+ + + + + + + + + + + + + + +
Posseïnt el català, entre vocals, el so de s sorda, representat
ss, com per exemple en grossa, i el so de s sonora,
representat per s, com per exemple en nosa, això li permet, en els
manlleus al llatí, de transcriure la ss i la s llatines
respectivament per ss i s: les formes catalanes de possibilis
i fusibilis són possible i fusible, el primer
pronunciat amb s sorda com grossa i el segon amb s sonora
com nosa.
El castellà, que no posseeix sinó una s (sorda),
transcriu igualment la ss i la s llatines: els dos mots damunt
dits són, en castellà, posible i fusible.
Quan gent que
fem la nostra cultura en castellà, transportem al català un llatinisme castellà
que presenta una s situada entre dues vocals (a la qual el català pot fer
correspondre una ss o una s), és natural que no sempre ensopeguem
a donar-li la s que li pertany de portar segons la seva etimologia1; i d'aquí prové el nombre considerable de mots
d'origen erudit que pronunciem, i àdhuc escrivim sovint, amb ss en lloc
de s i viceversa.
Adhessió, cohessió, explossió, explossiu, exclussió, corrossiu, centèssim, mil·lèssim, centessimal, infinitessimal, apoteossis, crissis, assil, bassílica, nassal, entussiasme, Eussebi, Cèssar, Àssia (les grafies correctes són: adhesió, cohesió, explosió, explosiu, exclusió, corrosiu, centèsim, mil·lèsim, centesimal, infinitesimal, apoteosi, crisi, asil, basílica, nasal, entusiasme, Eusebi, Cèsar, Àsia); admisió, admisible, presió, impresió, agresió, agresiu, discusió, disolut, premisa, abscisa (les grafies correctes són: admissió, admissible, pressió, impressió, agressió, agressiu, discussió, dissolut, premissa, abscissa).
En els mots d'origen erudit, per a la recta escriptura de s i ss entre vocals, no havem, doncs, d'atenir-nos a la pronunciació, sovint defectuosa, sinó a l'etimologia, i a l'ortografia etimològica subordinar llavors la pronunciació2.
+ + + + + + + + + + + + + + +
En llatí vulgar tota b situada entre dues vocals esdevingué v, d'on resultà que mots com caballus, faba, habere, proba, gubernare presenten v i no b en totes les llengües novillatines. El castellà, però, en què la b i la v es confongueren de bona hora i les vacil·lacions entre les lletres b i v són freqüents des d'antic, en fixar l'ortografia d'aquestes lletres la conformà a l'etimologia i restablí la b llatina en aquells mots escrivint caballo, haba, haber, prueba, gobernar, etcètera.
El català de la decadència, oblidant l'ortografia tradicional d'aquests mots i llur pronúncia en les varietats dialectals3 que no confonen els sons de b i de v (Mallorca, Camp de Tarragona, etc.), acabà introduint la b castellana en la majoria d'ells: Estorch, en la seva gramàtica, arribà a escriure amb b el verb haver i els imperfets en ava (parlava, anava, etc.). A poc a poc, però, havem anat restablint la v; i avui tothom escriu ja cavall, fava, haver, prova, governar, etc.
Més que el restabliment de la v en aquests mots, ha costat el de la b en aquells que escrivíem equivocadament amb v per imitació del castellà, tals com biga, rebentar, embenar, buidar, debanar. Notem que la imitació del castellà ens porta fins a copiar-ne grafies evidentment errònies, com mòvil: en manllevar un mot llatí, la b hi és conservada (Ex.: abolir, prohibir, hàbil, dèbil): mobilis, havia, doncs, d'ésser catalanitzat mòbil (Ex.: mobile en francès, mobile en italià); però basta que el castellà escrivís equivocadament móvil perquè el català adoptés aquesta grafia.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Per a l'ortografia de la b i la v en el mots hereditaris havem d'atenir-nos a les grafies antigues o a la pronúncia d'aquelles regions que no confonen la b i la v4. Quan ens guiàrem per l'ortografia castellana, omplírem el català de grafies errònies; dotzenes de paraules foren escrites amb b en lloc de v: avarca, avet, avorrir, avortar, alcova, arrova, bava, cascavell, cavall, covar, govern, prova, raval, savi, taverna, trèvol, etc. Quan portats per la consideració que els mots cavall, provar, etc., no tenen b com en castellà, sinó v com en francès (cheval, prouver, etc.) o en italià (cavallo, provare, etc.), volguérem guiar-nos pel francès o per l'italià, també alteràrem la grafia tradicional de moltes paraules: arribar, treball, sabó, trobar foren escrits erròniament arrivar, trevall, savó, trovar. Tampoc no ens podem guiar per l'etimologia, ni àdhuc tenint en compte la transformació regular de la b llatina en v entre dues vocals (Ex.: caballus: cavall); i això perquè una paraula pot haver sofert en la seva evolució fonètica una pertorbació que hagi produït un canvi irregular de b en v o de v en b; i la llengua literària l'ha de recollir tal com és, en la forma mateixa en què apareix en la boca del poble. En els mots hereditaris5 (d'origen popular) l'única guia segura per a l'ortografia de la b i de la v és la mateixa llengua, no el llatí, i menys els castellà o el francès.
