Pagina nueva 2

AQUEST DOCUMENT ÉS PREMI CIRIT 2000 DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA OTORGAT A JORDI FONT COMES D´ARGEMIR

MOMENT DE L´ENTREGA DEL PREMI CIRIT 2000 DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA PER PART DEL MOLT HONORABLE JORDI PUJOL I SOLEY EN JORDI FONT COMAS D´ARGEMIR

El contingut del treball està dividit en dues parts ben diferenciades; per una banda, un estudi de la societat del món micènic i per altra, una comparació d´aquesta societat amb el que ens aporta l´obra d´Homer "La Il.líada". L´objectiu terminal ha estat determinar fins a quin punt aquesta obra homèrica reflecteix el món micènic.

Pel que fa a la metodologia, l´alumne ha cercat aquella bibliografia especialitzada sobre el tema per poder assolir el primer objectiu d´estudiar el món micènic i en, segon lloc, ha realitzat una lectura exhaustiva de "La Ilíada" per poder trobar-hi relacions, mitjançant un mètode comparatiu, entre el testimoni literari homèric i els testimonis històrics.

La principal conclusió que hom pot treure del treball és que si bé Homer no ignorava el món micènic, la seva obra no és un reflex fidel d´aquell món, donades algunes atemporalitats manifestes en l´obra de l´autor amb el que se sap d´aquest món micènic. La intencionalitat del poeta no es pas fer un reflex de la societat micènica. Per a ell Micenes és un marc temporal per ambientar l´epopeia.

Tothom ha sentit a parlar de la Ilíada i d'Homer alguna vegada, i de la cultura de l'antiga Grècia, dels seus mites i dels seus déus, però poca gent coneix realment l'origen d'aquesta gran cultura que ens ha influenciat durant tota la història. I aquest origen cal buscar-lo en el món micènic, la primera civilització hel·lènica, és a dir, de parla grega, que es va desenvolupar durant els segles XII i XIII aC. a la Grècia continental i a Creta. Aquesta civilització va assentar les bases lingüístiques i culturals de la Grècia posterior, la Grècia clàssica que tothom coneix.

Desgraciadament, però, tot i que se sap que fou una gran civilització, se'n tenen pocs coneixements clars, degut a la seva antiguitat. Les úniques fonts d'informació de què disposem són les restes arqueològiques i les tauletes de Lineal B, un tipus d'escriptura dels micènics que Chadwick i Ventris van desxifrar el 1952 amb la sorprenent conclusió que aquella llengua era grec. Malauradament, les tauletes no van donar tanta informació com els estudiosos pensaven, car no eren textos literaris, ni científics, ni històrics, sinó de caire administratiu, per tal de controlar els palaus micènics. Amb tot, però, des del descobriment, molts estudiosos han intentat fer un quadre social de la civilització, a pesar dels grans enigmes existents sobre el tema, inconvenient que ha dificultat en gran mida la precisió en aquest àmbit.

Per altre banda, l'única vessant literària que coneixem que ens parla d'aquesta civilització és Homer i la seva Ilíada, una fabulosa epopeia ambientada en la mítica guerra de Troia, escrita probablement al segle VIII aC., en plena època obscura. El mite i la faula que es desprenen de l'obra, però, no la ha fet mai creïble des d'un punt històric. Tot i així, si bé sabem que la Ilíada és una mite, aquest treball intenta veure-hi la mitja veritat, aquell reflex objectiu de la societat que el poeta deixa en l'obra i a partir del qual genera la faula. La qüestió es centra en compaginar allò cert i demostrable, és a dir, les tauletes i la restes arqueològiques sobre el món micènic, i allò incert i indemostrable, mític, és a dir, la Ilíada. El treball procura esbrinar el coneixement que Homer tenia sobre la societat a la que es referia a l'epopeia, a través de la comparació i l'analogia entre la informació de les tauletes i la de la Ilíada.

No m'agradaria finalitzar aquesta breu introducció sense abans agrair desinteressadament al tutor que ha seguit aquest treball, Albert Gabriel, que m'ha ajudat en la recerca bibliogràfica i en l'orientació del treball, així com també a adorar tot el món clàssic.

Abans d'endinsar-se en el món micènic, és més que necessari qüestionar-se l'origen i els antecedents d'aquesta primera civilització de llengua i cultura grega. La teoria tradicional, formulada a finals del segle XIX per l'austríac Paul Kretscher proposava que l'Hèlade fou invaïda per tres pobles de parla grega provinents de l'interior del continent: els jonis al segle XX a.C., els aqueus, al segle XVI a.C. i els doris al segle XII a.C.. Tot i que no és del tot descartable, certs estudis en el camp de la Glotocronologia, ço és, la ciència que estudia la datació de les llengües prehistòriques, han trobat un punt dèbil en la teoria. Tal deficiència radica en el fet que els doris que teòricament van arribar al segle XII a Grècia havien de parlar la mateixa llengua que els jonis parlaven vuitanta segles abans, amb diferencies insignificants; però estudis de la glotocronolgia afirmen que els canvis haurien de ser molt més acosats dels que es poden observar.

Per altre banda, un gran estudiós del tema, John Chadwick, va proposar una altre teoria en el seu llibre "El món micènic". Segons el mateix, el grec és una llengua d’origen indoeuropeu i segurament les primeres tribus hel·lèniques, que després constituirien els pobles micènics, van baixar des de l’interior del continent fins a les costes gregues. S’especula que aquest esdeveniment va succeir cap al segle XXII a.C. Aquestes primeres tribus a cavall es mesclaren amb els indígenes de la Grècia central i van començar a configurar la llengua grega arcaica.

Uns segles més tard, al segle XV a.C., Creta fou ocupada per un poble que encara no era de parla grega: els minoics. Aquest poble s'engrandí a l'illa tot creant una gran civilització que, tot i l'edat en la que es va desenvolupar, ja tenien tot un sistema administratiu organitzat a través de tauletes escrites en Lineal A, escriptura que mai s'ha pogut desxifrar. Aquesta indesxifrabilitat és el factor que ens permet afirmar que els minoics no eren de parla grega. Al segle XIV van saltar al continent on ja s’havien format els primers grecs de la història: els micènics. Aquest habitants continentals, admirats per la grandesa de la societat i la cultura minoica sovint feien petites incursions a Creta, d’on adoptaren la ceràmica i el culte al toro. També adoptaren la seva escriptura, tot modificant-la a la seva llengua, així com també el sistema administratiu.

Al segle XVI una gran catàstrofe caigué sobre l’Hélade i sobre els seus habitants. Un gran terratrèmol destruí l’illa de Tera i, segons sembla, degut a la seva gran escala, va repercutir a l’illa de Creta on gairebé tot quedà en ruïnes. Aviat, però, els minoics reconstruïren les seves ciutats. Tot i així, poc temps després, cap al 1500, Tera va sofrir un altre terratrèmol, de menys intensitat que l’anterior, encara que aquest va anar acompanyat d’una gran erupció volcànica que acabà amb l’enfonsament de l'illa. Sobre aquest fet es qüestiona si pot ésser el que explica Plató en el seu mite de l'Atlàntida. Les circumstàncies semblen prou paral·leles, tot i que Plató mai va especificar el tamany, la data ni la situació d’aquesta història mítica de l’Atlàntida. Per això no es pot afirmar tal tesi a pesar de les similitud del mite amb la incidència del sisme a Tera.

Malauradament, però, poc més tard quelcom acabà amb la civilització minoica. Les restes arqueològiques han demostrat que el foc hi fou present en el moment de la destrucció i a partir d'això les teories han estat molt diverses. Alguns estudiosos fan responsable el volcà de Tera, però sembla difícil que pogués arribar a destruir una civilització força hegemònica. El que sí sembla més probable és que l'illa fos invaïda pels continentals, tot aprofitant la debilitat de la civilització per culpa del sisme i l'erupció volcànica. Sinó, com és que el palau de Cnosos no fou destruït? Segurament els micènics el rehabilitaren.

El Lineal B és un tipus d'escriptura sil·làbica que practicaven els micènics. Són les primeres inscripcions en llengua grega i daten del segle XIV a.C. Gran part de la informació que tenim sobre la civilització micènica s’ha extret de les vora 3.600 tauletes de fang. Les primeres restes d’aquestes tauletes foren trobades pel cònsol espanyol a Candía Minos Kalokairinos durant unes rudimentàries excavacions a Cnosos. Més tard, l’any 1900, Arthur Evans s’hi apropà i inicià tot un seguit d’excavacions amb les que trobà, entre altres objectes, la gran majoria de tauletes. Anà fent penoses publicacions sobre el significat de les tauletes fins que l’any 1952, juntament amb Jonh Chadwick aconseguí desxifrar-les. Tot el procés d’estudi de les tauletes trobades fou dificultós i llarg, sobretot pel seu estat fragmentari i per les variacions accidentals dels diferents escribes, factors que han portat més d’un mal de cap. Però a través de mètodes matemàtics de combinatòria aportats per Ventris i del coneixement de la llengua grega de Chadwick -professor de Lingüística Grega de l’Universitat de Cambridge (Anglaterra)- es va arribar a l’esperat desxiframent amb la sorprenent conclusió que sota l'escriptura de Lineal B s'amagava el grec.

Desgraciadament, però, les tauletes no aportaren tanta informació com Chadwick i Ventris es pensaven en el moment del desxiframent. Sorprenentment, les tauletes només eren de caire administratiu, és a dir, només recollien la informació sobre l’administració interna del palau en qüestió. Cap resta de literatura ni de documents històrics fou cercat en les tauletes, encara que poc es pot dubtar sobre l'existència d’altres escrits d'àmbits diferents. Havent cercat aquestes tauletes de fang sobre l’administració dels palaus, es molt probable que fins i tot s’hagués escrit literatura; això però, només són suposicions. Podem arribar a pensar que els micènics podien haver escrit sobre paper, amb una ploma, o bé sobre pells, car observem que a Xipre, on hi hagué una gran influència micènica, que el professor es denominava diphteraloiphos a l'època clàssica que vol dir literàriament <<el que pinta sobre pells>>. De tot això, però, no hi ha cap prova. Si existia algun tipus de papir, el foc el destruí. Només les tauletes de fang van sobreviure la catàstrofe i han restat com a únic testimoni escrit de l'època micènica.

Totes aquestes tauletes s’emmagatzemaven en algun departament dels palaus. Eren dipositades en cistelles de minvar i etiquetades amb petites peces de fang. Algunes d’elles han sobreviscut fins els nostres dies i conserven encara les marques que deixaven les cistelles de minvar a la part dorsal. Totes les cistelles es colocaven en diverses estanteries de fusta. Es per això que quan hi va haver l’incendi moltes es fragmentaren. Les estanteries segur que començaren a cremar ben aviat i les tauletes van caure al terra. El foc, però, no va poder acabar amb elles, sinò que més aviat les va reforçar perquè enduriren el fang.

Ja abans que fossin desxifrades, Bennet les agrupar segons el tema que tractaven. Seguint els ideogrames va diferenciar entre les que parlaven de homes i de dones i les que parlaven de vaques o d’ovelles, per exemple. Després també s’intentà amb èxit la reagrupació de les tauletes segons la classificació dels micènics, és a dir, segons com estaven classificades en els prestatges dels departaments dels palaus. Normalment, totes les tauletes de un mateix arxivador estaven escrites per un mateix escriba, i d’aquesta forma, tot diferenciant la cal·ligrafia dels diferents arxius s’ha pogut fer un recompte de uns 70 escribes al palau de Cnoso i uns 40 a Pilos. Ambdues xifres fan pensar que els escribes no realitzaven únicament aquesta funció com passava a l’antic Egipte, sinó que eren funcionaris amb aptituds per escriure quan calgués fer-ho.

El principal problema de les tauletes avui en dia no és la pròpia lectura, sinó la comprensió. S’han reconegut tots els signes, totes les síl·labes, però tot sabent la transcripció hi ha moltes paraules que encara són incertes, bé sigui perquè no s’ha trobat la paraula més o menys paral·lela al grec o perquè el seu significant pugui donar peu a molts significats.

Com era la gent de les tauletes? Com eren els micènics? Per començar els micènics eren gent de parla grega, com s’ha demostrat anteriorment, tot i que hi ha la possibilitat que no fossin de parla grega però que escrivissin els documents oficials en grec. Tot i que pot ser possible, es molt improbable. Probablement la llengua hegemònica quan els micènics van arribar era la llengua dels minoics, que no era grega. S’ha pogut demostrar que el Lineal B és una adequació del Lineal A, és a dir, que els micènics van imitar l’escriptura dels minoics tot adequant-la a la seva llengua. Valorant això, seria bastant il·lògic que no parlessin la llengua del Lineal B. Sinó no haguessin adequat el Lineal A al Lineal B.

