rondalles

Materials de llengua i literatura catalana del professorat de les Terres de l’Ebre

Seminari ‘Per un model de llengua a l’aula adequat a les Terres de l’Ebre’ (2004)

 

 

RONDALLES

 

d’animals

  Joan Amades. Una altra de compare llop i les ovelles  (.htm)

  Joan-Josep Sancho. La gallineta a qui va caure el món a la cresta  (.htm)

 

meravelloses

  Cels Gomis. La velocitat de translació de les bruixes. (.htm)  Una aparició  (.htm)

  Josep M. Brull. Canta, sarró  (.htm)

 

humanes

  Joan Amades. El plet del gat. (.htm)  El condemnat. (.htm)

   Neus Pallarés Casals. Tres rondalles de la vora del foc: Borra davall lo llit. El mas dels carnussos. Pixa i vés-te’n a dormir (.rtf)

  Joan-Josep Sancho. El tio Reserdi i la cucaratxa. (.htm)  La dona aqueferada. (.htm)  Molta imaginació i poca memòria. (.htm)  El tio Astàsio. (.htm) 

  Joan-Josep Sancho. L’aixolet o el conte dels ximplets  (.htm) 

  Dolors Cabré. Facècies de Patró i Xorro. Els «tontos». El mussol del Pertxe. (.htm)

  Dolors Cabré. El noi de Rosildo i la venda dels ous. (.htm) Lo «mostí» de «Moricio». (.htm)

  Dolors Cabré. El pagès avar. (.htm)  El pagès tossut i el caçador. (.htm) 

 

paremiològiques

  Joan Amades. Els cantirers de Miravet. La gent de Paüls son una canalla... A Vilalba, catxaps. Gent de xerta, alerta. (.rtf) 

  Dolors Cabré. Com els fesols de Xiribit, que qui puige, no baixe. Tot té una fi, com la cabana de Xaval. (.htm)

 

 

procedència dels textos

 

 

 

 

 

 

“UNA ALTRA DE COMPARE LLOP I LES OVELLES”

 

(tornar)

 

Un dia que el llop estava molt afa­mat se'n pujà vers un prat on pastu­rava una gran ramada d'ovelles de totes menes i els va dir: «Vinc per menjar-me un xai; vegeu si vosaltres mateixes trieu el que em voleu do­nar.» Tot el ramat, en veure el llop va arremolinar-se i va fugir cap a la cova on tancava, i el llop, corrents al seu darrera. Una ovella va quedar a la porta de la cova perquè no va ca­bre dins, i el llop li va dir que en­tre totes les ovelles decidissin aviat quin xai li volien donar, perquè, si no, entrava a la cova i se'ls menjava tots. L'ovella de la porta va dir: «El meu xai, no.» I totes les al­tres van contestar el mateix, fins que, tot d'una, una que era molt vella i que la sabia molt Ilarga va dir al llop: «Jo et donaré el meu xai; però, com que a mi m'agrada molt sentir cantar i sé que tu cantes molt bé, perquè també hi cantava el teu avi, que jo havia conegut, si vols que et doni el xai, primer has de cantar una miqueta.» El Ilop, en sentir que li lloaven la veu, tot va estarrufar-se i es posà a udolar tan fort com va po­der. La gent del poble, quan el van sentir, van fer córrer la veu que a la serra se sentia udolar el llop i tot­hom va sortir a cercar-lo armat de tota mena d'armes i eines, i aviat el van trobar i el van matar.

 

 

Recollida de boca de Teresa Monjo, de la Ribera de I'Ebre (1922). Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 295.

 

 

 

“EL PLET DEL GAT”

 

(tornar)

 

Vet aquí que una vegada es van aplegar quatre pagesos per fer un negoci de cànem per parts iguals i cada un hi posa una unça d'or. Però heus aquí que al cap de quatre dies es van adonar que les rates anaven a fer niu entre els cerros del cànem i tot el feien malbé. Van pensar que havien de buscar un gat perquè em­paités les rates; però, com que el ne­goci era a parts iguals, el gat tamnbé havia d'ésser dels quatre. En van parlar i van convenir que la pota dre­ta fora per a un, l'esquerra per a un altre, i així mateix amb les potes del darrera.