El mot del llatí vulgar que donà en francès vuide (avui vide) i en italià vuoto, donà en català buit. Aquest adjectiu català, prolongament del llatí vócitum, apareix constantment escrit amb b en català antic i és pronunciat amb b i no amb v a Mallorca (on es conserva perfectament la distinció entre el so de b i el de v); doncs és un mot amb b i no pas amb v, malgrat de tenir v en el seu origen. Així mateix, malgrat d'ésser b el so que regularment correspon a una p llatina entre vocals (Ex.: ripa: riba, lupa: lloba), el mot català corresponent a sapius és savi, constantment escrit amb v en català antic i pronunciat amb v a Mallorca6.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Per què la grafia canvi ha estat preferida a la grafia cambi?
Hom ha invocat en favor de cambi la pronunciació: cambi, amb
la seva m, estaria més d'acord amb la pronunciació que no pas canvi.
Això no té cap valor en una llengua que admet els dos signes b i v
per a la representació del so de b (bilabial), i que, donant a la
v una pronunciació bilabial, pronunciarà la nasal anterior també bilabial
(m), qualsevol que sigui la seva grafia. La grafia canvi és,
doncs, perfectament compatible amb la pronúncia barcelonina cambi, com ho
són les grafies minvar, enveja, amb les pronúncies mimbar, embeja.
Hom ha invocat en favor de cambi l'etimologia: canviar
ve de cambiare, que ha donat cambiar en castellà i cambiare
en italià. Però això, en un mot hereditari, no és cap raó decisiva en favor
de la b, puix que una b originària pot haver-se mudat en v,
així com una v en b (Ex.: corb de corvus).
Hom ha invocat, encara, en favor de cambi la llarga tradició
d'aquesta grafia. I això sí que és una raó poderosa7 en favor de cambi; talment, que si el mot
canvi aparegués constantment escrit amb b en la llengua antiga,
potser no fóra una raó prou forta per a l'adopció de la grafia canvi el
fet que el mot en qüestió fos pronunciat amb v i no amb b en els
parlars que, com el mallorquí, no confonen els dos sons de b i de
v8. Una pronunciació dialectal que no hagués traspuat
mai en la llengua literària no fóra potser un motiu prou poderós per a fer
canviar la grafia tradicional d'un mot.
Però, en realitat, el català antic coneix, al costat de la grafia
cambi, la grafia canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi
i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí9, és una raó decisiva en favor de la grafia
canvi; puix que ja no és qüestió d'introduir una grafia novella, sense
cap tradició en la llengua escrita, sinó de triar, entre dues grafies antigues,
la que està més d'acord amb la pronunciació actual, la que convé a un major
nombre de dialectes10, i aquesta és evidentment canvi.
En
els casos en què la llengua antiga vacil·la entre dues grafies, és sempre
preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes. Retinguem això per al
dia que parlarem de les grafies gener i janer.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Durant un temps hi hagué entre els escriptors catalans com una tendència a admetre, en els llatinismes, les transcripcions castellanes en substitució de les transcripcions catalanes. Hom donava ja escassa importància a la conservació de certs grups; com mpt. Era ja acceptada per molts la simplificació de la l doble; és a dir, no es combatia, ans tendia a consagrar-se, la pèrdua de molts trets pels quals la forma catalana dels mots manllevats al llatí es diferencia de la forma castellana.
És clar que les diferències més fortes entre les formes catalanes i les castellanes, les trobem en els mots d'origen popular, on són degudes al diferent tractament que han sofert els sons llatins en les dues llengües catalana i castellana. La é i la ó breus del llatí. que han donat ié i ué en castellà (tierra, rueda), no s'han diftongat en català (terra, roda); la o i la u de les síl·labes finals, que han persistit en castellà en forma de o (caballo, digo), han caigut en català (cavall, dic); la f inicial caiguda en castellà (hormiga), persisteix en català (formiga); la l inicial, que el castellà manté invariable (luna), és canviada en ll en català (lluna); els grups ct, c'l, sc donen ch, j, z en castellà (pecho, ojo, pez) i t, ll, x en català (pit, ull, peix), etc.
Però els mots manllevat al llatí no deixen de presentar també en ambdues llengües diferències a vegades considerables: i és precisament la diferent estructura dels mots hereditaris en l'una i l'altra llengua que és la causa principal que hi siguin tractats diferentment els mots presos al llatí clàssic. Tant en català com en castellà no són conservades, en els mots manllevats, les desinències exòtiques us, um, is, etc,; però, mentre el castellà, per exemple, canvia les desinències us i um en o (disco, cedro), el català les omet o les canvia en e (disc, cedre). Però el català i el castellà no sols tracten diferent les terminacions llatines: el castellà simplifica la s i la l dobles (posible, colegio), el català les conserva (possible, col·legi); aquell canvia el grup mpt en nt (redentor), aquest el manté (redemptor); el primer redueix sovint els grups pt i ct a t (cetro, delito), el segon no fa aquesta reducció (ceptre, delicte), etc.
Totes aquestes diferències mereixen d'ésser conservades. Abandonar els procediments tradicionals de tractar els llatinismes és una cosa que ens sembla inacceptable11. Per nosaltres és tan inadmissible l'adopció de la terminació o en un llatinisme com la substitució del grup mpt per nt o la simplificació de la l doble.
+ + + + + + + + + + + + + + +
En converses anteriors havem vist com, en els mots manllevats al llatí, el
català conserva millor que el castellà certs grups llatins estranys a l'element
hereditari, tals com tc, pt, gz, l doble, mpt.