Per norma els micènics tenien només un nom, però a diferencia que en l’actualitat, hi havia una gran varietat cosa que feia difícil la repetició. Tot i així els aristocràtics portaven el nom del seu pare en forma d’adjectiu. Les dones, en canvi, portaven, a part del seu nom propi, un altre masculí en genitiu, que era el del pare, marit, amo, etc.… Theodora o Alexandra són alguns dels noms femenins que apareixen a les tauletes. Els homes podien tenir noms simples com Glaucos (ulls grisos), Ekhinos (eriçó), Poimen (pastor), Khalkens (ferrer) o bé compostos com Amphimedes, Eumenes, Euruptolemos, Opilimnios (epi <<sobre>>, limna <<llac>>), Philowergos o Guowaxeus (guous <<bou>> i ago <<porto>>). Altres noms tenen relacions amb llocs geogràfics com el cas de Korinsia, que prové de Korinthos, Corint. També s’han trobat noms homèrics tals com Aquil·les o Orestes en formes arcaiques. Amb tot però, es creu que molts noms no són grecs, degut a que molts sonen excessivament grotescs i és possible que s’hagin produït prestams o bé que el pas del temps converteixi el que era un sobrenom burleta en un nom autèntic, com passava amb alguns romans.

És molt probable que els pobles micènics foren molt nombrosos en l'època d'esplendor de la civilització, però la posterior desaparició, que comentarem posteriorment, i el pas del temps ha fet que avui en dia coneixem només uns pocs palaus micènics, segons la informació de les tauletes dels mateixos i les restes arqueològiques. Tenim constància de centres micènics a Tebes i a Gla (Beòcia), on hi ha les restes d'unes muralles molt imperioses. Sabem també, gràcies a l'arqueologia, que l'acrópolis d'Atenes va ser habitada en època micènica, tal com mostren restes de les mateixes muralles de la ciutadella.

Dins ja del Peloponès cal destacar els palaus de Micenes, on avui en dia es poden observar els grans tholoi o tombes circulars, així com la tomba d'Atreu i la famosa porta dels lleons. També a Corint i Tirint, d'on s'han salvat algunes tauletes, Argos i, sobretot, Pilos, palau d'on s'han pogut extreure més informació. És per això que s'ha intentat fer un estudi més profund sobre aquest palau i tota la zona de Messenia, sobre la que tenia acció el wanax.

La reconstrucció geogràfica del que podria ser l’actual zona de la Mesenia ha estat molt difícil pels estudiosos. No existeixen mapes ni cap tipus d’il·lustració del terreny i els topònims que s’ha trobat a les tauletes rarament coincideixen amb cap ciutat clàssica ni tampoc amb les ciutats que Homer cita com a pertinents a Néstor, rei de Pilos a l’epopeia. Tot i així, John Chadwick, a partir de tres tauletes va formular una bona hipòtesis sobre el tema. En una tauleta hi havia inscrites nou ciutats, que eren Pi-swa, Me-ta-pa, Pe-to-no, Pa-ki-ja-ne, A-pu₂, A-ke-re-wa, E-ra-to/Ro-u-so, Ka-ra-do-ro i Ri-jo. Sortosament, les ciutats estaven escrites per ordre geogràfic; un ordre alfabètic resultava impossible després d’haver-ho comparat amb altres tauletes i un ordre d’importància era poc probable, ja que la mateixa tauleta informava de les xifres de bestiar i vi i la primera d’elles no tenia la xifra més alta. Poc més tard, el lingüista anglès descobrí una altre tauleta amb set ciutats més, ciutats que en una altra tauleta apareixen com a pertinents a una província anomenada Pe-ra-a-ko-ra-i-ja, i aquest nom fou trobat en un altre lloc en relació amb De-we-ro-a₃-ko-ra-i-ja, amb molta seguretat l’altre província que abarcava les nou ciutats citades abans. Ambdós noms poden ser compostos d’un element comú a-ko-ra-i-ja amb els prefixos pera- <<més allà>> i deuro- <<a aquest costat>>. És deduïble, doncs, que les dues províncies estiguessin separades per algun accident geogràfic, probablement la serralada que en el període clàssic era denominada Aigaleon.

La província Cismontana (De-we-ro-a₃-ko-ra-i-ja) conté nou centres importants. A partir de les restes arqueològiques i de l’etimologia dels noms s’ha sabut la situació aproximada d’aquests centres. Es sap que Pi-swa i Me-ta-pa estaven en contacte amb la província de Trasmontana (Pe-ra-a-ko-ra-i-ja) i per tant s’han de situar al nord, a la vall fluvial del riu Kiparíssia. Així doncs, Pi-swa, que es pot equiparar a la posterior Pisa, prop d’Olímpia, queda com l’última ciutat del regne pel nord, tot pensant en el riu Alfeu com a límit del mateix regne. Més avall, seguint la costa, hi ha Pe-to-no, un centre molt important a jutjar per les mencions a les tauletes i que es relaciona amb les restes arqueològiques de Hághios Khristóforos. Després Pa-ki-ja-ne, zona on es situava el palau de Pilos, un centre de gran importància religiosa. A-pu₂ i Rousse es situarien més avall, en una zona més interior. A la zona de l’actual Pilos, passada la badia, tindríem A-ke-re-wa, un port de notable importància a l’època micènica i més avall ens trobem Ka-ra-do-ro, que etimològicament significa <<dos torrents>>, fet que ens fa pensar que es situa a l’emplaçament de Phinikóus, entre dos torrents. Ri-jo (Rhion <<promontorio>>) es situaria a l’inici del golf de Mesenia.

La província de Transmontana, a l’altre extrem de la serralada, es situa a la gran plana de la Mesenia. Set centres importants són citats a les tauletes com a pertinents a la província: Ra-wa-ra-ta, E-sa-re-wi-ja, Za-ma-e-wi-ja, A-sja-ta₂, Sa-ma-ra, Ti-mi-to-a-ko, E-ra-te-re-we i A-te-re-wi-ja. Segons una estudiosa americana, Shelmerdine, la província havia d’estar dividida en quatre zones iguals, fraccionada de nord a sud pel riu Pámisos i el seu afluent Mavrozoúmenos i d’est a oest per les muntanyes de Skála. Les zones serien: a) Ra-wa-ra-ta; b) E-sa-re-wi-ja, Za-ma-e-wi-ja; c) A-sja-ta₂, Sa-ma-ra, Ti-mi-to-a-ko; d) E-ra-te-re-we, A-te-re-wi-ja. Es sap que Ti-mi-to-a-ko estava a prop de la costa i probablement prop del límit amb l’altre província, fets que ens fan pensar que el grup c es situava a la part sud-occidental de la vall. La mateixa tauleta també dóna a entendre que E-ra-te-re-we i A-te-re-wi-ja també tenien contacte amb l’altre província; llavors el grup d era el nord-occidental. Segons Shelmerdine, els grups a i b estaven emparentats o associats i igualment els c i d, molt segur per qüestions geogràfiques. Conseqüentment, a havia de correspondre al sudest i b al nord-est.

Ja fora del continent cal destacar grans centres micènics a l’illa de Creta, que té 260 km d’est a oest i 55 km d’ample a la part més dilatada. Conté tres cadenes muntanyoses -monts Blancs, l’Ida i el Dicte- que oscil·len entre els 2.000 i els 2.500 metres i gran part de la superfície de l’illa està per sobre dels 300 metres. Aquesta accidentada geografia fa que les comunicacions entre les diferents àrees de l’illa sempre hagin estat dificultoses. Per això, fàcilment la Creta micènica havia d’estar dividida en petites àrees regides sempre per la supremacia del palau de Cnosos, situat al nord de l’illa.

Fest, a la zona de Messarà, fou un altre centre important, encara que sembla prou clar que estava completament dirigit i administrat des del palau de Cnosos a través d’un governant delegat pel propi rei. Prop de la ciutat de Fest, a l’actual ciutat de Hághia Triádha, s’han trobat restes micèniques, però no s’ha aconseguit trobar un nom micènic per a l’emplaçament. Molts experts creuen que, si en època micènica hi arribava el mar -cosa que avui en dia no passa- aquesta zona podria ser una ciutat portuària de Fest. Fora del domini d’aquesta existia una altre ciutat que era gran productora de blat segons les tauletes. Aquest emplaçament, anomenat Da-wo, es situava a la meitat oriental de la plana de Messarà, prop del riu que actualment porta per nom Anapodháris.

Però la zona més poblada durant l'època micènica sens dubte era tota la costa nord. Des de l’est trobem la ciutat de Kydonia, actualment Khaniá, i després la clàssica Aptera, que apareix a les tauletes com a Aptarwa, a la badia de Soúdha. A la famosa ciutat clàssica d’Axos es creu que existia una ciutat micènica que apareix a les tauletes com a E-ko-so. Kytation és la següent ciutat que ens trobem resseguint la costa nord de Creta, molt famosa pels seus remats, fet que ens fa pensar en la ciutat micènica de Ku-ta-i-to que apareix a les tauletes com a una gran productora de bestiar. Passat el mont Ida ens trobem amb Cnosos, el palau que dominava tota l’illa i molt a prop la seva ciutat portuària d’Amnisos.

Ja tocant al mont Dicte tenim la clàssica Lato, nom que apareix en la mateixa forma a les tauletes. Desafortunadament, cap resta micènica ha estat trobada ara per ara a la ciutat. La ciutat de Se-to-i-ja en principi semblava que era la clàssica Setaia (actualment Sitía) però moltes dades apunten que es tracta d’una ciutat a la part central de l’illa.

Per tant tenim una Creta amb una part central molt poblada dominada pel palau de Cnosos i amb dues extremitats més despoblades i un mica més independents degut a la dificultat de les comunicacions amb la zona del palau.

Com funcionaven els palaus micènics? Quina era l’estructura social dels diferents regnes? Per començar, el poder dels regnes es centra sobre la figura dels wanax, uns personatges que per carisma i mèrits propis s’instauraren al poder en un inici i que han deixat una inacabable cadena de successió. Aquests reis tenien un cert caràcter diví, ja que tot i que no eren considerats uns déus, se'ls otorgava un llinatge diví. La paraula wanax, que apareix en Homer com a anax, té aquest significat de rei. Tot i així també hi podem trobar un sinònim: Basileus, paraula que és l’única que conserva el significat de rei en el grec clàssic. Curiosament, però, el significat de basileus a les tauletes no és el mateix que el del terme wanax. Basileus no és un rei; només és un cap, un funcionari qualsevol, sense gran poder, i que apareix a les tauletes amb la forma pa₂-si-re-we.

Hi ha alguns estudiosos que afirmen que entre tots els wanax dels diferents regnes micènics hi havia d’haver algun amb una certa supremacia respecte els altres. Tot i que es evident que els diferents regnes eren independents, hom pensa que en alguns moments de necessitat podria haver-se donat el cas d’una unió entre els regnes, implicant això la supremacia d’algun dels wanax per tal de dirigir tropes, tal com passa a la mítica guerra de Troia de l’Ilíada. Una prova d’això es troba a la paraula pe-re-ku-wa-na-ka, referent al wanax de Micenes. La primera part del mot compost pot venir o bé de presgus, <<ancià, venerable>> o bé de pélekus, <<destral>>, símbol característic de poder micènic. Sigui una o altre opció, sembla ser que aquest epítet aplicat al wa-na-ka (acusatiu de wanax) de Micenes li dóna un cert caràcter respecte els altres.

Tot i que no s'ha trobat cap resta en les tauletes, molts estudiosos creuen que el wanax tenia un consell d'avis al seu servei, que aprovava o desaprovava les accions del wanax. És molt estrany que essent aquest tipus de govern, denominat gerontocràcia, típic de la cultura indoeuropea no s'hagués realitzat durant l'època micènica. A més, posteriorment, durant l'època clàssica i hel·lenística, Esparta va practicar aquesta gerontocràcia i també ho va fer Roma amb el seu Senat (de senex, ancià), que en definitiva era un consell d'ancians.

Tot i això, l'existència d'aquest consell no és del tot demostrable. Però al menys sí que sabem segur que el wanax no regnava sol, sinó que tenia tota una sèrie de funcionaris al seu servei. Segons sembla, aquests funcionaris estaven subvencionats amb terres o te-me-no (en grec clàssic témenos), és a dir, el wanax pagava els seus serveis amb parcel·les. Així doncs, jutjant els diferents temenos, el més poderós després del wanax era el ra-wa-ke-ta (lawagetas), que literalment vol dir "conductor del poble". Tal com diu el seu nom, el lawagetas s'encarregava de conduir el poble a la guerra, és a dir, era el comandant de les tropes. Segons les tauletes el seu témenos o territori sagrat era només tres vegades menor al del wanax i a Pilos es menciona un lawagetas anomenat Wedaneus que rep ofrenes equiparables a les de Posidó i que té moltes propietats. Són proves evidents de la importància d’aquest personatge. Seguint per la línia militar ens trobem els e-qe-ta, personatges d'una categoria també molt elevada. Eren subordinats del lawargetas i la seva funció era dirigir les diferents tropes, denominades a les tauletes com a O-ka. Aquestes tropes tenien una sèrie de cavallers, probablement nobles, que anaven a la guerra a carro o a cavall. Eren els Hequetai o <<seguidors>>.

