2. la filosofia a la polis

1. ELS SOFISTES

Amb els sofistes (segle V a. C.), la filosofia agafa una nova orientació. Ja no els interessa la investigació de la naturalesa , sinó la cultura i la política, és a dir, el món social i les seves creacions, les seves normes, les seves inquietuts, els seus objectius, els seus mèrits. Ara es posa en primer pla a l’home en societat i als seus valors. L’advocacia, com a professió, fou inventada pels grecs cap a finals del segle V a. C. Fins l’arribada de Pericles, en els tribunals grecs no estava permès el ser defensat per un advocat, sinó que cadascú havia de fer valer els seus propis drets. Antifonte d’Atenes, un exiliat polític, va obrir - per sobreviure - a Corint una "botiga de consols", és a dir, un estudi en el que presumia de poder calmar qualsevol patiment psíquic només amb la força de les paraules. Els que, com ell, es dedicaven a això, confeccionaven per encàrrec discursos polítics, elogis fúnebres i defenses per casos d’homicidi. Al cap de pocs anys, la seva funció social es va fer tan indiscutible que foren legalment reconeguts pels tribunals. Els que practicaven aquest ofici de retòric eren els sofistes: individus particularment versats en l’art de parlar en públic. Són pensadors il·lustrats en el sentit de que tenen idees progressistes i es presenten com a mestres d’educació i cultura, a la vegada que excel·lència social. Són, com deia Pitàgores, mestres d’educació i virtut. Els filòsofs i els intel·lectuals en general, gelosos de que algú pogués vendre un producte de la ment, es van aixecar contra ells criticant-los durament. Els filòsofs i els sofistes tenien una forma molt diferent de veure la professió: els primers, tradicionals, solien anar a una escola amb les seves regles i la seva doctrina, mentre que els segons treballaven al mercat com a professionals lliures, sense necessitat de seguir una determinada línea de pensament. Hi havia una gran diferència ja que les escoles gregues de filosofía eren com confraternitats on els deixebles porfessaven una fe; així que per a ells els sofistes apareixien com a individus sense escrúpuls i sense ideals. Els sofistes creien en una sola veritat: la de la no existència de la veritat. Encara que procedien de diverses ciutats, els sofistes anaven a l' Atenes il·lustrada i democràtica de Pericles, la ciutat que estava al cap del progrés i de la intel·ligència en aquell moment, a guanyar-se la vida o a participar en competicions.

Molts joves ansiaven aprendre dels sofistes les tècniques retòriques, i altres ciutadans estaven desitjosos d’escoltar les seves explicacions sobre temes diversos i les seves idees i comentaris sobre política, moral i temes d’actualitat. Els sofistes foren professors d’alta cultura i notable influència política; les especulacions sobre la naturalesa els interessaven molt poc, eren un mica excèptics sobre la possibilitat d’obtenir la veritat absoluta. Per  ideologia eren, en general, demòcrates convençuts i pacifistes. Plató els criticava durament perquè deia que es preocupaven més de la opinió que de la veritat. Els recriminava el seu relativisme ( manifest en la frase de Protàgores de que "l’home és la mesura de totes les coses" ) i una certa immoralitat derivada d’aquesta actitut, ja que busquen l’èxit social i no una autèntica saviesa. S’han perdut les obres de tots ells ( tant sols tenim alguns breus textos de Gòrgies i algun altre ). Això es deu a que van donar més importància als seus discursos i ensenyances orals que als seus escrits. Els sofistes més destacats foren: Gòrgies de Leontinos i Protàgores d’Abdera; després, Pròdic de Ceos i Hipies de Élide; i després hi ha Trasímaco, Antifonte , Licofró i Alcidamente.

