Untitled Document

Han passat ja onze anys des de que em vaig apuntar, a vegades passo pel davant de la porta i veig la cara del professor en un vitrall ple de fotos, darrera el terra emoquetat d'un material semblant al plàstic ple de rodonetes que sobresurten, sobre una tauleta de secretaria on es sentava la Cristina, jo quan hi arribava a les cinc i quart ella encara no havia arribat, me la trobava a les sis i mitja quan sortia si tornava amb algú pel mateix camí i es retrasava en canviar-se, la Cristina i jo xerràvem una mica, era molt simpàtica em sembla que coneixia a en Pep de música de l'escola Itaca. El gimnàs no era molt gran o més aviat era petit. Cada alumne estava penjat sobre un cartell de fusta en una fotografia de carnet; a la part dreta hi havia els alumnes infantils i a l'esquerra els adults. Recordo la primera conversa que vaig tenir amb el professor juntament amb el meu pare, estava bastant il·lusionat tot i que tenia certament una mica de por; abans de començar el meu pare li va dir que tenia un quimono de judo de quan ell era petit i que potser no calia comprar-ne un de taekwon-do, però l'Albert que era així com es deia va dir que pesava massa i tindria massa calor. La classe estava enmoquetada, tenia forma re rectangle, s'entrava per la part esquerra d'un dels costats curts, hi havia un sac que estava penjat al sostre i es baixava amb una cadena mitjançant l'ajuda d'una politja, en front hi havia un mirall molt gran on permetia veure's, a l'altre banda dels miralls hi havia una diana on els adults hi tiraven estrelles, nosaltres encara érem massa joves i ens podíem fer mal; a sobre hi havia uns quadres que posava ''esfuerzo, autodomino, combativilidad'' i alguna paraula més que no recordo en aquests moments. Anys desprès al costat del sac hi van penjar dos cordes, una a cada costat per que aprenguéssim a grimpar com a monus.

Les primeres setmanes em va costar adaptar no se si era per que era un esport diferent als demés o que era una mica petit. De totes maneres a nivell de companyerisme no estava malament; quan entràvem s'havia de fer una salutació mirant en general cap a la classe, ajupint l'esquena. Durant el primer any quasi sempre em vaig col·locar darrera, ja que anaven per ordre d'antiguitat, al inici de començar les arts marcials també fèiem una espècie de salutació però era diferent i generalment sempre fèiem durant els vint primers minuts un calentament que es basava en córrer i tota la part de gimnasta que avarca els moviments de braços, coll, cames.... Sempre recordaré aquells exercicis que fèiem sentats movent els peus amb l'ajuda de les mans i després agafantnos- els per sota i estirant el màxim les cames obrint-les.La segona part de la classe es feien tècniques de taekwon-do que duraven més o menys depenent si desprès fèiem proves de salt d'alçada agafant carretia o no,estirament de cames i altres coses que ara no recordo. També podíem jugar al joc del mocador o qui no té parella para....Un cop al mes es feia circuit: cada alumne es col·locava en un costat determinat de la classe i tenia una funció, per exemple un amb una paleta de goma esponjosa parava els cops de patada que li feia un altre i tenia que contar unes repeticions concretes;un altre contava que facin vint flexions i així en cada lloc, consistia en fer-ho en el 17/6/96 23:11 menor temps possible. Les tècniques de combat que t'esmentava abans no era sinó pumses, un seguit de passos coordinats a on es realitzaven diferents tipus de petades i cops de puny habilitat, memòria, rapidesa i equilibri és el que es requereix.