Basant-nos ara en l'administració del regne, el wanax dividia els seus regnes en districtes. Sabem que ha Pilos hi havia 16 districtes, cadascun amb un governant local denominat ko-re-te. Aquests subordinats del wanax eren ajudats a la vegada pels po-ro-ko-re-te. Els da-ma-te també eren funcionaris, tot i que es no es coneix amb profunditat el càrrec que exercien. Finalment hi ha els te-re-ta, potser els personatges més importants després dels ko-re-te. A Pilos se'n comptabilitzen 14, i es creu que eren sacerdots, a jutjar per la relació de la posterior paraula telestai amb l'àmbit religiós.

Ja fora de tots aquests personatges amb càrrecs administratius, que bé es podrien incloure en l'estament social de la noblesa, ens trobem el poble, compost per artesans molt especialitzats, camperols, militars i esclaus o servents, bàsicament. La característica del poble micènic és que no té cap mena de participació en la política. La democràcia tardaria encara uns quants segles, fins que la polis d'Atenes instaurés el nou sistema.

Els regnes micènics adoptaren la religió del poble minoic tot i que molts dels déus eren d’origen indoeuropeu i, per tant, anteriors als minoics. Tradicionalment hi havia dotze divinitats olímpiques: Zeus, Posidó, Hermes, Ares, Apol·lo, Hefest, Dionís, Hera, Àrtemis, Afrodita, Atena i Demèter. L’existència d’aquests dotze déus principals durant l'època micènica sembla ser a hores d’ara molt probable, tot i que no ha estat fàcil reconèixer la majoria d’aquests a les tauletes.

El pare dels déus, Zeus, no és més que un tractament grec regular de una forma reconstruible com a Dyeus, concebut com el pare del cel. Podem trobar la mateixa divinitat en els Vedes, que anomenen a la divinitat com a Dyaus pitar, mot molt semblant al Iuppiter llatí, que incorpora la paraula <<pare>> . És evident, doncs, que la divinitat fou portada a Grècia pels avantpassats dels grecs.

Posidó és un altre déu d’origen indoeuropeu i té una gran importància entre els micènics, valorant la gran quantitat d’ofrenes que rep segons la informació de les tauletes. En elles apareix escrit en la forma Poseidaon, exactament igual que en Homer. En alguns altres dialectes, però, la forma pot variar fins a Poteidan, cosa que ha incitat als estudiosos a formular un original Poteidon indoeuropeu. Descomposant el nom en dues parts trobem la forma potei, que sense cap dubte és el vocatiu de potis (en grec clàssic posis, <<senyor>>) i la forma don, terminació de masculina de la forma da <<terra>>. Així doncs el nom significa <<el senyor de la terra>>.

La deessa Deméter té també similars arrels. El seu nom primitiu Damater no és més que la composició de dos mots clarament diferenciats: El mot da, citat anteriorment, que vol dir terra i la paraula mater, <<mare>>. La combinació encaixa amb la funció divina de la deessa: <<La mare de la terra>>.

Les etimologies dels altres déus Olímpics no estan del tot clares, tot i que s’han formulat algunes teories força convincents, els experts no s’han pogut posar d’acord. S’ha dit que Afrodita pot provenir de la paraula aphros, <<espuma>>, però alguns lingüistes com Chadwick no aproven del tot aquesta teoria; en les tauletes, però, la deessa no apareix com a tal. Sí sembla més clar que la primera part de Dionís (micènic Diwonusos) conté el genitiu de Zeus, Dios, però la segona part del mot es desconeix. És força descartable, segons Chadwick, que Hermes (Hermahas) tingui relació amb els mojons (hermata), ni que Apol·lo sigui el destructor, per molt que als grecs els agradés relacionar-lo amb el verb apollumi <<jo destrueixo>>; més aviat Apol·lo com a tal no existia en l'època micènica, sinó que hi havia un altre divinitat paral·lela que apareix a les tauletes amb el nom de Paiawon. El mateix succeeix amb Ares, que té també una divinitat paral·lela que porta per nom Eniali El nom d’Hera pot tenir relació amb heros <<heroi>>, encara que és una etimologia molt obscura. Els déus Hefest (Hephaistos), ferrer dels déus i Atena (Athena) són clarament topònims d’origen pregrec.

En alguna tauleta s’ha trobat un mot que en alguna ocasió va emparentada amb la deessa Atena però que pel que sembla és una deessa per dret propi. Es tracta de Potnia que etimològicament vol dir <<senyora>>. El nom però, normalment va acompanyat d’un mot en genitiu, cosa que fa pensar que només es tracta d’un apel·latiu, com el cristià "Mare de Déu".

A part dels dotze déus Olímpics també apareixen a les tauletes altres divinitats menors com les Erinus (les Fúries), Marineus, una divinitat desconeguda o Eleuthia (Ilítia) deessa del part que apareix en Homer com Eileithuia. Se sap també gràcies a les tauletes que es celebraven alguns festivals religiosos. Se’n coneixen dos: "La disposició dels llits" i la "Tenencia dels trans".

Per tal de satisfer a totes les divinitats, els micènics feien nombroses ofrenes. De fet tot el que se sap sobre les divinitats micèniques és gràcies a les tauletes en Lineal B que fan referència al control d’ofrenes pels déus. En les tauletes els déus apareixen només com a receptors dels aliments i de les ofrenes, que podien ser olis perfumats, mel, cereals, llana, animals (bous, ovelles, cabres i porcs) o estàtues de fusta denominades xoana.

L’agricultura era pels micènics el motor de la seva economia. Els dos productes més cultivats eren el blat i la civada, segons la gran quantitat de parcel·les (ka-to-na) dedicades als dos productes enregistrades en les tauletes. El cultiu de la figa té també força importància, així com també el de l’oliva, producte que pels micènics tenia dos variants: la a, que probablement fa referència a agrios, <<silvestre>>; i la ti, que segurament fa referència a tithasos, <<cultivat>>. També hi havia un important cultiu d’espècies; aquestes s’utilitzaven bàsicament per condimentar, tot i que moltes vegades es feien servir també per perfums i aromes. El repertori d'espècies és molt variat: cilantre, comí, fonoll, sésam, api, menta, morritort, poliol i jonc. El vi, anomenat woinos a les tauletes, era un producte molt important en la societat micènica, tot i que no era molt ordinari, sinó que era un producte molt luxós, propi de la gent adinerada i de la noblesa. La mel, producte de caràcter religiós, era també de tradició micènica.

Tot i que no es criava per menjar, el cavall (iqo), de raça similar al ponny anglès, era un animal molt numerós a les granjes. Alimentat amb ciper, el cavall s’usava per arrossegar carros, bé fossin militars o civils. La vedella era també un animal que s’usava pels treballs d’arada, més que per menjar. De la vaca s’extreia llet. De la cabra, a més de extreure-li llet, se’n feia ús de la seva pell, i també de les banyes, que eren utilitzades per fer armes. Del carner i del porc s’extreia bona carn. L’ovella, l'animal amb més granges de tots, donava als micènics carn, llet, llana i pells.

Els grecs de l'època clàssica deien que les muralles de les ciutats micèniques havien estat fetes per gegants i és que algunes de les edificacions micèniques que encara es conserven mínimament són realment colossals. A la ciutat de Micenes hi havia 1.100 metres de muralla, construïdes amb pedres immenses. A Gla, Beòcia, es sap que n’hi havia una de tres quilometres. A Tirint, un altre important centre micènic, hi ha les restes d'un gran palau. Però potser el monument arquitectònic més impressionant d’aquesta civilització és El Tresor d’Atreu, un gran edificació de 14,5 metres de perímetre i amb una bóveda que puja 13,2 metres respecte el terra en el punt més alt. Un altre monument molt carismàtic de la mateixa ciutat de Micenes és la Porta dels Lleons, edificació de molt mèrit arquitectònic valorant que els constructors desconeixien el principi de l’arc.

A part d'aquestes immenses construccions, cal destacar el la construcció dels tholoi o tombes circulars, com els dos cercles funeraris de Micenes -A i B-, molt apreciats pels arqueòlegs. Això més la tomba d'Atreu, on segurament es va enterrar un gran wanax de la ciutat, donen evidència a la gran importància del culte funerari.

Dins de l'edificació civil cal destacar l'antecedent del que posteriorment serà la casa grega clàssica i, més endavant, la domus romana. Es tracta del megaron, la típica casa d'un micènic, amb un pati central al voltant del qual es distribuïen les habitacions. Aquestes cases, però, eren de fusta i no han perdurar en el temps com ho ha fet altres edificacions d'altres materials més resistents.

De fet no es pot parlar d’indústria en el món Micènic tal com la coneixem avui en dia, és a dir, en base a la revolució industrial; els micènics, però, desenvolupaven uns processos molt similars i molt complexos sobre productes manufacturats que bé poden ser classificats com a industrials. El sector tèxtil potser n’és dels més desenvolupats i els seus productes eren exportats a l’Egipte. La indústria s’organitzava segons l’especialització de les treballadores: així trobem les teixidores i les encarregades de l’ornamentació dels teixits, entre d’altres.

A la vegada existia la indústria del raïm i el vi, del pa, del formatge i productes làctics i també la indústria de l’oliva, producte que a més de ésser un aliment, s’usava per la il·luminació i per a perfums i colònies. Ja fora de les indústries alimentaries hi tenim la de la fusta, que produïa carros i mobles bàsicament, i la de marfil, producte usat per a la construcció de mobiliari de luxe. També hi havia una indústria de la construcció i de la construcció naval. Després trobem referències a les tauletes sobre un sector artesanal amb la indústria de l’alfareria, de l’orfebreria, de la glíptica, del tallat de pedra, marfil o costeria i d’arts plàstiques decoratives.

Ja per finalitzar trobem a les tauletes un altre sector, el dels metalls, que és potser el més important. A Pilos, les tauletes fan un recompte de 400 tallers només dedicats al bronze; és una prova evident de la magnitud d’una indústria que produïa productes d’ús militar com espases, punyals, puntes de llances, dards, cuirasses i cascs; i d’ús utilitari com ara vasos, lámpares, ferratge de carros, figures religioses, etc…

Per tal que aquesta indústria dels metalls funcionés havia d’existir una gran activitat minera i un gran mercat. Per tot el Mediterrani es comerciaven els metalls més primaris: L’or (Ku-ru-só, Chrusós) venia normalment de les illes, l’estany d’Anatòlia, la plata (A-ku-ró, Árguros) i el plom (Mo-ir-wo-do, mólibdos) eren extrets a la Grècia continental i el coure i el bronze (ka-ko, Chalkós) eren propis de Xipre.

Quan es parla del món micènic es parla de talassocracia, terme que etimològicament vol dir poder del mar (de talássa <<mar>> i krátos <<govern, poder>>), perquè els micènics dominaren el comerç mediterrani durant tota la seva existència. Aquest poder comercial fou heretat dels minoics, civilització que des de l'illa de Creta ja dominava el Mediterrani en els seus temps. S’han trobat pots d’oli micènics a la Itàlia meridional i a Egipte, on també es sap que s’exportaven teixits. Als palaus micènics, molts sectors com ara el dels metalls, comentat anteriorment, sobrepassen la necessitat de la població; alguns cultius resulten més que suficients per la població. És de lògica pensar, doncs, que en la majoria dels sectors de l’activitat econòmica micènica hi havia excedent i per tant comerç.

Tot i això hi ha seriosos dubtes sobre el tema del comerç a la civilització micènica, perquè a les tauletes no apareix el mot comerciant, i resulta estrany que en un activitat comercial que sembla era molt important no se’n trobin. A aquest problema s'afegeix un altre: la no existència de moneda. El comerç havia de ser de bescanvi o bé per intercanvi de peces d’or o plata. Curiosament, però, sí que existeix la paraula preu, escrita com a o-no (onos). Així doncs els productes tenien un preu, però aquest valor no es quantificava amb monedes, sinó a través de l’intercanvi.

Abans que arribessin els micènics del continent, a Creta els minoics gaudien d’una vida molt pacífica i les seves ciutats ni tan sols tenien muralles. Quan a la meitat del segle XV a.C. els continentals bel·licosos entraren, tot va canviar, perquè els micènics sí que van construir grans muralles. Aquest nou poble enterrava tots els seus morts amb les seves armes de guerra. El caràcter bel·licós de la societat micènica és quelcom que els caracteritza en gran part i és, per tant, digne d’estudi.

