|
La
llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua
estàndard oral Albert Aragonés
Salvat, 1995 4. Les
consonants 4.1. Les lletres p/b,
t/d, c/g 4.3. La essa sorda i la essa sonora 4.7. Les grafies l, l·l,
ll, tl, tll 1.
Gènere i nombre 2. L’article 3.
Determinants 3.3. Els quantitatius i els
indefinits 3.4. Els numerals 4.1. Els pronoms personals forts 4.2. Els pronoms febles 4.2.2. Formes (V. Quadre 1) 4.2.3. Combinació de pronoms (V. Quadre 2) 4.2.3.1.
Combinacions inusuals 4.2.3.2.
Combinacions admissibles 4.2.3.3.
Combinacions admissibles només en els registres informals 4.2.3.4.
Combinacions no recomanables 5.1. Formes no personals 5.3. La
conjugació dels verbs regulars (V. Quadre 3) 5.3.5. Pretèrit imperfet d’indicatiu 5.3.6. Pretèrit imperfet de subjuntiu 5.3.7. Pretèrit perfet simple d’indicatiu 5.3.8.1. Pretèrit
indefinit d’indicatiu 5.3.8.2. Pretèrit
pluscuamperfet d’indicatiu 5.3.8.3. Pretèrit
perfet de subjuntiu 5.3.8.4. Pretèrit
pluscuamperfet de subjuntiu 5.3.8.5. Pretèrit
perfet perifràstic d’indicatiu 6.2. L’expressió del temps 6.2.3. Salutacions de cortesia 6.2.4. Els dies de la setmana, els mesos i les estacions 7. Preposicions 1. Vocabulari 1.1.2. Intel·ligibilitat i extensió geogràfica 2.
Formació de paraules 1. Noms
oficials dels municipis del Baix Ebre i del Montsià 2. Mostra de textos orals Text 1.
Salutació del president del patronat de festes Text 2.
Notícia d’actualitat emesa per una emissora de ràdio QUADRES Quadre 1. Formes dels pronoms febles (4.2.2.) Quadre 2. Combinació de dos pronoms febles (4.2.3.) Quadre 3.
Models de conjugació dels verbs regulars (5.3.) NOTA DE L’AUTOR (tornar) Reproduïm ací una
versió revisada i corregida del cos del llibre La llengua del Baix Ebre i
del Montsià. Un model de llengua estàndard oral (Tortosa: Centre
de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre, Direcció General de
Política Lingüística, 1995). Esta nova edició no
inclou la portada, els crèdits i agraïments, la presentació (de Cinta
Alcoverro i Montserrat Ingla), els índexs (de matèries, de paraules, de
quadres) ni la bibliografia. La redacció de la introducció és anterior al
juliol de 1994. Albert Aragonés Salvat Tortosa, juliol del 2005 INTRODUCCIÓ (tornar) El llibre que teniu a les mans va
adreçat als professionals i usuaris de la llengua parlada: mestres,
professors, locutors de ràdio i televisió, actors, cantants, sacerdots,
polítics i totes aquelles persones que han de parlar en públic. Des que el català torna a ser la llengua
d’ús habitual d’este sector de gent, s’ha fet patent la necessitat de
disposar d’una normativa sobre la llengua paralada que aclarisca la bondat
d’algunes expressions pròpies d’estes comarques, tot perquè la normativa
gramatical i lèxica existent i les obres posteriors de més prestigi tracten
sobretot la llengua escrita o fan referència a altres varietats dialectals. La Secció Filològica de l’Institut
d’Estudis Catalans (IEC) ja ha començat a donar solució a molts d’estos
dubtes amb la publicació de diversos fascicles de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I:
Fonètica (1990); II: Morfologia (1992); als quals seguiran els de Sintaxi i Lèxic: i també amb la recent publicació del Diccionari de la
llengua catalana (1995). La proposta de l’IEC presenta un model
de llengua estàndard i oral, és a dir, que servisca per a la intercomunicació
general entre tots els parlants a través dels mitjans de comunicació audiovisuals
i que assegure la unitat de la llengua, de manera que tothom la puga parlar i
entendre, i amb la qual tothom s’hi identifique. El model proposat no es basa en una sola
modalitat dialectal del català ni proposa una varietat artificiosa, sinó que
disposa de diferents opcions segons la procedència dialectal dels locutors i
segons el grau de formalitat o elaboració del discurs. Així, per exemple,
preveu que un valencià no haurà de parlar de la mateixa manera que un
mallorquí, ni tots dos ho hauran de fer igual formalment que espontàniament. La proposta, però, només parla de cinc
grans dialectes: septentrional, central, balear, nord-occidental i valencià.
Com que la parla de la gent del Baix Ebre i del Montsià, que és definida
normalment com un dialecte de transició entre el nord-occidental i el
valencià, no hi apareix clarament definida, n’hem destriat els aspectes que
només afecten el català que es parla en estes comarques i n’hem fet una nova
redacció perquè els seus habitants coneguen exactament què se’ls proposa. Hem prescindit d’anotar les
coincidències amb altres dialectes, però no de senyalar els fenòmens no
compartits per totes les poblacions d’estes dues comarques, que normalment
formen un conjunt força homogeni. Així, doncs, insistim que el model de
llengua que ara presentem és bàsicament el mateix que proposa l’IEC. És una
selecció de trets caractertístics de la llengua parlada en estes terres, a la
qual hem afegit les mateixes recomanacions que ha fet l’IEC fins ara. Tot i
que alguna d’estes recomanacions és discutible, només hem fet una valoració
personal en els casos en què l’IEC no s’ha pronunciat clarament. D’esta
manera tothom podrà conèixer la normativa actual i proposar de millorar-la,
si cal. Quant a les descripcions dels fenòmens
comentats, hem procurat d’evitar la terminologia especialitzada pròpia de les
gramàtiques, encara que n’hem aprofitat l’estructura. Hem afegit també un
índex alfabètic de matèries i de paraules, per tal de facilitar la consulta
de qualsevol dubte. Si fem una descripció sense comentaris,
ens referim a un tret propi del parlar d’estes comarques que podrem usar
sempre, en qualsevol situació. Si hi ha alguna objecció, però, farem
servir la mateixa terminologia que l’IEC: admissible, admissible
només en els registres informals i no recomanable. Són admissibles
algunes formes que, tot i haver-hi una altra forma més recomanable, és usual
en estes comarques i es pot usar en qualsevol registre. En canvi, són admissibles, però només en
els registres informals, aquelles
expressions només s’admeten en textos improvisats (retransmissions en
directe, entrevistes, etc.) o que imiten la parla col·loquial (doblatges de
pel·lícules, representacions teatrals, etc.). Finalment, com que hem mirat de donar
més importància a allò que està bé que no a allò que està malament, només hem
apuntat algunes peculiaritats no són
recomanables ni tan sols en els registres informals: unes per ser pròpies
del castellà, les altres per ser simples variants o ser molt locals. En tot cas, recordem que totes estes
recomanacions van adreçades a la gent d’estes comarques que ha de parlar (o
llegir en veu alta), i ho ha de fer en públic, i que per tant se pot trobar
davant un auditori amb gent de procedència diversa. Si teniu present estes recomanacions,
podreu parlar correctament i amb més naturalitat, ja que le model que
proposem té en compte la diversitat de situacions comunicatives actual i està
adaptat al català parlat en estes terres. Albert Aragonés Salvat Tortosa, desembre de 1995 FONÈTICA 1.
L’alfabet (tornar) L’alfabet català consta de vint-i-sis lletres:
Les entrades als diccionaris se fan seguint este ordre alfabètic. La ce trencada (ç) i la ela geminada (l·l) són considerades
lletres modificades. Per tant, en català són considerats seqüències de dues
lletres els dígrafs següents:
A l’hora de pronunciar les sigles que s’han de lletrejar, s’han d’usar
els noms catalans de les lletres: FM (efa, ema), PSC (pe, essa, ce), VHS (ve, hac, essa), BMW (be, ema, ve). Alguns gramàtics admeten els noms efe, ele, eme,
ene, erre i esse. 2. Les vocals (tornar) En posició tònica (o accentuada), se pronuncien set sons vocàlics: a (mar),
e tancada (gent), e oberta (hivern), i (pi), o tancada (forn), o oberta (foc), u (suc). En posició àtona (o no accentuada), però, generalment s’usen només cinc
sons: a (pagar), e tancada (pegar), i (pinar), o tancada (pontet), u (puntet). Per tant, se fa sempre una
distinció clara entre les as i les es (pagar/pegar), i entre les os i les us (pontet/puntet). En general, doncs, les vocals s’han de pronunciar d’acord amb
l’escriptura. 2.1.
La lletra a (tornar) En la tercera persona del present d’indicatiu (canta), i en la primera i tercera de l’imperfet d’indicatiu (cantava) i del condicional (cantaria), la a final se pronuncia com una e
tancada en alguns pobles. En les paraules que tenen el sufix -ista
(turista), és admissible
distingir-ne el gènere pronunciant una e
final en el masculí i una a final
en el femení. També és admissible, però només en els registres informals, pronunciar
amb una a relaxada, més o menys
oberta segons la zona, la a final
de paraules com casa,
característica d’alguns pobles. No considerem recomanable canviar la a tònica per una e
oberta en paraules com llarg, aigua, iaio, iaia, etc. 2.2.
La lletra e (tornar) La distribució de les es obertes i tancades no és la mateixa en tots
els parlars catalans. En estes comarques coincidix amb la dels parlars
occidentals. Se pronuncia una e tancada,
tot i que convencionalment s’escriu amb accent obert (è), en els següents casos: • en totes les paraules acabades en -è,
-ès, -èn: alè, bebè, què, perquè, cafè, vostè, burgès, interès, mossèn, comprèn, etc. • en els infinitius acabats en -èixer, -èncer, -ènyer: conèixer, parèixer, convèncer, estrènyer, etc. • en algunes terminacions verbals com -èiem, -èieu: fèiem, vèieu, etc. • en les paraules acabades en -ència: prudència, paciència, diferència, València, etc. • en altres com cèlebre, època, etcètera, èxtasi, fèretre, mètode, pècora, pèsol, pètal, sèmola, Sèneca, sènia o sénia (però, la Sénia), sèpia, sèquia, telèfon, tènue, tèrbol, etc. En posició àtona, la lletra e se
pot pronunciar com una a, però
només en els registres informals, en els casos següents: • en la majoria de paraules que comencen en em-, en-, es- (i també eix): emportar, encendre, estirar, eixugar, etc. • en algunes paraules en què la e precedix la vocal tònica: lleganya, llençol, resplendor, sencer, terròs, etc. No és recomanable canviar una e per
una i en paraules com deixar, queixal, genoll, llegir, menjar, senyor, etc. 2.3.
