La Plaça Porxada d'Amer

Amer és una vila situada a l'extrem nord de la comarca de la Selva, a la riba dreta del riu Brugent, en una vall que s'estén entre els darrers contraforts del massís de les Guilleries i una zona més planera oberta a les planes selvatana i gironina.

La història de la vila està estretament lligada al monestir benedictí de Sta. Maria d'Amer, fundat el segle X, a redós del qual es va establir el nucli de la població. La vida i la influència del monestir van perdurar fins la desamortització de 1835 quan va haver de ser abandonat pels monjos i la seva església esdevingué parròquia de la població.

La Plaça Major o Plaça de la Vila, coneguda popularment com la Plaça Porxada, és el centre de la població. A Amer, tot porta a la Plaça. Del primer que qualsevol se n'adona a l'arribar-hi és de la seva grandària. No en va està considerada com la segona plaça porxada més gran de Catalunya, amb la particularitat que tots els porxos són diferents. No hi ha arbres, ni plantes, ni flors. El que li dóna caràcter és el paviment fet amb llambordes. Val a dir que la manera d'aconseguir-les va ser ben enginyosa. Com que en feien falta moltes, l'Ajuntament d'Amer va demanar a altres ajuntaments catalans si li poden regalar les llambordes que ja no utilitzaven per a pavimentar els carrers; a canvi, s'escriuria el nom del poble o ciutat a terra. I així fou. Per tant, en la Plaça Major d'Amer hi ha representades un piló de poblacions catalanes.

Extrem est de la Plaça de la Vila d'Amer

A la Plaça Major d'Amer s'hi fa tradicionalment, i des de l'època medieval, el mercat setmanal els dimecres. S'explica que la importància comercial del mercat d'Amer era tan gran que la població estava considerada com la capital d'una subcomarca que atreia a mercat no només tots els pobles de la conca de l'Amera i els de la riba del Ter, sinó fins i tot de la Vall de Llémena, a l'altra banda de les muntanyes.

Els edificis que configuren la Plaça són antics i molts d'ells conserven reminiscències medievals en les façanes i en les finestres: petits escuts en relleu, inscripcions, finestres trevolades i geminades... Són edificis civils construïts entre els segles XVIII i XX, de tres o quatre plantes sustentades sobre els porxos. Alguns, amb nom propi, com ara: Can Mundet, Can Panosa, Ca l'Armer estan catalogats i inventariats com a patrimoni històric, artístic i arqueològic de la comarca de la Selva.

Dins dels actes de la Festa Major de la població, per la Mare de Déu d'Agost, a la Plaça Porxada s'hi balla tradicionalment la coneguda Sardana de l' Alcalde, un ball que té els seus orígens en els segles XVI i XVII, una època on era habitual ballar la sardana després de l'ofici solemne els dies de festa assenyalada. La sardana, que estava encapçalada per una persona reconeguda, un terratinent o un menestral, es ballava davant de l'església i hi participava tot el poble en senyal de germanor. Més endavant, quan es va crear la figura de l'alcalde, va començar a parlar-se del contrapàs de l'alcalde. Està documentada des de l'any 1906. Es balla la nit del dia 16 d'agost. No es balla en forma d'anella tancada sinó oberta i fent una espiral a fi de poder-hi donar entrada a totes les parelles que vulguin ballar-la. El lloc capdavanter l'ocupa l'alcalde o bé una autoritat rellevant designada per ell mateix. L'alcalde dóna la mà dreta -la mà de la força- al poble , mentre té la mà esquerra -la mà de l'autoritat- lliure. L'última persona de l'espiral també té una mà lliure. Cap als anys vint, la sardana va entrar en crisi i es va deixar de ballar fins després de la Guerra Civil. Va ser l'any 1949, en motiu de la celebració del mil·lenari de la consagració del temple monàstic de la població, que es va recuperar la tradició amb la sardana Conxita Encisera de Pere Mercader. Aquell mateix any es va estrenar la sardana Festa Mil·lenària, del compositor Joan Fontàs, que és la que ha perdurat des del 1950. La Sardana de l'Alcalde es balla a l'estil selvatà i és tota una institució, així com ballar-la, tot un honor.

 

Centre de Recursos Pedagògics de la Selva I
Març del 2003