Les armadures micèniques eren de cuir o lli gruixut, reforçat moltes vegades amb peces metàl·liques. Tot i així es va trobar fa uns anys en una tomba a Dhendrá, a l’Argólide, una armadura de cos complet tota de bronze, però és ben segur que es tracta d’una armadura excepcional. També duien cuirassa (thorax) i un casc o elm (ko-ru) habitualment de bronze. Curiosament no hi ha a les tauletes referència alguna a escuts, tot i que sembla ser quelcom imprescindible per a la guerra. Tampoc hi apareixen gaires armes de mà. Ambdues circumstàncies ens fan pensar que segurament no era el palau qui proporcionava les armes i els escuts, sinó que cada soldat lluitava amb les seves. Les armes més utilitzades pels micènics eren les espases o pa-ka-na, les fletxes o pa-ta-ja, la llança o e-ke-ta i el enkhos, una espècie de pica pesada.

Els micènics estan molt mitificats pel fet de ser els primers a utilitzar els carros tirats per cavalls, però tal mitificació és una tant exagerada. Sí que és cert que utilitzaven carros de fusta o minvar tirats per cavalls, però també ho feien altres civilitzacions contemporànies com els hitites. A més a moltes províncies micèniques el terreny i la geografia grega no era molt apropiada per a l’ús de carros de guerra. Per combatir amb aquests carros es necessitaven grans planes. A més la raça de cavalls que llavors habitava l’Hèl·lade era una raça similar al que coneixem per "pony", i no eren massa forts ni corrien molt. Si més no, sembla que pel transport sí que eren més utilitzats els carros i, tot i que la geografia ho dificultava, els micènics construïren carreteres i ponts per al transport de mercaderies amb carro i cavalls.

Hi ha molt poca informació sobre l’organització militar als centres micènics. Pilos, l’únic centre en què apareix una mica d’informació sobre el tema, algunes tauletes fan referència a <<remers>>; Ventris i Chadwick calcularen a través de aquestes tauletes l’existència d'entre 600 i 700 remers a Pilos. Segons ells, els vaixells podien portar una tripulació de 30 remers, i així Pilos resultava tenir 20 vaixells. Un descobriment posterior d’un fresc a Tera mostrà que les tripulacions minoiques comptaven amb 42 homes remers, clar que podia ser que les naus micèniques no adoptessin el sistema minoic. De totes formes, un fresc minoic mai és del tot fiable; algunes representacions són massa desmanyotades.

Unes altres tauletes pilies ens parlen sobre l’organització de defensa del territori del regne. La ciutat en sí era força segura per la seva posició geogràfica, i per això no tenia muralles, però cal tenir en compte que el regne abrasava uns 150 km de costa i, tot i que era força rocallosa, tenia alguns punts febles. Per això, el regne disposava de 800 vigies (1 cada 200m). Aquests eren dirigits per 11 <<seguidors>> i repartits en 10 sectors diferenciats. Una tauleta de Pilos recull la distribució d’aquests sectors, marcant el nom del seguidor de cada sector. Alguns sectors són dividits entre dos seguidors i, per contra, algun seguidor té més d’un sector. Aquesta distribució teòricament poc equitativa fa pensar que els sectors controlats per més d’un seguidor són aquests punts febles de la costa rocallosa del regne de Pilos.

Entre els segles XIV i XIII a.C. tots els centres micènics es van anar perdent la seva resplendor anterior per convertir-se en un mer record. Aquella gran civilització que havia imperat el mediterrani durant segles es va esfumar en un tancar i obrir d'ulls, amb una rapidesa molt anormal. Les causes de la tragèdia es desconeixen. A pesar de que s'han fet moltes teories al voltant de tot això, cap estudiós ha aconseguit treure'n l'aigua clara.

El primer centre en desaparèixer fou la fortalesa de Cnosos, el gran palau que dominava l'illa de Creta, cap a la meitat del segle XIV a.C. Hom parla d'un incendi, a jutjar per l'estat del palau i de les tauletes, però sembla molt estrany que, a pesar que existís tal incendi, el palau no es reconstruís posteriorment, ja que ja no hi va tornar a viure ningú més després de la catàstrofe. S'ha proposat també la teoria d'una invasió exterior, dels continentals, una mer saqueig sense cap intenció d'ocupar el palau. Una altre teoria, força defensada per John Chadwick, ens parla d'una revolta dels habitants de l'illa contra la sobirania del palau de Cnosos. Bé sabem que el wanax d'aquest palau controlava tota l'illa, tot i que algunes zones de difícil comunicació, a causa del relleu de l'illa, quedaven excloses de l'opressió i gaudien de certa autonomia. No fóra pas estrany que els habitants de l'illa, ansiosos per viure en autonomia, decidissin revoltar-se contra el wanax de Cnosos i destruir el palau. La posterior creació de les polis, o ciutats-estats, donen força sentit a la teoria esmentada.

El cas del palau de Pilos és força diferent, tan en el temps com en les circumstàncies. Sembla ser que a finals del segle XIII a.C., el país de Pilos patia una forta crisis, accentuada en l'anarquia naval que es desenvolupava en el Mediterrani i que perjudicava el comerç marítim. Pilos, que comerciava productes manufacturats a canvi de metalls, va rebre un atac dels Pobles Marins que també dominaven el mar. La competència comercial i l'afany per la talassocràcia podrien haver estat les causes. Progressivament, els altres centres també van anar caient durant els últims anys del segle XIII a.C. per raons desconegudes, encara que molt probablement les causes foren derivades del mateix problema que Pilos. Tirint, Corint, Micenes, Gla, totes les grans ciutats micèniques van anar desapareixent per donar pas a un període de total obscuritat, l'època arcaica, on tot el resplendor de la gran civilització micènica es substituirà per la pobresa cultural, pel desconeixement, per l'obscuritat. Fins que no arribi el període clàssic (IV a.C.) Grècia viurà la seva època més obscura en la seva història antiga.

Les informacions biogràfiques sobre Homer són, malauradament, molt tardanes, variades i d'autenticitat incerta. Sabem, pel dialecte que usa, que fou un rapsode jònic, que va viure al segle VIII a.C. probablement, i que va poder néixer a Esmirna o Quíos, tot i que cinc ciutats més es disputen el privilegi d’ésser ciutats natals d’Homer. A part d'això, que tot i que no és segur és molt probable, tot el que s'ha dit d'Homer són invencions. La tradició també ens ha dit que era cec, i a partir d'això molts van utilitzar la falsa etimologia "ho me horon", <<el qui no hi veu>>. Per altre banda, també desconeixem si ell va crear les dos grans epopeies que se li atribueixen, la Ilíada i l'Odissea, a més d'altres poemes, o tan sols era un rapsode que els recitava i que va adquirir una gran fama.

El fet és que Homer fou citat per primera vegada l'any 550 aC. en un text de Jenófanes, molts anys després de la seva hipotètica època de naixement, temps més que suficients com per perdre el rastre de qui era Homer realment. Un segle més tard, el gran historiador Herodot va citar les seves obres, la Ilíada i l'Odissea. Però no fou fins el segle II aC. que es va fer el text definitiu de les epopeies a la biblioteca d'Alexandria, a càrrec d’Aristarc i Calímac. Per tant, no fou fins aquest segle que no es van configurar les obres en sí, sis segles després de l'existència d'Homer.

Llavors, ¿com s'expliquen els orígens de l'Ilíada i l'Odissea? Molt probablement, ambdós epopeies ja existien fins i tot abans de l'existència d'Homer i es transmetien oralment, tal com es feia amb els Vedes i el Coran abans que fossin escrits. En la Ilíada podrem observar com Aquil·leu es delecta cantant les glòries dels déus antics en la seva tenda i és que la pràctica del cant a la lira era molt habitual en la Grècia antiga. També podem observar la presència de rapsodes en l'Odissea; en els diferents banquets als que Odisseu assisteix durant el seu viatge sempre hi apareixen rapsodes que reciten i canten al so de la lira. Això ens demostra que ja existien poetes abans d'Homer i, per tant, poesia que, com a mínim, era de transmissió oral. Per tant, molt probablement la Ilíada es va crear fins i tot abans de la introducció de l'alfabet a Grècia. Un cop ja es practicava amb més o menys freqüència l'escriptura, els versos de l'Ilíada s'escriviren i, des de llavors, no hi ha hagut masses canvis. I ja al segle II aC. es féu, com ja hem dit, la primera edició revisada de la Ilíada.

Amb tota aquesta poca exactitud en el coneixement dels orígens i de l'evolució inicial dels poemes homèrics, sempre s'ha qüestionat l'existència d'Homer com a tal, com a escriptor de l'Odissea i la Ilíada. Tot i que durant tota l’època de la Grècia clàssica no hi havia dubte que Homer les havia escrites, els "Corizonts" o separatistes, un grup de gramàtics d'Alexandria, trencaren amb tota la creença anterior dient que Homer no havia escrit ambdues obres, sinó que l'Odissea havia de pertànyer a un altre escriptor que desconeixien, tot proposant una separació entre les dues obres. La qüestió, però, ja no fou tractada seriosament fins el 1715 quan Abate de Aubignac va dir que tan l'Odissea com l'Ilíada van ser escrites per diversos autors. A finals de segle (1795), l'alemany Friendrich A.Wolf va recolzar la teoria d' Abate de Aubignac afegint un nou al·licient. Segons ell, els dos poemes èpics són obra de diversos compiladors per encàrrec de Pisístrat (VI aC). En contrast a l'escola alemanya, l'escola anglesa, liderada per Leaf, van proposar també a finals de segle XVIII que Homer sí és l'autor de les dos epopeies, però només d'una part, del bloc central, que després s'hi ha anat afegint cants aïllats.

En síntesi de les diferents teories sobre la qüestió homèrica, podem diferenciar quatre grans grups o teories:

Teoria del nucli originari o de l'ampliació. La Ilíada es componia primer d'un poema antic, l'Aquil·leida, al qual s'ha afegit altres textos fins que ha arribat a les nostres mans. Segons Paul Mazon, qui va mantenir fermament aquesta postura, la Ilíada inicial es configurava pels cants I (còlera d'Aquil·leu), XI (Les gestes d'Agamèmnon), XVI (La Patroclea), XVIII (les armes d'Aquil·leu) i XX (La mort d'Hèctor). Després un o diversos poetes hi van afegir la resta.

Teoria dels cants sols. Lachman, el filòleg més notable en aquesta posició, creia que la Ilíada es podia dividir en divuit cants d'extensió reduïda, autònoms i populars, que un poeta posterior hauria agrupat.

Teoria de la compilació. La Ilíada seria una obra feta per diversos autors a partir d'una recopilació de poemes menors. Ulrich von Wilamowitz-Möllendorf és el màxim exponent en aquesta teoria.

Teoria de les interpolacions. Defensada per G.W. Notszh, segons la qual el poema originari fou alterat per la incorporació de cants afegits.

Altres estudiosos, com Müller, Blass, Scott i Schadewalt, posen en relleu la unitat estructural de les obres homèriques i els trets simètrics en la construcció dels diversos cants, tot i que admeten les incongruències i les interpolacions de les obres. De totes maneres, justifiquen aquestes errates en l'extensió de les obres i en el fet que siguin obres per ser cantades o recitades i no per ser llegides. També es decanten per veure en la Ilíada un sol autor, Homer.

Així, doncs, res resta clar sobre qui era realment Homer. Potser va ser l’escriptor de la Ilíada i de l’Odissea, potser només d’una d’elles, o potser de cap d’elles; també és possible que només fou un rapsode que va adquirir molta fama recitant versos o, fins i tot, és possible que ni tan sols existís Homer. Sigui com sigui, la tradició ha acceptat a Homer com a escriptor de les dos grans epopeies de la literatura grega, perquè no és massa gratificant concebre unes obres tan colossals sense autor. Fins que no s'aclareixi el dubte, que segurament mai s'aclarirà, Homer serà el substitut ideal de l'anonimat.

Homer no pretenia donar-nos un quadre de la societat micènica, perquè el seu tema era la glòria i sofriments dels herois. Aquests herois, però, s'havien d'emmarcar en alguna posició social, i és a partir d'aquestes petites referències que fa Homer a la vida social dels herois d'on podem treure informació que pugui relacionar-se i comparar-se amb la de les tauletes que, per altra banda, tampoc pretenen donar una visió global de la societat, sinó que només tracten els temes administratius dels palaus. El problema radica doncs en aquests dos aspectes, aquestes dues fonts d'informació que són teòricament insuficients per acabar de perfilar amb exactitud un quadre de la societat micènica.

Tot i que els grecs antics consideraven que la guerra de Troia que relata Homer en l'Ilíada era certa, fins al segle XIX l'opinió generalitzada dels experts era que tot era una fantasia literària. Un il·luminat de l'època, Heinrich Schliemann (1822-1890), un multimilionari no expert en el tema, va decidir, però, cercar aquesta Troia en la que ningú hi creia. Ben aviat, a la Troada, en un pujol denominat actualment Hissarlik, a l’actual Turquia, va demostrar l'existència real de Troia. De totes maneres, la ciutat que Schliemann creia que era la Troia homèrica no s'ajustava a la veritat històrica, perquè Troia té nou capes sobreposades de restes arqueològiques que van del 3000 aC. al 400 dC. Les posteriors excavacions de Wilhem Dörpfeld (1893-1894) i de Carl Blegen, de la universitat de Cincinati (1932-1938), van aclarir l'autèntica Troia d'Homer, en la setena capa geològica-arqueològica, concretament la VIIa, que fou destruïda pel foc al 1250 aC. aproximadament, en època micènica.