El primer pumse es deia ''Taeguk il chang'' era el més fàcil però també el més difícil ja que era el primer.Tothom feia el pumse a la vegada, depèn del alumnat que hi havia del primer passava al segon i del segon al tercer, si pel primer examen s'ha de saber fer el primer pumse i saber una mínima idea de la teoria d'aquest art marcial en el segon s'havia de fer el segon pumse, es lògic però també t'exigien més a mesura que anaves pujant de nivell, també en depenia l'edat i voluntat en la constància setmanal de cada dia. En el cas dels infantils es passava de cinturó cada dos anys i en els adults cada any no es que tardessis més temps en fer l'examen sinó que de blanc passaves a blanc-groc i l'any següent de blanc-groc a groc; per els adults de blanc es passava a groc, taronja,,verd,blau...A la classe com et pots figurar hi havia més nois que noies, no recordo gaire gent; vaig tenir una gran admiració per un noi que es deia Roger era un tipus de persona que m'agradava sobretot la manera de vestir, el seu físic.... suposo que això eren gelós a no poder ser com ell, vaig conèixer a gent molt maca com el Hector, Quico, Cavatoni ( d'aquí ve el sobrenom que té l'Albert Roig )Jordi, els dos germans de Teresites tot i que ells entraven a la segona hora, en Victor i la seva germana , una tal Laura que no sé com és que me'n recordo del seu nom o és aquest el nom d'una altre noia que sempre portava cua ?, uns altres dos germans que viuen en el mateix bloc de pisos que jo, aquesta germana es la que a vegades tornava amb ella, tot i que a aquesta edat jo encara no trempava però si que recordo quan arribava a les set a casa en el portal que a vegades coincidia amb una altre noia que era veïna i perdia el món contemplant era una A noto com passa el temps sobretot quan escric aquests records tan meravellosos abans jove immadur i sense gaires experiències pensava que el món voltava al rebedor meu i soc jo qui dono voltes dintre seu. Potser amb qui em vaig relacionar més va ser amb un noi que es deia Erik però això ja va ser dos o tres anys desprès de que jo hagués entrat, saps que vaig fer amb ell i els nostres respectius pares? si ,si com sents vaig portar al meu pare a un concert dels Scorpions gira'89 encara me'n recordo per que tinc l'entrada, ara seria incapaç d'anar amb el meu pare a un concert. Aquest tal Erik ens vam relacionar sobretot per els mateixos gustos que teníem en la música, recordo que m'agradava la seva mare, però no tenia fantasies sexuals com em va dir en Lionel ahir. De fet el que em passava es que tenia una certa obsessió per aquest grup heavy exactament com em passa ara amb la música Rave.Vaig començar a sentir scorpions en un caset que em va gravar el fill de la dona de fer feines que teníem abans es deia Pepita, actualment tenim a la Carmen, tenia molt bona relació amb en Sergi que era així com es deia, algun estiu havia anat a casa seva a veure pel·lícules que agafàvem del Happy Video , un dia recordo que em vaig comprar el casset d' AC/DC en el Corte Inglés i em va dir que no tenia cinta , al arribar a casa seva li vaig comentar al seu germà que me'l havia comprat i va dir que per allò si que tenien cinta, em va fer gràcia.Va gravar-me també Iron maiden i altres grups de rock dur o heavy ja veus que als tretze catorze anys ja m'agradava, fins i tot en el Taekwon do vaig parlar amb un noi que es deia Marcos, em deia que havia anat a Alemania a veure els seus concerts i no sé que més em deia encara no sé si m'ho crec, m'agradava tant Scorpions que li vaig dir si em podia gravar casetes, vam quedar un dia i no es va presentar. No se per que ni com però recordo també que li vaig canviar un caset de Ole Ole ''los cavallerós las preferien rubias'' per un de Scorpions no vull ser mal pensat però em sembla que ja el deuria tenir repetit.Durant pràcticament un any el professor va estar absent a causa d'una malaltia que l'impedia donar classes, el substitut ara un senyor ja que abans era un noi una mica més gran que la meva edat i el qual encara se'n recorda de mi per què ens saludem pel barri. Hi havien coses curioses que mai oblidaré com l'amagatall de la caixa forta, quan alhora de practicar els pumese entràvem al cuartet que tenia darrera de la vidriera, el primer examen va ser molt especial de fet en molts cossos el primer cop es el millor, quan ho repeteixes desprès ja no és el mateix com la primera vegada que fas l'amor, el primer sou, el primer llibre que llegeixes....Jo estava molt nerviós, la classe es va acabar deu minuts abans del normal, el profe davant sentat amb els peus junts no recordo el que em va dir però m'imagino que deuria fer el pumse i no sé si la prova consistiria en alguna cosa més.La setmana següent al final de la classe abans que s'acabés va entrar dins del cuartet i va treure un cinturó, va dir que havia aprovat i em va donar la ma després mentre me'l posava la resta de la classe va aplaudir. Als mesos següents quan les demés persones s'examinaven vaig veure que també és feia el mateix ''teatre'' i em vaig donar conta que jo era un de mes de totes maneres estava orgullós per què, bueno no se per què ni el que vaig sentir en aquell moment però et diria que si que sé el que vaig sentir el dia que l'Albert em va cridar l'atenció i alguna cosa més: com ja t'he explicat cada any un s'avalua per passar de categoria de cinturó, resulta que a mi ja em tocava examinar-me per passar a cinturó verd, pel que veig jo ja tenia els apunts però no estava gaire entusiasmat en fer-lo suposo que no tenia motivació, o ho trobava massa difícil, per altre banda em sembla que estava cursant sisè o setè i al no anar-me gaire bé no hi dedicava gaire temps.