La lletra o (tornar) En posició àtona, la o es
pronuncia sempre com una o tancada:
pontet, rosset. En els casos següents, però, considerem admissible pronunciar-la com
una u: • en els possessius mon, ton, son, i en el
pronom ho; • seguida de i tònica: collir, cosir, tossir, sortir; coixí, conill, cosina, etc. • darrere j inicial, en els noms propis Joan, Joana, Josep, Joaquim, la Jonquera; i • en altres paraules com botifarra, moixama, moixarra, moixó, somiar, socarrar, etc. No és recomanable pronunciar el diftong au en comptes d’una o
inicial en paraules com oliva, olor, orella, ovella, obrir, etc. 2.4.
Aplecs vocàlics (tornar) A l’interior d’una paraula, quan una i o una u es troben amb
una altra vocal, formen un diftong (i es pronuncien en una mateixa síl·laba: reina) o bé formen un hiat (i es
pronuncien en síl·labes diferents:
veïna). Els diftongs poden ser decreixents o creixents. Són decreixents quan la
primera vocal és el nucli de la síl·laba (fai-xa,
rei-na, boi-ra, bui-da, cau-re,
reu-ma, rou-re, viu-re) i són creixents quan el nucli de la síl·laba és la segona
vocal (qua-tre, no-ia,
ca-uen, io-ga). En les paraules que contenen el dígraf ix, es pronuncia la i,
i per tant, se forma un diftong: peix, caixa, moixó, etc. En la combinació ui considerem
admissible la pronunciació d’un diftong creixent en comptes de decreixent,
tal com fan en algun poble: cuina, divuit, etc. En les combinacions ia, ie, io, és admissible la
pronunciació d’un diftong en comptes de fer-hi dues síl·labes: circumstància, ciència, societat, condició, etc. No és recomanable la reducció de diftong a una sola vocal en casos com paciència, diumenge, quaranta, qualitat, quantitat, etc. 2.5.
Contactes vocàlics (tornar) Quan dues vocals de paraules diferents se posen en contacte, en ser
pronunciades sense cap pausa entremig, poden produir-se tres fenòmens: • elisió, si desapareix una
de les dues vocals: Quina hora
és? • sinalefa, si es pronucien
en una sola síl·laba: Porta-ho tot aquí! • hiat, si es pronuncien en
síl·labes diferents: Qui és
aquell? Generalment se fa una elisió en els casos següents: • quan se troben dues vocals àtones idèntiques, i
en desapareix una (quina alegria, premi important); • quan se troben una vocal tònica i una a o una e àtona (mà esquerra),
o a la inversa (una hora), i
desapareix la vocal àtona. En canvi, generalment se fa una sinalefa si se troben dues vocals (una
de les quals ha de ser sempre una i
o una u àtones), i formen un diftong creixent (aneu entrant) o decreixent (canta i balla). 3. Accentuació (tornar) L’accentuació de les paraules permet saber quina és la vocal tònica, és
a dir, quina vocal s’ha de pronunciar amb més força. Per tant, no és recomanable el desplaçament de l’accent en els casos
següents: • en la conjugació de verbs amb l’infinitiu acabat
en -iar: “cànvio” per canvio, “estúdies” per estudies, “anúncia” per anuncia; • en un gran nombre de cultismes i paraules d’origen estranger:
• en alguns noms de persona i de lloc: “Nòbel” per Nobel, “Kiev” per Kíev, “Etiopia” per Etiòpia, etc. • en altres com però, perquè, sinó, cantó, mossèn, amén, Jesús! 4. Les consonants 4.1.
Les lletres p/b, t/d,
c/g (tornar) Les consonants finals p i b
són mudes darrere m (camp, tomb), t i d darrere n o l (pont, malalt), i també en els seus plurals (camps, ponts). Les consonants finals c i g darrere n (banc, fang, i els seus plurals) són pronunciades en alguna població i són
mudes en altres. En tot cas, sonen diferent de ban i fan. Les consonants finals t i d darrere r (mort, verd) s’han de pronunciar clarament,
encara que en els seus plurals són
mudes (morts, verds). En les paraules on hi ha el grup pl
i cl (triple, tecla), o bl
i gl (estable, regla), se
pronuncia una sola p, c,
b o g, i no dues, com fan en
altres zones. No és recomanable afegir un t al
final de paraules com api, col·legi, premi, incendi, geni, etc. 4.2.
Les grafies b/v (tornar) Encara que actualment les lletres b
i v es pronuncien igual, hi ha
algun poble que encara fa la distinció dels dos sons. Això els permet
distingir parelles com buit/vuit, probable/provable. No considerem recomanable la pronunciació d’una v (o una b) en comptes
d’una u en diminutius com claueta, creueta, peuet, veueta, en paraules com ouera, i afegir-la a
poal. 4.3.
La essa sorda i la essa sonora (tornar) La lletra s pot representar
dos sons diferents: la essa sorda (fer
sol) o la essa sonora (fesol). Se pronuncia una essa sorda en els casos següents: • la grafia s: silenci, càstig, dansa, pas, etc. • com a excepció, la s entre vocals també es pronuncia sorda quan seguix determinats
prefixos: asimetria, homosexual, etc. • el dígraf ss: cassola, possible, pleníssim, etc. • la grafia c davant de e i i: ceba, civil, etc. • la ç: llaç, plaça, cançó, vençut, etc. • el grup sc: escenari, conscient, etc. Per tant, s’ha d’anar alerta de
pronunciar d’acord amb l’escriptura paraules com:
Se pronuncia una essa sonora en els casos següents: • la grafia z: zero, onze, dotze, etc. • la grafia s entre vocals: casa, riquesa, desembre, etc. • com a excepció, la s entre consonant i vocal també s’ha de pronunciar sonora en els
grups fons, dins i trans seguits de vocal: enfonsar, endinsar, trànsit, etc. Per tant, també s’han de pronunciar d’acord amb l’escriptura paraules
com:
El sufix -itzar de paraules
com organitzar o protagonitzar (i derivats) se
pronuncia sense t, encara que en la
lectura hi ha tendència a pronunciar-la. La s de l’increment sc dels verbs de la tercera conjugació
(no patisques) se pot
pronunciar com una x (“no patixques”),
tal com fan en alguns llocs. 4.4.
Els sons de la x (tornar) La lletra x pot representar
un so o un grup de dos sons. Sona com la ch castellana (charco): • la x inicial i darrere de
consonant: xiquet, panxa, etc. • el dígraf tx: txec, cotxe, despatx, etc. Sona com la sh anglesa (flash) o la ch francesa (chauffeur):
• en el dígraf ix, en el qual sempre sona la i:
caixa, peix, Uixó, etc. • la x darrere de i:
guix, Flix, patixen, pixum, etc. • com a excepció, en posició inicial en alguns noms
propis: Xàtiva, Xixona, Xerès, Xúquer; Xavier, Ximeno. Per tant, no considerem recomanable: • pronunciar una s en comptes d’una x
inicial en paraules com xarampió, ximple, xiprer, xurriacada, etc. • afegir el diftong ai davant de paraules com xaloc, xeringa, xerri, etc. A més dels dos sons anteriors, la lletra x ha de sonar com ks (taxi) en els casos següents: • entre vocals: sexe, luxe, màxim, Mèxic, etc. • a fi de paraula: complex, flux, índex, tòrax, etc. • com a excepció, darrere de i: apèndix, asfíxia, crucifix, fix, Fènix, etc. • davant de consonant: excursió, explicar, exterior, text, etc. En canvi, la x ha de sonar
com gz (examen) en les paraules començades en ex- o inex-
seguides de vocal (o hac): exacte, exagerar, exhaurir, exhibir, inexistent, etc. Per tant, no ha de sonar com una j
en casos com executiu, exemple, exercici, exèrcit, etc. 4.5.
Les grafies g/j, tg/tj (tornar) La lletra g (davant e i i) i la j, a principi
de paraula (gerani, jove) i darrere de consonant (marge), se pronuncien aproximadament
com els dígrafs tg, tj (metge, platja). Les paraules ja, jo, jaio -a (o també iaio -a) i jas, se pronuncien amb una i inicial. No s’ha de pronunciar com una i, però, la j de les paraules projecte, trajectòria, injecció, majúscules, cònjuge, etc. S’ha d’evitar també la pronunciació d’una jota castellana (girafa, pijama). De fet,
este so és un indici que pot ajudar a descobrir castellanismes: almeja, bandeja, concejal, jabalí, jefe, lujo, traje, etc. 4.6.
Les lletres m i n (tornar) En els grups mm, tm, nn, tn s’han de pronunciar dues consonants nasals:
Immaculada, setmana (pronunciat “semmana”), Anna, cotna (pronunciat
“conna”). No considerem recomanable pronunciar una n en comptes d’una t en
paraules com llotja, rellotge. 4.7.
Les grafies l, l·l, ll, tl, tll (tornar) Se pronuncien dues eles (o una ela geminada) en els següents casos: • quan se troben dues eles de
paraules diferents: val la pena, mol(t) lent; • en la ela geminada (l·l): col·legi, pel·lícula, tranquil·la, etc. • en el dígraf tl: atleta, atlàntic, etc. • en el dígraf tl de les paraules ametla (però, l’Ametlla de Mar), batle, butla, espatla, guatla, motle, vetla (i derivats), que també podem escriure amb el
dígraf tll (ametlla, espatlla, motlle, vetlla, etc.). En paraules com bitllet, ratlla, butlletí, etc., és admissible pronunciar només una vegada el so
de ll. També és admissible, però només en els registres informals, pronunciar
sense l les paraules altre (altra, altres) i altri. No és recomanable pronunciar el diftong au en comptes de al en
paraules com àlber, albercoc, albergínia, alfals, Alfara, escalfar, palma, palpar, etc. 4.8.
