pobra dona, sense saber què
li passava, els dugué una altra vegada al cementiri i anà a confessar-se.
D'aquell dia ençà mai més no
li va faltar pa.
Contada
per un pagès de Tortosa a Cels Gomis Mestre l’any 1885.
Font: Gomis Mestre, Cels. La bruixa
catalana. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla,
Barcelona, 1996, pàg. 98.
(tornar)
Amades, Joan. El
folklore de Catalunya, 1. Rondallística.
Selecta, Barcelona, 1982.
Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova.
Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984.
Cabré, Dolors. Riba-roja
i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179, 183-184, 201-202.
Gomis Mestre, Cels. La
bruixa catalana. Recull d’aforismes, modismes, creences i
supersticions referents a la meteorologia i l’agricultura a l’entorn dels anys
1864 a 1915. Ed. a cura
de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996.
Navarro
Gómez, Pere. El parlar de la Fatarella (Terra Alta). Estudi
fonètic, morfosintàctic i lèxic. Centre d’Estudis de la Terra Alta,
Calaceit, 1992.
Pallarès
Casals, Neus. “Tres rondalles de la vora del foc”, Butlletí del Centre
d’Estudis de la Terra Alta, núm. 30, pàg. 1-7.
Sancho i Esteller, Joan-Josep. “Recull de refranys i
dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques
del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat”, Dites, cobles i rondalles.
Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994.