Parlar de ràdio no és pensar en un mitjà de comunicació que té unes característiques tecnològiques específiques (micròfons, amplificadors, antenes, etc.) que el fan diferent de la televisió o els diaris. Parlar de ràdio no és només pensar en uns programes amb uns professionals que ens parlen i ens expliquen coses o que ens deixen sentir la música de moda. Parlar de ràdio no és tampoc pensar que l’audiència el que fa és escoltar i prou. Parlar de ràdio és tot això i molt més.
Per entendre què és la ràdio ens cal entendre quins són els seus principis constituents:
- La ràdio la fan un equip de professionals que creen, dissenyen i produeixen els missatges. Cal tenir present, per tant, la intencionalitat comunicativa de l’emissor.
- La ràdio fa servir una tecnologia específica que li permet la captura, el tractament i l’emissió de so. Aquesta tecnologia radiofònica esdevé una mediació que determinarà la distinció entre el que consideraríem so natural (per exemple, algú que ens parla personalment) i so radiofònic.
- La ràdio té en aquest so radiofònic la substància expressiva bàsica. El so radiofònic s’organitza pel que es coneixen com a formes sonores i no sonores, és a dir, per l’expressió oral o paraula, la música, els efectes sonors i el silenci. Aquestes formes sonores i no sonores es modelen i distribueixen segons un repertori sistematitzat de recursos expressius i narratius.
- La ràdio s’adreça als receptors, que perceben i interpreten els missatges atenent a les seves peculiaritats perceptives i la seva experiència sociocultural.
Els sistemes expressius del llenguatge radiofònic
Centrem la nostra atenció en la substància expressiva del mitjà radiofònic, el so. Com hem avançat, l’essència del so radiofònic són les formes sonores i no sonores complexes que el constitueixen i el repertori dels recursos expressius i narratius que les organitzen i que coneixem com a muntatge radiofònic. D’aquest conjunt, de les formes sonores i no sonores i del repertori de recursos en diem llenguatge radiofònic.
Qualsevol fragment de qualsevol producte radiofònic contindrà algun o alguns d’aquests sistemes expressius: podem sentir veus, veus amb música, veus i sorolls, música i silencis, o veus, música, efectes sonors i silenci, etc.
És important tenir en compte que aquests sistemes expressius són en realitat llenguatges autònoms amb el seu propi repertori de codis. Pensem en la parla o la música, per posar un exemple, que tenen una significació expressiva i cultural autònoma, és a dir, que tenen sentit i existeixen fora dels llenguatges audiovisuals. No obstant això, en passar a formar part en aquest cas del llenguatge radiofònic, perden part de la seva autonomia significativa per tal de prendre els nous usos comunicatius i expressius que els dona el context radiofònic.
Des d’aquesta perspectiva la ràdio es configura com un instrument pedagògic complet i eficaç en tant que la necessitat d’integrar aquests quatre sistemes expressius precisa d’un treball coordinat que concerneix diferents especialitats del currículum escolar. Així, per exemple, l’expressió oral implica la capacitat de construcció d’un text o discurs clar, correcte i coherent, i també la facultat de verbalitzar, de llegir, aquest discurs amb correcció i precisió, de forma atractiva i suggerent. L’ús de la música ens dona l'oportunitat de fomentar l’audició de qualsevol tipus de música, però també d’analitzar com són aquestes músiques pel que fa a ritme, melodia, harmonia, etc., i tot allò que ens poden arribar a suggerir. I el mateix passa amb els efectes de so, la majoria d’ells lligats a activitats del medi natural o del medi social i, fins i tot, el silenci.