La lletra r (tornar) La r final és muda en un gran
nombre de paraules: • els infinitius: portar, fer, sentir, dur; • els noms derivats en -ar (campanar), -er
(sabater, galliner, clauer, taronger), -or (tristor, temor), -dor (mocador, pescador), -tor (pintor), -sor (professor), i els
seus plurals; i • en general, les paraules de caire popular (ahir, cànter, senyor) i els
seus plurals. (Excepcions: madur, segur.) En la majoria de paraules d’una sola síl·laba, però, la r final no és muda: acer, cor, pur, etc. (Excepcions: clar, flor, plor i, en algun
poble, dur (adj.) i por.) A l’interior de paraula també és muda: • la primera r
de la paraula arbre; • la r de
la primera síl·laba de les formes d’infinitiu, futur i condicional del verb prendre (i els seus derivats i
compostos aprendre, comprendre, etc.); i • la primera r
del verb perdre, que també pot ser muda en els mateixos casos. No és recomanable, però, no pronunciar la r en paraules com problema, programa, progrés, etc. 4.9.
La lletra h (tornar) La lletra h en català és
generalment muda, tant en les paraules patrimonials (herba) com en les estrangeres que ja estan adaptades gràficament
(hoquei): Només s’ha de pronunciar aspirada en els casos següents: • les interjeccions: ehem! • les paraules estrangeres no adaptades: hippy, Hawaii • altres com hegelià, hawaià. 4.10.
Consonants en contacte (tornar) Les consonants finals se pronuncien de manera diferent segons el so que
hi ha a continuació. Les consonants p/b,
t/d, c/g, quan se troben
amb una paraula començada en vocal, se pronuncien com a p, t, k: cap espès, club animat (pronunciat
“clup animat”), fet insòlit, fred intens (pronunciat “fret intens”), cuc inofensiu, diàleg animat (pronunciat “diàlek animat”). Les consonants f, s,
x, quan se troben amb una
vocal, sonen res-pectivament com a v, z,
j : golf estret (pronunciat
“golv estret”), gos afamat
(pronunciat “goz afamat”), guix humit
(pronunciat “guij humit”). Les grafies ts i tx,
ig, si es posen també en contacte amb una vocal, han de sonar com a dz i dj, respectivament: no pots anar-hi (pronunciat “no podz anar-hi”), vaig a casa (pronunciat “vadj a casa”), despatx obert (pronunciat “despadj obert”). Algunes consonants finals que habitualment són mudes han de reaparèixer
en certs contextos: vint-i-tres, Sant Antoni, cent anys, quant és, amb ella. MORFOSINTAXI 1. Gènere i nombre 1.1. Masculins
i femenins (tornar) En aquelles ocupacions que ara ja exercixen les dones, és convenient de
fer servir la forma femenina : advocada, arquitecta, notària, presidenta, etc. En les paraules que tenen el sufix -ista
(turista) és admissible
distingir-ne el gènere pronunciant una e
final en els masculins (“turiste”) i una a
final en els femenins. Els adjectius invariables acabats en -ant, -ent admeten, però només en els
registres informals, les formes femenines acabades en -a: amarganta, coenta, lluenta, pudenta, roenta, etc. En paraules com fel, grip, temor, orde, que admeten els dos gèneres, hi ha
preferència per l’ús del femení. S’ha d’anar alerta, però, de no canviar el gènere d’algunes altres: • són masculines: els afores, els avantatges, els bacteris, el corrent, el costum, el fum, el pendent, el raval (però, la Raval Nova), el senyal, etc. • són femenines: les anàlisis, les aromes, les postres, la sida, etc. 1.2. Els
plurals (tornar) En la formació dels plurals d’algunes paraules planes acabades en -e reapareix la n etimològica que es troba en altres paraules de la mateixa
família. En alguns casos, s’usen sempre els plurals amb n (hòmens, jóvens); en altres, s’usen les dues
formes (màrgens/marges, termes/térmens, coves/còvens), i en altres, se perd sempre la n (verges). Les paraules acabades en -sc, -st
solen fer el plural en -os: discos, frescos, gustos, tristos. Les acabades en -ig també
solen fer el plural en -os: desitjos, passejos, lletjos, rojos. Les acabades en -xt han de fer el plural en -os i no en -es: textos, mixtos. No són recomanables els plurals “juïns”, “llapissos”, “pilans”,
“Reissos” en comptes de juís, llapis, pilars, Reis (d’Orient). 2. L’article 2.1. L’article
definit (tornar) Les formes de l’article definit més usuals són el (o l’), la (o l’), els i les. En els registres informals, és admissible l’ús de les formes lo i los, característiques del dialecte
nord-occidental, en comptes de el i els. Si va immediatament després d’una vocal, l’article masculí adopta
sempre formes el i els. En este cas, considerem
admissible no pronunciar-ne les vocals. Ex.: El pare i (e)l
fill. Davant d’una paraula començada amb i- o u-
àtones, és admissible, però només en els registres informals, no pronunciar
la vocal de l’article la: l(a) independència, l(a) universitat. Davant de qualsevol altra vocal, no és recomanable pronunciar la vocal
de l’article la: l’herba, l’illa, l’oliva. 2.2. L’article
personal (tornar) L’article personal, que no s’usa gaire, té les formes lo i la (o l’): Ramon, Cinta. En els registres formals és millor no usar-lo: Churchill, Marylin Monroe. Les formes en i na només s’han mantingut en noms de
lloc: carrer d’en Carbó, mas d’en Comú, etc. 3. Determinants 3.1. Els
demostratius (tornar) Els demostratius de proximitat que s’usen normalment en estes comarques
i en els parlars valencians són: este
(pronunciat “est”, davant de vocal), esta, estos i estes. En els registres formals, però, també s’usen les formes literàries aquest (pronunciat “aquet”, davant de
consonant o pausa), aquesta, aquests (pronunciat “aquets”) / aquestos, aquestes. No considerem recomanables les formes “aqueste” i “aqués”. En lloc seu,
se pot usar tant este com aquest. Tampoc no recomanem les formes “anquell”, “anquella”, etc. 3.2.
Els possessius (tornar) Els els femenins dels possessius meu, teu, seu són meua, teua, seua i meues, teues, seues. En els registres formals també s’usen les formes meva, teva, seva i meves, teves, seves. Els possessius llur i llurs només s’usen en registres
escrits molt formals. Els possessius àtons s’usen davant d’alguns noms de parentiu i en els
registres informals: mon pare, ton germà, son cosí; sa mare,etc. 3.3.
Els quantitatius i els indefinits (tornar) Generalment s’intercala la preposició de entre alguns quantitatius i un substantiu, si bé hi ha algun
poble que no ho fa: Fa molt (de)
fred. La paraula gaire, usual només
en algunes poblacions, pot substituir-se per molt: No té gaire gana. Alguns pronoms indefinits com ara sengles, ambdós (i ambdues), quelcom i hom només són usuals en registres
escrits molt formals. Les formes femenines bastanta
i bastantes són admissibles, però
només en els registres informals. No s’han de fer servir els castellanismes “algo”, “los demés”, “menos”,
“vàrios”. 3.4. Els numerals 3.4.1. Cardinals (tornar) Els noms donats als números 17, 18 i 19 normalment són disset, divuit i dinou. En algunes poblacions, però, s’usen les formes desset, devuit i denou pronunciades també “dèsset”, “dívuit”, “dènou”. Tot i que és recomanable la distinció entre dos i dues, és
admissible l’ús invariable de dos: dos barques. 3.4.2. Ordinals (tornar) Els ordinals quint, sext, sèptim, octau i dècim són admissibles, encara que en
els registres formals hi ha preferència pels acabats en -è (cinquè, sisè, setè, vuitè i desè), que són pronunciats amb e tancada. 4. Pronoms 4.1. Els
pronoms personals forts (tornar) El pronom jo es pronuncia amb
una i inicial. Les formes col·loquials dels pronoms nosaltres i vosaltres més sentides en estes comarques són
“natros” i “vatros” que, en tot cas, no són recomanables en la llengua
estàndard. 4.2. Els pronoms
febles 4.2.1. Funcions (tornar) El pronom ho és l’únic usat
com a atribut: Diu que són blaus i no
ho són.Per això, quan fa referència a un nom determinat, considerem que
també és admissible fer-lo servir en comptes dels pronoms el,
els, la i les. Ex.: Són els teus
amics? No ho són. 4.2.2. Formes (tornar) Els pronoms febles poden tindre diferents formes segons el lloc que
ocupen en la frase. (V. QUADRE 1) 4.2.2.1. Davant del verb (tornar) Davant d’un verb s’usa tant la forma us com la forma vos,
que també és admissible: us/vos farà mal, us/vos agrada, si us/vos porteu bé, no us/vos espera. Davant d’un verb començat amb el so de la essa (s, ce, ci), s’usa la forma se en comptes de la forma es del mateix pronom: se celebra, ja se sap. Davant d’un verb començat en consonant, és admissible l’ús de les
formes me, te, se i ne en comptes de les reforçades em,
et, es i en: me mira, te veu, se lloga, ne saben en
comptes de em mira, et veu, es lloga, en saben. En el mateix cas, però només en els registres informals, també
considerem admissible l’ús de lo i los en comptes de el i els: lo volen, los esperen en
comptes de el volen, els esperen. Si trobem un d’estos pronoms immediatament darrere d’una vocal, llavors
considerem admissible adoptar la pronunciació de les formes reduïdes: si (e)m mira, sempre (e)t veu, no (e)s lloga, ja (e)n saben, no (e)l volen, que (e)ls esperen. Davant d’un verb començat amb i o u àtones, és admissible, però només en els registres informals,
no pronunciar la vocal del pronom la:
l(a) invitava, l(a) unflava. No és recomanable la forma mos (per
ens). Ex.: ens mira, ens estimem. 4.2.2.2. Darrere del verb (tornar) Si darrere d’un infinitiu acabat en r
hi ha un pronom, sempre es pronuncia la erra final: portar-la, saber-ne, morir-se,
anar-hi. Darrere dels infinitius plans acabats en -er com conèixer, convèncer, etc., és admissible no
pronunciar la r final del verb: conèixer-te (pronunciat “coneixe’t”), convèncer-vos (pronunciat “convence-us”). Si darrere d’un gerundi hi ha els pronoms ho o hi, se n’ha de
pronunciar la t final: dient-ho, anant-hi. No són recomanables: • la forma -mos
(per -nos, ‘ns). Ex.: vol mirar-nos, mireu-nos, mira’ns; • el canvi de -vos
(per ‘s), darrere de la segona
persona del plural dels imperatius acabats en -eu, -iu: canvieu-vos (pronunciat
“canvieu’s”), vestiu-vos (pronunciat “vestiu’s”), com fan
en algunes poblacions. 4.2.3. Combinació de pronoms (V.