Tot i així, ningú es creu avui en dia que la raó de la destrucció de Troia fos Helena d'Esparta, tal com diu l'epopeia, sinó més aviat fou per motius comercials. Hom relaciona la caiguda de l'imperi hitita al segle XII aC amb la destrucció de Troia, ciutat que per la seva situació geogràfica, devia cobrar impostos que passaven de la mar Mediterrània al Mar Negre. Aquesta va ser probablement la causa del conflicte i de la conseqüent destrucció de la ciutat.

A la Ilíada no es pot apreciar molt a fons una estructura social, perquè primerament, no és una obra que pretengui reflectir una societat. A més, degut a que tota l'obra és un elogi als herois, tots els protagonistes són aristoi. Per tant, el grup social a estudiar només es limita a aquest àmbit, és a dir, als que governen. Per sota d'aquests només trobem els aurigues, els vidents i alguns esclaus. És per això, que un estudi precís i complet d'una estructuració social a partir de la informació de l'obra se'ns fa difícil.

Si més no, sí podem fer un bon estudi dels organismes de govern homèrics, ja que són els que protagonitzen l'obra. Aquests són dos clarament diferenciats: Primerament els diversos reis de cada país, coordinats per un sobirà de reis, representat per la figura d'Agamèmnon; i després el Consell d'Ancians. Aquests dos organismes seran, doncs, els temes a tractar en aquest apartat.

L’exèrcit grec es constitueix de diferents grups de diferents localitats o regions de tota l'Hèl·lade, cadascun liderat per un cabdill, que és el rei de la regió d’on prové. Així doncs, Odisseu és rei d’Ítaca, Idomeu de Creta, Nèstor de Pilos, Menelau d’Argos i Agamèmnon de Micenes. Cada un d’aquests cabdills té el poder sobre els soldats i les naus que ha portat amb ell. Tots ells són moltes vegades elogiats i comparats amb déus. Més d’una vegada ens trobem amb l’expressió "els reis, fills de Zeus", frase que sintetitza la idea que els reis es consideraven gairebé divins. Mateix tractament rebien els wanax micènics, tal com hem vist anteriorment; aquests no eren considerats déus, però se'ls atorgava un llinatge diví, i era per això que eren reis.

Entre els diferents cabdills que configuren l'exèrcit grec, sobresurt un, Agamèmnon, que està per sobre de tots els reis i que és el màxim sobirà de l'exèrcit, el més poderós entre els aqueus. És possible que aquest poder l’hagués adoptat a causa de la nombrosa aportació d’homes o vaixells, ja que Micenes és la regió amb més quantitat de vaixells segons el Catàleg de les naus, apartat de la Ilíada que veurem posteriorment, encara que és molt probable que aquesta superioritat respecte els altres reis ja hagués existit abans de la guerra.

Si recordem l’estructura dels estats micènics, veiem que cada palau era completament independent, encara que no es descarta que algun palau tingués una certa supremacia respecte els altres. L’aparició de la paraula pe-re-ku-wa-na-ka en una tauleta referent al wanax de Micenes va afavorir aquesta hipòtesis. Recordem que el terme es compon de dues paraules: pe-re-ku i wa-na-ka. La primera podia ser presgus, <<ancià, venerable>> o bé pélekus <<destral>>, que és un símbol de poder característic dels micènics. Bé sigui una o altre, sembla ser que dóna un sentit de supremacia al segon terme de la composició, wa-na-ka (wanax en acusatiu). Per tant, hi ha un cert paral·lelisme entre el que deixa veure la Ilíada i el que ens diuen les tauletes en Linial B. Agamèmnon és el wanax suprem, i a més és el rei de Micenes. No resultaria improbable si Agamèmnon fos un pe-re-ku-wa-na-ka, el venerable rei entre els micènics, tot i que aquesta terminologia no apareix en l'obra.

El terme wanax, que ens el trobem contínuament en les tauletes de Lineal B, vol dir, com ja hem dit anteriorment, rei. A l'Ilíada també apareix el terme amb un lleuger canvi que radica en la desaparició de la w per motius fonètics. El mot resultant és anax (anax). El significat del mateix pateix una lleugera modificació respecte el de les tauletes.

Bé sabem que en el Lineal B, wanax volia dir rei, rei del palau en qüestió i, per extensió, de la regió sobre la que governava. Per tant, hi havia un wanax a Pilos, un a Cnosos, un a Tirint, un a Gla, etc. En la Ilíada, però, només Agamèmnon rep el qualificatiu de wanax i els demés reis d'altres regions són tractats com a basileuV (Basileus), terme que, a diferència de wanax, es va conservar en el grec clàssic amb el significat de rei. A les tauletes de Lineal B, però, el terme basileus, que apareix sota la forma pa₂-si-re-we, no té un significat de rei, sinó de cap d'àmbit interdisciplinari. Es pot observar, doncs, que a les tauletes la diferència entre wanax i basileus és considerable.

No passa al mateix a la Ilíada, on aquesta diferenciació entre wanax i basileus no és tan present. Per Homer els dos termes volen dir rei, però hi ha un matís diferenciador que és deduïble observant el text. Sabem que Agamèmnon és el rei que està per sobre dels demés reis i que coordina, a més de les seves tropes de Micenes, tota la resta de l’exèrcit. Els altres reis, en canvi, només coordinen els seus soldats i estan sota el poder d'Agamèmnon. És possible que aquest fet sigui el matís que permeti qualificar a Agamèmnon de wanax i els demés reis de basileus. Homer, home del segle VIII aC., utilitzava el terme basileus per nombrar un rei, però la tradició li deia que molts segles ençà havia existit una gran civilització, la micènica, on els grans reis eren nombrats wanax. És potser per això que Homer va utilitzar el terme només per a el rei de reis, com a record d'aquella civilització. Probablement llavors aquell mot ja no fos comú, sinó que la paraula per nombrar un rei fos basileus, tal com s'observa en el posterior grec clàssic.

L'altre òrgan de govern homèrica és el consell d'ancians, on es reuneixen els diferents reis i els vells savis per decidir sobre l'actuació de les tropes. Tan els aqueus a la tenda d'Agamèmnon com els troians en el palau del rei Príam, celebren aquests consells d'ancians, on l'intercanvi tolerant d'opinions i la bona oratòria hi són molt presents.

Tal com vàrem treballar anteriorment, cap tauleta de Lineal B ens parla de l'existència d'un consell d'ancians, però creiem que havia d'haver existit algun tipus de consell annex al wanax, ja que, des d'una visió antropològica de l'entorn social d'aquella època, una no-existència de tal organisme resultaria molt improbable, ja que és un costum d'origen indoeuropeu i propi de l'època. Hi hagués o no aquest consell en els regnes micènics, és ben segur que els ancians havien de ser ben considerats per la societat. A la Ilíada també es troba tal consideració a través de la figura del vell Nèstor, rei de Pilos, que encarna tota una tradició que ha arribat a avui en dia que contempla la consideració, el respecte i l’admiració vers la saviesa i experiència dels ancians.

Néstor és en la Ilíada el més vell de tots els cabdills i rep per part dels altres un admirable tracte. Les seves paraules són sàvies i el seu parlar dolç com la mel. Tot i que no és el més poderós entre els wanax, les seves aportacions i els seus consells són molt valorats per Agamèmnon i la resta dels cabdills grecs. Així Néstor adopta en l’obra un paper de savi conseller durant la còlera d’Aquil·leu, quan frena la discussió entre el aquest i Agamèmnon per dir la seva, tot calmant la ira d’ambdós cabdills .

Homer tracta a Néstor com un cabdill superior als altres en eloqüència i saviesa. És ben clar que Homer provenia d’una tradició que contemplava l’admiració per la vellesa com a sàvia consellera. Sabem que en l’antiguitat, els vells eren concebuts com a savis i que, fins i tot, gràcies a la seva edat tenien legitimitat sobre els altres. És el que es coneix com a gerontocràcia - de geros <<ancià>> i krátos <<poder>>- un tipus de política d’origen indoeuropeu. Els espartans van posar en pràctica aquest sistema i els romans amb el seu Senat - paraula que prové de Senex, <<ancià>>- van conservar la tradició.

Per tal d'estudiar la geografia homèrica, hem fet ús del que es coneix com a Catàleg de les Naus, un gran apartat ubicat al final del cant II de l'epopeia. Aquest apartat no és més que una descripció de les diferents tropes que formen el contingent grec i troià, la descripció del seu lloc de provinència i el seu rei o reis. En aquest apartat, però, ens limitarem a estudiar només el contingent grec, liderat per Agamèmnon, per tal de fer, posteriorment, analogies amb la geografia micènica.

Ciutats: Híra, Àulida, Esquenos, Escolos, Eteonos, Tèspia, Grea, Micalessos, Harma, Ilesi, Eritres, Eleó, Hila, Peteó, Ocàlea, Medeó, Copes, Eutresis, Tisbes, Coronea, Haliart, Platea, Glisant, Hipotebes, Onquest, Arna, Midea, Nisa i Antedó.

Ciutats: Ciparissos, Pitó, Crisa, Dàulida, Panopeu, Anemoria, Hiàmpolis, Lilea.

Ciutats: Micenes, Corint, Cleones, Ornees, Aretírea, Sició, Hipèresia, Gonoessa, Pel·lene, Egion, Egíal i Hèlice.

Ciutats: Pilos, Arena, Tríon, Epi, Ciparisseent, Amfigenea, Ptèleon, Helos i Dorion.

Ciutats: Arcàdia, Fèneos, Orcòmenos, Ripa, Estràcia, Enipsa, Tègea, Mantinea, Estímfel i Parrasia.

Accidents geogràfics: Illes Equines (mar Jónic) i el riu Duliquion, afluent de l'Aqueloo.

Ciutats: Cnosos, Gortina, Lictos, Milet, Licastos, Festos i Rícios i cent ciutats més.

Accidents geogràfics: No apareix cap accident geogràfic tret de la mateixa illa de Creta.

En total l'exèrcit grec compta amb vint-i-cinc grups militars d'arreu de l'Hèl·lade, cadascun d'ells amb diferents reis. Per desgràcia, seria pràcticament impossible localitzar les més de cent ciutats que apareixen al Catàleg. Primerament perquè pràcticament totes ja no existeixen en l'actualitat i, a més, les recerques arqueològiques no han arribat a descobrir tal número de restes. Tot i que la gran majoria han estat localitzades amb més o menys exactitud pels grans estudiosos, no pretén ser el nostre objectiu primari en el treball, car caldria un altre estudi de similars dimensions només per fer la localització. Si més no, sí podem trobar alguns centres micènics al Catàleg, com ara Tirint, Atenes, Corint o Micenes, però, en canvi, no trobem en el grup de Beòcia la ciutat de Gla, d'immenses muralles.

En aquest afer, les tauletes de Lineal B tampoc ens poden ajudar a catalogar les similituds entre ambdues geografies. Tal com s'ha exposat anteriorment a l'apartat "El món micènic", les tauletes de Pilos ens citen les ciutats del regne i igualment ho fan les de Cnosos, a Creta, però poca informació més tenim sobre la geografia micènica. És per això que en aquest apartat ens limitarem només a la regió de Messenia i a l'illa de Creta, tal com vam fer a l'apartat primer del treball.

Pilos representa a la Ilíada una regió molt important, molt reconeguda, i que juga un gran paper en la guerra gràcies a l'actuació serena del seu rei, l'adorat Néstor, savi orador. Desconeixem si aquest rei va existir o no en època micènica i, degut a que mai ho sabrem, hem de viure de la llegenda, que tants enigmes camufla. Deixant de banda, però, les llegendes, que no són demostrables, passem a recordar primer de tot el que les tauletes ens diuen de la regió de Pilos. Segons la Lineal B, en el regne de Pilos hi havia dues grans províncies, la Cismontana i la Transmontana, separades per un riu, que abastava les ciutats que citarem a continuació:

Província Cismontana

Província Transmontana

Pi-swa

Me-ta-pa

Pe-to-no

Pa-ki-ja-ne (palau Pilos)

A-pu₂

A-ke-re-wa

E-ra-to/Ro-u-so

Ka-ra-do-ro

Ri-jo

Ra-wa-ra-ta

E-sa-re-wi-ja

Za-ma-e-wi-ja

A-sja-ta₂

Sa-ma-ra

Ti-mi-to-a-ko

E-ra-te-re-we

A-te-re-wi-ja

A la Ilíada, però, les ciutats són ben diferents. Segons Homer, el regne de Néstor es compon de les següents ciutats de Pilos, Arena, Tríon, Epi, Ciparisseent, Amfigenea, Pteleòn, Helos i Dòrion, amb el riu Alfeu de frontera. Es pot observar, doncs, que poca similitud hi ha entre la geografia micènica i la d'Homer. L'única semblança és el número de ciutats d'Homer, nou, que coincideix amb el número de les ciutats de la província de Cismontana de les tauletes. És possible que Homer no concebés les dues províncies com a un únic país i que aquestes nou ciutats que cita a la Ilíada siguin les nou que apareixen en les tauletes com a pertinents a la província Cismontana. Però res pot provar aquesta similitud numèrica. Només una ciutat homèrica, Pilos, ha estat localitzada i apareix en les tauletes sota el nom de Pi-wo, a la zona de Pa-ki-ja-ne; cap més ha estat localitzada. Al capdavall, tot podria tractar-se d'una simple coincidència.