Al cap d'un quant temps el gat va caure i es va desballestar una pota i anava coix. De seguida l’amo de la pota malalta, va agafar la bestiola i li va fer unes bones fregues amb esperit. La mixeta, tota ranca, tal com solen fer els gats es va anar a escalfar vora del foc i se li encengué l'esperit. En veure's socarrimat, el gat es va esparverar i es posà dins de la botiga del cànem, que en un punt s'encengué i s'arborà tot i en poca estona no va quedar res.

Els companys del qui havia fet la untura al gat tot era dir-li que ell tenia la culpa del que havia passat, i volien que els pagués la part que els tocava del cànem que s'havia cre­mat. Ell deia que no era seva la culpa. Paraules van dur paraules i, com que no es podien avenir, van armar-hi un plet. El jutge, que era un home molt vell i de molta experiència, després d'haver ben escoltat totes dues parts, va parlar així:

-És veritat que el gat va calar foc a la botiga amb la pota encesa que era propietat d'aquest soci. Peró també és veritat que, si no hagués tingut les altres potes propietat d'a­quests altres tres socis, el gat no s'hauria pogut moure de la vora del foc i no hauria pogut fer el mal que va fer; per tant, les causants són les tres potes bones i sou vosaltres tres que heu de pagar al vostre company la part de cànem que se li ha cre­mat.

I així fou decidit.

 

 

Contada pel nostre pare, Blai Amades, de Bot.

Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 463.

 

 

 

“EL CONDEMNAT”

 

(tornar)

 

Heus ací que una vegada portaven un condemnat a penjar i dalt de la forca va veure set corbs que espera­ven que el botxí li estrenyés el do­gal per menjar-se'l, i, com que era molt llest, cregué que podia fer una endevinalla dels set corbs que l'esperaven i veure si li servia per a esca­par-se de la mort. I heus ací que quan era al cim de la forca i el botxí li anava a passar la corda pel coll, li va dir que volia parlar. I com que sempre que un condemnat vol parlar quan és a la forca li deixen dir tot el que vol, el botxí baixà i anà a dir als jutges el que passava, i va dir:

 

-Mai no s'ha vist

ni es veurà

portar els savis a la forca

i els rucs a campar.

 

La gran gentada que s'ho mirava quedà tota parada i demanà que par­lés més, i el condemnat seguí:

 

-Sé més jo

que em van a penjar

que els jutges

que em van jutjar.

 

I tothom deia:

 

-Que parli que parli!

I el condemnat digué aquesta en­devinalla:

 

-Un mig mort es va enfilar

i set vius va trobar

que se'l volien menjar.

El mig mort a un viu parlà,

el viu prompte es va explicar,

el mig mort es va salvar

els vius es van escapar

i no se'l pogueren menjar.

 

El mig mort era ell, els vius els set corbs, i el viu el botxí.

Ni els jutges ni ningú de la gran gentada no van entendre ni una pa­raula del que tot allò volia dir, i, com que resultà més savi que els jutges, el van perdonar i no el van penjar.

 

 

Recollida de boca de Teresa Mulet, de Tortosa (1922).

Font: Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982, núm. 450.

 

 

 

EL TIO RESERDI I LA CUCARATXA

 

(tornar)

 

Un home canareu, el tio Reserdi, conegut pels seus originals acudits, quan el còlera matava moltes persones per tota la comarca va, va agafar molta temor de morir i va fer tancar totes les portes i finestres de casa seua per a evitar que hi entrés la cucaratxa (nom amb què era coneguda I'esmentada malaltia).

Un dia, el tio Reserdi, molt sorprès, va vore la cucaratxa asseguda davant d'ell:

-Per on has entrar, si està tot tanca?

-Pel forat del pany!

-Ah, no, tu m'enganyes! Tu no hi has pogut passar.

-Te dic que sí.

-Si no m'ho demostres, no m'ho crec... Mira, si passes pel forat d'aquesta carabasseta m'ho creuré. Eh, que no n'ets capaç?

-De seguida, home! -va dir la cucaratxa.

Quan el tio Reserdi la va veure a dins, va agafar el tap de suro i va tapar la carabasseta ràpidament. I així va aconseguir lliurar-se d'aquesta malaltia tan perillosa.