QUADRE 2) 4.2.3.1. Combinacions inusuals (tornar) Les combinacions li’l, li’ls, li la, li les són desconegudes en estes
comarques. En el seu lloc s’usen les formes l’hi, els hi (o los hi), la hi (o l’hi), les hi: • l’hi (per
li’l). Ex.: Si vol el llibre, dóna-l’hi; volia el llibre i ja l’hi han donat. • els hi
(per li’ls). Ex.: Ha comprat estos mobles, i demà els hi duran; dueu-los-hi ara; dugue’ls-hi ara. • la hi
(per li la). Ex.: Tenia una capsa, i la hi han presa; torneu-la-hi. • les hi (per
li les). Ex.: Si demana les claus, les hi
donareu; doneu-les-hi. Les combinacions l’en, la’n, les en són inusuals. 4.2.3.2. Combinacions admissibles (tornar) Davant d’un verb s’usa tant la forma us com la forma vos,
que també és admissible: us/vos ho diré, no us/vos hi fiqueu, se us/vos farà tard. 4.2.3.3. Combinacions admissibles només en els
registres informals (tornar) El pronom la pot
pronunciar-se sense la vocal si es troba davant d’un verb començat amb i o
u àtones: se l(a)
inventa, ens l(a)
hipotequen, els l(a)
unifiquen, etc. Els pronoms el, els poden ser substituïts per les
formes lo, los, en les combinacions següents: • los hi (per els hi o li’ls). Ex.: Si ha comprat estos mobles, els hi duran demà. • los hi (per
els hi). Ex.: Si els mobles no són encara a
la sala, els hi entrareu? • los ho (per
els ho). Ex.: Si no ho saben, els ho diré
jo. També considerem admissibles, però només en els registres informals,
les formes l’hi i n’hi en els casos següents, encara que
es puguen confondre amb altres combinacions: • l’hi (per la hi o li la). Ex.: Tenia una capsa i la hi han presa; torneu-la-hi. • l’hi (per la hi). Ex.: Si la roba no és al calaix,
posa-la-hi; la hi posaràs? • l’hi (per li
ho, que també és usual en alguna població). Ex.: Ho hem rebut avui i
li ho trametrem demà; porteu-li-ho
de seguida. • l’hi (per li hi). Ex.: Li han portat una vidriola i li hi han posat deu pessetes; poseu-li-hi deu pessetes més. • n’hi (per li’n). Ex.: Si vol pa, dóna-li’n; volia estampetes, i li’n
vaig donar quatre; demanava prunes, i li n’han donades quatre. 4.2.3.4. Combinacions no recomanables (tornar) No considerem recomanables les combinacions següents: • me se, se me (per se’m). Ex.: se’m gira, se m’ha perdut. • te se, se te (per se’t).
Ex.: no se’t coneix, se t’escapa. • me ho (per m’ho). Ex.: si t’ho mires bé, t’ho
espatllen, posant-s’ho, posa-t’ho. • te ho (per t’ho). Ex.: no m’ho digues, no m’ho ha
dit, mirant-t’ho, pose-m’ho. • se ho (per s’ho). Ex.: si s’ho mira, no s’ho
escolta, traient-s’ho, veure-s’ho perdut. • mos se, se mos (per se’ns). Ex.: se’ns coneix, se’ns
espatlla, escapar-se’ns, emporte-se’ns. • vos se (per se us). Ex.: se us coneix, se us
esquinça. • mo’l, mo’ls, mo la, mo les (per
ens el, ens els, ens la, ens les). Ex.: ens el deixarà, no ens
els prengueu, si ens la dóna, ens les
regala. • vo’l, vo’ls, vo la, vo les (per
us el, us els, us la, us les). Ex.: no us el mireu, us els prendran, ja us la donaré, us les
feien. • mo li, vo li (per ens li, us li). Ex.: ens li diuen
que..., us li donen de menjar. • mo’n, mo ne, vo’n, vo ne (per
ens en, us en). Ex.: ens en van
deixar quatre, si no us en trauen. • mos ho, mos hi (per ens ho, ens hi). Ex.: ens ho ven, no ens hi emboliques. • los ho (per els el, els els, els la, els les). Ex.: Volen el llibre, i no els
el donen; si et demanen els carnets, ja els els pots donar; si demanen la capsa, ja els la pots tornar; si necessiten les capses, els les tornes. 4.3. Els pronoms relatius (tornar) Els pronoms relatius són cinc: que, què, qui, on i el qual, etc. Els relatius compostos el qual, la qual, els quals, les quals no
són usuals en els registres informals. En el seu lloc s’usen: • el relatiu àton que en les
oracions explicatives. Ex.: Els
invitats, que ja tenien gana, van començar a menjar. • el relatiu tònic què (pronunciat
amb e tancada) sempre. Ex.: L’arma amb què va ser assassinat ha
desaparegut. • el relatiu personal qui
precedit de preposició. Ex.: L’home de
qui parlàveu és aquell del bigot. La forma la qual cosa pot
substituir-se per les construccions cosa
que o cosa, o s’evita dient i això. Ex.: L’equip ha perdut per
tercera vegada, la qual cosa/ cosa que/ i això comença a preocupar els socis. No és recomanable l’ús dels grups el
que (o lo que), la que, els que (o los que), les que quan equivalen a el qual (o la qual cosa), la qual, els quals, les quals, respectivament,
o a què, qui, darrere
preposició. Ex.: És una responsabilitat
de la qual/de què ningú en vol
saber res. Són coses a les quals/a què ens hem d’anar acostumant. Eren les persones en les quals/en què confiava més. En tot cas, és admissible, però només en els registres informals, l’ús
de que si va lligat amb
l’antecedent i este últim és representat per un pronom. Ex.: És una carretera que s’hi ha matat molta
gent, en comptes de ...en la qual/en què/ on s’ha matat molta gent. És la dona que li hem donat el premi, en comptes de ...a la qual/a qui hem donat el premi. 5. Verbs 5.1. Formes no personals 5.1.1. L’infinitiu (tornar) Hi ha una sèrie de verbs que admeten dues formes d’infinitiu: • en uns casos hi ha preferència per les formes escrites amb a: nàixer, traure, jaure, haure, arrancar, avançar, llançar, nadar, xarrar (i derivats); • en uns altres, se preferix les acabades en -re: doldre, cabre, valdre i també les formes admissibles tindre, vindre. La forma “vore” per veure,
però, només és admissible en els registres informals. No són recomanables els infinitius acabats en -guer: “puguer” per poder,
“sapiguer” per saber, “vulguer” per
voler. 5.1.2. El gerundi (tornar) Els verbs caure, creure, jaure, traure, veure (i derivats) poden fer el
gerundi sense i: caent, creent, jaent, traent, veent. Tampoc no són recomanables els gerundis acabats en -guent: “siguent” per sent, “haguent” per havent. 5.1.3. El participi (tornar) També hi ha una sèrie de verbs que admeten dues formes de participi.