2. SÒCRATES

·      Vida

En front dels sofistes contrasta la figura d'un pensador molt original i de profunda influència en tot el pensament posterior: Sócrates. Nasqué a Atenes l'any 470 a. C. i hi morí l'any 399. Era un filòsof grec fill d'un escultor - Sofròniscos - i d'una llevadora - Fenònete. Esdevingué soldat i participà en les batalles de Potidea, Dèlion i Amfípolis (432-422 a. C.) on salvà la vida d'Akibíades. Sense aspiracions polítiques, no pogué evitar d' ésser membre de la bulé atenesa. Sota la democràcia, fou acusat davant el poble d'irreligiós i de corruptor del jovent. Condemnat a mort, la pena s'ajornà un mes per motius rituals. Tot i poder-se evadir, preferí cloure la vida amb un darrer gest d'obsequi envers aquelles lleis que havia estat acusat de transgredir: després d'uns diàlegs sobre la mort i el més enllà, begué serenament la cicuta.

Fou un personatge singular, curiós, escèptic i irónic. En les seves xerrades mirava de convidar als seus conciutadans a dedicar-se a una recerca racional i constant de la veritat i la vida autèntica. Les seves ensenyances foren d' ètica i de lògica ( o dialèctica ), però Plató prengué en elles un punt de partida per a avançar molt més enllà en la seva filosofia idealista. Fou també - per la seva actitut ascètica i el seu deslligament de la política pràctica i de les convencions ciutadanes - un exemple per a pensadors com Antístenes, el fundador del cinisme. Ell no pretenia donar una lliçó ni conclusió definitiva, només preguntava per a inquietar els oyents i que busquessin ells mateixos aquella difícil resposta.

·      Significació del seu pensament

En el que es refereix a la seva filosofia, cal dir que oposà al relativisme dels sofistes la convicció de que existeix sempre una veritat absoluta sobre les coses, arrelada en el seu ésser essencial i a la qual  l'home ha de procurar accedir, no pas - evidentment - per mitjà dels sentits, sinó de la raó. S'oposà també als físics, dels quals rebutjà tant la prioritat donada al problema de la natura, com el camí emprat per a conquerir la veritat: en lloc de la intuïció i del monòleg místico-filosòfic, promou un diàleg estrictament humà, fecund en la mesura que els diversos interlocutors, sotmesos pel mestre a un hàbil interrogatori, van aproximant-se, des de les seves respectives opinions, cap a la veritat universal cercada. Per això el mètode socràtic presentava dos moments ben diferenciats:

-    el de la ironia, mitjançant el qual aconseguia que els seus oponents s'alliberessin de llurs prejudicis, reconeguessin llur ignorància i desitgessin superar -la

-    el moment maièutic ( o art d'ajudar a donar llum ), expressió que Sòcrates usava per a dir que no feia més que ajudar, no pas a un part corporal, sinó a un part intel·lectual ( la " concepció " del concepte adequat ).

La seva aspiració era de millorar l'individu i la societat. Malgrat que no escriví mai res, el seu pensament ha exercit una influència decisiva sobre el pensament occidental, el racionalisme del qual fou un dels primers a configurar. Va revolucionar el curs de la filosofia i això l'ha fet objecte d'una singular admiració, només trencada pel vitalisme de Nietzsche i dels corrents irracionalistes que en deriven i també pel cientisme neopositivista que li censura l'intimisme donat a l'actitut racional i desmitificadora iniciada anteriorment.

3. plató i aristòtil

1. PLATÓ

·      Vida i significació de Plató

Fill d’Aristó i Perctione i emparentat, per part de mare, amb una de les principals famílies aristocràtiques d’Atenes, prengué part en la guerra del Peloponès. Després, pel seu parentesc amb Críties, un dels trenta tirans, intentà de participar en política, però aviat se’n decebé pels excessos d’aquells oligarques. Havent rebut una acurada educació artística i gimnàstica, esdecantà cap a la filosofia des que conegué Sòcrates, el 408 a. C. Plató va quedar fascinat per l'irònic Sòcrates, va aprendre d'ell la seva tossuderia per aprofundir en la recerca de la veritat dialècticament, i va viure amb amargor la comdemna del seu mestre l’any 399 a. C. Després de la mort de Sòcrates, Plató fugí d’Atenes amb altres condeixebles i es refugià a Mègara, amb Euclides. Mentrestant escriví els seus primers diàlegs. A la primavera del 389 o del 390 anà cap a la Magna Grècia, on entrà en contacte amb els cercles pitagòrics. Tornà a Atenes, on hi fundà l’Acadèmia -que es la primera gran escola de estudis filosòfics en aquesta ciutat- que va subsistir durant nou segles, fins al seu tancament definitiu a començaments del segle VI d. C. ( per l' emperador Justinià l'any 526 d. C.). Plató es reunia a l’Acadèmia amb els seus amics i deixebles per ensenyar filosofia, conversar i compondre les seves obres.