 

(Rondalla recollida a la novel·la Jardins ignorats del canareu Trinitari Fabregat)

 

 

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 94.

 

 

 

 

LA DONA AQUEFERADA

 

(tornar)

 

En plena guerra dels carlins, el segle passat, una dona d'Alcanar se n'anava a peu a Ulldecona a comprar farina. Pel camí, li van agafar ganes d'orinar. Es va acotxar a la vora del camí i va satisfer la seua necessitat fisiològica. En això, que venia la patrulla carlina pel camí, i van fer I'obligada pregunta:

-¡Alto! ¿Quién vive?

I ella va respondre:

-Una dona que fa una faena.

 

 

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 95.

 

 

 

 

MOLTA IMAGINACIÓ I POCA MEMÒRIA

 

(tornar)

 

Un dia, durant la Guerra civil, un home molt amant de fer bromes va anar dient a tothom qui trobava que, més enllà de les Cases, havia caigut un avió. Es va anar corrent la veu, i hi va haver molta gent que se'n va anar a peu des d'Alcanar a vore I'avió. Quan el nostre protagonista se n'anava a dinar, va trobar una colla d'amics que li van dir:

-Vols vindre amb 'natros' a vore un avió que ha caigut a la vora de la mar?

L'autor de I'engany, que ja no se'n recordava que ell mateix s'havia inventat aquella notícia, va respondre:

-Xe, sí, vinc amb 'vatros'!

Quan van arribar on havia d'estar el suposat avió, I'única cosa que van trobar va ser una multitud de gent que, en veure'I, van empaitar-lo, tots enfurismats, per la mala passada que els havia jugat. Llavors, el tio Paveto, aquest era el seu nom va recordar-se de tot.

Quan recorda I'anècdota, se'n riu amb ganes, però confessa que des d'aquell dia ja no va ser tan aficionat a befar-se de la gent.                                                                           '

 

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 96

 

 

 

EL TIO ASTÀSIO

 

(tornar)

 

EI tio Astàsio era un fuster canareu que tenia molt bones mans per a treballar la fusta, però era més aficionat a matar I'aranya a la taverna que a complir els compromisos adquirits amb els clients.

Un dia, col·locant una porta en una casa, es trobava tan eufòric que va caure i es va fer mal en una cama.

Amb I'excusa que no podia treballar va anar passant els dies i no acudia a acabar els seus treballs a la casa on havia caigut. L'amo d'aquesta va anar un dia a buscar-lo i el va trobar en una taverna bevent­-se uns gotets de vi.

-Xe, Astàsio! No dius que no véns a treballar perquè no pots caminar del dolor que tens a la cama?

I el tio Astàsio, sense perdre la flegma, va contestar-li, a més en castellà:

-A trabajar no voy

porque estoy cojo,

y a la tabema voy

poquito a poco.

 

La resposta va fer tanta gràcia als presents que el van convidar a vi fins que no en va voler més.

 

 

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 96

 

 

 

LA GALLINETA A QUI VA CAURE EL MÓN A LA CRESTA

 

(tornar)

 

 

Hi havia una vegada una gallina que va cridar:

-Fugiri gall, que el món està en terra!

-Qui t'ho ha dit, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.

 

I, tots 'correndos', troben un gat.

-Fugiri gat, que el món està en terra.

-Qui t'ho ha dit, fugiri gall?

-A mi, fugiri gallina.

-I a tu, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal.lina.

 

I, tots 'correndos', troben un gos.

-Fugiri gos, que el món està en terra.

-Qui t'ho ha dit, fugiri gat?

-A mi, fugiri gall.

-I a tu, fugiri gall?

-A mi, fugiri gallina.

-I a tu, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.

 

I, tots 'correndos', troben un burro.

-Fugiri burro, que el món està en terra.

-Qui t'ho ha dit, fugiri gos?

-A mi, fugiri gat.

-I a tu, fugiri gat?

-A mi, fugiri gall.

-I a tu, fugiri gall?

-A mi, fugiri gallina.

-I a tu, fugiri gallina?

-A mi, que m'ha caigut a la cristal·lina.

 

Es van dient animals fins que un se'n cansa.

 

 

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 111.

