Els instruments de l'orquestra. La trompa

la trompa

els instruments de
l'orquestra

			Durant anys la Lara va estar intrigada. Què devíen fer els que tocaven aquell instrument, la trompa, tota l'estona amb una mà a dins? Tot un misteri! Ara, a més d'haver-ho aclarit, fins i tot en dóna classes. La trompa és un instrument de vent-metall que consisteix en un llarg tub de perforació cònica, de coure o llautó, de més de tres metres de llargada, blegat sobre ell mateix diverses vegades. En un extrem acaba en un pavelló ample en forma de campana i en l'altre en una embocadura de secció cònica de forma com d'embut. Com en els altres instruments d'aquesta família, el seu so també es basa en la sèrie dels harmònics naturals.
	Fragment que ens mostra tant la potència sonora de l'instrument com les seves possibilitats melòdiques.
	Fragment musical Les dents, de Supermúsics

Hi ha diferents tipus de trompes, la majoria instruments transpositors, dels quals els més emprats són la trompa en Fa, la trompa en Si bemoll i actualment la doble trompa, instrument que mitjançant un mecanisme es pot afinar tant en Fa com en Si bemoll.
La seva extensió és:

La trompa està emparentada amb la gran varietat de corns que, bé a partir de banyes d'animals, bé construïts d'altres materials, han format part de la majoria de cultures. Servien per a comunicar-se a distància, donar l'alarma, convocar el poble per a la guerra, per a la caça...

El seu nom, trompa, deriva del terme grec strombós (cargol de mar). De l'evolució d'aquests instruments sorgeixen les primeres trompes, que tan sols podien tocar les notes de la sèrie harmònica, raó per la qual existien diversos instruments en diferents tonalitats.

És cap el segle XVII que la trompa es comença a incloure a les formacions orquestrals de l'època. La necessitat d'un instrument més flexible tècnicament fa que es trobi la manera, afegint-li uns suplements (cossos de recanvi), que modificant la llargada del tub, es pugui tocar amb un mateix instrument en diferents tonalitats, variant d'aquesta forma l'altura dels sons naturals. També per aquesta època i d'una manera casual es descobreix que col·locant la mà dins la boca de la campana de l'instrument es podia variar l'altura dels sons naturals.

Ja en el segle XIX la incorporació d'un sistema, inicialment de dos i posteriorment de tres vàlvules o pistons, permet a la trompa tocar tots els graus de l'escala cromàtica en un mateix instrument.

Actualment són instruments de gran precisió i possibilitats tècniques, equiparables pràcticament a les de la trompeta. La sonoritat de la trompa permet una àmplia varietat expressiva de colors i timbres diferents, des de les sonoritats amples i obertes a les sonoritats tapades (amb la mà dins la campana), passant pels colors metàl·lics, vellutats, amb sordina... És per tot això, que els compositors de totes les èpoques li han dedicat un paper important dins les seves obres orquestrals.

A aquest ampli grup d'instruments, constituït per les trompes i les tubes, pertany també el fiscorn, instrument de vent-metall utilitzat a la cobla.

Audicions suggerides:

Concerts per a trompa, de W. A. Mozart
Pere i el llop (el llop), de S. Prokofiev
Nocturn (4 trompes), de N. Rimsky-Korsakov
Konzertstück, de R. Schumann
Pavana per a una Infanta Difunta, de M. Ravel

Dibuixos: Montserrat Tobella.
Imatges dels instruments: Arxiu Supermúsics.
Coordinació: Carles Navarro, de Supermúsics