Plató no és tan sols un gran pensador, sinó també un magnífic escriptor: el major prosista del pensament clàssic. Per la seva extensió, per la seva varietat temàtica i per la seva qualitat literària, l'obra de Plató representa una de les meravelles filosòfiques i literàries de la nostra tradició occidental. És exagerat el que Whitehead digué sobre ell ( que la filosofia occidental consisteix en notes al peu de pàgina dels escrits de Plató ) però això delata un indici de la importància de l'obra que deixa Plató.

·      Les idees i les obres de Plató

Plató excollí el diàleg per a exposar les seves idees. Aquesta és una forma literària que permet versatil·litat, vivesa i una singular capacitat per a expressar situacions i idees. Les seves obres poden ésser agrupades en blocs que permeten de reconèixer les diferents etapes de la filosofia: la d’una primera influència socràtica (palesa al Critó , el Laques, l’Ió, l’Eutigró i el Lisis ), la discussió amb els sofistes (que domina el Gòrgies, el Protàgores  i l’Eutidem), la de la teoria de les idees (esbrinada ja al Menó, l’Hípies I o Major i el Cràtil, desenvolupada al Banquet, elFedó i el Fedrei molt vinculada a la prova que ofereix el Menó de la reminiscència), la de la República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d’un estat que realitza la idea de justícia), la de la tardana influència de Parmènides (que comporta una certa autocrítica de la teoria de les idees i és palesa al Parmènides, el Sofista i el Polític ), la d’una dar- rera preocupació cosmològica d’arrel pitagòrica (dominant al Timoteu) i la de les dues obres inacabades: el Críties, que havia d’explicar la història d’un estat ideal, i les Lleis, l’escrit darrer de Plató, on ens presenta la utopia d’una ciutat justa on hi hauria tres classes socials -filòsofs, guerrers i treballadors-, i el govern estaria en mans dels filòsofs. En les dues classes superiors s’establiria una espècie de comunisme: no hi hauria propietat privada ni tampoc propietat familiar, per evitar l’egoisme i les ambicions personals. Allà els filòsofs -i no els poetes- valdrien per a l’educació del conjunt de la societat. En aquest projecte utòpic proposa el model d’una societat solidària i, segons les seves idees, un model de govern il·lustrat que realitzaria la felicitat de tots, assignant a cadascú el seu lloc en la societat d’acord amb el talent de la seva ànima. Es tracta d’un projecte ideal: un altre tipus de règim polític conservador.

 Moltes de les interpretacions de la filosofia de Plató valoren només l’aspecte teòric de la seva obra; en realitat, però, una recta comprensió de l’obra platònica no pot oblidar que tota la teoria hi és elaborada per ésser duta a la pràctica. Plató no es conforma amb un coneixement teòric, ens sosté que tothom qui coneix el bé ha de portar-lo a la pràctica segons les seves possibilitats. D’altra banda, Plató tampoc no és un pensador aïllat, ens ha recollit l’aportació dels seus antecessors (conegué amb tota seguretat les doctrines d’Anaxàgores, Demòcrit i Empèdocles, a més de la de Sòcrates, Parmènides i els pitagòrics ) i sobre ella ha elaborat la seva pròpia filosofia. Així, per exemple, la tesis de que l’ànima humana és immortal ja havia estat defensada pels òrfics i els pitagòrics, però Plató aporta nous arguments en la seva defensa i afegeix als raonaments lògics els seus relats mítics sobre el premi i el càstig de les ànimes en el més enllà. Plató és un gran narrador de mites, relatats o reelaborats per ell, sobre l’ànima i el seu destí, sobre l’amor, sobre la formació de la societat, etc.