 

 

 

L’AIXOLET O EL CONTES DELS XIMPLETS

 

(tornar)

 

Hi havia una vegada un matrimoni que trobava que la dona era ximpleta i l'home sempre deia:

-Esta dona fa unes coses que no m'agraden gens, gens, sembla tonta!... Ara, provaré una cosa.

Quan ella se'n va anar a missa, va fer bunyols a la paella i va pujar a la teulada.

Quan la dona va arribar per a fer el dinar, va començar a tirar els bunyols pel fumeral, i entra la pobra dona dient:

-Plouen bunyols, quina cosa més rara!

I el seu home, baixant de la teulada, li diu:

-Tonta, més que tonta!, mira que creure't que poden ploure bunyols!

-Sí, sí, tu riu-te'n... Prova-ho, voràs com són bunyols. D’esta feta, I "home va dir:

-Me n'aniré pel món, a veure si trobo gent més espavilada.

Va començar a caminar, i va arribar en un poble on se sentien molts de plors i tots es queixaven d’una gran desgràcia. EII va preguntar:

-Què passa?

-Que en aquella casa passa una desgràcia molt gran.

-Se’n va anar cap a la casa, hi entra, i els troba tots plorant i dient:

-Ai, ai, l'aixolet matarà el xiquet! Ai, l'aixolet, que matarà el xiquet!

L'home va veure que el bresset del xiquet estava baix d'un aixolet, i els va dir:

-Escolteu, no ploreu més que això té solució.

-Agafa i aparta el bresset en un altre Iloc.

-Oh, quin home més viu! Ara l’aixolet ja no mos matarà el xiquet! Prenga, prenga diners! Gràcies!

"Quina gent més tonta", va pensar. Va continuar caminant i arriba a un hort on hi havia un home plorant a la soca d'un garrofer i li pregunta:

-Per què plora, vostè?

-Perquè al garrofer li ha sortit un bony; li poso emplastres a veure si se li cura, però el bony no se'n va de cap de les maneres.

-Home, no patisca, porte un aixolet i vorà...

Agafa l'aixolet i pam, pam, pam, li talla el bony. Ai!, aquell home no sabia com dir-ho, de tant content que estava.

-Però, que savi que és, vostè! Lo temps que fa que li poso emplastres i no se li cura...! Gràcies, gràcies, prenga estos diners.

Després va continuar caminant i va arribar a un poble, va anar a la plaça i, davant de l'església, hi havia una dona de mitjana edat que en sortia, es posava al sol, tornava a entrar, i tornava a sortir, i tornava a entrar... I va pensar:

-Què fa esta senyora?, pareix destorbada, diràs que no té el cap bé.

Va i li prengunta què li passa. La bona dona li contesta:

-Mire, jo em cuido de I’altar de Sant Antoni i resulta que a tots los altars los toca el sol, i al d'ell, no. Pobre Sant Antoni, sempre està gelat! Jo surto a la plaça, arreplego un poquet de sol, però quan arribo dins ja no en tinc!

"Però, que tontos que arriben a ser!", va pensar. I li va dir:

-Mire, porte una destral!

Entra a l'església i fa un forat a la paret de davant de Sant Antoni, i ja hi entrava el sol!

-Oh, que savi que és vostè! Gràcies, gràcies...

Va continuar caminant, i arriba a un altre poble on estaven tots plorant. Hi havia una xica assentada en una finestra amb les cames fora, i tots los altres davall mirant-la i plorant. Va preguntar:

-Què passa? Per què ploren?

-És que en este poble no s'han estilat mai les calces. Veu?, això que és com un sac, i es posa a les cames, es diuen calces! Sap? Ara resu!ta que esta xica de la finestra és la nóvia d'aquell xic, i es vol posar les calces. S’ha assentat dalt de la finestra i 'natros' aquí estem, amb les calces. Ella es tirarà, però és un encert que el peu li vaja dins de les calces. I es matarà! I no es podrà casar!

EII els va dir:

-No patisquen. Baixen-la de la finestra. Jo sé com se posen les calces.

La baixen de la finestra, I'assenten en una cadira i ell va i, en un moment, li posa les calces.

-Oh, quin home més savi!- I li tornen a donar diners.

"Me'n tornaré cap a casa", va pensar, "...perquè això no pot ser, és el súmum dels tontos".

