Corones d'aniversari

L' EDUCACIÓ ALS NENS

1. El que realment necessiten els nens/es
2. El joc vers l’avorriment
3. Pataleig? ja  li passarà…
4. El meu fill/ no em fa cas.
5. La concentració comença a través del joc.
6. Impaciència = falta de temps?
7. Els infants necessiten 2 coses.
8. Treure l’ull al món.
11. Consells per fer fills lectors
12. L'hort a l'escola

1-Els nens/es necessiten que les persones que les cuiden demostrin un amor ilimitat. Aquest amor ja s'ha de fer present en el moment de la gestació fins al reste de la vida dels fills. Tot i que de vegades ens enfadem, discutim o pugem el to de veu, això no vol dir que estimem menys als nostres fills i ells han de pensar que un fet o situació concreta no ha de afectar per a res la relació i l'amor que les families li donen.Els infants necesiten pares i mares que siguin consecuents. Tant els infants com els adults aprenen contsntment un dels altres. Els adults hem de posar límits, establir unes regles i sobretot sempre donar respostes que es basin en una explicació lògica i no pas en una imposició.

Demostrem-lis el nostre desacord o tristesa quan trenquen un gerro, embruten la paret de guixades, no s'acaben el dinar del plat a taula... sense que això vagi a mes i no es sentin rencorosos. Critiquem-los però amb coneixement de causa i responsavilitat.Però sobretot no deixem de mostrar-lis tendresa i diguem-lis constantment o quan el moment ho calgui el mol que els estimem.Els infants necessiten relacions estables. Necessiten protecció, seguretat, un equilibri en el seu entorn sense constant canvis,i unes families que demostrin el molt que els estimen i els hi ho puguin proporcionar. El nostre fill pot reaccionar amb por o inseguretat sinó li demostrem ni li donem inportància a una relació íntima, estreta i diferent a la resta dels nens/es.

Els infants necessitens uns pares i mares que no proiveixin avui una cosa i l'endemà els hi consenteixn per tal d'estalviar-se enfrontaments, discusions o pena. Molts cops els infants saben ja a una edat si l'interés que mostrem cap a ells es vertader o superficial. llabors molts cops pateixen perquè no se'ls pren atenció i l'autoestima es resenteix molt. Per tant cal buscar moments del dia per intentar jugar amb ell de tal manera que també ha d'apendre a distreure's sol.Omplir les necessitats del infant quan estem per ell i juguem son fundamentals pel seu desenvolupament. Es té en compte si és cap de setmana o entre setmana, si és hivern o estiu (canvien les activitats i la ritina), si un arriba cansat de la feina i els horaris que no sempre coinsideixen amb el fill/a. Sempre però cal buscar una estoneta.El diàleg és molt important li preguntarem que ha fet durant el dia, què ha menjat, amb qui ha jugat...( va bé tenir un horari d'escola i menú per anar fent-li preguntes i ens serbeixi de guia). Li explicarem contes o lligirem un llibre...

2-Els nens necessiten que els donguem la oportunitat de descobrir,experimentar i fer coses per ells mateixos en el món que els envolta. El mètode que s'ha d'utilitzar es basa sobretot en l’observació directa, la manipulació i l’experimentació, procurant estimular al màxim al nen/a i d’aquesta manera estigui el mes actiu possible. Però on es veuen els progressos es l’infant que aprèn  a traves de les pròpies vivències i de la vida quotidiana a través dels sentits.
Perquè els infants aconsegueixin  vivències rels ells mateixos les experiències  i agafin més autonomia cal donar-lis oportunitats. Intentar no anticipar-nos a les seves accions ni fer-lis les coses nosaltres quan en realitat amb una mica de paciència ells les saben fer. Nosaltres, els adults intervendrem quan realment veiem que el nen/a s'exposa a un perill del que no se'n dona conta o què un cop ha intentat sortir-se'n amb la seva i no pot, però em valorat l'esforç, l'ajudem. atenció ajudar no vol dir fer-ho nosaltres!.
Els hem d’exigir el que els pertoca tant a nivell de parla com accions i actituds. Els infants es sentiran molt feliços si es senten útils i aprenen per ells mateixos de tal manera que si se senten estimats i veuen una resposta de les famílies capa ells on els prenen atenció i pensen queen aquells moments d'intimitat el pare o la mare solament estan per ell/a.

Els infants necessiten jugar amb altres nens/es. Al jugar entre ells, els infants viuen unes experiències emocionals i socials especialment intenses.Aprenen a valorar el sentit de pertinensa i de l'amistat, valorar i entrar en un joc de regles i límits que han d'aceptar i compartir, a ser prudents i tolerants, a adaptar- se als demés...