En català i
en castellà, per exemple, la l doble llatina havia esdevingut l
palatal; de manera que cap d'aquestes dues llengües hispàniques no posseïa,
dins un mot, el so de l doble. Aquest grup (l·l), era, doncs,
estrany a ambdues llengües, i en manllevar un mot llatí proveït d'una l
doble, es trobaren amb un grup foraster que calia aclimatar12. Ara bé: en l'aclimatació d'aquests grups exòtics,
el català reeixí millor que el castellà; el català conserva perfectament
ct, cc, cs, (respecte, accent,
executar), que el castellà simplifica sovint en t, c, j (respeto,
acento, ejecutar); conserva molt bé fins gairebé l'època actual
(de forta influència castellana) el grup mpt (redemptor), que el castellà
redueix a nt (redentor), etc.
Avui ens fixarem en un tractament especial que en castellà han sofert certs grups primaris (bs de absentem) o secundaris (bd de recabdar, de recaptare), els quals han estat evitats, no amb la supressió completa de llur primer element, sinó amb el seu canvi en u: ausente, recaudar, caudal (per cabdal, de capitalem). Aquest canvi és un fet característic en castellà de manera que la presència de la u en mots com ausent i ausència, recaudar i recaudació, caudal i acaudalat, ens els denuncia com a castellanismes malgrat llur terminació catalana.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Res no palesa
tant la supeditació d'una llengua a una altra com el fet de trobar-se en aquella
àdhuc les grafies i les pronúncies equivocades23 d'aquesta (mòvil amb v; héroe,
esdrúixol). Que el català digui olfat, apoplètic, en lloc de olfacte,
apoplèctic, o paradògic, apoplègia, en lloc de paradòxic,
apoplexia, o trapeci, cèfir, en lloc de trapezi, zèfir, tot
això revela certament la supeditació del català al castellà, a aquell, però, qui
coneix la història del català i saque aquest, en els manlleus al llatí i al
grec, no canvia mai el grup ct en t, ni la x en g,
ni la z en c o en ç. Però, ¿hi ha cap prova més evident
d'aquella supeditació que el fet de trobar en català totes les grafies
equivocades o les accentuacions errònies del castellà? Aquesta llengua presenta
un nombre considerable de mots d'origen erudit amb l'accent desplaçat: héroe,
óvalo, imbecil, vértigo, médula, atmósfera, polígono, cíclope, Proserpina
(en alguns dels quals l'Acadèmia espanyola tracta ara ja de restablir
l'accentuació correcta). Tots aquests mots presenten en català la pronunciació
castellana, i segurament no hi corregirem l'accentuació equivocada sinó a mesura
que el castellà corregeixi la dels mots castellans corresponents. Quan els
castellans deien telégrama, quilógramo, nosaltres dèiem telègrama,
quilògram; però mentre els castellans diran médula, atmósfera,
imbecil, no és pas fàcil que nosaltres accentuem correctament aquests mots
dient medul·la, atmosfera, imbecil.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Havent
esguard a l'existència d'alguns mots com filosop, en què l'accent ha
estat transportat de la síl·laba antepenúltima (philósophus) a la
penúltima (esdevinguda final per la supressió de la desinència llatina us)
-oblidant que el fet contrari també s'ha produït, per exemple, en càstig
(en castellà, correctament, castigo)-, hom ha sostingut en
diferents ocasions que el català tenia la tendència a tractar com a plans els
esdrúixols llatins i grecs, i ha estat proposat de dir baromètre en lloc
de baròmetre, o telefó en lloc de telèfon.
Una tal
tendència no existeix pas, i difícilment podria produir-se en una llengua que,
en el seu element popular, compta amb nombrosos mots com llémena, càrrega,
mànega, alfàbrega, càmfora, mànec, cànem, feréstec, sègol, núvol, hòmens,
etc. Posseint el català mots com llémena o sègol, ¿quina
dificultat havia de tenir a acceptar mots com màquina o fàcil?
Altrament s'esdevé en francès, en què els esdrúixols llatins
populars perderen sense excepció la vocal de la penúltima síl·laba i en què, per
tant, tots els mots hereditaris són plans amb una e muda en llur darrera
síl·laba (chanvre, cànem, hommes) o bé aguts (oeil, château).
El francès, en manllevar mots com ángelus o fácilis, es trobà
mots que no es conformaven a les seves lleis d'accentuació24, i la llengua hagué de salvar la dificultat,
primer (en els manlleus més antics) sacrificant llur darrera síl·laba (ángele
esdevingué ange), i més tard (en els manlleus posteriors) passant
l'accent a la síl·laba següent (fácila esdevingué facile).
En el català, al contrari, res no s'oposa a la conservació de
l'accent llatí. Els rars casos de dislocació de l'accent no obeeixen a cap
tendència general de la llengua; n'hi ha de regressius (càstig) com n'hi
ha de progressius (filosop), i llur existència no pot de cap manera
justificar d'alterar arbitràriament l'accentuació clàssica, ans en la majoria
d'ells havem d'esforçar-nos a restablir aquesta, preferint filòsof a
filosop, paràgraf a paragraf, Prosèrpina a Proserpina, com
així mateix heroi a hèroe, atmosfera a atmòsfera.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Un fet ben
establert de l'evolució fonètica del llatí vulgar és la conservació de l'accent.
Un mot pot sofrir canviaments que alteren pregonament la seva estructura, perdre
fonemes, reduir el nombre de les seves síl·labes, però la seva vocal accentuada
persisteix sempre, conservant el seu accent.
Les excepcions a aquesta regla són comptadíssimes i remunten al llatí vulgar.