Un greu error geogràfic en la descripció d'aquesta regió reafirma aquesta opció. Teòricament, el riu Alfeu, que apareix al costat de la ciutat de Tríon, no hauria de pertànyer al regne de Pilos. L'únic riu del país és el Nédha, que fa de frontera entre la província Transmontana i la Cismontana. L'Alfeu es situa vint-i cinc quilòmetres més al nord. És una errata d'Homer que ha fet dubtar als experts sobre el coneixement de la geografia del poeta.

Homer, parlant de Creta, cita sis ciutats -Cnosos, Gortina, Lictos, Milet, Licastos, Festos, Rícios- però afirma que hi ha 100 ciutats més a l'illa. Creta, doncs, és una illa molt poblada i urbanitzada segons Homer i des d'un punt de vista arqueològic i històric sembla que és del tot possible. Sabem que segles abans que els micènics hi arribessin, hi havia la gran civilització minoica, molt desenvolupada, de la que els micènics hi van heretar la religió, la cultura i aquella talassocràcia que els feia famosos arreu del Mediterrani. Durant el període minoic, Creta era molt rica i havia d'estar molt habitada. Quan els micènics s'instal·laren després d'haver-hi fet ja bastants incursions, habitaren el palau de Cnosos, al qual convertiren en centre administratiu de tota l'illa. És evident que Creta havia d'ésser molt poderosa i que tenia una gran població, però altre cop ens trobem amb seriosos problemes per localitzar les ciutats homèriques. Cnosos i Festos coincideixen amb el quadre micènic, però cap més. Ni Gortina ni Lictos ni Milet ni Licast ni Rícios les trobem en les tauletes i tampoc tenim restes arqueològiques.

El Catàleg de Naus és una clara evidencia de la fragmentació de l'exèrcit i de l'estructura social i política de tota l'Hèl·lada. No tots els soldats són del mateix país o de la mateixa zona, sinó que provenen de diferents localitats i es reparteixen en diferents grups. Això ens fa pensar que cadascun d'aquests vint-i-cinc grups és independent políticament. Té el seu rei que governa a la zona sense estar subordinat a cap altre rei. Si més no, sabem que sí que existeix un regne i un rei que sobresurt, Micenes i Agamèmnon, tal com hem vist abans, i és aquí on podem demostrar la supremacia d'aquest rei amb la quantitat de naus que aporta (cent) que cap altre rei equipara.

A més d'aquesta vessant social del Catàleg, cal destacar per sobre de tot la credibilitat de la geografia homèrica, que es posa en dubte a causa d'algunes errates i de la no-localització de les ciutats en les tauletes o a través de les restes arqueològiques. Sí que és cert que algunes localitats, les més representatives, les coneix i les pot situar amb més o menys exactitud, però també és més que probable que les més de 150 ciutats que cita entre els dos exèrcits les desconeixi, ja que és difícil saber amb tanta precisió tota la geografia de l'Hèl·lade. Homer segurament va escriure l'Ilíada a la seva casa de Jónia i, lògicament, des d'allà, no podia situar tanta quantitat de ciutats. Segurament havia sentit a parlar de la gran Pilos, o de la poblada ciutat de Cnosos, o de Corint, però no devia dominar tan altres ciutats menors. L'error del riu Alfeu, així com la repetició d'algunes ciutats de diferents llocs -Orcòmenos d'Aspledón i l'Orcòmenos de l'Arcàdia; Calcis d'Eubea i Calcis d'Etòlia; Helos de Pilos i Helos de Lacedemonia- ens fa pensar, doncs, que part de la geografia grega era desconeguda pel gran Homer, tot i que cal remarcar altra vegada que la seva intenció no era fer una tesis sobre la geografia grega, sinó fer només una epopeia per encoratjar uns herois molt probablement ficticis, i que el Catàleg de les naus no pretén ser una explicació de la geografia grega, sinó una informació sobre la diversitat i la quantitat de naus i homes que s'uneixen per lluitar contra Troia i els seus aliats, un mer símbol de poder.

A pesar de tot, hi ha també la possibilitat que el Catàleg de les Naus no formés part de la Ilíada en un inici, sinó que fos incorporada posteriorment. El fet que es citin quatre ciutats noves -Cardàmila, Antea, Epea i Pèdasos- en el cant IX que no apareixen en el Catàleg dóna fe a la teoria que Homer, si realment en fou l'escriptor, no tingués cap relació amb el Catàleg.

És ben clar que la religió de la Ilíada destaca, primer de tot, pels déus, pel seu determinisme i pels papers que juguen en la guerra, que és un dels grans atractius de l'obra. Després també és característica la pràctica contínua d'hecatombes en favor dels déus i el culte al mort, expressat a través de la figura de Pàtrocle. Un altre aspecte de la religió homèrica, que configurarà la religió clàssica posterior, és l'existència del destí irreparable que condueix a tots els homes i la previsió del mateix a través dels vidents, savis consellers. Tots aquests aspectes, d'ampliada forma, seran exposats a continuació, ja que són dignes d'estudi.

La principal característica dels déus homèrics és que són molt humans. Aquesta característica és evidenciable en diversos fets que van apareixent a l'epopeia. Primer de tot, tenen uns comportaments humans, perquè celebren banquets, viuen en mansions, discuteixen i es mouen per desitjos humans, com el plaer amorós o la venjança. A més, els déus moltes vegades mantenen relació directa amb els humans, com en el cas de Tetis que és mare d'Aquil·leu.

A part d'actuar com a humans, els déus grecs també es caracteritzen pel seu antropomorfisme, és a dir, per la seva forma humana. Totes les representacions divines durant l'època clàssica i hel·lenística són humanes, representen la perfecció humana. A la Ilíada aquest antropomorfisme també està present en alguns casos, com en el de la ferida de Diomedes a Afrodita, a la mà de la deessa. A més, els déus tenen la capacitat de transformar-se en homes o dones per tal d'apropar-se a algun humà i donar consell o entaular conversació. És per això, que el contacte entre els homes i els déus és tan pròxim en l'epopeia. El veritable factor que els diferencia és, però, la immortalitat.

Una altre característica fonamental dels déus és el determinisme que tenen sobre els homes. Cada fet, cada acció ha estat determinada pels déus Olímpics, regits pel pare Zeus, fill de Cronos. Qualsevol victòria és gràcies a un déu i qualsevol derrota és degut a la còlera d'un déu. Davant d'aquest determinisme, els homes en la Ilíada utilitzen les ofrenes i sacrificis per encaminar el seu destí, per tal que els déus s'acontentin amb ells i determinin allò més favorable. Així Crises invoca a Apol·lo per venjar-se dels aqueus i quan aquests es decideixen a tornar a Criseida, ell mateix desfà el malauguri. Els homes doncs poden fer canviar d'idea a un déu si el tracten bé. No hi ha cap acció a la Ilíada que sigui per voluntat d'un déu. L'home de la Ilíada viu sempre depenent del destí immutable que els déus li atorguen. Cada batalla, cada fet, ha estat discutit prèviament pels déus en comitè: igual que els mortals a l'àgora, així també els déus discuteixen sobre el destí de forma equitativa sota la sobirania màxima del pare Zeus.

El destí en la religió grega està per sobre de tot, fins i tot, per sobre dels déus, que, moltes vegades l'intenten canviar. Cada guerrer de la Ilíada té un destí marcat que és immutable i que els déus han de respectar. Tot i saber el destí d'una persona, és impossible salvar-la de la mort, perquè el destí l'impulsa al final que li pertoca, sense cap més opció.

Hi ha una sèrie de personatges a l'epopeia que són vidents, ço és, que prediuen el futur, gràcies a un do que els déus els han donat . Aquests vidents serveixen d'ajut alhora de prendre una decisió sobre com actuar davant d'un problema. Agamèmnon, per exemple, recorre a Calcas quan el déu Apol·lo en el cant I escampa la pesta pel campament grec, per tal que li digui quin déu i per quin motiu està enfadat amb els aqueus. El vident, doncs, és un recurs molt utilitzat en la Ilíada per prevenir catàstrofes.

Tot i que el destí és immutable, a l'epopeia la pràctica de les hecatombes poden servir per contentar a un déu, bé sigui per desfer un malauguri o per demanar bona sort al combat. Els ingredients que s’utilitzen a l’epopeia són la farina, la sal, grasses i carn d’ovella, de porc, de vedella, de toro o de cabra. Les hecatombes acabaven amb un festí que es fa després de la pregaria i després d’haver cuinat les carns de les víctimes.

Vam veure que els micènics també tenien aquest culte als déus a través de les ofrenes i dels sacrificis i, de fet, tot el que trobem a les tauletes referent a les divinitats és gràcies als documents de l’administració dels palaus que controlaven les ofrenes i els sacrificis als déus. Sabem que hi eren destinats aliments com olis perfumats, mel, cereals, llana, animals (bous, ovelles, cabres i porcs) i xoanes, aquelles petites estàtues de fusta típiques micèniques²⁷. Tot i que no coincideixen totes les ofrenes, sembla que les víctimes de les hecatombes de la Ilíada són força paral·leles a les dels micènics. La tradició del sacrifici als déus concorda amb la dels micènics.

Durant el transcurs d'aquest novè any de la guerra de Troia que la Ilíada ens explica, els déus tenen una participació constant en la guerra que no es limita a decidir el futur, sinó a participar-hi activament, en el camp de batalla. Aquesta participació divina, però, no és uniforme, perquè cada déu va a favor d'un o altre bàndol, depenent de diferents circumstàncies que tot seguit comentarem. El gran Zeus, pare dels déus, és teòricament qui mana i qui té l'última paraula sobre els afers, però a la vegada està molt sotmès a la seva muller, l'astuta Hera, qui moltes vegades replica en contra del seu marit. El principal problema matrimonial és que Zeus té gran simpatia als troians i Hera els odia.

Zeus, tot i que es manté més o menys neutral, té una lleugera preferència pels troians, ja que diu que sempre l'han honrat amb bones ofrenes i hecatombes. A més, Zeus promet a Tetis, la mare d'Aquil·leu, que els troians vencerien si Agamèmnon no reparava l'ofensa al seu fill, pel rapte de l'adorable Briseida. En canvi Hera, i també Atena, estan completament a favor dels grecs, perquè tenen un terrible odi als troians i en concret a Paris. Ambdues fonamenten aquest odi en un mite molt famós, l'anomenat Judici de Paris, segons el qual aquest, essent l'home més bell de l'Hél·lada, va haver d'escollir la més bella entre tres deesses: Hera, Afrodita i Atena. A les bodes de la deessa Tetis i el mortal Pèleu, pares d'Aquil·leu, Eris, la deessa de la discòrdia, llençà una poma d'or on posava "per a la més bella" entre els invitats. Tothom volia donar la poma a la núvia, però no gosaven ofendre a les tres grans deesses. Paris, elegit per Zeus, fou l'encarregat d'elegir la més bella. Cadascuna li va prometre quelcom: Hera, ser emperador d'Àsia, Atena, ser el més intel·ligent i Afrodita, l'amor d'una bella dona, Helena d'Esparta. Paris es decidí per la bella Afrodita i les altres dues deesses, Hera i Atena, s'irritaren amb el príncep, i maquinaren grans desgràcies pels troians. La dea de l'amor, en canvi, sempre va estimar a Paris per la seva elecció i, a la guerra de Troia el salva de la mort davant Menelau en el tercer cant.

Apol·lo també va en contra dels aqueus degut a que el gran cabdill Agamèmnon rapta a Criseida, filla d'un sacerdot seu, Crises, en un botí de guerra. Degut a les funestes fletxes que el déu llença sobre el campament aqueu, que provoquen una terrible pesta, Agamèmnon ha de tornar a Criseida i raptar l'esclava d'Aquil·leu, Briseida, fet que provocarà la gran còlera d'aquest.

Hermes, el déu missatger, tot i que no és massa actiu, sempre va a favor dels grecs, igual que Hefest, que no participa activament en la guerra, però forja les noves armes d'Aquil·leu, a petició de la seva mare Tetis.