Generalment hi ha preferència per les formes acabades en -it,
-ida: complit, establit, oferit, omplit, sofrit, suplit. No són recomanables, però, les formes “aubrit” per obert, “cubrit” per cobert,
“imprimit” per imprès, “recibit”
per rebut, etc. 5.2. Perífrasis verbals (tornar) Per a expressar obligació, s’ha d’usar la perífrasi haver de (+
infinitiu) i no tindre que (+ infinitiu): Ex. L’àrbitre va haver de
parar el joc, no L’àrbitre va tindre que... 5.3. La conjugació dels verbs regulars (V. QUADRE 3) (tornar) Anotem com a models de les conjugacions només els verbs cantar, perdre, servir i dormir. Els números corresponen a les sis persones del verb. 5.3.1. Models de conjugació (tornar) Els verbs acabats en ir que
poden conjugar-se com servir o com dormir, en estes comarques se conjuguen
com servir: acudir, arrupir-se,
consentir, consumir, desmentir, lluir, mentir, presumir, etc. 5.3.2. Present d’indicatiu (tornar)
La a final de 3 canta es pronuncia com una e tancada en alguns pobles. Les formes 4 cantam, 5 cantau
són usuals encara en algun poble. Les formes 1 serveixo, 2 serveixes, 3 serveix, 6 serveixen
són les més usuals en els textos escrits. No són recomanables les formes 1 dòrmic, 2 dormes. 5.3.3. Present de subjuntiu (tornar)
La conjugació d’este temps verbal
que més s’adequa a estes comarques és la dels parlars occidentals. Tot i
això, també apuntem les formes que tenen una i a la desinència (-i, -is, -in)
perquè són les més usuals en els textos escrits: 1 canti, perdi, serveixi, dormi, etc. A la majoria
de poblacions, però, només hi ha
preferència per estes formes en els verbs dels models PERDRE i DORMIR: 1 cante, perdi, servisca, dormi, etc. Les formes 4 i 5 del present de
subjuntiu han de coincidir amb les del present d’indicatiu (cantem, canteu) i no amb les de l’imperfet de subjuntiu (cantéssem, cantésseu), fet que és característic en estes comarques. La s de l’increment sc de les formes 1 i 3 servisca, 2 servisques i 6 servisquen,
se pronuncia com una x en alguns
llocs: “servixca”, “servixques”, “servixquen”. A més, considerem admissible, però només en els registres informals
pronunciar la a final com una e tancada en les formes 1 i 3 servisca
(pronunciat “servisque” o “servixque”). No són recomanables: • les formes 1 canto/canta, 2 cantos, 3 canto, 6 cànton; • les formes 1 càntiga/càntigue, pèrdiga/pèrdigue, dòrmiga/dòrmigue,
etc. • les formes 1 perga/pergue, 2 pergues, etc. • les formes 1 càntia, pèrdia, servíxia, dòrmia, 2 cànties, etc. 5.3.4. Imperatiu (tornar)
Les formes 2 canta, 4 cantem i 5 canteu, etc., han de ser iguals que les formes 3, 4 i 5 del
present d’indicatiu. Les formes 3 cante o canti
i 6 canten o cantin, etc., són com les del present
de subjuntiu. 5.3.5. Pretèrit imperfet
d’indicatiu (tornar)
La a final de les formes 1 i
3 cantava, etc., se pronuncia com una e tancada en alguns pobles. No és recomanable no pronunciar la v
de les formes 1 cantava, etc.,
com fan en algun poble. 5.3.6. Pretèrit imperfet de
subjuntiu (tornar)
No són recomanables: • les
formes 1 cantessa/cantiguessa, perguessa/perdiguessa, serviguessa,
dormiguessa; • les
formes 1 cantigués, perdigués, servigués, dormigués, 2 cantiguesses,
perdiguesses, etc. • les
formes 1 pergués, 2 perguesses, etc. Les formes 2 cantessis, 4
cantéssim, 5 cantéssiu, etc., són les més usuals en
els textos escrits. 5.3.7. Pretèrit perfet simple
d’indicatiu (tornar)
Només és usual en la llengua escrita. 5.3.8. Temps compostos (tornar) Els temps compostos dels verbs se formen amb els temps simples del verb
haver i el participi passat del
verb que es conjuga. En estos casos, el participi passat sempre és invariable: Havia rebut una carta. Només quan l’acompanya un complement
directe que és un pronom de tercera persona (la, els, les, en), és recomanable fer-hi concordar el participi: La faena, l’han començada, però no
l’han acabada. Com a mostra, posem només els més usuals del verb cantar. 5.3.8.1. Pretèrit indefinit
d’indicatiu (tornar) 1 he cantat 2 has cantat 3 ha cantat 4 hem cantat 5 heu cantat 6 han cantat No són recomanables les formes 1 hai, 4 ham, 5 hau. 5.3.8.2. Pretèrit pluscuamperfet d’indicatiu (tornar) 1 havia cantat 2 havies cantat 3 havia cantat 4 havíem cantat 5 havíeu cantat 6 havien cantat La a final de 1 i 3 havia se pronuncia com una e tancada en alguns pobles. 5.3.8.3. Pretèrit perfet de subjuntiu (tornar) 1 haja o hagi cantat 2 hages o hagis cantat 3 haja o hagi cantat 4 hàgem o hàgim cantat 5 hàgeu o hàgiu cantat 6 hagen o hagin cantat Les formes amb una i a la
desinència (1 hagi, etc.) són les
més usuals en els textos escrits. No són recomanables: • les formes 1 i 3 haigue, 2 haigues, 6 haiguen; • les formes 4 haguéssem, 5 haguésseu. 5.3.8.4. Pretèrit pluscuamperfet de subjuntiu (tornar) 1 hagués cantat 2 haguesses cantat 3 hagués cantat 4 haguéssem cantat 5 haguésseu cantat 6 haguessen cantat Les formes amb una i a la
desinència ( 2 haguessis, etc.) són
les més usuals en els textos escrits. 5.3.8.5. Pretèrit perfet perifràstic d’indicatiu (tornar) 1 vaig cantar 2 vas cantar 3 va cantar 4 vam cantar 5 vau cantar 6 van cantar Se fa servir normalment en comptes del pretèrit perfet simple
d’indicatiu: 1 cantí, 2 cantares, etc. 5.4. Verbs irregulars (tornar) Només recollim les formes dels
verbs irregulars en què la normativa admet diverses opcions, o bé les que no
coincidixen amb la parla habitual d’estes comarques. No tenim en compte els aspectes
següents: • la
pronunciació d’una e final en les
formes 1 i 3 del present de subjuntiu (puga, siga); • la
pronunciació de l’aplec sc (viscut); i • la
confusió entre les formes 4 i 5 del present de subjuntiu (diguem, digueu) i les de l’imperfet de subjuntiu (diguéssem, diguésseu). Si una forma és admissible,
l’escrivim a continuació de la preferible amb una barra: obro / òbric. Si és admissible, però només en els
registres informals, la posarem entre parèntesis: (voré). Quan anotem les formes verbals en
rodona, volem indicar que la seua representació gràfica no és admesa, però sí
la seua pronúncia: llijo, vestixo. Hem considerat admissibles, però
només en els registres informals, les formes caïa, creïa, traïa, veïa, etc., dels verbs
caure, creure, traure, veure. AFEGIR
[com LLEGIR] ANAR Ind. pres.: vaig, vas, va, anem o anam, aneu o anau, van. Ind. imperf.: anava, anaves, anava, anàvem, anàveu, anaven. Subj. pres.: vaja, vages, vaja, anem, aneu, vagen. Imperatiu: vés, anem, aneu. CABRE o CABER Infinitiu: cabre. Gerundi: cabent. Participi: cabut. Ind. pres.: cabo, etc. Subj. pres.: càpiga, càpigues, càpiga, capiguem, capigueu, càpiguen. Subj. imperf.: cabés, cabesses, cabés, cabéssem, cabésseu, cabessen. Imperatiu: cap, capiguem, cabeu. CAURE Gerundi: caient o caent. Ind. pres.: caic, caus, cau, caiem o caem, caieu o caeu, cauen. Ind. imperf.: queia (quea o
caïa), queies (quees o caïes), queia (quea o caïa), quéiem o quèiem (quéem o caíem), quéieu o quèieu (quéeu o caíeu), queien (queen o caïen). Subj. pres.: caiga o caigui, caigues o caiguis, caiga o caigui, caiguem, caigueu, caiguen o caiguin. Imperatiu: cau, caiguem, caieu o caeu. COLLIR Ind. pres.: cullo, culls, etc. Subj. pres.: culla o culli, culles o cullis, culla o culli, collim, colliu, cullen o cullin. Imperatiu: cull, culla o culli, collim, colliu, cullen o cullin. CONÈIXER Ind. pres.: conec o coneixo, etc. Suj. pres.: conega, conegues, conega, coneguem, conegueu, coneguen. Subj. imperf.: conegués, coneguesses, conegués, coneguéssem, coneguésseu, coneguessen. Imperatiu: coneix, coneguem, coneixeu. CÓRRER Ind. pres.: corro o córrec, etc. Subj. pres.: corri o córrega, corris o córregues, corri o córrega, correguem o correm, corregueu o correu, corrin o córreguen. Subj. inperf.: corregués, correguesses, corregués, correguéssem,
correguésseu, correguessen. Imperatiu: corre, correguem o correm, correu. COSIR Ind. pres.: cuso, cuses, etc. Subj. pres.: cusa o cusi, cuses o cusis, cusa o cusi, cosim, cosiu, cusen o cusin. Imperatiu: cus, cusa o cusi, cosim, cosiu, cusen o cusin. COURE Participi: cuit o cogut [segons el sentit]. Ind. pres.: coc, cous, cou, coem, coeu, couen. Subj. pres.: coga o cogui, cogues o coguis, coga o cogi, coguem, cogueu, coguen o coguin. Imperatiu: cou, coguem, coeu. CRÉIXER Subj. pres.: cresca o creixi, cresques o creixis, cresca o creixi, cresquem o creixem, cresqueu o creixeu, cresquen o creixin. Subj. imperf.: cresqués, cresquesses, cresqués, cresquéssem, cresquésseu, cresquessen. Imperatiu: creix, cresquem o creixem, creixeu. CREURE Gerundi: creient o creent. Ind. pres.: crec, creus, creu, creiem o creem, creieu o creeu, creuen. Ind. imperf.: creia (crea o
creïa), creies (crees o creïes), creia (crea o creïa), créiem o crèiem (créem o creíem), créieu o crèieu (créeu o creíeu), creien (creen o creïen). Subj. pres.: crega o cregui, cregues o creguis, crega o cregui, creguem, cregueu, creguen o creguin. Imperatiu: creu, creguem, creieu o creeu. CRUIXIR Subj. pres.: cruixa o cruixi, cruixes o cruixis, cruixa o cruixi, cruixim, cruixiu, cruixen o cruixin. Imperatiu: cruix, cruixim, cruixiu. DIR Ind. imperf.: deia (dia), deies (dies), deia (dia), déiem o dèiem (díem),
déieu o dèieu (díeu), deien (dien). Imperatiu: digues [(dis) seguit de pronom feble], diguem, digueu. DUR Ind. pres.: duc, dus, du, duem, dueu, duen. Imperatiu: du o dus, duguem, dueu. ENTENDRE Subj. pres.: entenga o entengui, entengues o entenguis, entenga o entengui, entenguem, entengueu, entengues o entenguis. Subj. imperf.: entengués, entenguesses, entengués, entenguéssem, entenguésseu, entenguessen. Imperatiu: entén, entengueu, enteneu. ESCRIURE Subj. imperf.: escrigués, escriguesses, escrigués, escriguéssem, escriguésseu, escriguessen. ESTAR Futur: estaré, estaràs, estarà, estarem, estareu, estaran. Subj. pres.: estiga, estigues, estiga, estiguem, estigueu, estiguen. Subj. imperf.: estigués, estiguesses, estigués, estiguéssem, estiguésseu, estiguessen. Imperatiu: estigues [/està, seguit de pronom feble], estiguem, estigueu. FER Ind. pres.: faig, fas, fa, fem, feu, fan. Ind. imperf.: feia (fea), feies (fees), feia (fea), féiem o fèiem