Els mots com ténebras, cáthedra, en què la vocal penúltima, breu, va
seguida dels grups br, dr i anàlegs, porten en en llatí vulgar l'accent
sobre aquesta vocal: tenébras, cathédra (d'on, en català, tenebres,
cadira). Els mots com filíolum, mulíerem, en què la vocal penúltima,
breu, va precedida d'una i o e, porten també en llatí vulgar
l'accent sobre aquesta vocal: filiólu, muliére (d'on en català,
fillol, muller).
Si les llengües novillatines presenten, en llur
element popular, molts menys esdrúixols que el llatí, no és perquè l'accent
d'aquest hagi estat transportat a la síl·laba següent, sinó a causa d'una
reducció sil·làbica deguda a la supressió de la vocal de l'última o de la
penúltima síl·laba. Genúculum (esdrúixol) esdevé genúclu (pla) en
llatí vulgar, genoll (agut) en català.
Deixant de costat els mots en a, el català i el francès, que
suprimeixen la vocal final en els mots plans (diúrnum: jorn, jour),
suprimeixen en els esdrúixols la vocal de la penúltima síl·laba reduint a e
la de l'última: númerum dóna nombre; décimum, delme i dîme;
dódecim, dotze i douze.
Però, així com en francès la vocal de
la penúltima síl·laba cau en tots els casos, en català sovint persisteix (caient
llavors la vocal final), i així tenim mots com mànec, plànyer, créixer,
en front del francès manche, plaindre, croître. Això fa que el català
pugui rebre, sense alterar-ne l'accentuació, mots com fácilis, frívolus
(fàcil, frívol), mentre que el francès es veu obligat25 a desplaçar-hi l'accent, dient facile, frivole.
Així mateix: física, fórmula (accentuats com llémena, càmfora);
però, en francès, phisyque, formule.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Un defecte
molt comú, quan s'ha discutit sobre la bondat relativa de dues formes en
concurrència, ha estat de limitar la discussió a aquestes dues formes sense
generalitzar-la a les altres formes que es troben en el mateix cas que elles.
Talment passà amb la discussió sobre les dues formes homes i hòmens.
Els partidaris de la forma hòmens, tot rebutjant com un vulgarisme
intolerable el plural homes, no tenien cap escrúpol a admetre els plurals
termes, joves, ases, freixes, verges, coves, etc. I, no gens menys, tots
aquests plurals es troben en el mateix cas que homes; són, com aquests,
plurals analògics que reemplacen els antics plurals fonèticament regulars
térmens, jóvens, àsens, fréixens, vèrgens, còvens, etc26.
Com és sabut, una n intervocàlica llatina, esdevinguda final per supressió de la vocal següent, ha caigut en català: panem, esdevingut pane en llatí vulgar, ha donat el català pan i finalment pa; però el plural panes ha donat pans, amb manteniment de la n. Així mateix hominem ha donat home, mentre el seu plural homines ha donat hòmens. En home, com en pa, la n caiguda en el singular, s'ha mantingut en el plural, i apareix així mateix en els derivats: com de pa formem panet, panàs, etc., de home formem homenet, homenatge, etc.
El mateix que passa amb la n de hominem, passa amb la de terminum, juvenem, asinum, fraxinum, virginem, etc. I, així, tenim que als singulars terme, jove, ase, etc., corresponen els plurals térmens, jóvens, àsens, etc. (amb la n originària, caiguda en el singular, la qual retrobem en els derivats termenar, jovenalla, asenada, etc.).
El que ha passat amb tots aquest mots plans en què el radical del plural es diferencia del del singular per la presència d'una n, absent en el singular, és que al costat d'ells han aparegut plurals anàlogics trets del singular per la sola addició de la desinència s, prenent per model els plurals dels innombrables noms en e com pare, roure, temple, etc., que es diferencien dels singulars respectius per la sola addició d'una s: pares, roures, temples, etc.; i els nous plurals analògics (homes, termes, etc.), en concurrència amb els antics plurals en ns (hòmens, térmens, etc.), han tendit a eliminar-los, i ho han aconseguit completament en el dialecte central. Pot discutir-se l'admissió d'aquest plurals analògics en la llengua literària (per nosaltres són perfectament acceptables27); però si admetem termes, joves, ases, etc., no veiem cap raó especial per a rebutjar homes28.
+ + + + + + + + + + + + + + +
En el darrer
número de La Revista en l'article titulat De la sensibilitat,
apareix usat reial en lloc de real: "la sensibilitat artística no
té existència reial". Real és, transportat al català, el mot llatí
realis. ¿Per què, en manllevar aquest mot al llatí, intercalaríem una
i entre la e i la a?
Hi hagué, tanmateix, un temps
en què hom sostingué que les formes ideia, teiatre, recreia, etc., eren
millors i més catalanes, que les formes idea, teatre, recrea, etc.
Però avui la interposició de la i en el grup ea no sembla ja tenir
partidaris29; i, en tot cas, no és pas obeint a aquella
preocupació que el col·laborador de La Revista ha escrit reial en
lloc de real, del moment que en el mateix article trobem idees i
no ideies.
El reial que figura en l'article de La
Revista és degut a un malentès produït pel fet que, en castellà, real
reuneix les dues significacions de realis (en francès, réel) i
de regalis (en francès, royal). Havent-se convingut, darrerament,
d'usar reial en lloc de real en l'accepció de "relatiu al rei",
alguns han pogut creure que sempre que el castellà diu real calia dir, en
català, reial. Però no és així: quan real vol dir que la cosa
designada pel substantiu al què real es refereix, "té una existència
efectiva", llavors aquell mot castellà correspon, en català, real, no
reial. Reial no tradueix el castellà real sinó en l'accepció de
"relatiu al rei".