Àrtemis, igual que la seva mare Leto, afavoreix també els troians perquè en l'inici del viatge de les tropes gregues a Troia, la deessa s'enfada perquè els aqueus li van matar un cérvol sagrat. Degut a aquesta còlera divina, els vaixells no poden arribar a Troia i per això, Agamèmnon, ha de sacrificar una filla seva, Ifigènia, per calmar la còlera d'Àrtemis. De totes formes, la deessa mai afavoreix als aqueus, sinó que lluita amb els troians.

Ares afavoreix als troians, i també ho fa Posidó en un inici -ell va construir les muralles de Troia- tot i que després tendeix a la neutralitat i va canviant d'un bàndol a un altre. Els dos déus olímpics restants, Dionís i Deméter, no apareixen en la guerra.

Sabem que els micènics tenien un gran culte als morts, que eren enterrats en els increïbles tholoi. A la Ilíada, el mort té també una gran importància. Constantment hi ha víctimes al camp de batalla i sempre s'intenta recuperar el cos, el cadàver, per tal de que no caigui a mans dels enemics i pugui ser enterrat dignament pels seus companys de batalla. El pitjor que pot passar a un guerrer ja mort és que es quedi estès al camp de batalla sense cap tipus de sepultura. Aquest desig de tenir el cadàver d'un familiar, amic, compatriota o soldat per tal de retre-li un bon enterrament, que encara conserva la societat d'avui en dia, es pot observar en alguns exemples, com ara la patètica mort de l'heroi Hèctor a mans d'Aquil·leu, pel cos del qual Príam paga grans tresors.

El millor exemple per explicar com és la sepultura a l'Ilíada és la mort de Pàtrocle. És, potser, dintre de tota la crueltat de la Ilíada, el passatge més trist de tots. Tothom es lamenta de la seva mort, fins i tot els veloços cavalls d'Aquil·leu que l'auriga cuidava i conduïa en la batalla. Un cop el cos del guerrer és recuperat del camp de batalla, després d'una heroica protecció per part de diversos cabdills, Aquil·leu l'acull amb gran pena a la seva tenda. Allà li posa nèctar vermellós i ambrosia gota a gota per les narius del nas de Pàtrocle per conservar-lo. L'endemà es celebra el funeral de Pàtrocle de la següent manera: primer de tot es fa un gran pira de llenya, on s'hi posa el cos. Molts aqueus, entre ells Aquil·leu es tallen els cabells i els amunteguen sobre del cadàver. Posteriorment, Aquil·leu unta el cos amb la grassa dels animals morts i en deixa les despulles al voltant del cos. Després hi afegeix unes quantes àmfores de mel i d'oli i, posteriorment, hi posa quatre cavalls, dos gossos de Pàtrocle i dotze magnànims fills dels troians, després de degollar-los. Tot això va a parar a la pira, que aviat s'encén, cremant-ho tot. Un cop tot és cendra, Aquil·leu recull els ossos del seu company i els posa en una recipient, que enterra, tot elevant-hi un gran túmul a sobre.

El funeral comentat dista en gran mida respecte la concepció d'avui en dia del mateix acte. Ens pot semblar estrany el fet que el cos s'untés amb grassa animal, o que els aqueus es tallin els cabells i els dipositin sobre el cadàver, perquè no és gens normal en la nostra societat, tot i que en el fons hi pugui haver una certa relació conceptual sobre el tema del culte al mort. El que més ens pot sorprendre, però, és el fet del sacrifici humà. A part de la considerable quantitat d'animals morts i tirats a la pira, dotze fills d'aqueus, sense haver fet res, són destinats a mort només per retre culte a un cadàver. Avui en dia diríem que és injust, però de ben segur que els grecs no ho concebien així. Tenim coneixement de sacrificis ja en l'època minoica, i després, en èpoques posteriors, sabem que es va practicar el sacrifici humà per contentar els déus. Per això, no ens ha de semblar estrany, valorant mínimament el context històric.

Si el funeral és, si més no, estrany als ulls del segle XXI, més curiós resulta observar la realització de jocs després de l'enterrament. A desig del propi Aquil·leu, s'organitzen un total de vuit competicions: una cursa de carros, un pugilat, una lluita, una carrera de velocitat, un combat, llançament de disc, tir amb arc i llançament de javelina. En el cas del pugilat, el combat i la lluita hi ha un premi pel que guanya i un pel que perd, i en les altres competicions de més de dos concursants, es donen premis als tres primers.

Cal esmentar, sobre aquest fet, que els jocs no són més que un acte en favor dels déus i per l'anima de Pàtrocle. És obvi que no es feien per diversió ni per entreteniment. Els jocs Olímpics del període clàssic també tenien aquesta funció; es realitzaven pels déus, pels Olímpics. És, doncs, en aquest fet, on radica la justificació dels jocs pel cadàver de Pàtrocle. Tot el cerimonial expressat és, doncs, una prova evident de la immensa importància del culte al mort a la Ilíada.

Si més no, a pesar de tot això, a l'epopeia la majoria de cossos no s'enterren, sinó que són incinerats -només hi ha constància de sepultura amb el cos de Pàtrocle i d'Hèctor-. A primera vista sembla que aquest fet sigui completament incongruent amb el que s'ha dit, però no és així. És molt probable que en època de guerra, els milers de cossos dels soldats morts fossin incinerats per una qüestió de necessitat, ja que per fer sepultures per a tots es necessitaria molt més temps del que les tropes gregues i les troianes disposen.

Desconeixem com eren els déus micènics, si tenien forma humana i costums o si existia l'Olimp com a morada divina, però hem de pensar que les diferències entre la religió homèrica i la micènica han de ser poques per una simple raó que radica en l'origen de la mitologia i la religió grega clàssica, ja que és ben segur que aquesta va tenir el seu naixement a la mateixa Creta, en època micènica; allà una nova religió va néixer de la síntesi de divinitats indoeuropees i mediterrànies. Una prova d'això és que la majoria de mites estan relacionats amb centres micènics, com el de Perseu i Atreu, a la pròpia Micenes, o el d'Edip a Tebes, o el d'Heràcles a Tebes i Tirint.

De tots la majoria de punts tractats podem trobar similituds amb la religió micènica. Els déus són els mateixos i, tot i que tenim poques dades de les funcions dels déus i de la jerarquització dels mateixos en les tauletes, hem de pensar que les diferències han de ser poques. Els tholoi de Micenes ens han desvelat la importància del culte al mort al món micènic; a l'epopeia el túmul en honor a Pàtrocle i tota la celebració posterior ens reafirma aquesta importància, tot i que, malauradament no podem concretar similituds entre els dos àmbits pel que fa la metodologia de la cerimònia.

Degut a la manca de literatura en les tauletes de Lineal B, desconeixem aquelles coses més espirituals, més basades en la fe, com el tema del destí i tota la filosofia de la religió micènica, però per la mateixa raó que abans, per l'origen, hem de pensar que les creences homèriques i posteriors ja existien llavors sense grans diferències. Pel que fa els vidents no s'ha trobat cap rastre a les tauletes d'aquest ofici i, per tant, tot i que resulta probable la seva existència, tampoc no podem afirmar que hi haguessin.

Amb tot, però, podem dir que la religió micènica i la que apareix a la Ilíada són molt similars per la mateixa raó que una és l'origen de l'altre. La qüestió és que tota la cultura que es pot observar en la Grècia arcaica, clàssica i hel·lenística beu de les fons de la primera civilització hel·lènica, és a dir, de Micenes.

No podem fer un estudi de la Ilíada sense fer un cop d'ull a tot allò relacionat amb l'afer bèl·lic, amb la guerra, devastadora d'homes, car tota l'obra gira entorn un conflicte: la guerra de Troia. Per tant, tot l'argument i les escenes de l'obra tenen una directa relació amb l'afer bèl·lic.

La guerra homèrica, és a dir, l'enfocament literari d'Homer de la guerra troiana, té com a característica principal l'heroïcitat dels protagonistes i la lluita individual, car quan Homer relata una escena bèl·lica no fa un combat de dos blocs, grecs contra troians, sinó que relata lluites de dos herois teòricament coneguts per tothom. En aquestes lluites individuals, Homer descriu amb precisió cada moviment i cada cop, deixant veure la cara més crua de la guerra dels pobles antics, que es caracteritzava per la lluita cos a cos.

Podem dir a partir de la lectura de l’epopeia que l'exèrcit grec no és un bloc completament compacte provinent d'una mateixa regió, sinó que és una unió de diverses regions independents de tota l'Hèl·lade, tal com es pot observar en el Catàleg de les naus. A la Ilíada els guerrers grecs lluiten en grups, segons a quin cabdill obeeixin i alhora de lluitar al camp de batalla ho fan en grups. Per tant tots els cretencs, encapçalats per Idomeu, lluiten junts i al costat tenen un altre grup, els d'Argos, que lluiten a les ordes de Menelau. És un tipus d'estratègia que s'adequa perfectament a la política que s'extreu de l'epopeia, segons la qual l'Hèl·lade es configurava pobles grecs independents entre si. Tots lluiten com a un mateix cos, sota les ordes supremes d'Agamèmnon, però, a la vegada, l'exèrcit és divisible segons la provinència del grup i del rei que governa.

Ja hem esmentat diverses vegades que l'exèrcit aqueu era comandat per diversos reis, però, en segons quins grups, sobretot els de gran magnitud, els reis fan ús d'uns capitans per dirigir les tropes. Veient detingudament el Catàleg de les Naus, podem observar que hi ha grups, com els d'Elide, que tenen fins a quatre cabdills -Anfímac, Talpi, Diores i Polixenos- que es divideixen la responsabilitat sobre les tropes (deu vaixells cadascú). Altres vegades, com en el cas de la regió dels cretencs, que hi ha un rei, Idomeu, i tot de capitosts que l'ajuden a dividir les tropes.

¿Podrien ser aquests capitans els lawargetas micènics? És possible que hi hagués alguna relació encara que hi ha un factor que falla; les tauletes ens diuen que hi havia només un lawargetas a Pilos i, en canvi, Idomeu té més d'un capità. A més, el mot en grec no coincideix pas. Això ens fa pensar que Homer desconeixia realment aquest personatge, com desconeixia tants altres nobles funcionaris que apareixen a les tauletes. Si més no, sí que podem dir que, com a mínim, la funció del capità de la Ilíada i del lawargetas té un denominador comú, que és conduir les tropes. A la Ilíada sembla ser, però, que els comandants de les tropes són els mateixos rei. Fan les funcions de wanax i de lawagetas a la vegada, cosa que alguns estudiosos com Palmer o Chadwick afirmen que també succeïa en els regnes micènics. També hi ha la possibilitat que en alguns casos els que estiguin al comandament de les tropes no siguin els rei pròpiament, sinó algun altre noble comandant del país, una espècie de lawagetas micènic, tot i que hi ha altres casos que ja es veu molt clar que és el rei, perquè Homer ens ho diu. Tot i que aquesta substitució dels reis per lawagetas o comandants és possible, Homer no ens fa la distinció.

Si bé la guerra és un afer entre dos grans blocs, a la Ilíada la guerra no és descrita d'aquesta forma, sinó a través de la lluita singular, individual, d'un a un. Homer sempre relata lluites de dos contrincants, amb un nom concret i de llinatge noble. Mai veu la guerra des d'una visió global de dos exèrcits combatent, sinó que sempre va fent emparellaments entre guerrers que representen dues cases o oikós diferents. De fet, fins i tot el conflicte de la guerra de Troia és la lluita entre dos oikós, la de Paris i la de Menelau, per Helena. Un vol conservar-la com a esposa al seu palau i l'altre vol recuperar-la per retornar-la a la seva autèntica casa, a Argos. Heus aquí la disputa responsable de tantes i tantes morts.

Quan Homer relata la baralla entre dos homes, aquests sempre tenen un nom i un llinatge que el poeta descriu. D'aquest fet, de la reversió a l'anonimat i la necessitat d'un marc familiar de cada personatge se'n desprèn tota una cultura grega de culte a la família i als avantpassats, que després es traduí a la Mos Mayorum romana i que ha arribat fins al nostre segle, on l'estudi de les arrels del coneixement i de la cultura encara és molt present.

Molts episodis de guerra de l'epopeia homèrica tenen un contingut força cruent. Res té a veure la crueltat i la penositat de la Ilíada amb el sentiment i l'alegria de l'Odissea, motiu que alguns estudiosos han utilitzat com a argument per descartar a Homer com a escriptor de les dues epopeies.

És, en principi, lògic que la guerra homèrica sigui molt cruenta, car totes ho són. Sabem que en l'antiguitat, les guerres es caracteritzaven per ser de cos a cos, amb espasa i escut, i amb decapitacions i altres barbaritats. Avui en dia, el contacte corporal s'ha perdut molt, a causa dels explosius i les armes de foc, que fan que les guerres siguin distància. En una de les guerres més recents, la de Kosova, els atacants no van tocar ni tan sols el terra: tot es va fer des de l'aire. A la Ilíada, però, Homer ens va explicant cada cos a cos que hi ha en el camp de batalla i descriu cada cop d'espasa amb un detallisme realment admirable.