Els pares i a les mares quan senten que el seu fill/a diu que s’avorreix senten una impotència gran quan veuen la gran possibilitat que hi ha i no sàpiguen a què o amb què jugar. Els nens tenen de tot, però  tot i que tinguin moltes joguines no vol dir que no es poden avorrir, de fet  quan se’ls regala una joguina solament és una solució momentània o temporal ja que és la novetat o la curiositat. Es millor poques joguines de qualitat en moments i dates presises que no  que no moltes i que siguin tonteries i sobretot no compensar als fills amb joguines quan han fet una cosa bé. De fet ells, de la mateixa forma que els adults també tenen responsabilitats i han d’aprendre a fer bé les coses des de petits sense necessitats de rebre un estímul o condicionar-los amb reforços.

No cal joguines perquè els nens/es juguin i per tant no s’avorreixin. Els infants  però quan reclamen un joc , els adults els diem que no cridin, que no s’embrutin, que no desordenin… es a dir si els limitem a quin joc poden jugar?  Aleshores no ens hem de sorprendre si els nens perden la creativitat, la imaginació  i les ganes de fer coses.  Els nens  han d’aprendre a jugar sols de la mateixa manera que nosaltres els adults també em de dedicar una estona a ells. Quan juguem amb ells els hem de proposar jocs que estimulin la imaginació perquè així els donem unes pautes quan ho hagin de fer sols.
Hi ha molts tipus de jocs que podem proposar-los, dins de casa o fora. Si decidim passar un cap de setmana  envoltat de la natura podem delmar-li  que reculli pedres, plomes, fustes… on després ell /ella ordena imagina i adquireix la capacitat de representació d’ accions i regles bàsiques imaginàries que es refereixen als acords sobre a què es juga amb els estris que té. També podem demanar-li  que agafi olles o cassoles de la cuina, donar-lis la volta i experimenti quin soroll fan, o amb quins altres objectes es podrien fer música… altres idees es que retalli fotografies d’un tema concret i junts feu un collage o què se’l doni un llençol vell  i junt amb els coixins faci una cova fantàstica, o amb un diari que faci un pont i pel mig passen vaixells de papiroflèxia que abans ha realitzat amb un model… Les possibilitats sòn infinites.  

També sol funcionar i és un bon entreteniment explicar-li com  i perquè serveix alguna cosa, preparar experiments com per exemple sortir-se de la normalitat i en comptes de què pinti sobre un full, que el pot portar a l’avorriment, que ho faci sobre tela, cartolina,vidre, que faci objectes de guix o fang en comptes d’utilitzar la plastilina…Però el  què els hi agrada molt als infants  és col.laborar i si li demanes que ajudi a petites feines a casa o farà de ven de gust i així de gran li costarà menys. Feines com posar la taula, regar les plantes, que escombri o passi l'aspirador. Cal tenir també en compte que tots els objectes reals sempre els cridarà més l’atenció i els resultarà més interessants a la llarga que les joguines i sinó fes la prova.

3--Les rabietes  i el plor desconsolat sense motiu aparent poden ser una estrategia que fan servir molts infants per sortir-se’n amb la seva fins aconseguir el que volen. En aquests moments es quan les famílies han de mantenir més la calma, solament així poden  evitar  que la situacions es compliqui més  i al mateix temps donar un exemple al  fill de com s’ha de comportar un o en tal cas com conviure  i actuar en mig d’una emoció forta. Tots  ens enfadem o estem en desacord, els infants també tenen les seves tècniques per aconseguir-ho i intentar sortir-se’n amb la seva. El que no hem de permetre que facin es que es fiquin amb altres nens de forma física o verbal o que comencin a trencar coses. El  millor que es pot fer es ignorar la situacions, dirigir- se al nen/a sense alçar el to de veu o un bolet. Cal  intentar que no afectin els comentaris d’altres persones i no gratificar ni compensar al nen  per evitar que continuï l’espectacle. De ben segur que si ho fa, repetirà l’escena.

El nen ha de comprendre que no aconseguirà res si es posa tossut, falta al respecte o plora desconsoladament. Solament pota aconseguir el que vol quan demani les coses correctament i sàpiga comportar-se. Però evidentment per això cal un aprenentatge i no s’aconsegueix així com així. Començarem per  esperar a què en tot cas el nen acabi de plorar i s’hagi desfogat  depenen dels casos sol ser útil deixar-lo sol en aquell moment, assegurant-nos que no corre cap perill,per així desprès poder parlar amb ell amb calma i raonant el perquè de les coses.