+ + + + + + + + + + + + + + +
La confusió de
la b i de la v essent en català un fet dialectal32, la llengua mateixa ens diu en cada cas quan s'ha
d'escriure b o v. Bo, acabar, saber, treball, etc., que en
català antic apareixen constantment escrits amb b, i són pronunciats amb
b en mallorquí, tarragoní, etc., han d'ésser escrits amb b; vi,
provar, haver, cavall, etc., que en català antic trobem constantment escrits
amb v, i són pronunciats amb v en mallorquí, tarragoní, etc., han
d'ésser escrits amb v. Fora d'un reduït nombre de mots que en català
antic apareixen escrits amb una grafia que no correspon a la pronúncia actual
mallorquina o tarragonina, la fixació de l'ortografia de la b i la v
no ofereix cap dificultat.
I, no gens menys, una ortografia pràctica
no pot pas donar al català que en el seu dialecte confon la b i la
v, cap regla general que li pugui servi de guia per al recte ús
d'aquestes lletres. El català que en el seu dialecte confon la b i la
v, en el moment d'escriure un mot pronunciat per ell amb b
bilabial ha de saber de memòria si aquest so hi ha d'ésser representat amb
una b o una v. Perquè, àdhuc suposant que sap llatí i és un bon
etimòleg, ¿quina regla li podríem donar per a la recta escriptura d'aquestes
dues lletres? No pas, evidentment, la regla etimològica dels gramàtics
vuitcentistes, que a més d'ésser insuficient, puix que no comprèn els mots
d'origen no llatí, el conduiria sovint a resultats erronis. Certament escrivim
amb b les mots provinents de bonus, balneus, herba, etc., i amb
v mots provinents de vinum, viridis, invidia, etc.; però haver,
cavall, cantava tenen v malgrat provenir de habere, caballus,
cantabat, i corba, buit, beina tenen b malgrat provenir de
curva, vocitus, vagina.
Podríem millorar aquella regla afegint
que, entre vocals, la v catalana correspon no solament a la v
llatina sinó a la b llatina, i que la b correspon a la p
llatina. Però, àdhuc, amb aquest afegit, la regla no seria bona, perquè
aquesta excepció referent a les labials intervocàliques no comprèn els mots
manllevats, tals com prohibir, abominar, abolir, etc., els quals no
participen del canvi de la b intervocàlica llatina en v catalana,
que té lloc en els mots hereditaris. Caldria, doncs, en aplicar la regla, saber
si el mot d'ortografia dubtosa és d'origen erudit o d'origen popular. I encara
la regla no ens donaria amb seguretat l'ortografia de la bilabial en els mots
hereditaris, vist que l'evolució regular de les labials llatines, pot haver
sofert pertorbacions, com per exemple en savi, on la v correspon a
una p llatina, o en buit o la b correspon a una v
llatina. La complicada regla etimològica, per altra part, no ens diu res
dels mots d'origen àrab, germànic, cèltic...3
+ + + + + + + + + + + + + + +
¿Per què si
escrivim col·legi, intel·ligència, amb dues l perquè provenen de
collegium, intelligentia, no escrivim amb dues l vila, argila, que
provenen de villa, argilla?
Al que ens fa aquesta pregunta, li
direm que és com si ens demanés per què acte, conflicte, provinents de
actus, conflictus, conserven el grup llatí ct, que trobem
canviat en t en fet, dit, provinents de factus,
dictus.
En els mots hereditaris34, en els mots del llatí vulgar que ens han estat
transmesos de generació en generació, el grup ct, per una sèrie de
canviaments successius, esdevingué it i sovint -amb pèrdua de la i- t.
Cap mot hereditari no presenta el grup ct. Quan el català és elevat a
llengua escrita, els escriptors, coneixedors del llatí, cada vegada que han
d'expressar un concepte per al qual la llengua vulgar no té un mot adequat,
manlleven un mot que els manca al llatí escrit. Aquest mot és aleshores lleument
catalanitzat35, però en cap manera sotmès a tots els canviaments
que hauria sofert en boca del poble en el cas que, no desaparegut mai de la
llengua parlada, ens hagués pervingut per transmissió oral. Quan un mot
manllevat presenta el grup ct, aquest hi és conservat: dels mots llatins
actus, delictus, són trets, així, els mots catalans acte, delicte.
Així mateix, el castellà, en què factus dóna hecho, diu
acto, i el francès, en què factus dóna fait, diu acte.
Com el grup ct, el nexe ll tampoc no havia persistit en
català: així com aquell dóna it o t, aquest dóna ll (l
palatal) o l: caballus, gallus, donen cavall, gall; villa,
argilla, donen vila, argila. Cap mot hereditari no presenta l·l
responent a una l doble llatina. És en els manlleus del llatí que el nexe
ll és transcrit per l·l, com el grup ct per ct. I
d'aquí ve que, així com tenim acte (de actus) al costat de fet
( de factus), tinguem col·legi (de collegium) al costat de
argila (de argilla).
+ + + + + + + + + + + + + + +
En manllevar
el català un mot al llatí escrit, pot ocórrer que es tracti d'un mot que ja
havia donat evolutivament un mot en català; d'on resulta que un sol mot llatí es
troba haver originat dos mots catalans, hereditari l'un, manllevat l'altre.
