CEIP Les Eres (Creixell) · 6è Primària

	Aquell horrible drac   Era un diumenge en el que feien al poble mercat, tothom comprava remenaven les coses... fins que va arribar un pagès molt esverat i va dir:   - Atenció! Avui el drac que vivia als aiguamolls s'ha despertat i té una gana terrible.   Tothom es va es va esverar molt, i van començar a rumiar tots plegats que podien fer. Llavors van decidir que cada dia li portarien una ovella al drac als aiguamolls i així va ser fins que un dia es van acabar totes les ovelles i tots es van reunir amb el rei (mon pare) per parlar:   - S'han acabat totes les ovelles i ja no tenim res mes per donar-li.   - Tens raó ara el drac baixarà al poble i començarà a menjar-se la gent.   - Això no pot passar, sinó al final el poble desapareixerà.   - Solament podem fer una cosa.   - Què?   - Donar-li menjar.   - I què li podem donar? Ja no tenim més animals per donar-li.   - Ja, ara només li podem donar... els nostres fills.   - Els nostres fills?   - Sí.   - Que hi vagin els teus.   - També hi tindran que anar.   Al final els vilatans, van acordar amb mon pare que cada dia es faria una rifa, i el nom del nen que hi sortís tindria que anar a que el drac se'l mengés.   Al dia següent es va fer la rifa, i va sortir el fill d'una vídua del poble, pobre dona!, primer es queda sense marit, i després sense fill.   Al dia següent es va tornar a fer la rifa, i tothom es van quedar molt sorprès al veure el nom: havia sortit el meu nom.   Al principi mon pare no volia que hi anés, però va comprendre que hi tenia que anar quan li vaig dir que jo era una vilatana més del poble, i que igual que hi havia anat el fill de la vídua, hi aniria jo.   Morta de por vaig endinsar-me al bosc. Cada vegada era més fosc i jo cada vegada tenia més por.   Vaig arribar a la cova del drac, em vaig plantar allà davant i vaig esperar a que sortís. Al moment va sortir una enorme bèstia que semblava un diplodocus amb cara de gripau, tenia unes ales petites al llom i una cua que com a mínim feia tres metres. Em va mirar i va dir:   - Tu ets el meu sopar? No ets gran cosa però et devoraré igualment.   El drac no s'ho va pensar dues vegades, em va agafar per la cintura amb dos dits i em va conduir cap a la seva boca. En aquell precís moment va aparèixer un cavaller en un cavall blanc i amb un escut que duia dibuixada una creu vermella, que va dir amb un to valent:   - Quiet! Que no et rondi pel cap de menjar-te aquesta donzella tan bonica.   - I per què no? A més qui ets tu per dir-me el que he de fer, ni tan sols et conec.   - Sóc el cavaller Jordi i he vingut per salvar aquesta donzella que tens a les mans.   - I com la penses salvar?   - Et travessaré amb la meva espasa.   - Ja! No em facis riure.   - Ho vols veure?   - No ets capaç.   - Ara ho veuràs.   El drac em va deixar a terra i ell i el cavaller Jordi van tenir una baralla, en la qual el cavaller li va clavar l'espasa al drac, el drac va caure a terra i de la seva sang al instant va néixer un roser de roses vermelles, el cavaller em va donar una rosa i es va presentar ben presentat:   - Princesa, sóc el cavaller Jordi, guardià de la fe i l'esperança.   Jo vaig contestar:   - Jo sóc la princesa Margarida, filla del rei de Montblanc. M'heu salvat la vida, a mi i a tots els vilatans. Veniu a conèixer al meu pare, t'estarà molt agraït igual que ho estic jo.   Vam anar al poble i tothom ens va rebre. El meu pare va recompensar el cavaller, i li va demanar que es quedés, però ell va dir que tenia que salvar a altres persones que sofrien.   Abans d'anar-se'n els vilatans van dir que ell els havia salvat, i que a partir d'aquell moment al poble tothom el recordaria amb el nom de SANT JORDI.
	Jonathan Sánchez
	Personatges de llegendes · Sant Jordi 99