Comença a caminar i arriba en un Iloc on a la plaça hi havia un munt de gent, més ben dit, estaven al Sagrat de l'Església. Hi havia més de cent persones, i totes feien així (es tocaven lés cames). I ell els va preguntar:

-Què fan aquí?

-Una cosa molt ximple, però aquí estem i no podem sortir! Resulta que aquí no s'estilaven les calces, però ara diuen que són moda, i són moda roges! Veja vostè quines modes! I, com que és festa major, tots portem calces de color roig. Tots hem volgut anar a la moda! Però, ara, en sortir de l'església, resulta que no ens podem menejar, que com que totes les cames són iguals, no sabem quines són les nostres.

-Bé, però caminen!

-És que no podem, no veu que totes les cames són iguals?

-Ara ho arreglaré. ("Mira que arriben a ser ximplets!", va pensar).

Va passar un home foraster en un carro, i li va dir:

-Escolte, té un assot del matxo, o alguna cosa per a pegar?... Deixe-me'I, que ara de seguida li torno.

Arriba on estava aquella gent, i els diu:

-Tan prompte diga arri, comenceu tots a córrer.

-Però, si no podem... -van contestar-. Que no ho veu?

I comença amb I’assot: zim zam, zim, zam, zim zam!... I en vint minuts no va quedar ningú.

-Oh, quin home més savi, pareix Nostre Senyor! I li tornen a donar un munt de diners.

Quan torna I"assot, I’amo del matxo li pregunta:

-Què ha passat? -i ell li conta tot.

-Jesús, Maria i Josep, quina gent més ximpleta hi ha pel món!.

-Ai!, si jo li contava tot lo que he vist, no s’ho creuria. Mire, que me’n torno cap a casa amb la meua dona.

Se’n torna al seu poble i la dona, tota contenta, li pregunta:

-Així, tornes amb mi?

-És clar que sí. Pertot on he anat tots són més ximples que tu, així que ja estic bé.

Ah! I va arribar tot carregat de diners, perquè com tothom li'n dava...!

I el conte s"ha acabat.

 

 

Font: Joan-Josep Sancho i Esteller (amb la col·laboració dels alumnes de 7è d’EGB del CP ‘Joan-Bat. Serra’ d’Alcanar). “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat” (Alcanar, abril del 1991). Treball premiat al II Concurs de Refranys, Cobles i Rondalles (1991), organitzat pel Servei de Català de l’Ajuntament de Tortosa, publicat a Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994, pàg. 112-114.


 

CONTALLES

 

(tornar)

 

Com els fesols de Xiribit, que qui puige, no baixe

 

Per un nen que, mentre bullien a l'olla es menjava els que pujaven. Era de ca Xiribit.

 

 

Tot té una fi, com la cabana de Xaval

 

A un bon home que tenia aquest renom i es dedicava a fer carbó, se li va enfonsar Ia carbonera quan la tenia tota feta. Resignat va dir: Tot té una fi.

 

 

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 178.

 

 

 

FACÈCIES

 

(tornar)

 

Facècies de Patró i Xorro

 

Conten i no acaben, de dos personatges trempats. Un era de ca Patró; l'altre, de ca Xorro. Amb un tronc buit d'oliver volien construir un avió, acompanyant-lo de canyissos.* També van fer un carro que, després, no va poder sortir per la porta del carrer.

 

Nota:

 

(*) També es diuen canissos. Són teixits de canyes reixats de 1,60 de llargada per uns 0,80 d’amplada.

 

 

Els «tontos»

 

A principis del segle hi havia un cert nombre de subnormals, -beneits-, que tenien acudits molt graciosos i que han deixant record. Un d’ells es treia sempre un paper de la butxaca. Deia que era una carta que li havia escrit la seva «novia» que es deia Lola. Ell, seriós, la llegia:

 

«Mariano, te quiero y te requiero.

Hace tres años que te espero».

 

 

El mussol del Pertxe

 

Un home tenia un mussol domesticat que va acostumar a no menjar. Quan ja passava sense prendre res, es morí.

