TRES DIES I TRES NITS EN UN POT DE MELMELADA
La veritat és que no us puc explicar com sóc
físicament, perquè mai m'he vist en un mirall. El que sí us puc dir és que he
canviat molt des del dia en què vaig començar a volar. Aquell dia, tot just
havia acabat de sortir de la crisàlide i ja tenia les ales seques, volava sobre
les flors més boniques del camp. No feia gaire fred, ni massa calor. Tampoc
feia núvols, sinó que lluïa un sol radiant. Era tot perfecte, quan de sobte,
vaig sentir un motor de cotxe. Després, va para. Jo vaig continuar xuclant
nèctar de los flors. Les que més m’agradaven eren les roselles i les
margarides. Un vent fred va començar a bufar, em vaig apropar a la carretera,
on hi havia un lloc per protegir-me de l’aire glaçat i mogut. Tot i que hi
havia anat per refugiar-m’hi, em va sortir tot a l’inrevés: em vaig trobar de
cop i volta amb un nen!
No era gaire alt, tenia la cara plena de pigues,
deuria tenir uns nou anys. Em va semblar sentir que el cridaven pel nom de Jan.
El pitjor de tot es que duia un caçapapallones!! Vaig intentar fugir-ne, tan ràpid com vaig
poder, però ell anava més de pressa. Em
va capturar. Em va ficar dins un pot de melmelada de maduixa y després em va
dur a casa seva.
No en vaig sortir durant tres dies! M'havia deprimit
perquè, des que vaig començar a volar, només podia viure quatre dies, i ja
m’havia passat més de la meitat d'aquest temps atrapada en una cel·la de vidre.
Encara vaig ser prou afortunada, perquè em van deixar
a la vora de la finestra, per on podia veure el jardinet
que tenien ple de flors. I, pels foradets minúsculs
que tenia la tapa de la melmelada, hi entrava la dolça aroma de les roses.
Em passava tantes hores sense fer res que la meva
única distracció era imaginar-me que encara era al camp: veia els animalets de plàstic de la prestatgeria saltant i corrent
lliures, com si tinguessin vida; cada vegada que tocaven el timbre era com si
un ocell cantés; AIXÍ
I, per cert, el meu segrestador ja s’havia oblidat
completament de mi! Es passava tot el dia jugant a vídeojocs
que no s’acabaven mai. El treball de ciències, pel qual m’havia tancat, el va
acabar copiant del seu veí. Jo observava
tot el dia com vivien els humans. Fins i tot, ja començava a pensar com ells i
assemblar-m'hi una mica. Se m'anaven transformant les meves sis potes en dues
cames i dos braços humans!
El dia que en Jan havia de presentar el treball de
ciències em va dur a l'escola i va posar el pot a sobre de la taula del
laboratori. Quan va ser el moment de marxar al pati, tots hi van anar corrents,
i un nen que sortia atabalat va donar una colzada involuntària al meu recipient
i el va fer caure a terra. Per sort, va arribar l'oportunitat perfecta per
poder escapar, ja que el pot es va trencar. Si no hagués fugit aquell dia
hauria acabat mostrada al marrecs de la classe i, segurament, travessada, per
una agulla.
Vaig volar tan lluny com vaig poder i vaig deixar enrera la casa on havia
estat tancada.
Allò era la fi, em quedaven escassament vuit hores de
vida. L'endemà al matí em vaig despertar. Em sentia estranya, com si hagués
canviat. I tant!, m'havia convertit en una fada, en un ésser fantàstic! Aquella
nit, sorprenentment, vaig acabar de fer la segona metamorfosi. Ara podia ser
una mica més com el humans, però alhora, volar pels prats de roselles i
margarides.
I, per cert, el marrec que m'havia capturat va
suspendre el treball de ciències perquè no duia cap insecte.
Laura Paredes Fortuny
(Primària 6è. A)