 
4-Els infants necessiten un entorn estable, agafar una rutina per aprendre uns hàbits y unes regles clares marcades des de ben principi establertes per l'adult que sol ser la família com a bincle principal i primer. D'aquesta manera els infants es sentiran segurs i protegits. Els infants  abans de començar l'escolarització obligatòria no són conscients de les normes establertes, en gran part. Aprenen les normes establertes automàticament i les fan seves a base del dia a dia i  de forma automàtica i amb l'observació. Encara no tenen la noció de temps i donen per suposat que les regles s'apliquen de forma invariable per sempre.

A partir dels 3 anys en endavant tenen consciencia de les regles del que està bé i malament, però tant les famílies com els educadors no se les prenen molt en serio, ells tampoc ho faran. Necessiten que els hi proporcionen unes senyals ben clares. Els diguem quines ''regles'' són innegociables com les que de quan en quan es poden saltar perquè és un dia excepcional, cap de setmana, aniversari, vacances...

 D'aquesta manera quan s'esdevingui un moment o circumstancia puntual els nens/es sabran com actuar, o sinó a través del diàleg i l'explicació lògica coherent del adult li fem entendre una cosa o una altre, cadascú a de deferndre els seus punts de vista, arribar a solucions de compromís i molts cops haurem de cedir, la avantatge és que son nens petits i nosaltres em de tenir mà esquerra persaber -los reconduir. Si no fas cas, no hem de dramatitzar les petites desobediències, formen part de la vida!, els petits aprenen com nosaltres quan s'equivoquen, recordem això si que si son ben petits, abans dels 3 anys, no aconseguirem responsabilitzar-los a seguir una regle estricte.

Sobre les regles i condicions:
Han d'estar parlades, pautades  i es poden saltar en casos excepcionals, com dèiem abans. Les normes o regles han d'evolucionar , es a dir no han de ser rígides, cal comprovar-les, canviar-les... Quan més gran sigui el nen/a menys regles accentuades necessitarà. Recordem que no hi ha dos nens/es iguals i per tant tots necessiten regles diferents. De la mateixa manera que no hi ha dos nens/es iguals també passa el mateix amb la família, cada una és un cas diferent, les regles no tenen una certesa universal.

Recordem que en totes les famílies, totes, es produeixen discussions però ni un ni l'altre guanyen, no hi ha un vencedor i un derrotista. Cal parlar tots els membres junts quan ha passat alguna cosa que pot ser transcendent, el pare i la mare no contradir-se ni discutir davant el fill, perquè sino a qui fa cas al nen?. No s'han d'intentar amagar els conflictes quan passen ''coses'' , ni dramatitzar la situació, depreciar a ningú, tots mereixem un respecte. Hem de transmetre al nen la forma correcte o com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Els adults som la imatge que ells després imitan començant per els pares, mestres, amics, societat en si... Cal mantenir la calma quan no ens fan cas, gesticulant, expressant, argumentant... i arribar a solucions de compromís. Els xantatges  o si ens fa llàstima no solen funcionar.
 Per acabar si un nen/a no fa cas cal ser conseqüent, cal actuar respecte el que li havia dit, demostrem-los que és important per nosaltres i ens ho prenem en serio.

5-Molts infants sòn els mestres de les obres inacabades, però concentrar-se també és un art i a nosaltres també ens costa. Per un infant estar atent 5m inuts suposa un gran esforç per al cervell.  És una cosa que els nens/es han de començar a fer molt lentament. Sovint l’entorn li es una dificultat ja que la concentració es va diluent a mesura que es topa amb estímuls externs. La televisió, la ràdio, el so del telèfon i del mòbil, musica que sona per tota reu, el germà, famílies que sempre van amb presses... no ens ha de sorprendre que els costi estar atents en una cosa, als nens. Per poder concentrar-se cal un ambient calmat i de vegades és necessari que estigui sol. Cal incidir en els hàbits, com té l’habitació, l’ordre és important per la concentració, s’alimenta bé? ( sobretot l’esmorzar). Quines influències externes té?...

Cal exercitar la concentració amb molta tranquil·litat i paciència ( en parlem al punt següent):

La primera regla i la base: quan menys jocs tingui millor! Ja que així exercitarà més la imaginació i per tant es concentrarà més fàcilment perquè  haurà de pensar. El nen que es seu davant de 5 jocs és difícil que es pugui concentrar en un de sol.Recomano per exemple  a través d’un joc de taula, joc de construccions, joc de psicomotricitat fina, puzles, pintar dibuixos o mandales. I un altre excel·lent exercici és mirar junts un llibre d’il·lustracions implicant al nen fent-li preguntes per veure si ha estat atent...Destacaria la importància de no interrompi-li ni donar-li presses quan s’està expressant. També és important que el nen disposi d’un lloc on pugui conservar el joc que encara no ha acabat. Així els podrà finalitzar més endavant.