(féem), féieu o fèieu (féeu), feien (feen). Subj. pres.: faça o faci, faces o facis, faça o faci, fem, feu, facen o facin. Imperatiu: fes, fem, feu. FREGIR [com LLEGIR] FUGIR Subj. pres.: fuja o fugi, fuges o fugis, fuja o fugi, fugim, fugiu, fuges o fugis. Imperatiu: fuig, fugim, fugiu. HAVER Infinitiu: haver o haure. Ind. pres.: he [he o haig, en
perífrasis d’obligació], has, ha, hem, heu, han. Ind. imperf.: hi havia (hi havien) [quan
és impersonal]. LLEGIR Infinitiu: llegir. Ind. pres.: llijo, lliges, llig, llegim, llegiu, lligen; o llegeixo, llegeixes, llegeix, llegim, llegiu, llegeixen. Subj. pres.: llija, lliges, llija, llegim, llegiu, lligen; llegisca, llegisques, llegisca, llegim, llegiu, llegisquen; o llegeixi, llegeixis, llegeixi, llegim, llegiu, llegeixin Imperatiu: llig o llegeix, llegim, llegiu. MERÈIXER [com CRÉIXER] MORIR Ind. pres.: moro, etc. Subj. pres.: mori o mora, moris o mores, mori o mora, morim, moriu, morin o moren. Imperatiu: mor, morim, moriu. MOURE Subj. pres.: moga o mogui, mogues o moguis, moga o mogui, moguem, mogueu, moguen o moguin. Imperatiu: mou, moguem, moveu. NÀIXER o NÉIXER Infinitiu: nàixer. Participi: nascut. Ind. pres.: naixo, naixes, naix, naixem, naixeu, naixen. Subj. pres.: nasca, nasques, nasca, nasquem, nasqueu, nasquen. Subj. imperf.: nasqués, nasquesses, nasqués, nasquéssem, nasquésseu, nasquessen. Imperatiu: naix, nasquem, naixeu. OBRIR Participi: obert. Ind. pres.: obro / òbric, obris, obri, obrim, obriu, obrin. Subj. pres.: òbriga, òbrigues, òbriga, obriguem, obrigueu, òbriguen. Imperatiu: obri, obriguem o obrim, obriu. OMPLIR Participi: omplit. Ind. pres.: omplo / òmplic, omplis, ompli, omplim, ompliu, omplin. Subj. pres.: òmpliga, òmpligues, òmpliga, ompliguem, ompligueu, òmpliguen. Imperatiu: ompli, ompliguem o omplim, ompliu. PARÈIXER Participi: paregut. Ind. pres.: pareixo, etc. Subj. pres.: parega, paregues, parega, pareguem, paregueu, pareguen. Subj. imperf.: paregués, pareguesses, paregués, pareguéssem, pareguésseu, pareguessen. Imperatiu: pareix, pareguem, pareixeu. PODER Infinitiu: poder. Gerundi: podent. Subj. imperf.: pogués, poguesses, pogués, poguéssem, poguésseu, poguessen. PLOURE [com MOURE] REBRE Infinitiu: rebre. Gerundi: rebent. Participi: rebut. Ind. pres.: rebo, reps, rep, rebem, rebeu, reben. Subj. pres.: reba o rebi, rebes o rebis, reba o rebi, rebem, rebeu, reben o rebin. Subj. imperf.: rebés, rebesses, rebés, rebéssem, rebésseu, rebessen. RENYIR [com
VESTIR] RIURE Participi: rigut/rist. Ind. imperf.: reia (ria), reies (ries), reia (ria), réiem o rèiem (ríem),
réieu o rèieu (ríeu), reien (rien). SABER Infinitiu: saber. Gerundi: sabent. Participi: sabut. Ind. pres.: sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben. Subj.
pres.: sàpiga, sàpigues, sàpiga, sapiguem, sapigueu, sàpiguen. Subj. imperf.: sabés, sabesses, sabés, sabéssem, sabésseu, sabessen. SER
o ÉSSER Infinitiu: ser. Gerundi: sent. Participi: sigut. Ind. pres.: sóc, ets / eres, és, som, sou, són. Subj. pres.: siga, sigues, siga, siguem, sigueu, siguen. Ind. imperf.: era, eres, era, érem, éreu, eren. Subj. imperf.: fos, fosses, fos, fóssem, fósseu, fossen. Futur: seré, seràs, serà, serem, sereu, seran. Condicional: seria, series, seria, seríem, seríeu, serien. SORTIR [com
COLLIR] TENIR Infinitiu: tenir / tindre. Ind. pres.: tinc, tens, té, tenim, teniu, tenen. Ind. imperf.: tenia, tenies, tenia, teníem, teníeu, tenien. Imperatiu: té o tin, tinguem, tingueu o teniu. TENYIR
[com VESTIR] TOSSIR
[com COSIR] TRAURE o
TREURE Infinitiu: traure. Gerundi: traient o traent. Ind. pres.: trac, traus, trau, traiem o traem, traieu o traeu, trauen. Subj. pres.: traga, tragues, traga, traguem, tragueu, traguen. Ind. imperf.: treia (trea o
traïa), treies (trees o traïes), treia (trea o traïa), tréiem o trèiem (tréem o traíem), tréieu o trèieu (tréeu o traíeu), treien (treen o traïen). Imperatiu: trau, traguem, traieu o traeu. VENIR Infinitiu: venir / vindre. Ind. pres.: vinc, véns, ve, venim, veniu, vénen. Ind. imperf.: venia, venies, venia, veníem, veníeu, venien. VESTIR Ind. pres.: visto o vestixo, vistes o vestixes, vist o vestix, vestim, vestiu, visten o vestixen. Subj. pres.: vestisca, vestisques, vestisca, vestim, vestiu, vestisquen. Imperatiu: vist o vetix, vestim, vestiu. VEURE Infinitiu: veure (vore). Gerundi: veient o veent. Ind. pres.: veig, veus, veu, veiem o veem, veieu o veeu, veuen. Ind. imperf.: veia (vea o
veïa), veies (vees o veïes), veia (vea o veïa), véiem o vèiem (véem o veíem), véieu o vèieu (véeu o veíeu), veien (veen o veïen). Subj. pres.: veja, veges, veja, vegem, vegeu, vegen. Subj. imperf.: veiés, veiesses, veiés, veiéssem, veiésseu, veiessen. Futur: veuré (voré), veuràs (voràs), veurà (vorà), veurem
(vorem), veureu (voreu), veuran (voran). Condicional: veuria (voria), veuries (vories), veuria (voria), veuríem
(voríem), veuríeu (voríeu), veurien (vorien). Imperatiu: veges o ves, vegem (veam), vegeu o veieu. VIURE Participi: viscut. Ind. pres.: visc, vius, viu, vivim, viviu, viuen. Subj. pres.: visca, visques, visca, visquem, visqueu, visquen. Subj. imperf.: visqués, visquesses, visqués, visquéssem, visquésseu, visquessen. Imperatiu: viu, visquem, viviu. VOLER Infinitiu: voler. Gerundi: volent. Subj. pres.: vulga, vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen. Subj. imperf.: volgués, volguesses, volgués, volguéssem, volguésseu, volguessen. Imperatiu: vulgues, vulguem, vulgueu. 6. Adverbis 6.1. Formes (tornar) Els adverbis ensems i àdhuc són usuals només en els
registres escrits molt formals. Els adverbis on/a on, sota/davall, avant/endavant, llavors/aleshores, quasi/gairebé són
sinònims. En estes comarques són usuals els adverbis i locucions adverbials
següents, entre altres: • de manera: a
espai, a la babalà, a palpons, a posta, a rapis, a la xirinxina, debades, de gansell, de sobines, xino-xano, etc. • de temps: adés, anit, avui, despús-ahir, despús-demà, en acabat, enguany, etc. S’han d’evitar: • les formes “aixintes”, “allunt”, “devant”,
“allavontes”, “adho” o “adhos”, etc. • els castellanismes:
6.2. L’expressió del temps 6.2.1. Les hores (tornar) La manera més corrent d’expressar l’hora en estes comarques coincidix
gairebé amb les Illes Balears i el País Valencià:
A més, hi ha l’alternativa d’usar
el sistema internacional de referències horàries, sobretot en casos en què és
necessari donar l’hora amb precisió: les
dotze vint-i-tres. 6.2.2. Les parts del dia (tornar) En català les parts del dia tenen noms diferents segons la zona:
La paraula vespre,
que no és usual en estes comarques, designa les primeres hores de la nit: les nou del vespre. Per a referir-s’hi, col·loquialment
s’usen les locucions al tardet, a boqueta nit, etc. S’han d’evitar les construccions castellanes “de matí mañana” per de matí; i “pel matí”, “per la tarde”, “per la nit” en comptes de al
matí, a la tarda, a la nit. 6.2.3. Salutacions de cortesia (tornar) En el transcurs del dia, se fan servir les salutacions bon dia!, bones tardes! o bona
tarda! i bona nit! 6.2.4. Els dies de la setmana, els mesos i les estacions (tornar) Cal anar alerta sobretot amb la pronunciació dels noms dels dies dilluns, dimarts (pronunciat “dimats”) i diumenge, i dels noms del mesos de gener, juliol i desembre. S’han d’evitar els castellanismes “fi de setmana”, “fi d’any” i
“otoño”. 7. Preposicions 7.1. Preposicions dèbils (tornar) Les preposicions dèbils són: a,
amb, de, en, per i per a. Davant d’un infinitiu, només s’admeten les preposicions a i
de, i no en i amb.
Ex.: Tinc interès a/de veure-la. Estic d’acord a/d’anar-hi. Davant de la conjunció que, no és admès d’afegir les
preposicions a, amb, de, en. Ex.: No es van recordar que tenien una cita. Confien que farà bon temps. 7.1.1. La preposició a (tornar) La preposició a se pot
pronunciar afegint-hi una n, però
només en els registres informals, en alguns casos: • en un complement indirecte, davant de este, aquest, aquell, ell, un. Ex.: Doneu-ho a aquella dona. • en un complement circumstancial de lloc, davant de este, aquest, aquell, un, quin. Ex.: Viuen a aquella casa. 7.1.2. La preposició amb (tornar) La preposició amb se pot
pronunciar com a en, però només en els registres
informals. Ex.: Parlava amb tu. Cafè amb llet. Davant d’una vocal, amb s’ha
de pronunciar amb la b final. Ex.: Vés amb ell. La tocava amb els dits. 7.1.3. La preposició per a (tornar) L’ús de la preposició composta per
a és pràcticament idèntic al de la preposició castellana para. Ex.: És un regal per a tu. Davant d’un infinitiu, també es pot fer este ús. Ex.: Havia vingut per a saludar-la. S’ha d’evitar, però, la pronunciació “pa” (“pal, pals”) o “para”
(“paral”, “parals”) de la preposició composta per a (per al, per als), tal com se fa en alguna població. Ex.: No servix per a res. Hi ha una carta per als veïns. 7.2. Preposicions fortes (tornar) La preposició sota és
desconeguda col·loquialment en estes comarques. Tot i que en algun poble
s’usa la preposició sinònima davall,
normalment és substituïda indegudament per “baix”. Ex.: Estem
deu sota zero. Ho trobaràs sota (o davall) la taula. Les preposicions vers, devers, envers són usuals només en els registres escrits molt formals. Les preposicions en compte de,
en comptes de, en lloc de, són
sinònimes. També ho són a pesar de i malgrat. S’han d’evitar: • les pronunciacions “cab a”, “pac a”, “pec a” o
“pa” de la preposició composta cap a.