2. ARISTÒTIL

·      Vida

Va néixer en una petita polis de la Calcídica - al nord de Grècia - anomenada Estagiro, l'anys 384 a. C. i morí a Eubea l'any 322. Aristòtil era un filòsof i científic grec, un dels esperits més potents i influents de la història. Als 18 anys ingressà a l'Acadèmia de Plató - a Atenes -. Els primers temps fou el deixeble predilecte de Plató, però les divergències posteriors els distanciaren. A la mort del mestre, uns vint anys més tard, Aristòtil abandonà Atenes i passà tres anys a Assos, on s'uní amb Herpil·lis, de la qual tingué un fill - anomenat Nicòmac, com el pare d'Aristòtil - al qual dedicà un dels tractats d'ètica. D'Assos passà a Mitilene; d'aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia. Era fill de Nicòmac, un metge de la cort de Macedònia, i aquesta relació de la seva família amb els reis macedonis explica que - anys després - Filip de Macedònia li encarregués l'educació del príncep Alexandre. Ell acceptà i és d'aquests anys dels que probablement daten les seves obres polítiques. Quan Alexandre fou nomenat regent ( 340 ), Aristòtil, després d'una estada de 4 o 5 anys a Estagira tornà a Atenes, on fundà una escola pròpia, el Liceu. Va formar en aquesta escola la primera gran biblioteca del món - també mapes i un museu d'objectes d'història natural - i treballà amb els seus deixebles en temes diversos: des dels més filosòfics, abstractes i difícils ( esotèrics o acroamàtics ) fins als exotèrics, accessibles al gran públic (assumptes més concrets, històrics i biològics ). Quan Alexandre morí ( 323 ), Aristòtil va trobar prudent exiliar-se d'Atenes, on era un simple metec i decidí marxar  a Calcídia, on morí l'any següent.

·      Obres

S'ha perdut part de l'obra d'Aristòtil, com els seus escrits de joventut en forma de diàlegs. Tot i així, la part que es conserva ens dóna una excel·lent idea de l'amplitut dels seus treballs i l'enorme intel·ligència del fundador del Liceu. La seva obra pot ésser dividida en tres grans seccions: escrits populars en forma de diàleg; memòries i col·leccions de materials per als tractats científics, i obres científiques. Gairebé totes les obres conservades pertanyen a la tercera secció. Són escrites en forma de tractats d'estil científic i són fonamentals en els estudis de lògica, de física, de metafísica, de biologia, d' ètica i d' estètica.

-    Els escrits de lògica es van classificar en un conjunt anomenat Órganon, doncs se'ls considerava com a un " instrument " previ per al posterior avanç amb rigor lògic en els filosòfics. És considerada la seva obra mestra i hi pertanyen: Sobre les categories, Sobre la interpretació, Analítics, Tòpics i Refutacions sofístiques.

-    Al que els antics anomenaven física corresponen els llibres Física, Sobre el cel, Sobre la generació i corrupció.

-    De les seves meditacions sobre el que ell anomenava " filosofia primera " - les qüestions més generals - tracta la seva obra ontològica fonamental, a la que es donà el nom de Metafísica.

-    De psicologia tracta De l'ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia. D'història natural, biologia i zoologia tracten estudis com Història dels animals, De les parts del animals, Reproducció dels animals i altres més breus.

-    El domini de la moral i l'ètica és recollit en tres tractats: Ètica a Nicòmac, Gran Moral i Ètica a Eudem.

-    Sobre assumptes polítics versa el seu Política i la Constitució dels atenesos ( l'única conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues, que s'han perdut ).

-    Sobre teoria de les arts i crítica literària versen Poètica i Retòrica.

Escriví també alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. Hom en conserva, també, algunes cartes i poemes.