 

 

 

El noi de Rosildo i la venda dels ous

 

(tornar)

 

A Berrús vivien els de Rosildo. Una vegada el vell, que era cec, va donar al seu fill mitja dotzena d'ous, perquè els vengués a la Pobla de Massaluca on havia de comprar vi. El noi es posà els ous dins la gorra i aquesta al cap. En entrar a l'església va treure's la gorra, sense recor­dar-se dels ous que portava, i se li van esclafar a terra.

De retorn, el vell de Rosildo, en veure que el seu fill no li deia res del vi, només, donant tombs, li repetia: Olequer, fill, que és bo el vinet? I el fill responia, invariablement: Ni bo ni dolent.

 

 

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179.

 

 

 

Lo «mostí» de «Moricio» *

 

(tornar)

 

Lo mostí de Moricio va anar a la Sodra a prendre lo sol. Va trobar una cucurralladeta que plorae. Ell que li va preguntar perquè plorae i el moixonet li va contestar perquè la serp se li havia menjat los moixo­nets. Lo mostí li va dir: Jo et «vengaré». A canvi de la «vengança» que et faré m'has de donar, un fart de fesols i arròs; un fart de pa, un fart de vi i un fart de riure. Van sortir cap al camí de les Casetes i van trobar la mossa de Borra que portae el dinar a la sènia. La cucurrallada li feia jocs, volant baix, pel davant i pel radere, i la mossa se la mirae i deie: quin moixó tant guapet! Mentre la mossa estae distreta,~ el gos se li va menjar lo dinar. Lo moixonet, «después», se'n va anar a on és avui lo mercat. Allí hi havie lo forn de Moricio i es va posar a saltar per damunt de les paneres. Tots lo volien agafar pel seu xiquet o per la seua xiqueta. Lo moixonet els feia despacientar. Distrets així no veien que el gos es menjae lo pa. «Después» se'n van anar al camï de la Fatarella on es van trobar uns hòmens que portaen uns bots. Los va distreure i lo gos va beure vi. A l'era de l'Escolà. batien i la cucurrullada es va posar al cap de la masovera que es deia Madrona. Lo seu home volie agafar lo moixó i deie a la dona: ta, Madrona, ta. I ella, quieta. Lo seu home, amb un garrot, li va ventar un cop al cap que la va deixar estesa. Lo mostí es va fer un fart de riure. Com lo moixonet va complir lo que li demanae lo gos, ell va matar la serp i li va traure los moixonets de dintre la panxa.

 

Nota:

 

(*) Intentem de reproduir la forma autèntica riba-rojana, encara que se'ns escapin la d’al­gunes expressions.

   «Mostí» és mastí, gos molt gros dedicat a la guarda del bestiar.

   Respecte a altres contalles tenim la de Josepet de la Pena que explica com un noiet anomenat així, molt entremaliat i golafret, un dia que n'havia fet una de grossa, s'amagà, vora el riu i al cim d'un xop. La mare, en veure que a I'hora de dinar no acudia, tot i ésser menjador, es va esfereir. Sortí al carrer i el cridà, cara al riu, moltes vegades: Josepet, fill, aon ets? El noi no responia. La mare, com si parlés sola, continuava: lo que li portae tantes coses per a minjar... I ai­xecava un cistellet. Ell que el veu, i mort de gana com estava, va dir: Que me cridàveu a mi, a Jo­sepet de la Pena? Sóc ací! I va sortir de l'amagatall.

   Unes notes sobre creació de frases i paraules:

   Fa pocs mesos, el barquer, en anar a lligar la cadena de la Barca al ferro del baixadó se li deslligà dues o tres vegades. Intentant d'aconseguir el propòsit deia: Semble lo de Baltasar. que feia i desfeia.

   Un altre riba-rojà, enutjat perquè un conegut li demanava la solució d'un problema difí­cil, va contestar-li: Que et penses que hai estudiat per a abogat?

   També dins les cobles i la poesia popular, hauríem de mencionar alguns romanços mot fragmentats i amb variants, pròpies de la psicologia riba-rojana. Hem vist mostres del de La mala sogra, del de «La infantina» castellà, i altres de la guerra carlina i posteriors. El senyor Jo­sep Aguilà hi està treballant.

 

 

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179-180.

 

 

El pagès avar

 

(tornar)

 

Un pagès molt avar tenia un jornaler. Arribada l'hora d'esmorzar el féu passar sense una mossada,* perquè, digué, era millor fer-ho tot a l'hora de dinar i, així, avançarien feina.