Els petits exercicis també estimulen la concentració, com ara que l’infant en comptes de seure en una cadira s’assegui damunt una pilota, que jugui a bales a se les passi d’una mà a l’altre...

6-Molts pares i mares es queixen de que no tenen temps pels seus fills i lluiten carregant els nens d’un costat a l’altre omplint-los de coses. Que si ara l’escola, activitats extraescolars, la revisió del dentista, a casa de l’avia, al super...

El resultat mares fetes pols i amb els nervis a flor de pell, fills carregats d’activitats des de les 8h del matí fins que es van a dormir i un ambient familiar generalment emboirat en el que qualsevol tonteria  pot causar una explosió general. Però les coses no sempre són així ni han de ser així per les famílies que es sentin al·ludides. No ha de sorprendre que els infants a primària ja tinguin una agenda força plena d’activitats  i no hi hagi cabuda per l’espontaneïtat, ni per jugar, ni experimentar, ni investigar o simplement per descansar. D’aquesta manera penso que no ha de sobtar que els infants  estiguin inquiets, amb dificultats de concentració, cridaners o que s’avorreixin sense saber que fer tenint un munt de possibilitats. Senzillament  són nens que no han aprés a fer res pel seu compte. El problema actual dels nens es que ho volen tot i al moment.

Els nens petits són incapaços d’esperar, si tenen alguna necessitat o volen quelcom ho han d’aconseguir al instant. Però quan han d’anar a l’escola, al parvulari es trobaran que també hi ha 20 nens que volen coses al moment i que de mestres solament n’hi ha un/a. Els nens/es han d’apendre que les coses no s’aconsegueixen o no són com ells volien sinó que s’envolten en una realitat que poc a poc aniran descobrint. Els pares i les mares solament tenen 2 mans, poc a poc van tenint més obligacions i deures i les coses no sempre són realment com semblen o com un vol.

7-Temps personal, seu, sense ser molestats al aire lliure, sense planificar les coses i sense ser observats pels pares i els adults. I també necessiten temps per estar amb els pares i mares ( per a jugar, conversar, riure...). Per tant  aconsello  que busqui temps per a tu i el teu fill. Et sorprendrà el senzill que pot ser la vida dia a dia, sense tantes reunions i obligacions. Redueix els teus compromisos i els del teu fill/a, cal reciclar-se, innovar-me, buscar canvis, establir novetats i prioritats, i prioritzar allò que realment estimula i és fructífer pel seu fill/a. Cal trobar sempre el nivell òptim d' activitat per a la família, no tots els infants són iguals de la mateixa manera que un nen pot necessitar més temps per si mateix, mentre que un altre pot viure millor en un ambient de més desordre.

A falta de temps busquem el que realment ens omple a nosaltres i als nostres fills, parla molt amb els teus fills i esbrina quines són realment les necessitats de cadascú. No podem planificar tota la setmana, en una setmana no hi hauria d’haver compromisos més d’un cop o dos. No visquis ni tu ni el teu fill pendent constantment d’un horari, si no us ve de gust fer alguna cosa deixa-la córrer. Cal frisar en companyia de la família, sobretot en temporades de vacances. Cal establir una rutina, així l’infant sabrà què s’espera d’ell en cada moment del dia. No aconsello molts canvis perquè desestabilitza al nen i altera la rutina quotidiana que el nen està adaptat. En cas que sí, explica-li el motiu sempre, com ja he dit en casos anteriors a traves d'una explicació coherent, adaptada a l’edat del nen i lògica. Hem de felicitar-lo quan fagi una cosa bé, quan tingui paciència, quan millori un aprenentatge o el faci per primer cop, així d’aquesta manera valorarem el seu esforç i ell/a se’n adonarà.

Els calendaris també són útils per estimular-los, com ara el temps que falta perquè sigui l’aniversari, el temps que falta per les vacances, perquè vingui l'avia, els Reis... Pinta en el calendari, els dies passats o ajudar a retallar, per així motivar-lo i  inhibir la impaciència.