Tot i ésser l'Ilíada una epopeia sobre una guerra, desconeixem en gran mida quines estratègies militars utilitzaven els aqueus en el camp de batalla, precisament per l'enfocament d'oikós d'Homer, que individualitza la lluita i no permet fer una avaluació global de l'exèrcit. Poques són, doncs, les referències sobre com funciona l'exèrcit grec o troià. Un dels pocs exemples és en el cant XIII, on Homer ens explica poc detalladament l'organització militar en el camp de batalla. A partir d'això i d'altres petits incisos, podem observar que els aqueus ataquen amb formacions compactes formades per grups geogràfics, que avancen amb bloc. A més, la lluita és sempre a peu, tot i que s'usen els carros per desplaçar-se d'un costat a un altre del camp de batalla. Rarament es poden veure lluites a cavall.

Desconeixem també com atacaven els micènics i fer una hipòtesi sobre l'estratègia bèl·lica sense cap tipus de fonament fora massa arriscat. Per tan deixarem pas al tema de les armes, sobre el qual sí tenim documentació a través de les tauletes de Lineal B.

En la guerra tots els guerrers, tan troians com aqueus, s'equipen amb les següents peces: una cuirassa de bronze que cobreix tot el pit, unes gamberes per les cames, un casc gairebé sempre de crins de cavall, un escut, una llança i, només per aquells que dominen el tir amb arc, un arc amb les corresponents sagetes.

Totes les armes citades apareixen en les tauletes micèniques tret de l'escut, estri que en canvi sí que apareix més d'una vegada a l'epopeia, i amb detallades descripcions. Tal com ja vam comentar anteriorment, en el món micènic de ben segur que es feia ús de l'escut, tot i que resulta molt estrany que no n'aparegui cap a les tauletes. És obvi que és una arma imprescindible en el camp de batalla i, en aquella època, no era possible lluitar sense escut. Ja vam comentar, però, que hi havia la possibilitat que els escuts i altres armes de mà no fossin administrades pel palau, sinó que cada guerrer es portés el material seu en un conflicte. És una teoria força més raonable que dir que els micènics no feien ús de l'escut, ja que és una peça completament imprescindible que s'ha utilitzat des de les civilitzacions més antigues i primitives.

Si bé sabem que els micènics feien ús del carro militar només si el terreny ho permetia, en la Ilíada veiem que aquest tipus de carro és constantment present. Els reis usen el carro per desplaçar-se d'un costat a un altre del camp de batalla, bo i baixant-hi quan arriba l'hora de lluitar.

En el carro de guerra de la Ilíada hi van dues persones: un que agafa i dirigeix els cavalls amb l'ajuda d'un fuet i l'altre s'encarrega d'abatre als guerrers que s'interposen al camí. Sembla ser, pel que es va extraient del text, que el carro de guerra és una peça imprescindible en la guerra troiana, que té molta importància, més que no tenia el carro de guerra micènic pel que sabem. Recordem que aquesta civilització utilitzava d'una forma força esporàdica els carros per a la guerra, si les característiques geogràfiques del lloc on s'ubicava el camp de batalla eren adequades pel seu ús, ja que la geografia de l'Hélade no presenta ni presentava llavors una relleu molt adequat per a l'ús del carro. Per altre banda els cavalls que poblaven l'Hélade no eren massa forts ni potents, ja que eren molt petits. Per això, poques vegades podien resistir un combat amb el pes de dos guerrers i un carro a sobre i la seva velocitat de ben segur que devia ser minsa també.

Homer, però, no ens diu el mateix sobre els cavalls que condueixen els carros dels aqueus, als que moltes vegades elogia i fins i tot personifica, fent-los plorar per la mort de Pàtrocle en el cant XXIII. Aquesta incongruència pot ser conseqüència de dos factors: bé per la ignorància del poeta respecte els cavalls i l'ús del carro en època micènica, o bé tan sols pel fet que Homer no volgués desprestigiar els cavalls grecs. No tindria lògica que Homer no supravalorés els cavalls de la seva epopeia, ja que aquesta és molt al·legòrica. També és possible que en l'època d'Homer, fos quina fos, els cavalls no fossin de la mateixa raça que en època micènica, sinó que fossin més grans, ràpids i potents.

En el món micènic tenim constància a les tauletes d'or, de plata, de plom, de coure, d'estany i de bronze. A l'epopeia els més freqüents són l'or, la plata, el bronze i el ferro, del qual els micènics no en feien ús, tot i que el devien conèixer. Ara per ara, però, només ens centrarem en el bronze, el material que més apareix i el ferro, ja no tan freqüent, però curiós pel fet de no existir pels micènics.

Com ja hem dit anteriorment, el bronze és el material que més apareix a l'epopeia, ja que totes les armes i armadures que hi apareixen són d'aquest material. Vam veure que les armadures micèniques eren habitualment de cuir tot i que hi havia la possibilitat que algun wanax o algun noble pogués portar una armadura de bronze, com la que es va trobar Dhendrá, a l'Argòlide. Si més no, a la Ilíada sembla que tot el material estigui fet de bronze. Les espases són de bronze i les puntes de les llances també. Els aqueus i els teucres i els troians. són epitetats com "els de túniques de bronce" constantment. Però, realment tots els guerrers aqueus podien anar amb cuirasses de bronze? Sembla estrany que un exèrcit tan nombrós vagi tot vestit amb armadures de bronze, ja que aquest material havia de ser molt costós. De ben segur que els reis en duien, però és molt poc probable que absolutament tots els aqueus portessin armadures de bronze. Recordem que Homer només donava importància als grans guerrers i quan diu que tots els aqueus porten armadures de bronze es refereix més aviat a que els més destacats entre els aqueus, és a dir, els wanax porten armadura de bronze. A Homer tracta l'exèrcit individualment, un per un, i no pas col·lectivament.

Valorant això, podem establir una relació entre el paper del bronze en l'armadura dels guerrers micènics i el paper del bronze en l'epopeia. Tot i que no està implícit en el text, podem deduir que, a jutjar per la insistència d'Homer a l'hora de remarcar la presència de bronze quan descriu un objecte concret, aquest material podia ser molt valuós en l'època i, en conseqüència, podríem dir que de ben segur tots els guerrers aqueus no duien armadures de bronze, sinó que tal material era només pels wanax, cosa que els distingia dels demés combatents. En el món micènic passava tres quarts del mateix. Només els grans wanax podien vestir un armadura de bronze. Els demés vestien cuirasses de cuir.

A més del bronze, que és el material que predomina, a la Ilíada trobem també ferro, que és força valorat. Tot i que no surt molt freqüentment, sembla ser que el ferro és un material més o menys comú. Si més no, les armadures, les espases, les llances, i la majoria d'armes són de bronze.

Si retrocedim al món micènic no trobem pas el ferro. Tot i que el coneixien, car ja existia llavors en altres pobles, la seva indústria no els va permetre de fer-ne i no va ser fins més tard, ja finalitzat el període micènic, que el ferro va començar a treballar-se a gran part de l'Hèl·lada. Al segle VII aC., quan probablement Homer va escriure la Ilíada, sí que existia el ferro i era força comú, però el poeta no sabia que aquella societat a la que es referia, la micènica, no treballava el ferro. És una important errata d'Homer el fet d'introduir el ferro en l'epopeia, i molts estudiosos els ha estat suficient aquesta equivocació per considerar a Homer com un pseudohistoriador més que no pas un historiador.

Després de la investigació duta a terme a través de la informació de les tauletes i de la lectura de la Ilíada, hem anat estudiant punt per punt diferents aspectes de l'epopeia i intentant fer relacions amb el món micènic. La intenció és ara fer un síntesi de cada relació establerta entre els dos àmbits per acabar en una conclusió final que determinarà si la Ilíada representa o no un bon reflex de la societat micènica.

Primer de tot, pel que fa a l'aspecte social, s'han establert força similituds en els organismes de govern -reis i consell d'ancians-, tot i que s'ha observat un ús erroni o, com a mínim, diferent dels micènics, del terme wanax, aplicat només a Agamèmnon i no als altres reis, qualificats amb el terme basileus.

No s'han trobat masses similituds entre la geografia homèrica i la micènica, és més, s'han detectat errors geogràfics que han fet dubtar de la credibilitat del Catàleg de les naus; a més moltes de les ciutats citades no han estat localitzades. A pesar d'això, el tipus de geografia que Homer ens descriu reflecteix molt bé com hauria d'haver estat l'Hèl·lade llavors, en època micènica, ja que en aquesta època Grècia estava formada per polis independents, governades per reis autònoms, tal com descriu l'obra.

Pel que fa l'aspecte religiós, podem valorar similituds en els déus, que coincideixen, i en la pràctica d'hecatombes. També es pot establir una certa relació en quan a la importància del culte al mort, pels tholoi de Micenes i el culte a Pàtrocle, tot i que es desconeix quina era la metodologia dels micènics en un funeral. Si més no, sabem que a la Ilíada la majoria de cossos no són enterrats com feien els micènics, sinó incinerats, tot i que aquesta incongruència es podria justificar amb la situació de guerra i la manca de temps.

Les armes de guerra de la Ilíada i de Micenes coincideixen, tot i que no ha estat possible endinsar-nos a les característiques de les mateixes, per manca d'informació a les tauletes. Només cal destacar en aquest apartat que, a diferència de la Ilíada, a les tauletes no apareixen escuts, tot i que, com ja s'ha dit, es possible que el palau no subministrés aquesta arma als guerrers perquè ells mateixos ja duien les seves.

Els metalls també coincideixen tots excepte el ferro, que es menciona a la Ilíada tot i que sabem que els micènics no en feien ús. Si bé el coneixien, perquè en aquella època ja s'iniciava la seva elaboració, no l'utilitzaven, ja que no tenien una indústria prou desenvolupada. Homer, però, ens el menciona forces vegades, tot i que la majoria de coses, com les armadures i les armes, són de bronze, que és el material que predomina, igual que en el món micènic.

Havent exposat cada punt des d'una vessant comparativa, podem arribar a una conclusió que, a pesar de les similituds expressades, es decanta cap a la teoria que Homer no reflecteix correctament el món micènic, tot i que tampoc es pot dir que l'ignora. Homer tenia un cert coneixement del món micènic que li havia arribat a través de la tradició. Sabia que havia existit un gran wanax a Micenes que governava sobre les altres ciutats o regions i que havia estat una època hegemònica a Grècia, i probablement per això va voler emmarcar la seva epopeia i els seus herois en aquest marc temporal, en comptes de fer-ho en el que vivia, en plena edat obscura de Grècia, on hi havia un gran desconeixement a causa de la pobresa cultural. El fet que hi hagi similituds en alguns aspectes, com ara en el religiós -déus i hecatombes, per exemple- es deu a l'herència cultural, però no a un coneixement estudiat d'Homer Així, doncs, no hem de dir que Homer ignorava el món micènic, però sí que la Ilíada no és un reflex fidel.

Les bases d'aquesta afirmació es centren en certes errates d'Homer, que són, principalment, l'ús inadequat del terme wanax, la dubtosa geografia, la incineració dels cadàvers i la menció del ferro, quatre aspectes que es contradiuen amb el que era realment el món micènic. Si més no, cal esmentar que l'Ilíada no és una document històric -concebre-la com a tal és un error- sinó una epopeia, un elogi a uns guerrers i a tota l'Hèl·lada. La intencionalitat del poeta tampoc és, doncs, fer un reflex de la societat micènica a la que es refereix. Per a ell, la civilització micènica és un mer marc temporal per ambientar l'epopeia.

GARCIA IGLESIAS, Luis: Los orígenes del pueblo griego Editorial Síntesis (Madrid, 1995) Pàgs. 40-193

ADRADOS, R. i altres: Introducción a Homero (toms I i II) Labor (Barcelona 1984) Pàgs. 217-237

M.S.RUIPÉREZ, M.A. ELVIRA, A.B. FREIJEIRO: Micenas Editorial Grupo 16 (Madrid 1985) Pàgs. 4-31

J.M. BLÁZQUEZ, R.L. MELERO, J.J.SAYAS: Historia de Grecia Antigua Editorial Catedra (Madrid 1989) Pag. 201-309

CHADWICK, John (trad: José.L. Melena): El mundo micénico Alianza Universidad (Madrid 1885) Pàgs. 11-243

HOMERO (Trad: A.López Eire): Ilíada Cátedra (Madrid 1995) Colección Letras Universales

HOMEROS (David B.Munro i Thomas W. Allen): Iliadis (tomus I et II) Oxford classical texts (Oxford 1982

SCHMIDT, Joël (trad: Grupo Larousse): Dioses y héroes Larousse (Barcelona 1997)