Així, per exemple, els dos adjectius catalans estret i estricte
provenen ambdós de strictus. Estret és el prolongament català de
l'acusatiu d'aquest mot, ço és de strictum, el qual, perdent la m
final ja des de l'època llatina, anteposant més tard una e a la seva
s inicial, transformant en e la i breu de la seva síl·laba
accentuada, modificant el grup ct en yt i finalment en t, i
deixant caure la vocal de la seva darrera síl·laba, acaba revestint la forma
estret. Però el fet de posseir el català el mot estret,
prolongament de strictum, no li ha impedit de manllevar al llatí el mot
strictus, al qual dóna, catalanitzant-lo lleument36, la forma estricte.
El cas de
estret i estricte és freqüentíssim en català com en totes les
altres llengües novillatines. (En castellà tenim estrecho i estricto;
en francès, étroit i strict.) Els mots com estret i
estricte, eixam i examen, full i foli, són els que els
francesos anomenen doublets, i nosaltres podem anomenar al·lòtrops o
formes divergents.
El fet de contenir l'element llatí del nostre lèxic, al costat dels mots hereditaris, mots manllevats al llatí escrit, explica l'existència dels mots al·lòtrops o formes divergents37; i així mateix és causa de l'existència dels pseudoderivats, que motiven tantes excepcions aparents a algunes de les regles més importants de l'ortografia catalana.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Quan ens trobem
una regla ortogràfica que diu que la bilabial sonora d'un derivat és
representada per b o v segons que correspongui a una p
(escrita p o b) o a una u del primitiu (estrebada
de estrep, corbera de corb, blavor de blau), o amb una
regla que estableix que una o oberta o tancada del primitiu correspon, en
el derivat, una u escrita o (porta: porter; gota: gotera), convé
tenir molt en compte que tals regles no concerneixen els pseudoderivats. Així,
tenim còrvid malgrat corb, sebaci malgrat sèu, dulcificar
malgrat dolç. Comparem, en francès, corvide, sébacé,
dulcifier, malgrat corbeau, suif, doux). En l'aplicació d'aquelles
regles cal, doncs, esbrinar en cada cas si el mot a escriure és un veritable
derivat o tan sols és un pseudoderivat. Però aquesta distinció no és sempre
fàcil de fer. En un mot com filial, el grup li (en lloc de
ll) ens indica ben clarament que es tracta d'un pseudoderivat, que
filial no és un veritable derivat de fill (com ho són, per ex.:
fillet, fillada, afillar); però, en un mot com l'adjectiu bucal
(homòfon de bocal), res en la seva estructura no ens indica que no
sigui un veritable derivat de boca (com ho és boqueta, pronunciat
buqueta); i és solament per analogia amb el castellà bucal (al
costat de boca) o amb el francès buccal (al costat de
bouche), que podem induir que es tracta d'un pseudoderivat, en el qual,
doncs, és possible d'escriure u (la u del llatí buccalis),
malgrat la o de boca.
Mentre que, en un veritable derivat,
escriurem o o u segons que el primitiu tingui o o u
(bocada, de boca; bruguera, de bruc), en un pseudoderivat
escriurem o o u segons que el mot llatí corresponent tingui o
o u (folíol, tret de foliolum; bucal, tret de buccalis).
Cal, però, notar que aquesta segona regla no deixa de tenir excepcions,
perquè un mot manllevat pot haver sofert la influència38 del seu pseudoprimitiu i dels derivats d'aquest.
En manllevar gobernativus, per exemple, en lloc de conservar la u
i la b llatines, les havem mudades respectivament en o i v
(governatiu) acostant-lo a govern, governar, governació, etc.
+ + + + + + + + + + + + + + +
¿Per què dient
llum, llumeneta, etcètera, adoptem il·luminar i no illuminar?
Per la mateixa raó que adoptem metal·lúrgia (al costat de
metall), cristal·litzar (al costat de cristall), lingual
(al costat de llengua). Sovint, de dos mots llatins un derivat
de l'altre, ens ha pervingut el primitiu per tradició oral, i el derivat, per un
manlleu fet al llatí escrit. Tals filius i filialis. La llengua
vulgar perdé filialis; filius, al contrari, persistí, i prolongament del
seu acusatiu filium, és el mot català fill. Quan el català, mancat
de l'adjectiu corresponent a fill, manlleva al llatí escrit l'adjectiu
filialis, es limita a llevar-li la desinència llatina, i en fa filial.
Així tenim, al costat de fill, filial, que no és un veritable derivat
de fill com ho són fillet, fillol, afillar, etc. Tots aquests
mots, veritables derivats de fill, tenen la ll del primitiu;
filial, pseudo-derivat de fill, conserva intacte el grup li
de filialis. Il·luminar és, com filial, un mot manllevat al llatí
escrit; no és un derivat de llum. En prendre illuminare, li ha
estat llevada la e final, però la doble ll [sic] hi ha estat
conservada, com en els altres llatinismes col·legi, intel·ligent, expel·lir,
paral·lel, etc.
És clar que, per un acostament al pseudo-primitiu llum, pot haver-se produït una forma illuminar; però no havent aquesta forma esdevingut general39, és indubtable que ens cal donar la preferència a la forma il·luminar.
+ + + + + + + + + + + + + + +
En els mots
hereditaris tota n intervocàlica (vinum) esdevinguda final per la
caiguda de la desinència llatina (vin), acaba per desaparèixer sense
deixar el menor rastre (vi), no com en francès, en què la n ha
desaparegut després de nasalitzar la vocal precedent.