Era a l'estiu, temps en el qual, probablement, per tal d'evitar la calor s'aixecaven de matinada i s'anaven a gitar aviat, per la qual cosa sopaven a mitja tarda. L'amo va estirar tant el temps, que arribaren a l'hora de sopar. Aleshores, esmorzaren, dinaren i soparen. El jornaler, viu, va dir

a l'amo després: Amo, a casa meua, «después» de sopar mon nam a dormir. I, així com, encara, veient-s'hi, treballaven una estoneta, després de l'última menjada, el noi va deixar plantat l'amo, i cobrà el jornal.

 

Notes:

 

 (*): Menjada lleugera.

 

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201.

 

 

 

El pagès tossut i el caçador

 

(tornar)

 

Un pagès treballava la terra. Passà un caçador que li va demanar ajut per a treure un conill que se li havia amagat al cau, i li prometé que anirien a mitges. El pagès, amb el pic, va engrandir el forat. En lloc d'un conill, en varen treure dos. Aleshores, el caçador diu al pagès: Mira, d'un me'n tocava mig, de dos un; un o cap. El pagés egoista li deia: ¿Per què no en puc donar un a Ia dona, que en tocarà una pesseta, i l'altre ens el menjarem els dos? El caçador repetia: D'un mig; de dos, un; un o cap. Així, sense entendre's, va passar una estona, fins que el caçador, enrabiat, va soltar els dos conills, i va marxar.

 

 

Font: Dolors Cabré. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 201-202.

 

 

 

Canta, sarró

 

(tornar)

 

En Josepet i la Marieta eren dos germanets que anaven per un camí. AI mig d'un camp veieren un cirerer curull de cireres madures, roges com la cresta d'un gall.

Els germanets s'acostaren a I'arbre i, com que era molt, molt alt, la Marieta féu esqueneta, i Josepet s'hi enfilà. Collía i menjava cireres i en tirava a la Marieta, quan, de sobte, es presentà un captaire espellifat.

La Marieta arrencà a córrer, però el Josepet fou agafat pel captaire, que el posà dins un sac que li servia de sarró.

La Marieta arribà a casa seva i, plorant, explicà a la seva mare què havia succeït. Sortiren al camp tota la gent per veure si trobaven el Josepet i, per més que el cercaren, no el pogueren haver.

Un dia, la Marieta veié molta gent a la plaça de la vila fent rotllana entorn d'un sac. Un home exclamava: «Canta, sarró; si no, et dono un cop de bastó». Llavors, de dintre del sac, sortia una veueta que cantava:

 

Mal hagi la cirereta,

mal hagi el cireró,

ara n'estic tancadet

a dintre d'aquest sarró.

 

La Marieta, en sentir la veu, reconegué el seu germanet i arrencà a córrer cap a casa seva; ho digué a la seva mare i tots els veïns anaren a cercar el sarró de I'home, que fugí ràpldament.

El pobre Josepet, prlm i esgrogueït, sorti de dlns del sac i es va abraçar a la seva mare i prometé que no s'allunyaria mai més de casa sense permís dels pares.

 

 

Font: Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984, pàg. 200-201.

 

 


 

LA VELOCITAT DE TRANSLACIÓ DE LES BRUIXES

 

(tornar)

 

El coco Carico* de Miravet, patró de riu, es trobava moltes nits que la seva muleta** no estava amarrada on ell l’havia deixada, encara que l’endemà matí la trobava de nou en el seu lloc.

Una nit, desitjant saber qui li tocava la muleta, s'amagà dins la seva cabina de popa. Feia ja estona que hi era quan veié arribar tres dones de Miravet conegudes per la seva fama de bruixes***. Es ficaren totes tres dintre la muleta i una d'elles digué:

-Enlaire per tres!

La muleta no es mogué.

-Això és que una de nosaltres tres està prenyada -digué la mateixa que havia parlat. I repetí-: Enlaire per quatre! Llavors la barca s'alçà del riu i el coco Carico veié amb sorpresa que navegaven enmig d'un element desconegut per ell.

En un no res arribaren a una platja estranya i allí les bruixes atracaren la barca i saltaren en terra.