Ex.: Me’n vaig cap a casa. Vine cap aquí. • les construccions castellanes següents:
8. Conjuncions (tornar) Les conjuncions car, nogensmenys, puix són usuals només en els registres escrits molt formals. S’han d’evitar: • les formes “per a qué” o “paqué” en comptes de perquè (pronunciat amb e tancada); i • les expressions castellanes “sin embargo”,
“sempre i quan”, “a no ser que”, “sisquera”, i “pues” o “pos” en comptes de doncs. 9. Interjeccions (tornar) Les interjeccions guai!, jas!, mano!, xeic!, andossiau!, andossién!
s’usen ben bé només en estes comarques i no figuren en cap diccionari
general. Altres com bueno!, vale!, oco!, adiós! són
castellanismes. LÈXIC 1. Vocabulari 1.1. Criteris de selecció (tornar) Este vocabulari només conté una selecció de paraules i expressions
usuals en estes comarques que mereixen una atenció especial. Per a establir quin és el lèxic més adequat per a l’ús públic se poden
tindre en compte els aspectes següents: • la normativitat • la intel·ligibilitat • l’extensió geogràfica o pes demogràfic • la vitalitat i el prestigi • el registre lingüístic 1.1.1. Normativitat (tornar) En principi, la consulta d’un diccionari general és el mitjà més
accessible per a saber si és recomanable o no l’ús d’una paraula, si bé no ha
de ser l’únic. Això garantix, com a mínim, que puga ser identificada per
tothom. Moltes de les paraules que són usuals en estes comarques se trobaven ja
en el Diccionari general de la llengua
catalana (F) de Pompeu Fabra, l’únic considerat oficialment normatiu fins
ara:
Hem hagut d’esperar l’aparició del Diccionari
de la llengua catalana (IEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, per a
veure reconegudes totalment la major part de la resta de paraules que hem
seleccionat:
Algunes, però, ja havien aparegut en els diferents suplements que havia
publicat la Secció Filològica de l’IEC:
També podem recórrer a altres diccionaris generals de prestigi
reconegut com ara el Diccionari manual
de la llengua catalana (DMLC) de Pompeu Fabra, la nova edició del Diccionari de la llengua catalana
(DLC) d’Enciclopèdia Catalana o el recent Diccionari
valencià (DV) de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i
la Generalitat Valenciana:
La resta les hem trobat al Diccionari
català-castellà, castellà-català (MOLL) de F. de B. Moll, que es caracteritza per aplegar
paraules de tot el domini de parla catalana:
Considerem com a simples
variants les formes següents:
1.1.2. Intel·ligibilitat i
extensió geogràfica (tornar) Si una paraula figura en un d’estos diccionaris normatius no vol dir
que es puga fer servir sempre. També s’ha de tindre en compte si és
intel·ligible per la majoria de parlants, i per tant, la seua extensió
geogràfica. El català parlat en les comarques del Baix Ebre i Montsià, per la seua
situació geogràfica, presenta un vocabulari amb una fesomia particular. En
general compartix moltes paraules amb tots els dialectes occidentals, encara
que s’acosta més al lèxic valencià, i destaca perquè té una considerable
proporció de paraules genuïnes d’esta zona. Paraules que compartix amb tot el català occidental:
Paraules que compartix amb el
català nord-occidental:
Paraules que compartix amb el
català valencià:
Paraules de caràcter autòcton:
Paraules que també compartix amb
el català balear:
Paraules d’àmbit general o de
difícil localització:
Cal tindre en compte, també, que algunes d’estes paraules no són usuals
en tots els pobles d’estes comarques i, per tant, conviuen amb altres
sinònims:
També s’ha d’observar que algunes algunes d’estes paraules tenen altres
sentits o matisos en altres zones:
Finalment, també cal advertir que
algunes paraules són molt locals i que, encara que siguen accceptades, poden
no ser compreses:
1.1.3. Vitalitat i prestigi (tornar) A més de la correcció, la possibilitat de comprensió, el prestigi i l’extensió
geogràfica de les paraules, també cal valorar-ne la vitalitat d’ús. Moltes paraules han caigut en desús per raons diverses. La majoria de vegades són paraules que fan referència a objectes i
accions que pràcticament han desaparegut de la vida moderna: cadup, perranya, saragüells, etc. Altres vegades, simplement han sigut substituïdes per altres paraules
de significat semblant: eixe per este, ans per abans, fam per gana, etc. Molt sovint, s’han canviat per paraules del castellà:
Actualment, a causa de la influència de l’ensenyament
i la televisió, també s’estan imposant paraules pròpies de la llengua
literària de més difusió: aquest
per este, meva per meua, joves per jóvens, feina per faena, tomàquet per
tomata, etc. 1.1.4. Registre lingüístic (tornar) Tal com hem anat insistint, també cal mirar si les paraules són
adequades al registre concret que fem servir en cada moment. Així, per
exemple, en els registres informals, iaio
-a és propi del registre
familiar, i xona ho és del registre
vulgar. 1.2. Llista de paraules (tornar) abadejo
m
Bacallà (IEC). acaçar v tr Perseguir insistentment, afanyar-se a
obtenir (F). acatxar
v tr pron Acotxar, ajupir
(IEC) (v. acotxar). acotxar
v tr pron Abaixar, ajupir (IEC)
(v. acatxar). agarrar
v
tr Agafar, esp. amb força,
fer presa (F). agranar
v tr Escombrar (F). amollar
v intr Afluixar, deixar anar (F). apegar
v tr Contagiar (IEC). v pron
Una malaltia, un costum, etc., comunicar-se (IEC). arena
f
Sorra (F). arenal
m
Sorral, areny (IEC). assut m Reclosa feta en els rius (F). bac
m
Caiguda forta d’una persona a terra (IEC). Cop violent (IEC). baldana
f
Espècie de botifarra d’arròs (F). besada
f
Petó, bes (F). bigot
m
Bigoti (DMLC, DLC, DV). birla f Bitla (IEC). boçar
v tr Vomitar (IEC). borrimejar v intr Plovisquejar
(F). botana
f
Forat que fa a la roba una guspira de foc (F). botar foc v tr Calar foc (IEC). bres
[pl bressos] m Bressol (F). brossat
m
Mató (F) (v. brull). brull
m
Mató, recuit (IEC) (v. brossat). calça
f
Mitja (IEC). calcetí m En algunes contrades, mitjó
(IEC). caldo
m
Brou (IEC). cànter
m
Càntir (F). carabassa f Carbassa (F). caragol m Cargol (F). carcàs
[pl carcassos] m Gargall (F). carnús [pl carnussos] m Animal mort, carronya
(IEC). carrasca
f
Alzina (F). catxap
m
Conill novell (F). catxel
m
Mol·lusc... (IEC). cementeri m Cementiri (IEC). coa
f
Cua (IEC). coça f Guitza (IEC). cordell
m
Cordill (F). corder
m
Anyell (F). cotó en pèl col·loq m Cotó fluix (DMLC, DLC, DV). creixent
m
Llevat (F). depòsit
m
Dipòsit (DLC, DV). dolent -a adj Malalt (DMLC, DV). endívia
f
Escarola (F). enguany adv Aquest any (F). ensalada
f
Amanida (F). entropessar v intr Ensopegar (F). escarritx m Esquitx (F). escurar
v intr En algunes contrades, rentar (els plats). (F). esgambi m Esbarjo, lloc
espaiós (F). espenta
f
Empenta (F). espill
m
Mirall (F). estalzí [o
estalzím] m Sutge (F). faena
f
Feina (IEC). fardatxo
m
Llangardaix (IEC). fato
m
Equipatge, conjunt de coses per a un viatge, per a un ús qualsevol
(IEC). Abundància de menjar (IEC). figuera de pala f Figuera de moro (IEC). frígola
f
Farigola (F) (v. timó). galatxo
m
Canal natural o braç de riu entre una illa i la terra ferma (DLC). gord -a adj Gras, gros, abundant de carns (IEC).