Però això no és un obstacle que el català posseeixi nombrosos mots hereditaris terminats en n precedida de vocal, tals com gran, món, pregon, pren, ven, en què la n prové d'un nd llatí, i les formes verbals en n provinent de nt llatí, com van, han, són, estan, etc.
Posseint el català tants de mots populars en n precedida de vocal, no essent aquesta estranya al català, és clar que, en agafar un mot llatí o grec que presenta una n intervocàlica, podem perfectament conservar aquesta n en el cas que esdevingui final per la supressió de la desinència llatina o grega.
En manllevar un mot al llatí o al grec, no l'havem pas de sotmetre a tots els canvis fònics que el mot hauria sofert si hagués passat evolutivament d'aquelles llengües al català, i, si llevant a un mot com diaphanes la desinència exòtica41, es troba acabar en n precedida de vocal, no perquè Stephanus s'ha convertit evolutivament en Esteve, i orphanus en orfe, i organum en orgue, estem obligats a llevar-li aquella n, sobretot si tenim en compte que el català posseeix una infinitat de mots populars terminats en n precedida de vocal. No: podem perfectament adoptar diàfan al costat de Esteve com el francès ha adoptat diaphane al costat de Étienne (Stephanus: Estiefne: Étienne).
¿Per qué no podríem conservar la n de diaphanes? No certament perquè el català no tingui mots en n (gran, món, etcètera). ¿Perquè la n intervocàlica esdevinguda final cau en català? Si això exigís diafe, llavors, tenint en compte que ph intervocàlica esdevé v (Cp. Stephanus: Esteve), de diaphanes hauríem de fer diave; i, més encara: mudant el català, en els mots populars, di seguit de vocal en j (Cp. diurnus: jorn), caldria transformar diaphanes en jave!
+ + + + + + + + + + + + + + +
En manllevar,
doncs, un mot llatí o grec, ens és permès de conservar-hi una n
intervocàlica esdevinguda final. Això no vol dir que calgui conservar-la
sempre.
Quan la n és una de les lletres radicals del mot manllevat, com la
n de conus o la de polygonos (compost de poly i
gonos), ha d'ésser per regla general conservada: con, poligon.
Però quan la n forma part d'un sufix de derivació o d'una terminació
equiparable a un d'aquest sufixos, llavors és en general preferible la seva
supressió: anserinus, anserí.
Aquesta regla comporta, però, un
cert nombre d'excepcions. Tal mot, evidentment d'origen erudit, el trobem ja
transformat amb desacord amb aquesta regla i tot porta a respectar el fet
consumat42: tal és el cas de océanos, que, canviat
d'esdrúixol en pla, ha estat assimilat als nombrosos mots terminats en ànus
i transformat per tant en oceà. Tal altre mot, tot pertanyent a una
categoria de mots en què la n és suprimida, ha de conservar-la si no
volem que vingui a confondre's amb un mot del qual convé diferenciar-lo: tal és
el cas de carbonem, adoptat per a significar un element químic, el qual
mot desproveït de la n, es confondria amb carbó. Com es veu, el
problema del tractament de la n intervocàlica en els manlleus llatins i
grecs, no està exempt de dificultats. No anem ací a enumerar els mots que
constitueixen una excepció de la regla damunt citada, ni a examinar els casos no
encara definitivament resolts; el nostre objecte, en aquestes converses, no ha
estat sinó fer veure que la conservació de la n final en els mots
d'origen erudit és perfectament lícita per bé que en els mots hereditaris hagi
estat suprimida tota n intervocàlica esdevinguda final per la caiguda de
la desinència llatina (vinum: vinu: vi)43.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Ara ja escrivim
correctament i a la catalana els nombrosos mots savis que la influència
espanyola ens havia acostumat a escriure en desacord amb la tradició o amb
l'etimologia47; però ja seria hora que procuréssim de
pronunciar-los també correctament, d'acord amb les grafies restablertes.
No basta que ja no escriguem, com fèiem, adhesió i entusiasme
amb ss o impressió i dissolució amb s; cal que
al mateix temps que evitem les grafies errònies adhessió, entussiasme,
impresió, disolució, evitem les pronúncies defectuoses que motivaren un dia
aquelles grafies; ens cal, doncs, esforçar-nos a pronunciar adhesió,
entusiasme amb s sonora o z; impressió, dissolució, amb s
sorda o ç.
Així mateix no hauríem acabat gran cosa de
restablir l'ús de l duplicada i de mantenir els grups mpt i
mpc, si no ens esforçàvem48 a conformar la pronunciació a l'escriptura49 pronunciant l duplicada, i m i no
n en mots com redemptor i redempció.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Una altra grafia
errònia del Diccionari Ortogràfic és perifèrie. Es tracta del mot llatí
peripheria, en què el català, en manllevar-lo, no pot sinó conservar la
seva a final. el perifèrie del Diccionari Ortogràfic és degut a un
lapsus de ploma comès en redactar la papereta corresponent i inadvertit en fer
l'ordenació de paperetes i la correcció de proves. I no cal dir que aquesta
grafia s'ha de trobar substituïda per la grafia perifèria en la nova
edició del Diccionari .
La persona que ens féu adonar d'aquesta errada de la primera edició, ens assenyalava també com a grafia, en la seva opinió, errònia, la grafia temptar. Temptar, però, és una grafia bona, que podem perfectament conservar. Temptar té el mateix origen que to tempt anglès: un temptare que es troba en llatí al costat de tentare. Aquest temptar, un cop adoptar de preferència a tentar, havia de perpetuar-se en català, com tempt en anglès, pel fet que aquestes llengües distingien perfectament en la pronunciació els dos grups mpt i nt, que altres llengües, com l'espanyol i el francès, no trigaren a confondre.