·      Les idees i la significació d'Aristòtil

La filosofia platònica tingué més influència que la d'Aristòtil en l' època clàssica i en la primera Edat Mitjana. No obstant, des del segle XIII, A. fou considerat l'autoritat suprema en tots els camps del saber i ha exercit probablement una major influència que qualsevol altre filòsof en la vida intel·lectual de la civilització occidental. La filosofia escolàstica del segle XIII va fer d'ell, traduït al llatí per altres pensadors medieval, el filòsof per excel·lència; i Sant Tomàs d' Aquí fou el més notable dels seus intèrprets, cristianitzant i sistematitzant el seu pensament. Algunes obres seves han resultat decisives per a tota la tradició d'aquestes disciplines filosòfiques i han marcat un camí per als estudis posteriors; altres obres han influït de manera molt fonda en tot el pensament posterior, des del Renaixement fins als nostres dies.

Plató i Aristòtil representen dues direccions crítiques oposades. A. és realista, un demòcrata moderat en política, contrari a qualsevol utopia, un pensador analític i molt moderat en la política, ètica i sociologia, i un estudiós molt atent als punts de vista històric en tots els aspectes de la teoria i de la ciència. Aristòtil creia que el món està constituït per substàncies, cadascuna existent " en si " mateixa. Els universals, segons ell, existeixen només en substàncies individuals. La distinció entre la matèria i la forma és fonamental en la filosofia aristotèl·lica, com ho és la distinció entre allò actual i allò potencial. Creia en l'existència d'una finalitat en el món, la causa primera i objectiu final de la qual és Déu. Aristòtil s'interessà menys que Plató pels abstractes processos de la ciència pura dels números. En canvi, fou el gran impulsor dels estudis sobre ciències de la naturalesa en un sentit ampli, i els seu afan investigador es rebela sobretot en els seus minuciosos tractats sobre els animals. És considerat el pare de la zoologia ja que esmentà unes 500 espècies d'animals diferents. Els dividí en dos grups: els animals amb sang - actuals vertebrats - i els animals sense sang - actuals invertebrats -. Molts dels subgrups que establí i anomenà són encara vàlids. A penes s'ocupà de la botànica, a diferència del seu deixeble Teofrast, que ens ha deixat àmplies investigacions sobre les plantes. Per a A., biologia i psicologia són inseparables; l'ànima no és privativa dels animals superiors: és principi de vida en general.

Contrastant amb l' estil dels Diàlegs de Plató, els llibres d'Aristòtil estan redacxtats en una forma literària molt austera, a vegades gairebé com a apunts, amb escaç esmer literari. Estaven més cuidats formalment altres textos juvenils, en forma de diàlegs, com el seu tractat Sobre la filosofia i Protrèptic, que no s'han conservat. En els seus escrits sobre Retòrica i Poètica percebem també la seva clara perspicàcia per a l'anàlisis de l'art, sigui verbal o dramàtic, que evita les crítiques de to moral que Plató havia expressat condenant els efectes didàctics de la retòrica i a la tragèdia. Els seus anàlisis literaris sobre la tragèdia clàssica segueixen essent vàlids. Ètica i Política són lligades perquè el bé de l'individu i el de l'estat són inseparables ( tot i que A. posa l'accent sobre l'individu ). El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s'identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa i s'aconsegueix mitjançant cert grau de bona sort i de béns terrenals. Per a aquest filòsof, la ciutat - estat grega és la foma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom ( a tots els homes lliures ) de viure plenament els afers públics. Admet l'esclavitud com a institució natural, basada en diferències ineherents als individus. Reconeix que no és just que la guerra sigui la font principal d'esclaus, però no hi dóna cap solució satisfactòria. Pot ésser considerat un dels primers tractadistes d'economia política. Distribueix la riquesa amb cert esperit socialista i considera que hi a constitucions correctes (monarquia, aristocràcia i timocràcia) i altres de desviades (tirania, oligarquia i democràcia). Aristòtil es mostra molt més receptiu en la seva perspectiva sobre el passat grec que no pas Plató, i amb aquesta perspectiva històrica ha marcat també un camí als estudiosos posteriors. Amb Aristòtil comença la visió històrica dels problemes filosòfics. Amb el seu deixeble Teofrasto comença l'estudi de la Història de la filosofia, és a dir, de les vides i opinions dels filòsofs antics.