Corpulent (IEC) (v. gotzo -a). gotzo -a adj Gras, ventrut (F) (v. gord
-a). granera
f
Escombra (F). guapo -a adj Bell, bonic (IEC). iaio iaia m i f Familiarment, avi
(IEC). Vell (IEC). jas interj Té, pren (IEC) joguet
m
Joguina (IEC). juí
[pl juís] m Judici (F). llaga
f
Nafra, úlcera (IEC). lligallo
m
A la regió de Tortosa, carrerada, camí ramader (IEC). llima
f
Llimona (IEC). maçana
f
Poma (F). maldar
v intr Renyar (MOLL). mançana
f
En algunes contrades, poma (IEC) (v. maçana). mangrana
f
Magrana (DLC). manisa
f
Rajola de València, taulell (IEC). matxo
m
Mul (IEC). melic
f
Llombrígol (F). meló de moro m Síndria ( m. d’aigua, m. d’Alger) (F). menejar
v tr pron En algunes contrades,
manejar (IEC). misto
m
Llumí (IEC). moixama
f
Tonyina assecada a l’aire (F). moixó
m
Nom comú dels ocells petits (F). nadar
v intr Nedar (IEC). onso
m
Ós (IEC). orde
[pl órdens] m i f Ordre (IEC). pafart -a adj Fart, golut (F). paloma
f
Papallona (IEC). palometa
f
En algunes contrades, papallona (IEC). panís
[pl
panissos] m En certes contrades, blat de moro (F). pastisset m Petita panada semicircular
farcida de cabell d’àngel, pròpia de Tortosa (IEC). pesteta f Bitxo (MOLL). pigota f Verola (F). pimentó m Pebrera, pebrot (IEC). plàtera
f Plata (F). poal
m
Galleda (F). polp
m
Pop (IEC). quera
f
Corc; pols que fa el corc (F). adj
m i f Gemegós, ploramiques (DV). rabera
f
Conjunt d’animals de pastura (F). rabosa
f
Guineu (F). raïl [o
arraïl] f Arrel, rel (MOLL). redó redona adj Rodó (IEC). roig roja adj Vermell (F) romer
m
Romaní (IEC). rogle m Rotlle, clariana (IEC). Rodona
(IEC). safanòria f Pastanaga (F). timó
m
Farigola (F) (v. frígola). tomaca
f
Tomàquet ( F) (v. tomata). tomata
f
Tomàquet (F) (v. tomaca). unflar
v tr Inflar (IEC). verós -osa adj Entre verd i madur (IEC). vidriola
f
Guardiola (F). visc
m
Vesc (IEC). xalar v intr Esbargir-se alegrement, gaudir (IEC). xera f Gresca, gatzara (F). xicotet -a adj Petit (IEC). xiquet -a m i f Nen, nena (IEC). xiquina
f
Braç de terra que entra dins un riu (F). xiulit
m Xiulet, so que es produeix
xiulant (IEC). xona
vulg f Vulva (IEC). 2. Formació de paraules 2.1. Diminutius (tornar) Els diminutius, reservats normalment als registres familiars, s’usen
amb molta assiduïtat en estes comarques. Alguns han adquirit significat propi: beset, blavet, nuet -a, palometa, timonet, verdet, xiquet -a,
etc. Això també ha passat en altres com , obreta, pesteta, xopet -a, que no apareixen al
diccionari de l’IEC. 2.2. Derivats (tornar) En algunes paraules derivades que admeten dues formes, hi ha
preferència per les escrites amb una e: caguerada, flamerada, fumerada, pixerada; llarguerut -uda, etc. Els noms derivats per a referir-se a una plantació s’han de formar amb
el sufix -ar en comptes de -al: arrossar, carrascar, cirerar, herbassar, oliverar, tarongerar. 2.3. Gentilicis (tornar) Els sufixos més productius per a formar els noms dels habitants de les
poblacions d’estes comarques són -enc, -enca, -encs, -enques.
En els registres col·loquials s’usen en molts casos -ero, -era,
-eros, -eres: ampolleros, bitemeros, caleros, caveros, ravaleros, roqueteros, santjaumeros. (V. APÈNDIX 2) APÈNDIXS 1. Mostra de textos orals A continuació hi ha dos textos manipulats amb anotacions a peu de pàgina que
recorden les recomanacions que hem fet al llarg del llibre. Text 1. Salutació del president del
patronat de festes (tornar) Estimats roquetencs i roquetenques: Ja són aquí una altra vegada les esperades Festes Majors. Com cada any, Roquetes se vestix de festa i els roquetencs, plens d’alegria, ens unim per celebrar-les. Un cop més la gent deixa de banda la
faena i el cansament per viure deu dies intensos, deu dies de joia, deu dies
de festa. Com a president del Patronat de Festes me dirigeixo a tots vosaltres per
animar-vos a participar en tots los actes
que els meus companys i jo hem preparat amb molta il·lusió i amb l’esperança
que siguen del gust de tothom.
Finalment m’agradaria disculpar-me
per les errades que puguem tindre durant estos dies i demanant la comprensió
de tots, m’acomiado dient Visca Roquetes i les seues festes! NOTES Es tracta d’un text ben escrit que simula una elocució espontània. Per tant,
en la seua lectura es pot admetre tot allò que consideràvem admissible només,
però, en els registres informals. ja: pronunciat sempre amb una i. altra: en els registres informals, es pot pronunciar “atra”. esperades: en els registres informals, es pot pronunciar
“asperades”. se vestix: és admissible dir se
vestix o se vist per es
vestix o es vist. ens unim: no és recomanable dir “mos unim”. per a celebrar-les: en este
cas, és admissible dir per a... deixa: no és recomanable dir “dixa”. me dirigeixo: és admissible dir “me dirigixo” per “em dirigixo”. vosaltres: no és recomanable dir “vatros”. los actes: en els registres informals, és admissible dir los. jo: pronunciat sempre amb una i. amb: en els registres informals, admetem dir “en” per amb. esperança: en els registres informals es pot pronunciar
“asperança”. que siguen: no és recomanable dir “de que siguen”. puguem: no considerem recomanable dir “puguéssem” per puguem. tindre: és admissible dir tindre. m’acomiado: no s’ha de dir “despedir” per acomiadar. Text 2. Notícia d’actualitat emesa per una emissora de ràdio (tornar) La massiva presència de meduses a les
platges alerta la Costa de l’Ebre Les meduses van assetjar
tot el litoral de les Terres de l’Ebre durant el cap de setmana passat. La Creu
Roja de l’Ametlla de Mar va atendre al llarg del diumenge passat més de
seixanta persones per picades de medusa i només a les cinc platges d’esta
localitat es va arribar al centenar d’urgències ateses durant tot el cap de
setmana. A la platja de Cap Roig, a l’Ampolla, es van
comptabilitzar cinquanta atencions mèdiques en tan sols un matí. Només
un banyista va haver de ser ingressat. Durant les dos
últimes setmanes s’ha hissat la bandera groga—que recomana precaució—en la
major part de platges de l’Ametlla, el Perelló i l’Ampolla. A
les platges de Riumar i la Marquesa, de Deltebre, diumenge es
va arribar a posar la bandera roja, que aconsella no banyar-se.
A la part sud del delta de l’Ebre, la presència de meduses ha sigut
escassa i no hi ha hagut urgències significatives en cap dels centres de la
Creu Roja a Sant Carles de la Ràpita. Tot i que en els
últims dies havia disminuït la presència de meduses, dimarts passat
els pescadors de l’Ametlla van veure com una colònia de meduses es dirigia
cap a la costa. Precisament es creu que han sigut estes les que han
provocat l’espectacular augment de picades durant el cap de setmana passat. L’existència de
meduses a les platges no és un fet excepcional, però sí que,
en certa manera, ho és la presència massiva del cap de setmana passat
que, fins i tot, va fer necessari aconsellar que no es prengués
el bany en determinades zones. NOTES Es tracta d’un text periodístic ben escrit que podria ser llegit en un
programa radiofònic de notícies. Per tant, en la seua lectura, només hi
admetrem allò que consideràvem admissible en els registres formals. meduses: s’hi ha de pronunciar una s sonora entre vocals. setmana: s’ha de pronunciar “semmana”. l’Ametlla de Mar: o simplement l’Ametlla,
pronunciat amb dues ll tal com fan
els seus habitans. diumenge: no és recomanable dir “domenge”. seixanta: no és recomanable dir “sixanta”. urgències: pronunciat amb una e tancada. És admissible pronunciar-hi tres síl·labes. comptabilitzar: el sufix -itzar
es pronunciat sense la t. un matí: no és recomanable dir “un dematí”. quaranta: no és recomanable dir “coranta”. un banyista: és admissible dir “un banyiste”. ingressat: s’hi ha de pronunciar una s sorda. dos: és admissible dir dos
per dues. sigut: en este cas, és admissible dir sigut per estat. hi ha hagut: considerem admissible dir hi han hagut. Sant Carles de la Ràpita: o simplement la
Ràpita. No s’ha de dir, però, “Sant Carlos”. dimarts: pronunciat “dimats”. veure: en els registres formals, no és recomanable dir
“vore”. cap a: no és recomanable dir “pac a”. però: no és recomanable dir “pero”. zones: s’hi ha de pronunciar una s sonora inicial. 2. Noms oficials dels municipis del
Baix Ebre i del Montsià (tornar) Anotem només els noms oficials dels municipis. Quan una part d’estos noms
apareix subratllada vol dir que és un afegitó que no es fa servir normalemt,
ja que diem Alfara, l’Ametlla, la Ràpita. Els noms dels habitants d’estes
poblacions que apareixen subratllats s’han d’usar només en els registres
informals.
NOTES: (1) Fins 1991, Alfara dels Ports. (2) Popularment, la Cala. (3) Té com a nuclis de població els pobles de Jesús i Maria i la Cava. (4) La denominació la Galera del Pla, proposada l’any 1980, fou
substituïda per la Galera l’any 1981. (5) Fins 1991, Paüls dels Ports. QUADRES Quadre 1. Formes
dels pronoms febles (4.2.2.)
Observacions: En cada posició hi ha
dues columnes. En la primera, anotem
totes les formes admissibles en qualsevol registre. Si n’hi ha dues, i una és
preferible a l’altra, les separem amb una barra: em / me. En la segona columna
hi ha: ▪ les formes
admissibles només en els registres informals, entre parèntesis: (lo);
i ▪ les formes no
recomanables, que van en lletra negreta: mos. Quadre 2. Combinació
de dos pronoms febles (4.2.3.)
Observacions: En cada combinació hi
ha quatre caselles. Horitzontalment distingim dues columnes que separen les
formes admissibles en tots els registres de les admissibles només en els registres
informals i les no recomanables, tal com hem fet al Quadre 1. Verticalment distingim dues fileres per a
indicar si van davant o darrere del verb. Els números corresponen a la
solució de la combinació i tenen en compte la forma del verb que acompanyen: 1, davant d’un verb
començat per consonant; 2, davany d’un verb
començat per vocal; 3, darrere d’un verb
acabat en consonant o u de diftong; 4, darrere d’un verb
acabat en vocal altra que u de diftong. Els interrogants
indiquen que la combinació no és usual. Quadre 3. Models
de conjugació dels verbs regulars (5.3.)
PRESENT D’INDICATIU
PRESENT DE SUBJUNTIU
IMPERATIU
PRETÈRIT IMPERFET D’INDICATIU
PRETÈRIT IMPERFET DE SUBJUNTIU
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||