Aquell dia el profe va dir:

-los que tengan que exáminarse que se queden un rato más.

Bé doncs a mi no se'm acorreix res mes que quan diu això fotre el camp, el profe al veure el meu poc interès s'apropa cap a mi i em comença a empènyer donant-me uns cops de petades als braços i escridassant-me davant de la resta de companys, pot ser allò va ser lo més desagradable del que recordo però en el fons i al llarg del temps he notat que ha estat com una lliçó com si de fet no tingués gaire importància i em servis pel futur. L'excurció a les feixes del corredor a prop de Llinas va ser brutal simplement pel que em va dir en Jordi, el motiu era que es celebrava el V campionat de pumses, es realitzava quatre dies depres del meu complanys de manera que si els meus càlculs no faien jo tenia.... tretze anys! i es diuen ràpid, deu n'hi dor les bestieses que n'he arribat a fer fins ara. La cosa va anar una mica precipitada, a mi no em feia gaire gràcia però als meus pares sí per una altre part les últimes dos setmanes abans d'anar-hi, a la classe la segona part només vam fer que practicar els pumses i quasi tots els alumnes hi anaven de manera que em vaig sentir una mica obligat; i havia un jurat format per els companys de la classe que et puntuaven del cinc al deu aixecant una paleta dependentment de com ho haguessis fet, el campionat consistiria en fer el pumse i a base d'un jurat et donarien una puntuació depenent dels fallos que haguessis fet, però per baria a mi el que em neguitejava era que tothom m'estaria mirant i estaria nerviós.Va ser una festa amb un èxit total, recordo on em vaig canviar, molta gent ja anava amb el quimono posat, l'hora de sorteig per decidir qui sortia primer es va remenar la tècnica dels números a la bossa, hi havia quatre o cinc persones que tenien la mateixa categoria de cinturó em sembla que era el groc, ara entenc per que dona mala sort els números estaven escrits en una fusta, jo tenia en un paperet el sis, una persona, que ara no bé al cas qui era treu el primer i diu el nou, jo respiro....

-a no és el sis

cagundena.Primer ho va n fer els del cinturó blanc i desprès a continuació jo, que esclar era el primer del meu grup; la cosa no va anar malament vaig treure un set i mig el problema és que els meus adversaris alguns m'avien superat, en cada categoria es donava una medalla, aquests alguns no eren sinó l' Ector que se'n va emportar la copa i a la força desprès li van tenir que donar la medalla a qui hagués tret menys de deu, en Jordi em sembla que va treure un buit o buit i mig, em va superar i a ell li van donar la medalla, es va apropar a mi i em va dir:

- ho sento un dels dos se'l havia d'en dur.

van ser una de les frases més agradables que m'han dit mai per consolar-me. Un cop totes les categories havien fet l'actuació l'Albert Guinart ens va anar cridant un per un, l'alegria que vaig tenir quan em van fer sortir a mi per que anaven per ordre alfabètic i jo era el segon en esmentar-me , el primer havia guanyat una medalla de manera que vaig pensar que el diploma sols els hi donaven als guanyadors.La setmana següent recordo que com a gratitud al Ector li vam fer una ovació y el vam aplaudir a la classe. Ell em va ensenyar a expulsar l'aire pel nas en comptes de per la boca, vaig aprendre a agafar elasticitat en les seves classes, els primers exàmens de la meva vida me' l va fer ell, ens explicava anècdotes.... Jo no es que fos gaire bon alumne seu, potser no em considerava ni dels millors però tampoc dels pitjors, ara si el meu pare ha d'estar orgullós de mi en això si que ho estava ja que com els estudis em costaven una mica, de fet va ser la típica excusa que vaig utilitzar per dir-li que em donava de vaixa.

El temps fa canviar les persones per que elles es mouen diàriament y van aprenent dels fracassos y els èxits, fa tres o quatre anys me'l vaig trobar y ens vam saludar; lo típic hola que tal com va jo ve tu també anar fent, de vegades a la gent no l'entenc es tant falsa si li preguntes com li va et diu que anar fent i si no igualment t'ho diu per què no t'explicaré una cosa personal si no la coneixes gaire ho fa molt de temps que no la veus, això es el que em va passar amb l'Albert Guinart de fet és que el vaig intentar esquivar y desprès em va saber greu, de vegades em dona la sensació que no em conec ni a mi mateix, la veritat és que si et deixes de veure amb una persona y no tens gaire amistat al principi fins y tot parles una mica, al cap d'un any sols dius adéu y desprès quan han passat tres o quatre ni et saludes.

L'Albert a par de ser un gran mestre era una bona persona li desitjo tota la felicitat del món.