+ + + + + + + + + + + + + + +
Per què,
pronunciant circuít, escrivim circuit i no circuït?
Circuit és un mot d'origen savi; és el mot llatí circuitus, que havem catalanitzat llevant-li la terminació en us. En circuitus, la i de la penúltima síl·laba essent breu, l'accent cau sobre la u de l'antepenúltima síl·laba (cir-cú-i-tus). En manllevar aquest mot, no havent-hi cap raó per transportar l'accent a la i, aquest deu mantenir-se sobre la u. És el cas de heroic, prosaic, etc. I mantingut l'accent sobre la u, la i feble passa a formar amb la u el diftong decreixent úi, com en heroic es forma el diftong ói i en prosaic el diftong ài. Doncs circuit.
D'on prové la pronúncia circuít? Segurament és deguda a la influència de l'espanyol circuito. En espanyol, en esdevenir monosil·làbica la combinació ui, com que el diftong espanyol ui és sempre creixent la i pren l'accent; circuito rima amb els mots ito. I nosaltres d'aquest circuito n'havem fet circuít, ço és, circu-ít, puix que en català la combinació uí és disil·làbica.
Cir-cuít és evidentment una pronúncia errònia, que havem de reemplaçar per cir-cúit; i a aquesta pronúncia correcta respon la grafia circuit60.
+ + + + + + + + + + + + + + +
En una
conversa recent explicàvem per què circuit ha de portar l'accent sobre la
u i a què es devia que la pronúncia habitual d'aquest mot mot fos
circuít i no circúit. El mot llatí circuitus tenint breu la
i de la terminació itus, era esdrúixol, l'accent hi queia sobre la
u de la síl·laba cu; el seu reflex català ha d'esser, llavors,
circúit, com el de fluidus és flúid. Si la i de la
terminació itus hagués estat llarga, llavors el mot circuitus
hagués estat pla, ço és l'accent hi hauria caigut sobre la dita i; i
solament llavors el reflex català de circuitus hauria pogut ésser
circuít, que escriuríem circuït. Quant a circuitus, és
indubtable que el seu reflex català ha d'esser circuit, que cal
pronunciar circúit. Ara, quins han d'ésser els reflexos dels gratuitus
i fortuitus? En el Diccionari Ortogràfic, trobem gratuit, però
fortuït. Aquesta diferència d'accentuació és deguda al fet en els
diccionaris consultats en dreçar la primera edició del Diccionari Ortogràfic
-entre ells, el Diccionari de l'Acadèmia Espanyola-, figura gratuitus amb
i breu, però fortuitus amb i llarga. Però, com és
indubtable l'existència, en llatí, d'un fortuitus amb i breu (V.
Dicc. Freund, el Tesaurus, etc.), no hi ha raó per mantenir un fortuït en
front d'un gratuit i un circuit. Podem perfectament equiparar
l'accentuació de fortuit a la de gratuit i circuit, com fa
l'italià, que, al costat de gratúito i circúito, diu fortúito.
És per això que fortuit apareixerà en la segona edició del Diccionari
Ortogràfic, escrit fortuit i no fortuït. I, així, no serà solament
en gratuit i circuit que haurem d'esmenar la pronunciació
habitual, sinó en fortuit, que caldrà pronunciar fortúit, no
fortuít62.
+ + + + + + + + + + + + + + +
En la segona
edició del Diccionari figura cartó com a preferible a cartró, i
cartrolina es troba reemplaçat per cartolina. Es tracta de dos
mots de procedència italiana, derivats respectivament, de carta i
càrtola. Dient-se en la llengua parlada cartró i cartó, és
indubtable, com ens ha fet remarcar algú, que la segona forma és preferible a la
primera, que si no havem encara gosat encara de bandejar en la segona edició és
per la gran extensió que tenen en la llengua parlada ella i els seus derivats
(encartronar, etc.). Quan a cartrolina, amb la r de
cartró, no té aguant del moment que s'admet cartó.
Al
costat de les grafies chor, choral, chorejar i chorista són
admeses, com a preferibles, cor, coral, corejar i corista.La
conservació, en chor, del dígraf grecollatí ch no no tenia altre
objecte que establir una distinció gràfica entre aquest mot, traducció de
coro, i el mot cor, traducció de corazón. Vist, però, que
la llengua posseeix molts parells de mots que es troben en el cas de cor
(=corazón) i cor (=coro) sense que mai s'hagi pensat a distingir-los
gràficament i sense que llur identitat de formes ofereixi cap gros inconvenient,
no podia deixar-se de reconèixer que la raó invocada per conservar el dígraf
grecollatí ch en el mot cor (=coro) era ben feble per justificar
l'adopció, en un sol mot, d'una transcripció que pugna amb les convencions
ortogràfiques del català66. Però és més -i això féu decidir la Secció
filològica a proposar la substitució de la grafia chor per la grafia
cor-, i és que aquella grafia, degut d'una banda al seu aïllament en la
llengua (chor en front de còlera, caràcter, quirúrgic, arquitecte,
etc.) i d'altra banda al fet d'ocórrer en un mot que, en tant que reemplaça al
vulgar coro, és un neologisme, ha provocat ja entre molta gent la
pronúncia txor. El bandejament de l grafia chor allibera, així, la
llengua d'una grafia que, a canvi d'un avantatge més imaginari que real, ofereix
un inconvenient altrament més greu que el que es tractava d'evitar.