El coco Carico no tingué temps més que per a saltar, collir una branca d'un arbre que hi havia allí a la vora i tornar-se a amagar.

Les bruixes tornaren de seguida i entraren a la barca dient: -Enlaire per quatre!

Tornaren en un moment a Miravet.

El coco Carico, ple de por, no els digué res. Quan elles hagueren desaparegut, sortí de la seva cabina i se n'anà cap a casa seva portant la branca que havia collit.

L'endemà contava a tothom el que li havia succeït aquella nit, i com que ningú no volia creure'l, els ensenyà la branca, i llavors tots el cregueren perquè veieren amb sorpresa que aquella branca era de l'arbre del pebre. Tots convingueren que veritablement el patró havia anat aquella nit a la «terra del pebre», nom que donaven antigament a l'Índia.

 

 

Notes:

 

* Coco vol dir oncle a la Ribera d’Ebre i a d’altres punts.

** Muleta: barca petita especialment de riu, de fons pla.

*** A Miravet, comarca de la Ribera, les seves dones tenen un gran renom de bruixes. Hi ha una dita popular molt coneguda que diu:

 

Gent de Móra, gent traïdora,

ajuden els de Falset,

que les bruixes se barallen

al castell de Miravet.

 

 

Recollida per Cels Gomis Mestre a Benifallet (Baix Ebre) l’any 1885.

Font: Gomis Mestre, Cels. La bruixa catalana. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996, pàg. 81-82.

Gomis apunta a continuació dos casos molt similars recollits a Blanes i Sant Martí de Provençals.

 

 

 

UNA APARICIÓ

 

(tornar)

 

Una dona pobra, molt pobra, d'aquesta ciutat [Tortosa] tenia el costum d'anar cada dia a missa primera. Un matí que encara era fosc i negre, en passar per davant del lloc que avui és catedral i que aleshores era cementiri, veié una pila de co­nillets que anaven de dret cap a ella. La pobra dona pensà en la misèria que ella i els seus fillets patien, agafa uns quants conillets, se'ls ficà al manil i se'n tornà cap a casa tot pensant que aquell dia podria fer un bon dinar.

En arribar a casa i deixar en terra els conills, sentí un soroll d'ossos que sonaven d'una manera cavernosa. Mirà, i quina no fou sa sorpresa en veure que allò que ella havia pres per conills no eren més que caps de mort!

Esporuguida, se'ls tornà a ficar al davantal i els portà de nou al cementiri. Mes, amb prou feines els hagué deixat en terra, una altra volta se li tornaren conills. Els torna a agafar, els porta de nou a casa seva, i allí torna a trobar caps de mort.

La pobra dona, sense saber què li passava, els dugué una altra vegada al cementiri i anà a confessar-se.

D'aquell dia ençà mai més no li va faltar pa.

 

 

Contada per un pagès de Tortosa a Cels Gomis Mestre l’any 1885.

Font: Gomis Mestre, Cels. La bruixa catalana. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996, pàg. 98.

 

 

 

procedència dels textos

 

(tornar)

 

 

Amades, Joan. El folklore de Catalunya, 1. Rondallística. Selecta, Barcelona, 1982.

Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca “Mestre Cabré”, Tivissa, 1984.

Cabré, Dolors. Riba-roja i el seu terme municipal. Llibreria Guardias, Tarragona, 1974, pàg. 179, 183-184, 201-202.

Gomis Mestre, Cels. La bruixa catalana. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915. Ed. a cura de Cels Gomis i Serdañons. 3a ed. Alta Fulla, Barcelona, 1996.

Navarro Gómez, Pere. El parlar de la Fatarella (Terra Alta). Estudi fonètic, morfosintàctic i lèxic. Centre d’Estudis de la Terra Alta, Calaceit, 1992.

Pallarès Casals, Neus. “Tres rondalles de la vora del foc”, Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, núm. 30, pàg. 1-7.

Sancho i Esteller, Joan-Josep. “Recull de refranys i dites, cobles i cançons populars, rondalles i llegendes, sentits a les comarques del Montsià, Baix Ebre i Baix Maestrat”, Dites, cobles i rondalles. Servei Municipal de Català, Tortosa, 2a ed., 1994.