8-Els infants quan comencen al parvulari han d’anar aprenent progressivament a separar-se del pare o de la mare. L’experiència em demostra que cada nen/a necessita el seu ritme d’adaptació a les cares noves, llocs desconeguts fins ara, horaris canviats que ara estan fixos i reglats per unes normes i pautes de comportament... El nen/a es començarà a sentir bé i es trobara bé a l’escola quan es senti segur d’ell mateix, però això es qüestió de temps i cada infant necessita el seu temps d’adaptació. Naturalment no tots els infants tenen aquest problema i reaccionen igual. Els que ja han anat a la llar d’infants o tenen germans grans, toleren millor la separació que aquells que són el primer, la qual mare també li es dificultós separar-se. El fet de que també hi hagi nens que estiguin acostumats a jugar amb altres nens fa que tolerin millor un entorn desconegut fins ara. La reacció dels nens es variada   de la mateixa manera que alguns s’ho prenen bé, altres manifestacions  poden ser a través de l’agressivitat, ansietat per jugar o fins i tot enfermetats. Per evitar tots aquest mals tràngols és molt important preparar al infant. Com? Doncs parlar-li ja mesos abans de l’escola, fer una ullada per fora... Les coses són molt més senzilles si  anem a buscar al germà gran amb el petit. A l’adaptació cal que sigui progressiva, de menys a mes hores. Primer unes hores pel matí, mig grup, que no es quedin a dinar... Les coses aniran millor si la família manté una bona relació amb l’educador/a des del primer dia. Intentarem que el nen/a vagi agafant cada dia més confiança, que per exemple ens guiï ella/a al camí per l’escola. Aprofita per ensenyar-li també la circulació, els semàfors i els passos de zebra. No forcem al nen/a però tampoc hem de cedí immediatament. El nen té les seves tècniques i formes per sortir-se’n amb la seva, i ho intentarà. Si plora, no passa res, si fa morros tampoc, ja veurà com al cap d’un temps si veu que no fem un cas especial ho deixarà de fer. El nen d’aquesta manera, sense adonar-se’n s’ha trobat en un altre ambient on és un mes de 25 nens, per això necessita tot el recolzament i estimació quan  l’anem a buscar. Dóna-li ànims i forces per afrontar els primers dies als desafiaments i les adversitats en què es trobarà. Una bona manera es establir un horari rutinari pel matí, es a dir aixecar-se a la mateixa hora, havent dormit 12h. o mes. Esmorzar sense preses... A vegades o al principi es voldrà endur una joguina de casa. Generalment a les escoles no es permet de forma que pacti amb ell/a perquè el deixi al cotxe o tu te’l enduguis. No li facis cas quan digui que no vol anar a l’escola perquè li fa mal alguna cosa o hi ha nens que el peguen. A l' escola no es va quan un li ve de gust. Ha d' aprendre que de la mateixa manera que els pares van a treballar ell/a també te les seves obligacions. Cal però preparar al nen quan succeeixin aquestes fases que no li vingui de gust. Per les tardes parla-li de com ha anat, què a fet, amb qui ha jugat, que ha après... Però això no solament s’ha de fer  a l'adaptació sinó cada dia, establir un diàleg de conversació. Es  molt senzill quan l’estem dutxant, berenen, sopant, abans d' anar a dormir al llit... Quan més diàleg, mes conversació, mes afinitat i mes confiança. Si des de petit treballem la conversa i el nen/a es sent segur i confiat quan sigui més gran, s’obri al món i tingui dubtes li ho preguntarà a la família ( pare i/o mare ) que són els que el poden aconsellar millor i no a amics o terceres persones. A del diàleg hem de suscitar  la il·lusió per l’aprenentatge, d’aquesta manera motivarem al nen/a. Desperta la curiositat per l’escola fent-li preguntes, explica-li al nen/a totes les coses que aprendrà. Aneu junts a comprar el material que necessita per l’escola, aixi es motivarà, de la mateixa manera que quan la mestre demani la col·laboració de les famílies siguem participatius il·lusionant així al nen i fent-lo protagonista d’allò que porta o ha trobat el cap de setmana per exemple. Ocupat que el nen desenvolupi totalment les seves habilitats manuals mitjançant pràctiques com que dibuixi, retalli, enganxi, modeli... A la vida diaria que aprengui poc a poc a fer les coses per ell mateix, a l’escola també les haurà de fer i per tant un bon lloc per començar és a casa. Intentem ni que sigui aixecar-nos 10 minuts abans pel matí, procurem que es vesteixi sol, que pugi ell/a la cremallera, que es cordi els botons a primaria que faci llaços i nusos... Així poc  a poc va guanyant autonomia i confiança. Si li fem nosaltres no aprèn i si no aprèn no madura.